L’atur no interessa

L’atur no interessa

Quan periòdicament es donen a conèixer les dades de l’atur, els mitjans de comunicació les publiquen i incorporen alguns comentaris,  però poc després sobre el tema regne el silenci.

Segons  la darrera enquesta del CIS,  la primera preocupació pel  56,9%  dels ciutadans és l’atur; la segona amb per 37,8%,  el funcionament de la política i els polítics; segueix després els problemes econòmics amb un 29% . La independència de Catalunya ocupa el vuitè lloc amb un 10,5%.

Si tenir feina és la primera preocupació dels ciutadans, perquè no es converteix en un tema permanent del debat polític i de presència  en els mitjans de comunicació?

Malauradament ja fa temps que la societat ha assumit, amb resignació,  que buscar feina i no trobar-ne forma part de la ”normalitat” del sistema productiu. Ja no aixeca indignació.

Aquest “no debat” per part dels polítics, és l’acceptació de la seva impotència per resoldre l’atur estructural espanyol. És llançar la tovallola. El resultat d’aquesta manca de sintonia entre les preocupacions dels ciutadans i la manca d’acció política, contribueix al divorci dels ciutadans de la política.

Espanya un cop més  és diferent. Mentre que a Espanya l’atur és del 14%  de la població activa i a Catalunya del 10,9%, la mitjana a la Unió Europea és del 6,2%. A Alemanya estan en l’atur només el 3,1%;  a Holanda  el 3,3%;  al Regne Unit el 3,9%; o a Àustria el 4,5%.

És cert que s’han viscuts moments dramàtics quan, per exemple, l’any 2012 la gent que no tenia feina  era el 25% de la població activa. També és cert que en els anys següents la millora econòmica  ha permès reduir aquesta xacra. Però estem satisfets de que actualment a Espanya hi hagi encara  3.214.000  o a Catalunya 422.000 persones que no troben feina? Quants drames humans hi ha darrere l’atur. Joves preparats que han de marxar a l’estranger, persones que fa més de dos anys que estan a l’atur, dones que es voldrien incorporar al mercat de treball. La conseqüència és: angoixa, desesperació, nits d’insomni, i famílies desestructurades.

No tenir feina no és només una qüestió econòmica, és una qüestió social, moral, i emocional, que transcendeix la família i la societat. Com hi pot haver cohesió social amb un país amb tanta gent en risc de pobresa i de marginació social?

Per encarar el greu problema de l’atur, no s’hauria de fer un pacte entre els partits polítics per acordar un Pla de Xoc per crear ocupació?  L’educació, la formació, la creació d’empreses, inversions en infraestructures i en nous sectors, com la transició energètica, o el medi ambient poden  crear molta ocupació. Però hi ha moltes altres polítiques a considerar. Identificar-les  i dotar-les de recursos és un dels importants deures dels polítics fins a aconseguir que l’atur és situí a un nivell socialment acceptable.

Francesc Raventós
Ex degà Col·legi Economistes de Catalunya

Article publicat a  La Vanguardia el 12/11/2019

El FMI avisa

El FMI avisa

La directora de l’FMI Christine Lagarde, futura presidenta del BCE, ha afirmat, que l’economia dels Estats Units està funcionant bé, però els riscos  a la que està sotmesa són tants, que en qualsevol moment pot frenar la seva llarga etapa expansiva.

Entre les incerteses de l’economia americana destaca l’alt dèficit i l’elevat deute públic que ha arribat ja al 107% del PIB, el que evidencia una situació insostenible. També preocupa  la política de Donald Trump d’augmentar els aranzels i aplicar mesures proteccionistes que porten a frenar l’economia mundial. Malgrat la moderació que Trump ha mostrat en la recent trobada del G7 a Biarritz, no sembla que hagi renunciat al proteccionisme.

L’informe de l’Oficina Pressupostaria del Congrés dels Estats Units, estima que el dèficit en els pròxims 10 anys serà entre 1 i 1,2 bilions de dòlars anuals. Un 4,4% anual del PIB. El deute públic, que ara és de 22 bilions de dòlars, se situarà l’any 2029 en uns 34 bilions. Suposaria el  130%  del PIB.

També el president de la Reserva Federal dels Estats Units Jerome Powell  ha afirmat en el Congrés que el dèficit i el deute estan entrant en una via perillosa.

Ateses les incerteses econòmiques existents, i la possible recessió, la Reserva Federal ha decidit disminuir lleugerament el tipus d’interès i el BCE, presidit per Mario Draghi, ha anunciat que rebaixarà el tipus d’interès,  tornarà a comprar deute i crearà estímuls per impulsar l’economia.

Quin  és el límit del creixement del deute públic d’un país? No hi ha una resposta clara; però bàsicament depèn de la confiança que el país genera. A la Unió Europea s’ha fixat que el deute públic dels seus membres no pot superar el 60% del PIB, encara que molts el superen amb escreix.

Aquesta situació crea un dilema al Govern i al Congrés americà: optar per seguir emetent dòlars per cobrir el dèficit, la qual cosa a mitjà termini és insostenible, o fer una revisió de les polítiques i del pressupost per reduir el dèficit.

La inflació sempre ha sigut una fórmula útil per reduir el deute real, però no es pot aplicar a gran escala, si no es vol generar un procés inflacionista.  Reduir el dèficit suposa apujar els impostos o retallar la despesa el que sol portar tensió i conflictes.

El pes de l’economia americana i del dòlar en l’economia mundial és tan elevat, que qualsevol decisió que els Estats Units prengui traslladarà els seus efectes a tot el món. En moments com aquest és quan es pot valorar la vàlua i qualitat dels governs i dels seus líders. Confiem que estaran a l’altura que decisions tan delicades exigeixen.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat i del Consell Directiu d’Acció Solidària Contra l’Atur

Article publicat a La Vanguardia el 30/08/2019.

 

 

El FMI avisa

Demografia i polítics

De mantenir-se les tendències actuals pel que fa a la fecunditat, mortalitat i migracions, de la població espanyola, en els pròxims 15 anys, s’estima s’arribarà a  49 milions d’habitants, 2,4 milions més que ara.  Com que el nombre de naixements serà inferior al nombre de defuncions, aquest augment de població només serà possible gràcies a una immigració neta de 3,4 milions de persones.

Una bona notícia és que en aquest període l’esperança de vida augmentarà dos anys,  situant-se a 82,9 anys pels homes i a 87,7 per les dones. La ja no tan bona notícia és que seguirem tenint una taxa de fecunditat molt baixa, avui és d’1,31 fills per dona, i que malgrat que es preveu augmentarà lleugerament, quedarà molt per sota dels 2,1 de fills necessaris per evitar que la població disminueixi. És evident, que caldrà  incentivar la natalitat i,  entre d’altres, crear més escoles bressol, facilitar la conciliació familiar i donar més ajuts a les famílies.

També es calcula que l’any 2033, a Espanya hi haurà 12,3 milions de persones majors de 64 anys; 3,4 milions més que ara. Actualment el percentatge de gent gran és del 19,2% de la població, i  passaria a ser del 25,2%. Si no augmenta la natalitat, la població envelleix, es redueix la força laboral, baixa la producció i l’economia i per tant el PIB disminueix. Una població envellida genera una major demanda de serveis sanitaris i assistencials, i no cal dir, que augmenta el ja elevat cost de les pensions.

Amb aquestes dades, ja es veu clar que la immigració és una necessitat vital pel país, però a més, a la vista de com està el món, hi ha l’obligació moral d’acollir-ne dins uns límits assumibles. Un cop són aquí, se’ls ha d’integrar a la societat i tractar-los com als altres habitants.

L’objectiu de la política ha de ser la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, el que exigeix disposar d’un estat de benestar digne. Una societat que haurà d’incentivar la natalitat, atendre a una població que envelleix, i que necessita immigrants als que haurà d’acollir, haurà de disposar de més recursos. La despesa social prevista en el pressupost de 2019 era del 57% del PIB. El problema és que, malgrat la importància d’aquesta xifra,  els serveis públics requereixen recursos a un ritme superior al del creixement del PIB.

En una societat moderna les demandes socials augmenten dia a dia. Que s’haurà de fer per atendre-les? Es podran finançar? Com disposar de més recursos? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals els polítics hauran de donar resposta. Demorar prendre decisions només agreujarà la situació.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 28/04/2019.

El FMI avisa

El dilema d’Europa

La UE es troba paralitzada i en un moment de gran confusió. La dispersió de visions sobre el projecte europeu, l’estancament de l’economia, la creixent desigualtat social, l’augment del nacionalisme i de l’extrema dreta o els efectes negatius de la globalització, han fet que el projecte europeu hagi perdut atractiu, i que molts ciutadans se n’hagin distanciat. El Brexit n’és un bon exemple.

Malgrat els esforços del Banc Central Europeu  inundat els mercats de diner fàcil i barat, no s’ha aconseguit sortir plenament de la crisi econòmica.  Ara les perspectives pels pròxims temps no són bones si pensem en la guerra comercial iniciada pels Estats Units, l’alentiment de l’economia xinesa, l’excessiu endeutament públic i privat o la progressiva pèrdua d’influència en el món de la UE.

En paral·lel assistim a imponents canvis disruptius: escalfament del planeta, transició energètica, digitalització, migracions, terrorisme o l’augment del proteccionisme. Per complicar-ho més, moltes institucions i experts anuncien una pròxima recessió econòmica.

El moment és delicat. Els ciutadans i els polítics europeus han d’acceptar que ates els canvis geopolítics i la dimensió política i econòmica dels Estats Units i de la Xina, la UE ha esdevingut un actor menor en el teatre mundial.  La UE ha de reconèixer aquesta realitat i tenir present que també ofereix grans oportunitats que hem de saber aprofitar.

Si volem millorar el benestar dels ciutadans, el dilema és simple: cal consensuar un projecte europeu amb objectius clars, ambiciosos i d’ampli suport que creï riquesa i ocupació per tots o estem abocats a la decadència.

No es pot consentir que països com Hongria o Polònia, entre d’altres, es desmarquin dels principis fundadors de la UE. No es poden acceptar posicions tan dispars en temes com el concepte d’unitat, sobirania, llibertat d’expressió, separació dels poders executiu i judicial o immigració. Els països que no s’identifiquin amb els valors comuns, és millor que segueixin l’exemple del Regne Unit i surtin de la UE.

En un moment de gran complexitat com l’actual, necessitem una UE forta i unida, que defensi el model i els valors europeus i s’expressi amb una sola veu. Una UE que aprofiti les moltes oportunitats que el nou entorn ofereix, que impulsi el creixement econòmic, però que al mateix temps redueixi les grans desigualtats amb una distribució més justa del creixement.

Expliquem als ciutadans clarament quina és la realitat actual. Introduïm les reformes necessàries, prenguem la iniciativa, busquem oportunitats, creem riquesa i ocupació i recuperem la il·lusió en els valors europeus. Es l’única sortida al dilema actual.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 31/03/2019.

 

El FMI avisa

Sostenibilitat del sistema sanitari

La gran majoria dels ciutadans reconeixen que la sanitat pública té un elevat nivell de qualitat, malgrat les retallades degudes a la crisi. Això només és possible gràcies a la motivació i esforç del personal sanitari.

Un dels molts indicadors que permeten mesurar la bondat d’un sistema sanitari  és l’expectativa de vida. Espanya en té un dels més alts del món, 81 anys pels homes i 87 per les dones.

Disposem d’una sanitat pública excel·lent amb un cost baix, però el sistema ja ha començat a grinyolar per la manca de recursos. Espanya destina a la sanitat un  9% del PIB, del qual la sanitat pública suposa el 6,3%.  El cost és un dels més baixos dels països europeus avançats que estan per sobre l’11% del PIB.

Un dels problemes és que la despesa sanitària evoluciona més ràpidament que  el creixement del PIB. Com a causes destaquen l’envelliment de la població, l‘encariment dels nous equipaments mèdics i fàrmacs, l’aparició de malalties complexes,  la remuneració digne del personal sanitari i la modernització dels centres sanitaris.

Preocupa saber com es podrà sostenir un sistema sanitari públic universal de qualitat. Aquesta preocupació és extensible a la sostenibilitat de tot el sistema de benestar: educació, salut, pensions i habitatge, què són els pilars bàsics i que suposen el 57% del pressupost.  En el cas de les pensions, el no haver anticipat  buscar solucions fa que l’any 2018 hi ha hagut un dèficit de 18.000 milions d’euros. L’Estat de Benestar té per objectiu aconseguir que tots els ciutadans tinguin un nivell de vida digne. És la millor eina per corregir les desigualtats, cosa que facilita l’estabilitat política i la cohesió social.

Atesa la limitació de recursos econòmics, correspon a la societat decidir sobre el model d’Estat de Benestar que vol, els límits que s’han d’establir i com s’ha de finançar. Aquesta decisió va estretament lligada al debat sobre quin és el nivell de pressió fiscal necessari per garantir uns serveis públics universals de qualitat. Actualment la pressió fiscal a Espanya està en un 7%  per sota de la mitjana europea, el que suposa uns 80.000 milions d’euros menys d’ingressos.  Són decisions de gran transcendència que exigeix un profund debat i considerar els aspectes mèdics, però també  els ètics, socials i econòmics.

La pregunta és: Com garantir un modern estat de benestar, en un món global, en el que hi ha una creixent desigualtat econòmica i social, i en el que el benestar  dels ciutadans està supeditat al benefici econòmic? És un dels reptes al que la societat ha de donar resposta.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

Article publicat a La Vanguardia el 17/03/2019.