L’economia del postcoronavirus

L’economia del postcoronavirus

El Covid 19 serà durant anys una pesada llosa per a la societat. Trigarem a refer-nos de la destrucció de riquesa, tancament d’empreses, atur elevat, pèrdua de poder adquisitiu, traumes socials i por a el futur.

Els bancs centrals i els governs occidentals han evitat un major enfonsament de l’economia i han pal·liat les conseqüències socials. Han inundat de recursos financers a el sector públic i privat amb “paquets de rescat” que fins a l’abril del 2020 han sumat 7,8 bilions de dòlars, equivalents a un 10% de l’PIB mundial. Al seu torn els governs han augmentat enormement la despesa i reduït la recaptació fiscal el que ha generat un impressionant dèficit i nivell de deute públic.

L’Institut of International Finances, IIF, estima que el deute mundial públic i privat ja s’eleva a 255 bilions de dòlars, el 329% de l’PIB mundial. Però, ¿Quins són els límits de el dèficit i del deute públic? Els partidaris de la Moderna Teoria Monetària, MTM, defensen que un país que emet la seva pròpia moneda pot fer front a qualsevol augment de la despesa pública, sense necessitat d’apujar els impostos, simplement emetent més moneda. Tampoc veuen problemes en finançar els grans programes d’inversions estructurals. Afirmen que la limitació de recursos no ve donada pel dèficit i el deute públic sinó per l’augment de l’tipus d’interès o la inflació que, es pot controlar reduint la demanda agregada. Aquesta escola de pensament, que té un elevat nombre de partidaris, es distingeix tant de la perspectiva clàssica keynesiana com de l’ortodòxia econòmica.

De cara a les eleccions presidencials als Estats Units d’el 3 de novembre de 2020, el sector d’esquerres de el partit Demòcrata amb la MTM creia haver trobat la fórmula per finançar les seves ambicioses propostes de govern i entre elles el “Green New Deal”, la millora de el sistema sanitari, l’educació, o les infraestructures. Stephanie Kelton, líder destacada de la MTM, era consellera de Bernie Sanders, el senador excandidat a la presidència i de la jove estrella de l’esquerra, la congressista demòcrata per Nova York, Alexandria Ocasio-Cortez.

Són molts els economistes que estan en desacord amb la MTM, entre ells Paul Krugman, Lawrence Summers, o Kenneth Rogoff. Opinen que no s’han de confondre els límits de crear moneda, amb els límits de crear béns reals. La renda real no consisteix en els diners que es té, sinó el que amb aquests diners es pot comprar. Els monetaristes segueixen defensant que la inflació es produeix per un excés de liquiditat i que un deute excessiu és perillosa. És el motiu pel qual els bancs centrals donen molta importància al fet que la inflació no excedeixi d’un cert límit, que al BCE és el 2% de l’PIB. En fi, hi ha un llarg debat sobre el tema.

Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi.

Quines seran les conseqüències econòmiques i socials de la post pandèmia? Alguns economistes, especialment alemanys, temen que pugui reproduir-se un procés hiperinflacionario com el sofert per la república de Weimar en els anys 1920. Si a uns pressupostos ja deficitaris li afegim una assignació de recursos per contrarestar la pandèmia i per prevenir els reptes globals, com la crisi climàtica, l’endeutament serà monumental i l’enorme massa monetària al mercat, “creada del no-res”, derivarà en inflació i possiblement hiperinflació.

Altres economistes opinen que, davant la pèrdua de riquesa, tancament d’empreses, augment de l’atur, canvis socials i tanta incertesa, es retardarà el consum no essencial i la compra de béns duradors, com ara habitatges, o electrodomèstics. Moltes empreses ja s’han endeutat per sobreviure i no podran fer inversions. El resultat serà una forta recessió i deflació, la qual cosa per a la societat és pitjor que la inflació. L’expresident de l’Institut d’Investigació Econòmica alemany, Ifo, Hans-Werner Sinn, opina que el perill més immediat és la deflació. La deflació “sona bé”, els preus baixen. Però té un efecte devastador. És una espiral infernal difícil de combatre. Més a llarg termini creu que hi haurà inflació, pel fet que interessos a cost zero i superabundància de diners derivessin en especulació i pujada de preus. Però hi ha encara un altre escenari perillós: l’estagflació. És una barreja tòxica d’inflació, producció estancada i alt atur. És la recepta per a una crisi duradora.

També Olivier Blanchard, ex Cap economia de l’FMI, opina que l’impacte immediat serà deflacionista. El nivell d’atur és alt, es redueix la demanda agregada, els preus cauen i el preu de l’petroli està enfonsat. I a llarg termini? A diferència de Sinn, creu que veurem més del mateix: demanda fluixa, inflació i tipus d’interès baixos. Seguirem els passos del Japó. Creu que una alta inflació és poc probable.

Ja es veu la diversitat d’opinions sobre el futur proper de l’economia en els països occidentals. Aquest escrit tracta únicament d’reflectir un dels molts escenaris possibles. Un esquema de síntesi podria ser el següent: El Covid 19 destrueix riquesa, tanca empreses, genera atur, disminueix el poder adquisitiu i crea desassossec social. Davant d’aquesta situació és molt possible que s’iniciï un procés deflacionari que perduraria mentre no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala. (¿2020-2023?). A partir d’aquest moment s’accelerarà de manera progressiva el creixement econòmic. Si l’economia creix a bon ritme, donada l’enorme massa monetària existent en el mercat, el risc de generar un procés inflacionari serà elevat.

En algun moment, les autoritats monetàries i els bancs centrals forçaran que els governs disminueixin el dèficit i el deute públic el que suposarà aplicar polítiques restrictives de despesa i d’inversió, (¿2023-2024?), És a dir, polítiques d’austeritat, retallades en serveis públics i augment d’impostos, el que pot portar a una situació social altament explosiva. A partir d’aquí, ja és molt aventurat pensar. Un dels problemes a resoldre serà com gestionar la muntanya de deute públic.

Ningú sap com evolucionarà l’economia en els propers anys. Viurem una situació molt complexa plena de tensions i molt patiment. Si es vol aprofitar, oferirà l’oportunitat de transformar el sistema productiu i la Societat per a fer-la més justa i humana. També afavorirà avançar cap a la Unió Europea.

Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi. En tot cas, els polítics i autoritats monetàries han d’estar molt atents per impedir qualsevol de les greus situacions apuntades i per a això cal tenir potents paquets de mesures preparats per poder actuar amb urgència. No ho tindran fàcil, però hi ha l’esperança que es pugui fer millor.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur

Article publicat Alternativas Económicas.

L’economia del postcoronavirus

La Reindustrialització d´Europa

En un món amb tanta incertesa, es torna a valorar la importància de la indústria com a font d’innovació, creació d’ocupació de qualitat, alta demanda de serveis i oportunitat per diversificar cap a sectors de futur.

EI Coronavirus ha posat en evidència fets coneguts  però als que no es posava remei. El material sanitari que urgia per poder controlar l’epidèmia: mascaretes, kits de protecció, respiradors o antibiòtics, es produïen només a la Xina. En una situació d’emergència no tenien estocs ni capacitat productiva per atendre demandes vitals per la salut. És una situació que no es pot repetir. La UE haurà d’assegurar que en casos d’emergència generada per qualsevol mena de crisi, disposa dels estocs i capacitat de producció suficients dins la UE. També és conegut que les cadenes logístiques de components que es fabriquen en països llunyans, quan per raons diverses tallen els subministres i obliguen a aturar les línies de producció.

“Cal  reindustrialitzar Europa, cosa que permetrà recuperar el  lideratge o colideratge d’alguns sectors estratègics.”

La progressiva introducció del model de producció Indústria 4.0, en el que conflueixen la digitalització integral, la intel·ligència artificial i la robotització, redueix els costos i en especial el de mà d’obra, amb l’avantatge que la flexibilitat del procés productiu permet produir series curtes amb un cost marginal baix.

En les darreres dècades la globalització es va traduir en una dura competència entre empreses, competència que ara s’accelerarà a causa de la reducció de vendes pel Coronavirus. Forçats a reduir els costos de producció, moltes indústries, van traslladar els seus centres a països asiàtics i del nord d‘Àfrica.  En aquests països els salaris eren baixos, les condicions de treball precàries, sense sindicats que els protegissin i les exigències de mediambientals inexistents. Això els permetia practicar un dúmping laboral, social i mediambiental. Amb el temps la qualitat dels productes, les condicions de treball i sanitàries ha millorat i la diferencia de costos respecte a la UE ha disminuït, el que facilita el retorn d’indústries que en el seu dia es van deslocalitzar.

La UE presidida per Ursula von der Leyen ara vol recuperar la capacitat industrial perduda,  però especialment en els sectors de futur. Al mateix temps s’haurà de garantir la disponibilitat de productes vitals en casos d’emergència, sigui sanitària, alimentaria, energètica, digital o qualsevol altra.

És una bona notícia que la UE recuperi  iniciatives industrials i que disposi de finançament per encarar reptes com l’escalfament del planeta, impulsar l’economia verda, la transició energètica o la digitalització de l’economia i  la societat. Tots són  sectors que creen riquesa, ocupació i milloren la qualitat de vida. En definitiva, cal  reindustrialitzar Europa, cosa que permetrà recuperar el  lideratge o colideratge d’alguns sectors estratègics.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur

Article publicat el 13 de setembre de 2020 a La Vanguardia.

 

Una nova reconversió industrial

Una nova reconversió industrial

Crec que una part cada vegada més amplia dels catalans i dels espanyols  som conscients de les perspectives, preocupants però també estimulants, amb les que estem entrant en els darrers mesos del 2020. Preocupants, com a conseqüència de tres circumstàncies: la nostra debilitat sanitària per fer front al repte actual i a altres que poden aparèixer; la no sostenibilitat climàtica i energètica del model de consum que hem creat; i la necessitat de revisar les bases del sistema econòmic i social per assegurar una convivència pacífica, fins i tot en moments de crisi. Estimulants, per l’evidència de que disposem d’unes capacitats tecnològiques extraordinàries i d’uns possibles recursos financers que no havíem tingut mai a la nostra disposició. Em centro en aquest darrer aspecte, amb algunes idees simples a partir de la iniciativa de la UE de crear el fons  mixte (ajut més préstec) anomenat “Next Generetion EU”  de 750.000 milions, i del que Espanya pot optar fins a 140.000. Em limito a unes consideracions puntuals.

L’objectiu dels propers anys és una economia més moderna i més sostenible per ser més competitiva, recuperant un sector industrial més ampli, i amb un gran augment del nivell del capital humà.

  1. Recursos financers. La xifra de la que aquest fons ens permet disposar és molt important, però menys del que sembla si la comparem amb l’esforç que es necessitarà per fer front als tres reptes que he indicats: sanitari, ecològic i social. Vull dir que hem de tenir en compta que caldran unes quantitats comparativament molt superiors que hauran de sortir d’altres orígens. Hem d’acceptar conseqüències de tipus fiscal i d’endeutament per a les Administracions Públiques, i decisions de finançament de les empreses o organitzacions involucrades. Hem d’aconseguir que a l’hora de fer projectes per accedir als fons UE, aquesta part de finançament actuï d’estímul, i serveixi d’ham, per aportacions locals tant públiques com privades.
  2. Inversions en col·laboració. Es tractarà de “projectes d’inversió”. Però serà important que, a més de la construcció d’infraestructures físiques, s’hi incloguin actuacions que ajudin a millorar el capital humà, que potenciïn las activitats de recerca, desenvolupament i transferència de coneixements, que augmentin l’eficiència en la activitat productiva i administrativa, i que recolzin processos de cooperació, tant entre organismes privats, com amb la col·laboració entre aquests i el sector públic. La agrupació de grans empreses amb ens privats més petits, i amb entitats de caràcter públic pot ser una de les claus d’èxit de molts projectes.
  3. Prioritats acordades. Tenint en compta que els projectes tindran un procés previ d’aprovació a la UE, és necessari que les prioritats estiguin en línia amb el que son les actuals prioritats polítiques de la pròpia UE (economia verda, transició energètica, transició digital i reindustrialització). Dic això, no només perquè crec que facilitarà la seva aprovació, si no perquè considero que son unes prioritats molt en línia i d’acord amb el que nosaltres necessitem.
  4. Objectius i eines. M’agradaria separar en el possible, entre les actuacions de les que parlem, el que son objectius politico-socials i el que son eines per aconseguir-los. La salut, la sostenibilitat, i la justícia social, estan entre els primers; i situo els recursos financers i la tecnologia entre les eines, imprescindibles però eines…Faig aquesta distinció al pensar en la transició digital, que veig com un procés absolutament prioritari però que no és un fi en si mateix. La tecnologia digital és una eina que tenim a l’abast i que si no utilitzem prou o prou correctament ens farà molt més difícil assolir els altres objectius. Hi estic absolutament a favor ja que crec que les nostres societats necessiten avançar molt en aquestes tecnologies, però, com passa amb qualsevol altre eina tecnològica, cal prendre paral·lelament mesures per intentar evitar possibles utilitzacions equivocades o mal encaminades que puguin tenir conseqüències no desitjades.
  5. Reconversió Industrial. He sentit recentment parlar, a Madrid però també a Barcelona, tant de “Plan de Reforma” com de “Plan de Reconstrucción”. Crec que és important que això segon no tapi lo primer. No es tracta de tornar a refer les cases que han caigut, si no fer-ne unes diferents més adaptades a les necessitats actuals, i fins i tot de deixar-ne caure algunes per poder fer-les noves…

Per aquesta raó, i confesso que també per records personals, m’agrada molt més parlar de “Reconversió”, tal com ens vàrem veure obligats a fer als  anys 80 per adaptar l’endarrerida economia espanyola a les noves exigències tecnològiques (TIC), comercials (mercat comú), i polítiques (obertura democràtica). L’objectiu prioritari de salvar i mantenir llocs de treball no s’havia d’aconseguir mantenint activitats poc productives, tecnològicament endarrerides, i poc exigents en quan a la qualitat del  capital humà necessari.

L’objectiu dels propers anys és una economia més moderna i més sostenible per ser més competitiva, recuperant un sector industrial més ampli, i amb un gran augment del nivell del capital humà. Algú pensa que això no torna a ser estimulant?

Joan Majó, enginyer i ex ministre