Pot el dòlar fer fallida?

Pot el dòlar fer fallida?

L’any 1944, a finals de la segona guerra mundial, es va definir un nou sistema monetari internacional, que és basava en el dòlar com a patró, el qual era convertible en or.

En els anys  1960’s, Estats Units, EUA, van tenir elevats dèficits per finançar la guerra del Vietnam, dèficits que cobria emetent dòlars, però no tenia prou or per garantir la seva convertibilitat, el que va obligar a que l’any 1970 Richard Nixon, devalues el dòlar i suspengués la convertibilitat en or. El dòlar va esdevenir una moneda fiduciària.

En les darreres dècades el món ha canviat profundament. D’un sistema polític i econòmic dominat per Estats Units, s’ha entrat en un sistema multilateral en el que hi ha diversos actors importants.

A partir dels anys 1980, el liberalisme econòmic va impulsar un elevat creixement econòmic, però també especulació i crisis. Una política monetària i fiscal molt laxa, i el cost del diner proper a zero, va derivar en la gran crisi econòmica i financera de l’any 2007. Els bancs centrals es van veure obligats a abocar astronòmiques xifres de liquides al mercat i a cobrir els importants dèficits de molts governs, els quals es van quedar molt endeutats.

Des de fa dècades, i tret d’algun any excepcional, EUA té dèficits pressupostaris que han augmentat el deute públic fins a situar-lo a 21,9 bilions de dòlars, (desembre 2018);  el 105,4% del PIB. En els dos anys del mandat de Donald Trump ha augmentat 2 bilions de dòlars. Les previsions indiquen que tan el dèficit com el deute seguiran augmentant.

EUA al tenir una economia molt potent i el dòlar com a moneda de reserva internacional , no ha tingut cap problema per finançar els dèficits. Però, fins on pot Estats Units augmentar el seu deute, sense perdre la confiança del mercat?  No hi ha cap doctrina que fixi quin és el topall de deute públic d’un país. Cada país és diferent, i les circumstancies també. Tot depèn del grau de confiança que es tingui en la seva moneda.  A la UE els seus països membres, teòricament l’endeutament no pot superar el 60% del PIB.

Els experts anuncien una nova recessió econòmica. De produir-se, com afectaria als Estats Units i al dòlar? Degut a l’elevat endeutament actual, fora possible que tingués dificultat en finançar-se? Podria arribar a fer fallida? Tècnicament no pot fer fallida. Políticament és impensable. Sempre pot emetre més dòlars per pagar els deutes, però això no evitaria la pèrdua de confiança dels creditors i entrar en una situació d’espiral de dèficit, emissió de dòlars, més deute. Suposaria un xoc psicològic immens tan per la població americana com a escala mundial, i la fuita d’inversors.

Els bancs centrals estan lluny d’haver recuperat la situació de normalitat prèvia a la crisi de 2007. En una nova crisi, no podran repetir crear liquides i la baixada del tipus d’interès en la dimensió que ho van fer.

En un món que ha esdevingut multipolar l’escenari més probable és que el dòlar progressivament deixarà de tenir l’hegemonia com a  moneda de reserva i de transaccions comercials. D’altra banda seguirà perdent valor. Per tenir el mateix poder de compra de 100 dòlars de l’any 1913, avui és necessitarien 2.000 dòlars. La causa principal que ha erosionat el seu valor és la inflació i la continuada emissió de dòlars.

Els EUA es troba en una situació complexa al no poder continuar indefinidament amb un elevat dèficit pressupostari i alt endeutament. La inflació sempre ha sigut una fórmula útil per reduir el deute real, però no és pot aplicar a gran escala si no és vol que la moneda es devaluï.  Esperar un elevat creixement continuat del PIB en el futur, és una quimera. Aquesta situació crea un dilema al govern i al Congrés americà: optar per seguir emetent dòlars per cobrir el dèficit, la qual cosa a mig termini és una solució insostenible, o fer una revisió a fons de les polítiques i del pressupost per reduir-l’ho.

La decisió de disminuir el dèficit no la prendrà el Congrés americà voluntàriament. Políticament no és possible.  Si es produeix una nova crisi econòmica seriosa, serà aquesta la que obligarà a prendre decisions que poden ser dràstiques.

En un marc d’ajustos pressupostaris i diner escàs i car es pot entrar en una situació de deflació i de baix creixement econòmic que es traslladaria a tot el món. S’entraria en un període d’estagflació.

EUA segueix essent el país més important del món, però ha de ser conscient que aquest s’està transformant a un ritme accelerat, que tan el país com el dòlar han perdut l’hegemonia mundial, i que tot i essent dolorós, hauran  d’adaptar-se a la nova realitat.

En un món global l’economia i les finances són globals. Serà imprescindible la col·laboració i coordinació internacional, especialment si s’entra en un període de crisi. Caldrà  un nou Bretton Woods Segle XXI i un FMI més representatiu que assumeixi un major protagonisme.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a Social Europe – Could the dollar be in default? el 07/03/2019.

Pot el dòlar fer fallida?

Dia Mundial de la desigualtat salarial, com ho podem corregir?

Corregir les desigualtats modernitza la societat, enforteix l’economia i dona resposta a una obligació moral.  Malauradament a la UE, a Espanya i a Catalunya, la desigualtat salarial i laboral entre homes i dones és elevada.

A Espanya la diferència de sou per hora treballada  en tasques idèntiques és del 14,2%;  la major part dels llocs de treball de baixa qualitat,  estan ocupats per dones; moltes de les tasques no remunerades, com ara les feines domestiques o tenir cura dels fills, són a càrrec de la dona, i per tant, treballa menys hores remunerades; també els homes acostumen a ocupar els llocs de més responsabilitat. Aquets factors porten a que la diferencia entre els ingressos mitjans anuals de les dones i els homes a Espanya sigui d’un 35,7%.

Es cert que les dones lentament van assumint majors responsabilitats politiques, empresarials i professionals, però persisteix una gran desigualtat. Sortosament aquest no és el cas en el camp de la formació universitària a Catalunya on en el curs 2016 – 2017 el 54% dels estudiants eren dones, encara que després a la gran majoria els costa molt escalar a llocs de responsabilitat.

Si  les dones a igualtat de feina cobren menys, treballen menys hores remunerades i ocupen lloc de menor responsabilitat, quin és el resultat? Simplement,  que els seus ingressos anuals  són força inferiors als del home, el que comporta una important desigualtat, una dependència moral, econòmica i social, i que quan es jubilin les seves pensions siguin baixes.

A Catalunya el salari mitjà anual masculí a febrer de 2017 era de 27.477 euros mentre que el femení era de 20.324 euros, un 26% menys. Quan s’analitzen les franges salarials més baixes el percentatge puja fins al 42,6%.

Quines foren algunes propostes per corregir l’elevada desigualtat?  El problema de fons no és només la manca de legislació que protegeixi a la dona de la discriminació, sinó que es compleixin les lleis ja existents.

A Espanya ara s’ha apujat el salari mínim a 900 euros mensuals. Atès que bona part dels treballs per sota aquest nivell l’ocupen les dones, pot ser un pas per corregir la bretxa salarial.

Que les dones assumeixin majors responsabilitats en la societat l’enriqueix. Que es corregeixin les diferencies salarials, millorin les pensions, la conciliació familiar i la igualtat d’oportunitats, augmenta la cohesió social, potencia la força de treball d’un país, tot ajudant a finançar els ingressos a la seguretat social. Avançar en aquestes línies no serà fàcil. Canviar els models culturals és una tasca que requereix temps, pressió social i voluntat de canvi.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 10/02/2019.

Pot el dòlar fer fallida?

Cal avançar en la igualtat salarial

L’eliminació de la desigualtat entre els homes i les dones avança molt lentament; massa lentament. Un dels aspectes més notoris és la discriminació salarial i laboral. Per això, el dia 22 de febrer, per conscienciar sobre aquesta desigualtat, se celebra el dia internacional per la Igualtat Salarial.

La bretxa salarial entre homes i dones és escandalosa. Pel mateix tipus de feina les dones cobren sensiblement menys i a més acostumen a ocupar els llocs de treball de baixa qualitat, com ara feines de neteja, cambreres, o caixers de supermercats. Molts d’aquests treballs són precaris i alguns d’ells solen pagar-se “en negre” i per tant no es donen d’alta a la seguretat social amb la qual cosa crea un greu perjudici de cara a les futures pensions.

Com que el model cultural actual fa que algunes de les tasques no remunerades, com ara portar la casa, tenir cura dels fills o dels ancians, siguin a càrrec de la dona, acaba treballant moltes menys hores remunerades.

També és un fet de la nostra societat que els llocs de més responsabilitat els acostumen a ocupar els homes i que a les dones els resulta molt difícil poder escalar nivells més elevats.

Si les dones a igualtat de feina cobren menys que els homes, treballen menys hores remunerades i ocupen llocs de menor responsabilitat, quin és el resultat? Simplement que els seus ingressos anuals són força inferiors als dels homes el que comporta, una important desigualtat salarial, i una dependència moral, econòmica i social.

Quines foren algunes propostes per corregir tanta desigualtat? Un dels problemes de fons no és la falta de legislació que protegeixi a la dona de la discriminació, sinó que es compleixin les lleis ja existents. Per això, és fonamental que el sistema d’inspecció funcioni i que s’obligui a les empreses a una major transparència sobre els sistemes de remuneració. Cal canviar també, la cultura per la qual els alts càrrecs a les empreses semblen reservats als homes. Caldrà una llei de quotes que corregeixi aquesta anomalia?

A Espanya, recentment s’ha fet un pas important, apujant el salari mínim a 900 euros mensuals. Atès que bona part dels treballs menys remunerats els ocupen les dones, pot ser un pas per corregir la bretxa salarial.

Un altre aspecte que pot contribuir enormement a corregir la desigualtat és la tan anomenada i poc practicada conciliació familiar i la distribució entre l’home i la dona de les feines de la casa i de tenir cura dels fills.

Les administracions públiques hauran també d’ampliar i millorar els serveis públics que faciliten la conciliació familiar,  l’accés de la dona al treball i que pugui assumir majors responsabilitats.

Avançar en aquestes línies no serà fàcil. Canviar els models culturals és una tasca que requereix una forta pressió social, per la qual cosa s’ha de donar el màxim suport als moviments actius en favor de la igualtat.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Itàlia i Espanya

Itàlia i Espanya

Itàlia està immersa en un seriós problema. La Comissió Europa (CE) no ha acceptat la proposta de pressupost que ha presentat el govern italià per l’any 2019, ja que no preveu disminuir el dèficit actual del 2,4% del PIB. El motiu bàsic del rebuig és que Itàlia té un enorme deute públic de 2,3 bilions d’euros, el 130% del PIB i no proposa reduir-lo.

La situació econòmica italiana i la desconfiança que està generant en els mercats financers fa que la prima de risc d’Itàlia es situï a entorn d’uns 300 punts, el que suposa un notable encariment tan del deute de l’Estat com del sector privat. Espanya està en una millor situació que Itàlia, però tots dos tenen alguns problemes semblants, com ara, la necessitat de reduir el dèficit i especialment el deute públic.

En els darrers anys Espanya ha fet un esforç destacable en la reducció del dèficit, però  en canvi, ha augmentat considerablement el deute públic, que és d’1,2 bilions d’euros, el 98,2% del PIB, el qual s’està reduint a un ritme totalment insuficient per assolir el llindar del 60% que van acordar els membres de la CE. Aquest elevat deute, i el seu cost, està alentint el creixement.  La prima de risc es situa entorn dels 110 punts i el cost anual dels interessos és de 32.000 milions d’euros, xifra que augmentarà a mesura que pugi el tipus d’interès.

¿Com disminuir el deute públic? Les respostes teòriques són simples, augmentant els ingressos o retallant la despesa. Són decisions que els polítics temen, ja que cap d’elles és ben acollides pels ciutadans;  pels governs és molt més còmode endeutar-se. En el cas espanyol s’hauria d’augmentar gradualment la pressió fiscal per anar-se acostant a la mitjana de la UE. Amb més recursos el govern tindria més marge de maniobra.

La diferència essencial entre Espanya i Itàlia, és que mentre a Espanya ha estat creixent a un ritme del 3% del PIB i hi ha voluntat política de reduir el dèficit, el deute i acceptar les regles de joc de la CE, l’economia italiana ha estat molt temps estancada i el govern italià  pretén imposar els seus criteris ignorant les regles que la CE té establertes. De no arribar a una entesa, el govern italià pot tenir dificultats per finançar el dèficit i la renovació dels crèdits, amb el risc de trobar-se en una situació semblant a la de la crisi de Grècia. Seria molt negatiu per tots.

Per això Espanya hauria d’aprofitar l’encara bona situació de l’economia, per anar reduint el dèficit i el deute, de manera que en els  moments de major dificultat hi hagi un coixí i confiança en l’economia, que eviti haver de prendre mesures doloroses pels ciutadans.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Publicat a La Vanguardia el 09/12/2018

Itàlia i Espanya

El sistema monetari davant d’una nova recessió

El Fons Monetari Internacional, institucions econòmiques i molts experts, pronostiquen una propera recessió econòmica. Una de les principals causes és l’elevat augment de l’endeutament a nivell mundial. Segons l’Institut Internacional de Finances, el deute global arriba ja 233 bilions d’euros, el 324% del PIB.

Per sortir de l’abisme originat per la crisi econòmica de 2007 els bancs centrals es van veure obligats a una forta expansió monetària. Amb abundant liquiditat financera en el mercat i un cost irrisori dels diners, l’economia ha recuperat el creixement, però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès tornin a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI, i en les principals monedes, es manté, però si es perdés la confiança en elles la situació seria molt delicada.

Un cop aconseguida la recuperació econòmica, la Reserva Federal nord-americana està augmentant el tipus d’interès i el Banc Central Europeu ha anunciat que deixarà de comprar deute i pujarà el cost dels diners.

Són molts els factors de risc que poden contribuir també a una nova recessió: la inestabilitat geopolítica, els desequilibris econòmics, l’augment del proteccionisme, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units i la constant emissió de dòlars per cobrir el seu dèficit, o les debilitats del sistema monetari internacional. La complexa situació actual genera desconcert i un elevat risc de perdre el control del funcionament del sistema monetari, el que aconsella reformar per evitar a temps mals majors.

Amb tantes incerteses i un deute global tan elevada és difícil avaluar les conseqüències del despalanquejament. Es desestabilitzarà l’economia? Resistirà l’actual sistema monetari? Com sortiran d’una nova crisi els governs que estan altament endeutats? Hi ha risc d’un efecte dòmino?

El risc d’una nova recessió i possible desestabilització del sistema monetari afecta tots els països i per tant exigeix ​​la coordinació internacional al més alt nivell. Durant 70 anys, el dòlar ha estat la superpotència del sistema financer i monetari mundial, però la seva dependència de la política interior americana, l’elevat import de dòlars que hi ha al mercat per cobrir el seu permanent dèficit i el fort pes que ja té l’economia xinesa i altres països emergents comença a qüestionar la seva primacia.

La proposta de reforma més racional consistiria que l’FMI assumeixi un major protagonisme impulsant l’emissió i ús dels DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva, i actuar com a banc dels bancs centrals i com prestador de darrera instància. Atès l’extraordinari poder que l’FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu, avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i retre comptes. Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por a perdre els privilegis que li aporta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva.

La reforma del sistema monetari és imprescindible. En la recent crisi els bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat en el sistema. Ara donat l’elevat endeutament existent una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no es vol perdre la confiança dels ciutadans i del mercat financer en un sistema monetari fiduciari en què les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.

D’entrada tots els països amb elevant endeutament haurien de fer un pla per reduir-lo. Pel que fa a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però ha estat a costa d’augmentar l’endeutament, excedint amb molt, la objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. En l’Eurozona s’ha iniciat ja un procés de reducció gradual que ha permès passar del 86,5% del PIB el 2014 al 81,6% el 2017, però en tot cas caldria reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir en la integració financera.

En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a Alternativas Económicas, núm. 64 – Desembre