09/03/2021
Venen dies importants i difícils. Penso que no ha de costar gaire posar-se d’acord en dues coses: en primer lloc que, sense escatimar cap esforç per combatre la crisi sanitària, cal accelerar fort la lluita contra la crisi econòmica i social. I en segon lloc que, tant l’una com l’altra demanaran molts esforços i molts recursos econòmics. Sembla que, després de mesos de dubtes comprensibles i d’intents fallits, estem en camí de poder fer front a la pandèmia, però ningú no ens pot assegurar que no haguem de patir noves situacions similars; cal un gran esforç de prevenció. I sabem que l’aturada que de forma voluntària, però totalment necessària, hem provocat a la nostra economia serà llarga i costosa de recuperar.
Necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys. L’actitud amb Espanya i la UE ha de ser de negociació amb fermesa però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.
Tot plegat significa que necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys, tant per fer menys dures les actuals situacions econòmiques de persones i d’empreses, com per impulsar la recuperació i la reconversió de la nostra economia. No tinc ara dades ni coneixements suficients per donar xifres concretes, però les dues experiències que vaig viure tant al Govern de Madrid (Reconversió Industrial) com a la Comissió Europea (Revolució Digital), em fan pensar que seran molt altes les necessitats d’inversió, tant de caràcter privat com del sector públic. És per això que m’atreveixo a fer un seguit de recomanacions, pensant sobre tot en el nou govern català.
- Els orígens dels fons. Després parlaré dels fons privats, però els fons públics disponibles a Catalunya sortiran de la recaptació pròpia, de transferències de l’Estat, de transferències de la UE, o d’endeutament. La gran novetat d’aquests anys son precisament els grans ajuts provinents de la UE i les facilitats d’endeutament que facilita el BCE. Aquesta és sens dubte una gran oportunitat, sense la que la sortida de la crisi seria molt difícil. Cal però tenir en compta tres aspectes derivats de la relació amb l’Estat que poden dificultar la xifra de les transferències: Una, ja molt coneguda, és l’actual sistema de finançament que provoca un excessiu dèficit fiscal, no compensat amb les inversions directes de l’Estat a Catalunya. Una segona que és la formula per el repartiment dels fons extraordinaris que el govern de Madrid pugui distribuir entre totes les comunitats. I una tercera relacionada amb el paper de intermediari que Madrid tindrà com a transmissor dels ajuts rebuts de la UE. Per aquestes raons penso que els acords que es negociïn, sigui de forma bilateral o amb totes les comunitats autonòmiques, marcaran les xifres finals. Cal no oblidar la importància d’aquesta negociació, per assegurar més recursos. I cal pensar que en el nostre cas, a diferència d’altres espais europeus, les possibilitats d’endeutament estan relativament limitades per el gran deute ja existent.
- Finalitats d’utilització. El problema és similar arreu, però no oblidem que els recursos extraordinaris dels que desposarem han de servir per resoldre situacions de dificultat presents, tant de persones com d’empreses, però sobre tot per ajudar a fer les reconversions necessàries per garantir un millor futur. En el cas català això suposa retornar a una economia més industrial i tecnològica, reduint la importància d’alguns tipus de serveis relacionats sobre tot amb el turisme de poca qualitat; impulsar la creació de coneixements i la seva transferència al teixit empresarial; i recuperar en el món de les tecnologies digitals i de la sostenibilitat, el paper que el nostre paí ja havia jugat fa algunes dècades en aquella etapa industrial. La meva experiència em diu que per aconseguir-ho cal una actitud inversora del sector privat, però orientada, estimulada i ajudada des del sector públic. Existeixen possibilitats importants d’inversió en molts sectors econòmics, però es necessita la creació d’oportunitats que suposin una certa col·laboració publico-privada. El nou govern ha de saber-ho i promoure les oportunitats, sigui cofinançant, o potser encara més impulsant mesures de tipus bàsic com millorar el sistema educatiu, augmentar el recolzament a les activitats de recerca i de innovació, i finançant estructures públiques que ho facilitin.
- Estratègia política. Ni em toca, ni puc pas, fer cap programa per a un nou govern. Però m’agradaria insistir en una orientació central, a l’hora de constituir-lo. Per raons de salut pública, de recuperació de l’economia, d’atenció als més perjudicats, i d’exigència de sostenibilitat, necessitarem disposar de més recursos dels que ara tenim. Tinguem clar quins ha de ser els orígens d’aquests recursos i no els posem en perill amb posicions equivocades amb els que han de ser els nostres aliats, però podrien convertir-se en adversaris, Espanya i la UE. Tant en un cas com en l’altre, l’actitud ha de ser de negociació amb fermesa (reducció del dèficit fiscal, augment de la inversió estatal, repartiment adequat dels ajuts europeus…) però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.
Deixeu-me que sintetitzi en tres frases curtes aquesta orientació estratègica: 1) Els diners no ho son pas tot, però sense diners és molt difícil fer una bona política en temps de crisi. 2) Fer el valent en les relacions sense tenir la força suficient, pot portar a un gran fracàs. I 3) A l’hora de constituir un nou govern, cal fer-ho tenint en compta quines seran les prioritats immediates.
Joan Majó, ingenier i exministre
Publicada a el Diaria Ara el 04/03/2021.
19/01/2021
Els preus estan baixant. És lògic en un moment de pandèmia, forta paràlisi econòmica en sectors significatius, atur elevat i elevada incertesa. La UE, el BCE i els governs estan fent esforços gegantins per estimular el creixement econòmic, crear ocupació, ajudar als més vulnerables i evitar el risc de deflació, el que deriva en elevats dèficits i augment del deute públic.
Tradicionalment s’havia considerat que un nivell d’inflació al 2% del PIB era saludable per facilitar el creixement i donar estabilitat a l’economia. De fet, l’únic objectiu del BCE és garantir l’estabilitat dels preus. També és un dels objectius de la Reserva Federal Americana.
Ja que l’economia no reacciona suficientment als enormes incentius creats, s’hauran de prendre noves mesures. Ara sembla que l’objectiu dels bancs centrals de mantenir la inflació per sota del 2% és insuficient i que s’ha d’anar més enllà.
El tret de sortida l’ha donat la Reserva Federal Americana que el mes d’agost va anunciar que el seu objectiu serà que la inflació se situï en el 2% com a mitjana històrica. Es a dir, que com que la mitjana dels darrers temps ha estat per sota del 2% es crearan més estímuls perquè s’arribi a aquest nivell.
Ja que l’economia no reacciona suficientment als enormes incentius creats, s’hauran de prendre noves mesures.
Tampoc la presidenta del BCE, Christine Lagarde, s’ha quedat curta. Recentment ha declarat que el BCE prepara una revolució en la política monetària revisant el seu objectiu. Considera que el BCE ha de “compensar” els anys de baixa inflació amb períodes en el que la inflació creixi per sobre del 2%.
A la vista del fracàs de les polítiques convencionals per estimular l’economia, s’han anat aplicant mesures heterodoxes, com van ser el Quantitative Easing, interessos negatius pels préstecs, suspendre el Pacte d’Estabilitat de la UE per controlar el dèficit o aprovar paquets astronòmics d’ajuts. Però no ha estat suficient.
La “nova normalitat” post pandèmia obligarà a ser molt flexibles i alternar mesures “no convencionals” per gestionar l’economia. Hem entrat en un arriscat terreny desconegut en el qual el criteri de prova i error serà la guia.
Augmentar la inflació per sobre del 2% no és inert. D’entrada disminueix el valor real de l’endeutament, fet útil per reduir l’immens deute acumulat. A títol orientatiu, una inflació del 3% durant 10 anys redueix el valor real d’un deute amb un 34%. Però en surten perjudicats els creditors, petits estalviadors, els pensionistes, o el personal que treballa i no pot evitar perdre poder adquisitiu. Caldrà recórrer a solucions justes.
Les mesures preses de moment han servit per donar un respir a la societat, a l’economia i estabilitzar les primes de risc. De moment, cal agrair l’immens esforç que estan fent, i que hauran de seguir fent, la UE i el BCE per intentar sortir d’una situació fins fa poc inimaginable. Nosaltres, sort en tenim de la Unió Europea.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat La Vanguardia el 06/12/2020.[:es]Los precios están bajando. Es lógico en un momento de pandemia, fuerte parálisis económica en sectores significativos, desempleo elevado y elevada incertidumbre. La UE, el BCE y los gobiernos están haciendo esfuerzos gigantescos para estimular el crecimiento económico, crear empleo, ayudar a los más vulnerables y evitar el riesgo de deflación, lo que deriva en elevados déficits y aumento de la deuda pública.
01/10/2020
El Covid 19 serà durant anys una pesada llosa per a la societat. Trigarem a refer-nos de la destrucció de riquesa, tancament d’empreses, atur elevat, pèrdua de poder adquisitiu, traumes socials i por a el futur.
Els bancs centrals i els governs occidentals han evitat un major enfonsament de l’economia i han pal·liat les conseqüències socials. Han inundat de recursos financers a el sector públic i privat amb “paquets de rescat” que fins a l’abril del 2020 han sumat 7,8 bilions de dòlars, equivalents a un 10% de l’PIB mundial. Al seu torn els governs han augmentat enormement la despesa i reduït la recaptació fiscal el que ha generat un impressionant dèficit i nivell de deute públic.
L’Institut of International Finances, IIF, estima que el deute mundial públic i privat ja s’eleva a 255 bilions de dòlars, el 329% de l’PIB mundial. Però, ¿Quins són els límits de el dèficit i del deute públic? Els partidaris de la Moderna Teoria Monetària, MTM, defensen que un país que emet la seva pròpia moneda pot fer front a qualsevol augment de la despesa pública, sense necessitat d’apujar els impostos, simplement emetent més moneda. Tampoc veuen problemes en finançar els grans programes d’inversions estructurals. Afirmen que la limitació de recursos no ve donada pel dèficit i el deute públic sinó per l’augment de l’tipus d’interès o la inflació que, es pot controlar reduint la demanda agregada. Aquesta escola de pensament, que té un elevat nombre de partidaris, es distingeix tant de la perspectiva clàssica keynesiana com de l’ortodòxia econòmica.
De cara a les eleccions presidencials als Estats Units d’el 3 de novembre de 2020, el sector d’esquerres de el partit Demòcrata amb la MTM creia haver trobat la fórmula per finançar les seves ambicioses propostes de govern i entre elles el “Green New Deal”, la millora de el sistema sanitari, l’educació, o les infraestructures. Stephanie Kelton, líder destacada de la MTM, era consellera de Bernie Sanders, el senador excandidat a la presidència i de la jove estrella de l’esquerra, la congressista demòcrata per Nova York, Alexandria Ocasio-Cortez.
Són molts els economistes que estan en desacord amb la MTM, entre ells Paul Krugman, Lawrence Summers, o Kenneth Rogoff. Opinen que no s’han de confondre els límits de crear moneda, amb els límits de crear béns reals. La renda real no consisteix en els diners que es té, sinó el que amb aquests diners es pot comprar. Els monetaristes segueixen defensant que la inflació es produeix per un excés de liquiditat i que un deute excessiu és perillosa. És el motiu pel qual els bancs centrals donen molta importància al fet que la inflació no excedeixi d’un cert límit, que al BCE és el 2% de l’PIB. En fi, hi ha un llarg debat sobre el tema.
Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi.
Quines seran les conseqüències econòmiques i socials de la post pandèmia? Alguns economistes, especialment alemanys, temen que pugui reproduir-se un procés hiperinflacionario com el sofert per la república de Weimar en els anys 1920. Si a uns pressupostos ja deficitaris li afegim una assignació de recursos per contrarestar la pandèmia i per prevenir els reptes globals, com la crisi climàtica, l’endeutament serà monumental i l’enorme massa monetària al mercat, “creada del no-res”, derivarà en inflació i possiblement hiperinflació.
Altres economistes opinen que, davant la pèrdua de riquesa, tancament d’empreses, augment de l’atur, canvis socials i tanta incertesa, es retardarà el consum no essencial i la compra de béns duradors, com ara habitatges, o electrodomèstics. Moltes empreses ja s’han endeutat per sobreviure i no podran fer inversions. El resultat serà una forta recessió i deflació, la qual cosa per a la societat és pitjor que la inflació. L’expresident de l’Institut d’Investigació Econòmica alemany, Ifo, Hans-Werner Sinn, opina que el perill més immediat és la deflació. La deflació “sona bé”, els preus baixen. Però té un efecte devastador. És una espiral infernal difícil de combatre. Més a llarg termini creu que hi haurà inflació, pel fet que interessos a cost zero i superabundància de diners derivessin en especulació i pujada de preus. Però hi ha encara un altre escenari perillós: l’estagflació. És una barreja tòxica d’inflació, producció estancada i alt atur. És la recepta per a una crisi duradora.
També Olivier Blanchard, ex Cap economia de l’FMI, opina que l’impacte immediat serà deflacionista. El nivell d’atur és alt, es redueix la demanda agregada, els preus cauen i el preu de l’petroli està enfonsat. I a llarg termini? A diferència de Sinn, creu que veurem més del mateix: demanda fluixa, inflació i tipus d’interès baixos. Seguirem els passos del Japó. Creu que una alta inflació és poc probable.
Ja es veu la diversitat d’opinions sobre el futur proper de l’economia en els països occidentals. Aquest escrit tracta únicament d’reflectir un dels molts escenaris possibles. Un esquema de síntesi podria ser el següent: El Covid 19 destrueix riquesa, tanca empreses, genera atur, disminueix el poder adquisitiu i crea desassossec social. Davant d’aquesta situació és molt possible que s’iniciï un procés deflacionari que perduraria mentre no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala. (¿2020-2023?). A partir d’aquest moment s’accelerarà de manera progressiva el creixement econòmic. Si l’economia creix a bon ritme, donada l’enorme massa monetària existent en el mercat, el risc de generar un procés inflacionari serà elevat.
En algun moment, les autoritats monetàries i els bancs centrals forçaran que els governs disminueixin el dèficit i el deute públic el que suposarà aplicar polítiques restrictives de despesa i d’inversió, (¿2023-2024?), És a dir, polítiques d’austeritat, retallades en serveis públics i augment d’impostos, el que pot portar a una situació social altament explosiva. A partir d’aquí, ja és molt aventurat pensar. Un dels problemes a resoldre serà com gestionar la muntanya de deute públic.
Ningú sap com evolucionarà l’economia en els propers anys. Viurem una situació molt complexa plena de tensions i molt patiment. Si es vol aprofitar, oferirà l’oportunitat de transformar el sistema productiu i la Societat per a fer-la més justa i humana. També afavorirà avançar cap a la Unió Europea.
Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi. En tot cas, els polítics i autoritats monetàries han d’estar molt atents per impedir qualsevol de les greus situacions apuntades i per a això cal tenir potents paquets de mesures preparats per poder actuar amb urgència. No ho tindran fàcil, però hi ha l’esperança que es pugui fer millor.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat Alternativas Económicas.
15/09/2020
En un món amb tanta incertesa, es torna a valorar la importància de la indústria com a font d’innovació, creació d’ocupació de qualitat, alta demanda de serveis i oportunitat per diversificar cap a sectors de futur.
EI Coronavirus ha posat en evidència fets coneguts però als que no es posava remei. El material sanitari que urgia per poder controlar l’epidèmia: mascaretes, kits de protecció, respiradors o antibiòtics, es produïen només a la Xina. En una situació d’emergència no tenien estocs ni capacitat productiva per atendre demandes vitals per la salut. És una situació que no es pot repetir. La UE haurà d’assegurar que en casos d’emergència generada per qualsevol mena de crisi, disposa dels estocs i capacitat de producció suficients dins la UE. També és conegut que les cadenes logístiques de components que es fabriquen en països llunyans, quan per raons diverses tallen els subministres i obliguen a aturar les línies de producció.
“Cal reindustrialitzar Europa, cosa que permetrà recuperar el lideratge o colideratge d’alguns sectors estratègics.”
La progressiva introducció del model de producció Indústria 4.0, en el que conflueixen la digitalització integral, la intel·ligència artificial i la robotització, redueix els costos i en especial el de mà d’obra, amb l’avantatge que la flexibilitat del procés productiu permet produir series curtes amb un cost marginal baix.
En les darreres dècades la globalització es va traduir en una dura competència entre empreses, competència que ara s’accelerarà a causa de la reducció de vendes pel Coronavirus. Forçats a reduir els costos de producció, moltes indústries, van traslladar els seus centres a països asiàtics i del nord d‘Àfrica. En aquests països els salaris eren baixos, les condicions de treball precàries, sense sindicats que els protegissin i les exigències de mediambientals inexistents. Això els permetia practicar un dúmping laboral, social i mediambiental. Amb el temps la qualitat dels productes, les condicions de treball i sanitàries ha millorat i la diferencia de costos respecte a la UE ha disminuït, el que facilita el retorn d’indústries que en el seu dia es van deslocalitzar.
La UE presidida per Ursula von der Leyen ara vol recuperar la capacitat industrial perduda, però especialment en els sectors de futur. Al mateix temps s’haurà de garantir la disponibilitat de productes vitals en casos d’emergència, sigui sanitària, alimentaria, energètica, digital o qualsevol altra.
És una bona notícia que la UE recuperi iniciatives industrials i que disposi de finançament per encarar reptes com l’escalfament del planeta, impulsar l’economia verda, la transició energètica o la digitalització de l’economia i la societat. Tots són sectors que creen riquesa, ocupació i milloren la qualitat de vida. En definitiva, cal reindustrialitzar Europa, cosa que permetrà recuperar el lideratge o colideratge d’alguns sectors estratègics.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat el 13 de setembre de 2020 a La Vanguardia.
03/09/2020
Crec que una part cada vegada més amplia dels catalans i dels espanyols som conscients de les perspectives, preocupants però també estimulants, amb les que estem entrant en els darrers mesos del 2020. Preocupants, com a conseqüència de tres circumstàncies: la nostra debilitat sanitària per fer front al repte actual i a altres que poden aparèixer; la no sostenibilitat climàtica i energètica del model de consum que hem creat; i la necessitat de revisar les bases del sistema econòmic i social per assegurar una convivència pacífica, fins i tot en moments de crisi. Estimulants, per l’evidència de que disposem d’unes capacitats tecnològiques extraordinàries i d’uns possibles recursos financers que no havíem tingut mai a la nostra disposició. Em centro en aquest darrer aspecte, amb algunes idees simples a partir de la iniciativa de la UE de crear el fons mixte (ajut més préstec) anomenat “Next Generetion EU” de 750.000 milions, i del que Espanya pot optar fins a 140.000. Em limito a unes consideracions puntuals.
L’objectiu dels propers anys és una economia més moderna i més sostenible per ser més competitiva, recuperant un sector industrial més ampli, i amb un gran augment del nivell del capital humà.
- Recursos financers. La xifra de la que aquest fons ens permet disposar és molt important, però menys del que sembla si la comparem amb l’esforç que es necessitarà per fer front als tres reptes que he indicats: sanitari, ecològic i social. Vull dir que hem de tenir en compta que caldran unes quantitats comparativament molt superiors que hauran de sortir d’altres orígens. Hem d’acceptar conseqüències de tipus fiscal i d’endeutament per a les Administracions Públiques, i decisions de finançament de les empreses o organitzacions involucrades. Hem d’aconseguir que a l’hora de fer projectes per accedir als fons UE, aquesta part de finançament actuï d’estímul, i serveixi d’ham, per aportacions locals tant públiques com privades.
- Inversions en col·laboració. Es tractarà de “projectes d’inversió”. Però serà important que, a més de la construcció d’infraestructures físiques, s’hi incloguin actuacions que ajudin a millorar el capital humà, que potenciïn las activitats de recerca, desenvolupament i transferència de coneixements, que augmentin l’eficiència en la activitat productiva i administrativa, i que recolzin processos de cooperació, tant entre organismes privats, com amb la col·laboració entre aquests i el sector públic. La agrupació de grans empreses amb ens privats més petits, i amb entitats de caràcter públic pot ser una de les claus d’èxit de molts projectes.
- Prioritats acordades. Tenint en compta que els projectes tindran un procés previ d’aprovació a la UE, és necessari que les prioritats estiguin en línia amb el que son les actuals prioritats polítiques de la pròpia UE (economia verda, transició energètica, transició digital i reindustrialització). Dic això, no només perquè crec que facilitarà la seva aprovació, si no perquè considero que son unes prioritats molt en línia i d’acord amb el que nosaltres necessitem.
- Objectius i eines. M’agradaria separar en el possible, entre les actuacions de les que parlem, el que son objectius politico-socials i el que son eines per aconseguir-los. La salut, la sostenibilitat, i la justícia social, estan entre els primers; i situo els recursos financers i la tecnologia entre les eines, imprescindibles però eines…Faig aquesta distinció al pensar en la transició digital, que veig com un procés absolutament prioritari però que no és un fi en si mateix. La tecnologia digital és una eina que tenim a l’abast i que si no utilitzem prou o prou correctament ens farà molt més difícil assolir els altres objectius. Hi estic absolutament a favor ja que crec que les nostres societats necessiten avançar molt en aquestes tecnologies, però, com passa amb qualsevol altre eina tecnològica, cal prendre paral·lelament mesures per intentar evitar possibles utilitzacions equivocades o mal encaminades que puguin tenir conseqüències no desitjades.
- Reconversió Industrial. He sentit recentment parlar, a Madrid però també a Barcelona, tant de “Plan de Reforma” com de “Plan de Reconstrucción”. Crec que és important que això segon no tapi lo primer. No es tracta de tornar a refer les cases que han caigut, si no fer-ne unes diferents més adaptades a les necessitats actuals, i fins i tot de deixar-ne caure algunes per poder fer-les noves…
Per aquesta raó, i confesso que també per records personals, m’agrada molt més parlar de “Reconversió”, tal com ens vàrem veure obligats a fer als anys 80 per adaptar l’endarrerida economia espanyola a les noves exigències tecnològiques (TIC), comercials (mercat comú), i polítiques (obertura democràtica). L’objectiu prioritari de salvar i mantenir llocs de treball no s’havia d’aconseguir mantenint activitats poc productives, tecnològicament endarrerides, i poc exigents en quan a la qualitat del capital humà necessari.
L’objectiu dels propers anys és una economia més moderna i més sostenible per ser més competitiva, recuperant un sector industrial més ampli, i amb un gran augment del nivell del capital humà. Algú pensa que això no torna a ser estimulant?
Joan Majó, enginyer i ex ministre
