09/04/2019
La UE es troba paralitzada i en un moment de gran confusió. La dispersió de visions sobre el projecte europeu, l’estancament de l’economia, la creixent desigualtat social, l’augment del nacionalisme i de l’extrema dreta o els efectes negatius de la globalització, han fet que el projecte europeu hagi perdut atractiu, i que molts ciutadans se n’hagin distanciat. El Brexit n’és un bon exemple.
Malgrat els esforços del Banc Central Europeu inundat els mercats de diner fàcil i barat, no s’ha aconseguit sortir plenament de la crisi econòmica. Ara les perspectives pels pròxims temps no són bones si pensem en la guerra comercial iniciada pels Estats Units, l’alentiment de l’economia xinesa, l’excessiu endeutament públic i privat o la progressiva pèrdua d’influència en el món de la UE.
En paral·lel assistim a imponents canvis disruptius: escalfament del planeta, transició energètica, digitalització, migracions, terrorisme o l’augment del proteccionisme. Per complicar-ho més, moltes institucions i experts anuncien una pròxima recessió econòmica.
El moment és delicat. Els ciutadans i els polítics europeus han d’acceptar que ates els canvis geopolítics i la dimensió política i econòmica dels Estats Units i de la Xina, la UE ha esdevingut un actor menor en el teatre mundial. La UE ha de reconèixer aquesta realitat i tenir present que també ofereix grans oportunitats que hem de saber aprofitar.
Si volem millorar el benestar dels ciutadans, el dilema és simple: cal consensuar un projecte europeu amb objectius clars, ambiciosos i d’ampli suport que creï riquesa i ocupació per tots o estem abocats a la decadència.
No es pot consentir que països com Hongria o Polònia, entre d’altres, es desmarquin dels principis fundadors de la UE. No es poden acceptar posicions tan dispars en temes com el concepte d’unitat, sobirania, llibertat d’expressió, separació dels poders executiu i judicial o immigració. Els països que no s’identifiquin amb els valors comuns, és millor que segueixin l’exemple del Regne Unit i surtin de la UE.
En un moment de gran complexitat com l’actual, necessitem una UE forta i unida, que defensi el model i els valors europeus i s’expressi amb una sola veu. Una UE que aprofiti les moltes oportunitats que el nou entorn ofereix, que impulsi el creixement econòmic, però que al mateix temps redueixi les grans desigualtats amb una distribució més justa del creixement.
Expliquem als ciutadans clarament quina és la realitat actual. Introduïm les reformes necessàries, prenguem la iniciativa, busquem oportunitats, creem riquesa i ocupació i recuperem la il·lusió en els valors europeus. Es l’única sortida al dilema actual.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a La Vanguardia el 31/03/2019.
08/02/2018
Com ens van recordar fa uns dies un grup d’economistes europeus, encapçalats per Tomas Pikkety, s’estan fent a Brussel·les un seguit de negociacions de cara a una important renovació de Consellers del BCE (4 dels 6, incloent el President Draghi). Ja sé que pot semblar que és quelcom que ens queda un xic lluny. És ben cert; però també és molt cert que el que passi allà pot repercutir molt en les nostres vides, tant si som treballadors, com empresaris, com pensionistes. Tots els que estem afectats per l’evolució de l’economia, és a dir tothom, hem de ser conscients de les conseqüències dels canvis dels propers mesos. Això és així perquè, d’una forma o d’una altra, des del 2010, el BCE ha anat agafant una sèrie de funcions molt superiors a les que inicialment es van preveure en la seva creació.
Això ha estat bo en molts casos. Potser no s’ha explicat prou fins a quin punt les conseqüències de la crisi i les perspectives futures podien haver estat molt pitjors si Mario Dragui, amb el recolzament de només una part del seu Consell, no hagués pres una sèrie de mesures de liquiditat i de tipus d’interès, anant més enllà de les seves obligacions. Actuacions, per cert, que varen ser criticades per alguns països. Actualment el BCE s’ha convertit en una part fonamental del sistema de governança de la Eurozona.
Som bastants els que, sent plenament partidaris de la construcció europea, hem pensat i dit des de fa temps, que la UE pateix un dèficit democràtic important en la participació dels ciutadans en la forma de proveir els seus òrgans executius, així com en l’absència de canals de rendició de comptes. Això provoca sentiments d’allunyament i alimenta l’euro escepticisme.
És per aquesta raó que, en aquesta ocasió de renovació al BCE es fa necessari algun moviment cap a un sistema més formal i transparent de nominació dels seus membres, en paral·lel amb l’establiment d’uns mecanismes, no pas de dependència però sí de rendició de comptes, respecte a òrgans elegits democràticament.
Segurament no és el lloc ni el moment per fer propostes concretes, però si que es poden detectar alguns dels símptomes d’aquestes mancances. En cito només quatre: El sistema d’elecció amb llistes exclusivament estatals dels diputats del Parlament Europeu, que condiciona la seva actuació i els inclina cap a actuacions amb visió nacional i no europea. Les migrades competències d’aquest Parlament i la manca d’iniciativa legislativa. La no existència d’un òrgan similar de control de l’Euro grup que és on es prenen les decisions més importants per els països de l’Euro. I el sistema de nomenament dels membres de la Comissió i del seu President.
El que he comentat del BCE és una reproducció a un altre nivell del mateix fenomen. Esperem que es vagi corregint.
Joan Majó, enginyer i ex-ministre.
08/02/2018
Des de la seva creació la UE ha viscut molts moments estel·lars. Un dels més rellevant va ser la creació de l’Euro, per evitar dependre del dòlar. Altres exemples importants van ser la creació d’Airbus per deslliurar-se del monopoli de Boeing; desenvolupar el sistema europeu de navegació per satèl·lit, GALILEO, per no basar-se en el GPS americà; o impulsar l’Agencia Espacial Europea evitant estar supeditats als americans o russos.
Ara la UE ha pres una altra decisió estel·lar: vol evitar dependre dels supercomputadors de la Xina o dels Estats Units, i del risc de patir fuites de secrets derivats de la recerca científica, industrial, del Big Data, o de seguretat. Moltes empreses grans com Daimler i Airbus, o serveis meteorològics o de seguretat depenen dels centres xinesos o americans.
Els supercomputadors són una eina tecnològica fonamental per descobrir nous materials, investigacions mediques, escurçar el temps de desenvolupament de productes, preveure catàstrofes climàtiques, desenvolupar tecnologies quàntiques o la intel·ligència artificial.
El ranking dels 500 equips més ràpids del món, el TOP 500, mostra que la Xina ha superat als Estats Units en número i capacitat, ja que en té 202, mentre els americans han baixat a 143. Japó compta amb 35, Alemanya 20 i França 18. LA Xina és ara el gran líder mundial. Ha dissenyat i fabricat el Sunway TaihuLight, d’una velocitat inimaginable: 93 petaFLOPS, que fa 93 mil bilions de càlculs per segon.
L’objectiu que s’ha fixat ara la Comissió Europea és recuperar el terreny perdut i ser un dels líders del sector. L’any 2017 es va fundar el The European High-Perfomance Computing Joint Undertaking , Inversió Conjunta per la Super Computació Europea, en la que hi participa la UE i 12 països membres. S’han proposat invertir 1000 milions d’euros, en l’objectiu que l’any 2023 un dels tres supercomputadors més potents del món sigui dissenyat i produït per la UE.
A Espanya l’any 2007 es va crear, Red Española de Supercomputación. És una xarxa que connecta 12 equips per oferir computació d’alt rendiment a la comunitat científica. Està coordinada pel Barcelona Supercomputing Center, on el 2017 va entrar en funcionament el MareNostrum 4, l’ordinador més potent d’Espanya amb una potencia d’11,15 Petaflops.
Ser pioner en el camp de la supercomputació és tan important per la nova societat digital, que no és d’estranyar la pugna existent entre els principals països per estar al capdavant. Cal confiar que aquest nou projecte, permetrà a la UE recuperar el paper de lideratge que en el passat havia tingut.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a La Vanguardia el 04/02/2018
18/01/2018
Com a membre del jurat, he tingut la possibilitat de llegir un treball, al que hem atorgat el premi “Catalunya Europa Segle XXI” de la Fundació del mateix nom. M’ha resultat molt interessant, perquè m’ha permès conèixer dades i enquestes que m’han confirmat opinions personals que he escrit i repetit sovint. Les sintetitzo així: “Des de fa uns anys, la percepció que molts ciutadans tenen dels beneficis que ha representat per a ells la construcció europea ha anat disminuint, i en alguns casos es converteix més en un problema que en una solució. Això està posant en perill la seva continuïtat. Cal analitzar aquesta situació intentant separar el que correspon a la realitat i el que potser només és una percepció incorrecta. De forma molt ràpida, analitzo alguns aspectes.
- Beneficis directes o indirectes. Deixo de banda els beneficis no quantificables però molt importants: pau, llibertat, democràcia, seguretat, protecció… Centrant-me només en el econòmics, crec que l’existència del mercat únic ha tingut un efecte molt positiu en la modernització i la capacitat de creació de riquesa de les economies de tots els estats integrats a la UE. Els que, con nosaltres, vam tardar a incorporar-nos, ho vam experimentar amb claredat. Ara bé, és evident que la riquesa creada s’ha anat distribuint cada cop pitjor en les darreres dècades, de forma que les desigualtats han anat augmentant molt en l’interior de molts països i no s’han reduït prou entre països. La UE ha tingut un èxit extraordinari en la creació del mercat, però no ha estat prou eficaç en les possibles mesures de correcció del mercat per assegurar els drets socials. Dit d’una altra manera: Els beneficis evidents del mercat únic no s’ha repartit prou entre els estats ja que la política de “convergència de les economies” no ha funcionat; i la majoria dels estats no han sabut, o volgut, redistribuir internament els beneficis entre els seus guanyadors i perdedors. Cal dons fer retrets tant a la política europea com a les polítiques estatals, que en part està condicionada per aquella. A la primera, perquè ha deixat per més tard la “Europa Social”, i a les segones, per les seves polítiques neoliberals.
- Realitat i percepció. Els beneficis econòmics que la majoria dels ciutadans europeus hem rebut de la UE han estat molt més indirectes que directes, ja que el fet que l’obertura de mercats hagi suposat el creixement d’empreses, l’augment d’exportacions, i la creació de llocs de treball, no és quelcom que hom experimenti directament, cosa que sí que passa amb una subvenció o un ajut. El pressupost comunitari és relativament molt petit (menys de un 1% del PIB comunitari) i per tant només ha suposat ajuts directes a una part de la població. Els beneficis que anomeno indirectes (creixement i fons estructurals) han estat molt més grans durant molts anys i els hem gaudit de forma inconscient, sobre tot els qui no coneixien etapes anteriors. Però s’han estroncat amb l’ampliació de membres i sobre tot amb la crisi. Per combatre-la, les polítiques que molts governs han aplicat, en complicitat amb les autoritats europees, han estat equivocades i han perjudicat la part més feble de la població. Això ha provocat una percepció mol negativa de la UE, encara que aquí, sovint “Brussel·les” hagi estat l’excusa per aplicar polítiques que afavorien interessos concrets (reforma laboral, reformes fiscals regressives, amnistia…).
- Mesures de futur a la UE. En primer lloc, cal que la UE (però sobre tot, la zona Euro) complementi les seves polítiques econòmiques, amb polítiques socials. En segon lloc, cal que, igual que imposa als Estats directives amb límits i mesures en matèria monetària i fiscal, ho faci també en matèria laboral i social. En tercer lloc, cal que s’augmenti de forma important el pressupost comunitari, permetent transferències de fons cap als països menys rics, que es materialitzin en inversions europees de caràcter productiu, i en mutualització de riscos. Finalment, cal que totes aquestes actuacions siguin més perceptibles per als ciutadans, i aquests tinguin una major participació democràtica en les corresponents decisions, i una major percepció de solidaritat entre els membres d’un mercat i una moneda únics. A títol d’exemple, s’hauria de desenvolupar ràpidament el contingut del “Pilar Europeu de Drets Socials” aprovat fa uns mesos a Göteborg; s’hauria de seguir el camí iniciat amb el “Fons Europeu de garantia de dipòsits bancaris”, construint un possible “Fons Europeu d’Assegurança d’Atur” complementari o substitutiu dels estatals; i, per fer això possible, s’hauria de convertir en comunitari l’Impost de Societats, fet que serviria també per resoldre el dumping fiscal dins de la UE.
Les possibles exigències de Schultz per la Gran Coalició amb Merkel, i l’aparent forta voluntat europeista de Macron, poden ajudar a avançar en aquesta línia? Esperem-ho.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
18/07/2017
[:CA]El resultat de les eleccions presidencials franceses han donat un respir temporal a l’amenaça que suposa una creixent extrema dreta a França i en la Unió Europea. S’ha guanyat un temps preciós per intentar donar respostes als molts problemes que preocupen als ciutadans. No serà fàcil, però només un decidit canvi de rumb pot permetre canalitzar la complexa situació. En cas contrari el futur de França i de la Unió Europea serà molt obscur.
El desequilibri entre el poder econòmic i el poder polític és enorme, la qual cosa facilita la concentració de riquesa i de poder en poques mans, l’empobriment de la resta i posa en perill a la democràcia. Cal oferir una alternativa viable al model neoliberal actual, no basada a aplicar mesures antisistema, sinó a promoure una “revolució reformista” que permeti retornar el sentit comú a la societat i a l’economia.
Es proposen cinc grans línies d’actuació.
- La primera és aconseguir un model de societat, en el qual l’economia estigui sotmesa a la política. El creixement econòmic evidentment és bàsic, però per a l’ésser humà també són importants la llibertat, la democràcia, la justícia, els sentiments, la família, el treball o la cultura.
- La segona línia suposa que els ciutadans hem d’acceptar la realitat del nou entorn de canvi permanent i aprofitar les oportunitats que ofereix. Europa ja no és el centre del món i ha iniciat el seu declivi. Poden venir temps difícils, amb elevat atur estructural i pèrdua de poder adquisitiu. Però també hi ha moltes oportunitats que hem de saber aprofitar.
- La tercera línia és aconseguir una economia productiva de progrés basada al mercat. No es pretén canviar radicalment el sistema econòmic actual, que té aspectes positius, com per exemple, la capacitat d’iniciativa o un benefici raonable, es tractaria de transformar-ho, posant límits quan s’atempti a l’interès general. El nou model econòmic ha de promoure el creixement econòmic i la productivitat, però també reduir les grans desigualtats amb una distribució més justa del benefici del creixement. El sistema financer ha d’estar al servei de les empreses i les famílies i han de posar-se límits al capital financer especulatiu.
- Quarta línia: L’Estat ha de tenir un paper actiu com a agent econòmic-social i ha de garantir el bon funcionament de la societat, l’economia, l’estat de benestar, la creació d’ocupació, la dignificació del treball, impulsar la cultura i la sostenibilitat. La col·laboració públic privada resulta imprescindible. Es precisa un nou sistema fiscal eficaç, just i progressiu, que lluiti contra l’evasió fiscal, sigui corrector dels grans desigualtats i que progressivament se situï en el nivell d’ingressos de la mitjana de la Unió Europea. No poden pretendre’s serveis de qualitat com als països nòrdics, però pagar impostos com a Bulgària o Grècia. A Espanya, els ingressos públics, estan 9 punts del PIB per sota de la mitjana de l’Eurozona. Suposaria ingressar 100.000 milions d’euros més anualment.
- Ll’última línia d’acció és aconseguir una Unió Europea, forta, democràtica, unida i que s’expressi amb una sola veu. Últimament la Unió Europea ha estat una màquina de desregular mercats i no ha protegit als ciutadans d’un capitalisme salvatge. Ara hauria de convertir-se en la primera línia de defensa dels ciutadans, de les amenaces del replegament i proteccionisme dels països, i de tot tipus d’extremismes.
Mentre la població de la Unió Europea envelleix, el seu pes econòmic es redueix, i la seva influència política disminueix, estem encara debatent que fem amb la Unió Europea, oblidant que l’entorn mundial ha canviat i que on es negocien i es negociessin les polítiques mundials, és i serà en el Mar de la Xina i en el Pacific.
Si volem evitar el declivi, caldrà avançar ràpidament cap a la unitat de la Unió Europea, recuperar la supremacia de la política sobre l’economia i abandonar les polítiques neoliberals radicals. Per tant es precisa una renovació a fons d’idees, polítiques, persones i recuperar la il·lusió pel projecte comú.
El temps guanyat ens ofereix l’oportunitat d’aplicar novament el sentit comú en el funcionament de l’economia. Sabrem aprofitar-la?
Francesc Raventós
Exdecano del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Publicat en Alternatives econòmiques, Julio-Agost 2017[:es]El resultado de las elecciones presidenciales francesas han dado un respiro temporal a la amenaza que supone una creciente extrema derecha en Francia y en la Unión Europea. Se ha ganado un tiempo precioso para intentar dar respuestas a los muchos problemas que preocupan a los ciudadanos. No será fácil, pero sólo un decidido cambio de rumbo puede permitir encauzar la compleja situación. De lo contrario el futuro de Francia y de la Unión Europea será muy obscuro.
El desequilibrio entre el poder económico y el poder político es enorme, lo que facilita la concentración de riqueza y de poder en pocas manos, el empobrecimiento del resto y pone en peligro a la democracia. Hay que ofrecer una alternativa viable al modelo neoliberal actual, no basada en aplicar medidas antisistema, sino en promover una “revolución reformista” que permita devolver el sentido común a la sociedad y a la economía.
Se proponen cinco grandes líneas de actuación.
- La primera es conseguir un modelo de sociedad, en el cual la economía esté sometida a la política. El crecimiento económico evidentemente es básico, pero para el ser humano también son importantes la libertad, la democracia, la justicia, los sentimientos, la familia, el trabajo o la cultura.
- La segunda línea supone que los ciudadanos debemos aceptar la realidad del nuevo entorno de cambio permanente y aprovechar las oportunidades que ofrece. Europa ya no es el centro del mundo y ha iniciado su declive. Pueden venir tiempos difíciles, con elevado paro estructural y pérdida de poder adquisitivo. Pero también hay muchas oportunidades que debemos saber aprovechar.
- La tercera línea es conseguir una economía productiva de progreso basada en el mercado. No se pretende cambiar radicalmente el sistema económico actual, que tiene aspectos positivos, como por ejemplo, la capacidad de iniciativa o un beneficio razonable, se trataría de transformarlo, poniendo límites cuando se atente al interés general. El nuevo modelo económico ha de promover el crecimiento económico y la productividad, pero también reducir las grandes desigualdades con una distribución más justa del beneficio del crecimiento. El sistema financiero ha de estar al servicio de las empresas y las familias y deben ponerse límites al capital financiero especulativo
- Cuarta línea: El Estado ha de tener un papel activo como agente económico-social y ha de garantizar el buen funcionamiento de la sociedad, la economía, el estado de bienestar, la creación de empleo, la dignificación del trabajo, impulsar la cultura y la sostenibilidad. La colaboración público privada resulta imprescindible. Se precisa un nuevo sistema fiscal eficaz, justo y progresivo, que luche contra la evasión fiscal, sea corrector de les grandes desigualdades y que progresivamente se sitúe en el nivel de ingresos de la media de la Unión Europea. No pueden pretenderse servicios de calidad como en los países nórdicos, pero pagar impuestos como en Bulgaria o Grecia. En España, los ingresos públicos, están 9 puntos del PIB por debajo de la media de la Eurozona. Supondría ingresar 100.000 millones de euros más anualmente.
- Lla última línea de acción es conseguir una Unión Europea, fuerte, democrática, unida y que se exprese con una sola voz. Últimamente la Unión Europea ha sido una máquina de desregular mercados y no ha protegido a los ciudadanos de un capitalismo salva Ahora debería convertirse en la primera línea de defensa de los ciudadanos, de las amenazas del repliegue y proteccionismo de los países, y de todo tipo de extremismos.
Mientras la población de la Unión Europea envejece, su peso económico se reduce, y su influencia política disminuye, estamos todavía debatiendo que hacemos con la Unión Europea, olvidando que el entorno mundial ha cambiado y que donde se negocian y se negociaran las políticas mundiales, es y será en el Mar de la China y en el Pacifico.
Si queremos evitar el declive, habrá que avanzar rápidamente hacia la unidad de la Unión Europea, recuperar la supremacía de la política sobre la economía y abandonar las políticas neoliberales radicales. Por tano se precisa una renovación a fondo de ideas, políticas, personas y recuperar la ilusión por el proyecto común.
El tiempo ganado nos ofrece la oportunidad de aplicar nuevamente el sentido común en el funcionamiento de la economía. Sabremos aprovecharla?
Francesc Raventós
Exdecano del Colegio de Economistas de Cataluña
Publicado en Alternativas económicas, Julio-Agosto 2017 [:]