19/10/2020
Quan a la primavera el coronavirus va començar a fer grans estralls sanitaris, econòmics i socials, es creia que passat l’estiu hi hauria un segon rebrot i que amb la vacuna de la Covid-19 tot quedaria com el record d’un malson.
Per pal·liar el desastre, els governs, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu van actuar amb rapidesa. El BCE, facilitant finançament il·limitat per poder ajudar a empreses i persones en situació vulnerable. A la Comissió Europea, la resposta ha estat ben diferent de la que es va donar a la crisi financera de l’2008. En aquell moment el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, amb una ideologia molt liberal i visió a curt termini, va imposar austeritat i retallades dels serveis públics. Ara, per contra, davant la dura realitat, Brussel·les demana als governs que gastin sense límit.
L’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, amb major sensibilitat i visió estratègica a llarg termini, ha tingut clar que cal redreçar l’economia, alleujar la crisi social i reconvertir el sistema productiu invertint en projectes de futur. Després de vèncer una dura resistència, el Consell Europeu del mes de juliol va aprovar un important paquet de 750.000 milions d’euros per ajudar els països més afectats i, especialment, Itàlia i Espanya.
Quina és la situació en el mes d’octubre de l’any 2020? La pandèmia segueix causant estralls. Els governs estan desbordats. A la Unió Europea, molts països estan seriosament afectats, especialment Espanya. La crisi econòmica i els drames socials s’estan allargant molt més del que s’havia estimat i seguirem en una situació molt complicada fins que no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala i ens recuperem de les destrosses fets.
El que es comença a percebre és que, tot i l’elevat import de el fons acordat de 750.000 milions, aquest no serà suficient per evitar que la situació es descontroli. Sembla com si el Parlament Europeu ja ho hagués intuït. Al mes de maig ja va acordar que s’havia de crear un Fons de Recuperació i Transformació de dos bilions d’euros, finançats amb l’emissió de bons a llarg termini garantits pel pressupost de la Unió Europea.
Quin és el problema? Actualment, el nivell d’endeutament de molts estats europeus i de el BCE ja és motiu de preocupació. S’han de seguir endeutant? Sí, si es vol evitar el pitjor. No és una bona solució, però sembla que no hi ha una alternativa millor. Però tot té un límit i algun dia s’haurà de començar a reduir el dèficit i el deute públic.
De moment, cal plantejar que el paquet de 750.000 milions serà insuficient i que es necessitarà un nou gran paquet d’ajudes per minorar els efectes devastadors de la Covid-19. Serà difícil arribar a un nou acord. Molt difícil. Però la mateixa subsistència de la UE dependrà de si és capaç de superar aquesta dura crisi i de recuperar la confiança dels ciutadans.
La crisi econòmica i els drames socials s’estan allargant molt més del que s’havia estimat.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat a La Vanguardia el 10 d’octubre de 2020.
15/09/2020
En un món amb tanta incertesa, es torna a valorar la importància de la indústria com a font d’innovació, creació d’ocupació de qualitat, alta demanda de serveis i oportunitat per diversificar cap a sectors de futur.
EI Coronavirus ha posat en evidència fets coneguts però als que no es posava remei. El material sanitari que urgia per poder controlar l’epidèmia: mascaretes, kits de protecció, respiradors o antibiòtics, es produïen només a la Xina. En una situació d’emergència no tenien estocs ni capacitat productiva per atendre demandes vitals per la salut. És una situació que no es pot repetir. La UE haurà d’assegurar que en casos d’emergència generada per qualsevol mena de crisi, disposa dels estocs i capacitat de producció suficients dins la UE. També és conegut que les cadenes logístiques de components que es fabriquen en països llunyans, quan per raons diverses tallen els subministres i obliguen a aturar les línies de producció.
“Cal reindustrialitzar Europa, cosa que permetrà recuperar el lideratge o colideratge d’alguns sectors estratègics.”
La progressiva introducció del model de producció Indústria 4.0, en el que conflueixen la digitalització integral, la intel·ligència artificial i la robotització, redueix els costos i en especial el de mà d’obra, amb l’avantatge que la flexibilitat del procés productiu permet produir series curtes amb un cost marginal baix.
En les darreres dècades la globalització es va traduir en una dura competència entre empreses, competència que ara s’accelerarà a causa de la reducció de vendes pel Coronavirus. Forçats a reduir els costos de producció, moltes indústries, van traslladar els seus centres a països asiàtics i del nord d‘Àfrica. En aquests països els salaris eren baixos, les condicions de treball precàries, sense sindicats que els protegissin i les exigències de mediambientals inexistents. Això els permetia practicar un dúmping laboral, social i mediambiental. Amb el temps la qualitat dels productes, les condicions de treball i sanitàries ha millorat i la diferencia de costos respecte a la UE ha disminuït, el que facilita el retorn d’indústries que en el seu dia es van deslocalitzar.
La UE presidida per Ursula von der Leyen ara vol recuperar la capacitat industrial perduda, però especialment en els sectors de futur. Al mateix temps s’haurà de garantir la disponibilitat de productes vitals en casos d’emergència, sigui sanitària, alimentaria, energètica, digital o qualsevol altra.
És una bona notícia que la UE recuperi iniciatives industrials i que disposi de finançament per encarar reptes com l’escalfament del planeta, impulsar l’economia verda, la transició energètica o la digitalització de l’economia i la societat. Tots són sectors que creen riquesa, ocupació i milloren la qualitat de vida. En definitiva, cal reindustrialitzar Europa, cosa que permetrà recuperar el lideratge o colideratge d’alguns sectors estratègics.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat el 13 de setembre de 2020 a La Vanguardia.
03/06/2020
Lliçons: De la crisi en sortirem més pobres i endeutats, però amb la convicció que necessitem un model social diferent.
Més enllà dels problemes sanitaris, la SARS-CoV-2 ha estat el catalitzador d’una crisi econòmica llargament anunciada que ens agafa desarmats a causa de l’elevat endeutament de governs, empreses i famílies i que evidencia la fragilitat d’una societat que es creia poderosa i imbatible gràcies a la globalització i a la tecnologia.
Si davant d’una crisi tan sobtada i sensible com l’actual els països membres de la Unió Europea són incapaços de mostrar-se solidaris amb els més afectats, el projecte europeu farà aigües. A la UE, les conseqüències del coronavirus seran profundes: en matèria de salut i economia, però també pel que fa a el model social i cultural, als hàbits de consum i a el sistema polític. El model actual és insostenible.
Governs sensibles i capaços de reaccionar
Necessitem un món transformat, i el repte és redefinir-lo. Redescobrim la necessitat de governs socialment sensibles, amb capacitat de reacció davant els nous reptes, i també la importància de disposar d’un potent sistema de serveis públics. Governar els nous temps no serà fàcil. Amb penúria de recursos, els governs han de trobar l’equilibri entre una vida digna i una economia sostenible. També hauran de gestionar un dèficit i un deute públic més gran. I evitar que s’intensifiqui el conflicte intergeneracional, a l’haver-se hipotecat el futur dels joves per l’augment exagerat del deute públic.
Si els membres de la UE no són solidaris, el projecte europeu farà aigües
Hem de definir un nou model econòmic de progrés, democràtic i que estigui realment a l’servei de la societat. Molta gent s’enlluerna davant l’agilitat de la Xina per prendre decisions. Obliden que aquest país no respecta la llibertat ni els drets civils.
També caldrà posar límits a la globalització. La globalització financera sense control ha facilitat la concentració de riquesa, el frau fiscal i els paradisos fiscals, així com un important augment de la desigualtat. La globalització industrial ha creat dúmping social i fiscal que provoca sous baixos, atur i, en ocasions, la interrupció de la cadena de subministraments.
La pandèmia ha demostrat que en un món complex el concepte de nació i sobirania derivats del Tractat de Westfàlia de 1648 han entrat en crisi. La independència no existeix. Tots som interdependents i haurem d’avançar cap a la governança mundial per fer front a reptes globals com protegir el medi ambient i aturar l’explotació depredadora.
La crisi sanitària ens ajudarà a trobar-nos a nosaltres mateixos, a redescobrir el sentit de comunitat, solidaritat, cohesió social i necessitat de col·laboració. Reconeixerem que un Estat de benestar potent i de qualitat obliga a un sistema progressiu d’impostos i una major pressió fiscal sobre els qui més tenen. Ens caldrà impulsar la innovació, la ciència i la tecnologia, i orientar-les a resoldre les necessitats ciutadanes i els nous reptes.
De la pandèmia sortirem més pobres i endeutats, però humanament més rics i enfortits. Haurem de reconèixer humilment els nostres límits, i la necessitat d’un nou model de societat local i global, democràtic, just i solidari, en el qual els pobles col·laboren entre si i estimen a l’planeta.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat al maig de 2020 a Alternativas Económicas, 80
25/05/2020
La pandèmia Covid-19 ens ha agafat per sorpresa. Les conseqüències sanitàries i econòmiques que està provocant han portat un gran desconcert. Hem descobert que els humans, que ens creiem poderosos, som fràgils i tenim límits que no poden traspassar.
El coronavirus ens ha abocat a una crisi econòmica colossal. El Fons Monetari Internacional estima que la producció i el comerç mundial disminuiran sensiblement, el PIB de la UE i el d’Espanya caurà a nivells que poden superar el desastre econòmic i social de l’any 1929. Per sort, les institucions monetàries internacionals i els governs, per frenar el virus i evitar que l’economia s’ensorri han decidit insuflar enormes xifres de finançament al mercat, empreses i famílies. Els països més industrials, el G7, hi destinaran de moment set bilions de dòlars.
La pandèmia afectarà profundament la societat, les seves costums i model de consum. Hem descobert la necessitat de tenir governs socialment sensibles, i un major protagonisme del sector públic que és l’únic que en situacions d’emergència pot destinar elevats recursos per donar suport a persones i empreses. A Espanya el sistema públic de salut ha donat un gran exemple.
Caldrà repensar la globalització, especialment la financera i el dumping social als quals s’haurà de posar límits. La Unió Europea ha de fugir de polítiques proteccionistes, però ha de protegir sectors i empreses estratègics bàsicament privades, que garanteixin disposar dels productes bàsics en cas d’emergències. Entre ells destacaríem els sectors: alimentari, sanitari, energia, digital i comunicacions. També per evitar eventualment que es trenqui la cadena de subministrament d’indústries essencials, s’haurà de facilitar la tornada d’empreses manufactureres auxiliars que es van deslocalitzar.
Ara el problema immediat és evitar que les crisis sanitària i econòmica s’agreugin. S’ha de donar tot el suport que calgui a les empreses, autònoms i famílies per reactivar l’activitat econòmica. Aquestes mesures ens portaran un enorme dèficit i endeutament, dels quals un cop la situació s’assereni haurem de veure com reduïm sense frenar l’economia, ni degradar la cohesió social.
També estarem més sensibilitzats davant dels problemes globals, com ara, l’escalfament del planeta, la transició energètica, les migracions, o la creixent desigualtat, als quals només se’ls pot fer front tenint una visió planetària i actuant globalment.
De les crisis en sortirem, però en sortirem més pobres i més endeutats, però humanament més rics i enfortits, Tindrem l’oportunitat de repensar la manera de viure i el model de societat que volem: una societat de progrés més justa que se sent forta per encarar els reptes de futur.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat el 24/05/2020 a La Vanguardia
![Progressem?]()
12/12/2019
Com es mesura el progrés d’una societat? Un indicador econòmic usual és el PIB, Producte Interior Brut, que permet estimar el valor dels béns i serveis produïts en un país en un període determinat. Si es divideix pel nombre d’habitants, s’obté el PIB “per càpita”. Però el PIB és un indicador força limitat per avaluar el benestar. No explica, per exemple, com es distribueix la riquesa que es crea que, com ja s’ha explicat tantes vegades, va a parar a poques mans, mentre la gran majoria de ciutadans se’n beneficien ben poc.
La visió bàsicament econòmica del PIB ha portat a buscar altres indicadors que reflecteixin millor l’estat del benestar d’un país. Entre els molts existents destacaria l’Índex Gini, creat l’any 1932, per mesurar el grau de desigualtat. L’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de les Nacions Unides, creat l’any 1990, que inclou aspectes com l’esperança de vida, l’educació o el nivell de renda; o el “Better Life Index,” (Índex per a una Vida Millor), de l’OCDE, posat en marxa l’any 2015, que incorpora 11 qüestions essencials per mesurar les condicions materials i la qualitat de l’estat de benestar, com són: habitatge, ingressos, ocupació, educació, medi ambient, sentit comunitari, compromís cívic, salut, satisfacció, seguretat i equilibri vida-treball.
Però els indicadors només mostren el resultat de les accions realitzades. El que realment importa, per tant, són les accions que es prenen. D’aquí la importància de la proposta presentada per la UNESCO a l’Assemblea General de l’ONU, l’any 2015, que va aprovar 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, (ODS), pel període 2015-2030. Aquests objectius constitueixen una ambiciosa agenda d’accions necessàries per a un desenvolupament humà sostenible, fent una crida internacional a tots els països per que adoptin les mesures necessàries que tendeixin a eradicar la pobresa, millorar el creixement econòmic, reduir la desigualtat, augmentar el benestar, protegir el planeta i garantir la pau i prosperitat.
Per valorar com evoluciona cada un d’aquests objectius, es precisen indicadors que permetin guiar les actuacions dels governs, partits polítics, organitzacions nacionals i internacionals, i al mateix temps facilitin informació als mitjans de comunicació, investigadors, experts i ciutadans, que poder valorar els avenços realitzats.
Per saber si progressem fora útil que els mitjans de comunicació junt amb les dades sobre el PIB que regularment ofereixen, divulguessin en paral·lel l’evolució de l’Índex GINI, els Indicadors sobre el Progrés Humà i evidentment posar èmfasi en l’evolució del grau de compliment de cada país en els 17 objectius, ODS, de la UNESCO. Es coneixeria millor quina és la realitat de la societat i els avenços aconseguits en la millora del benestar i en la cohesió social.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya – Membre del Patronat d’ASCA
Publicat a La Vanguardia el 27 de novembre de 2019
