El sistema monetari Europeu davant una nova recessió

El sistema monetari Europeu davant una nova recessió

El Fons Monetari Internacional – FMI, institucions econòmiques, experts, i un bon nombre d’indicadors, pronostiquen una propera recessió econòmica. Les causes seran diverses, però una de significativa és que l’endeutament a nivell mundial ha crescut a un ritme exagerat. Segons l’informe de l’Institut Internacional de Finances, IIF, el deute global mundial és de 233 bilions d’euros,  324% del PIB.

En els anys 2000 hi va haver una política fiscal i monetària expansiva amb baixos tipus d’interès, que va generar importants dèficits públics, un fort augment de l’endeutament i va crear una bombolla borsària  i immobiliària que va esclatar l’any 2007, el que obligà als bancs centrals a impulsar una forta expansió monetària – Quantitative Easing – per sortir de la crisi.

Amb un alt nivell de liquides en el mercat i un cost del diner irrisori, l’economia ha recuperat el creixement, i de moment, la inflació no s’ha disparat. Però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès torni a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI,  i en les principals monedes es mante, però si un dia es perdés la confiança en alguna moneda important la situació seria molt delicada.

Un cop aconseguida la recuperació econòmica, ha arribat el moment de situar gradualment el nivell de deute i el tipus d’interès a nivells raonables. (Tapering). La Reserva Federal americana ja ha augmentat el tipus d’interès i ha anunciat que el seguirà augmentant. Les conseqüències no s’han fet esperar, una fugida d’inversions dels països emergents, com ara Argentina, Brasil, Sud-àfrica, India o Turquia,  per invertir amb bons americans. També el Banc Central Europeu ha anunciat que a final del 2018 deixarà de comprar deute  i que el tipus d’interès s’anirà apujant a mida que l’economia millori.

Quines seran les conseqüències del Tapering?  Es desestabilitzarà l’economia? Quins són els riscos d’entrar en una nova recessió? Resistirà l’actual el sistema monetari? Com encararan la recessió els governs que estan altament endeutats?

A més de l’endeutament, són molts els factors de risc existents que poden contribuir a una nova recessió. La inestabilitat política, els desequilibris  econòmics, les debilitats del sistema monetari internacional, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units, l’augment del proteccionismes, un populisme cada cop més present, o l’existència de serioses incerteses polítiques i econòmiques. Es una situació que genera desconcert i desconfiança que aconsella, entre altres decisions,  fer una reforma del sistema monetari internacional per intentar que en cap cas la situació estigui fora de control.

Durant 70 anys, el dòlar ha estat, i és,  la superpotència del sistema financer i monetari mundial. Tot i el fort augment de l’economia xinesa, i l’ús l us del renminbi,  la primacia del dòlar no es qüestiona. Però s’ha d’impulsar una transició cap a un sistema  multipolar més segur i estable, en el que  monedes com l’euro, i el renmimbi, i el propi FMI hi tinguin un major protagonisme.

La proposta més racional fora que el FMI impulsés les emissions i us dels Drets Especials de Gir, DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva. Donaria estabilitat i confiança al sistema en un moment en que degut a la globalització, als canvis geopolítics, la digitalització i la necessitat de protegir el medi ambient, s’està en un procés de profundes transformacions. Una reforma basada en que els DEG agafes un rol més central és factible i probablement és la única alternativa al sistema monetari actual.

Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por de perdre els molts privilegis que li porta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva. Tampoc el FMI, en el qual els Estats Units hi tenen molta influència, sembla no està molt interessat en impulsar els DEG.

Què passarà quan vingui la propera crisi? En la crisi de 2008, els principals bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat al sistema. Ara la preocupació és que ates l’elevat endeutament existent  una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no és vol perdre la confiança en un sistema monetari basat en el que les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.

El risc d’una nova recessió afecte a tots a tots els països i per tant al ser un problema global, exigeix la coordinació internacional al més alt nivell i segurament el G-20 fora el fòrum més adequat.

El FMI hauria de convertir gradualment els DEG en la moneda bàsica del sistema mundial i vertader actiu internacional, actuar com a banc dels bancs centrals i com a prestamista en última instància. Ates l’extraordinari poder que el FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu,  avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i rendir comptes.

Tots els països amb elevant endeutament han de fer un Pla per reduir-lo. En quant a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però  a costa d’augmentar l’endeutament, excedint de molt, l’objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. A l’Eurozona s’hauria de congelar el percentatge de l’endeutament sobre el  PIB,  iniciar un procés gradual de la seva disminució, reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir la integració financera.

En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar a les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat. Haurem d’esperar que esclati la recessió per començar a prendre mesures?

Francesc Raventós
Ex decano del Colegio de Economistas de Cataluña

Article publicat a Is The Monetary System Facing The Risk Of Recession?, el 11/10/2018.

 

La Xina, un deute massa elevat

El Fons Monetari Internacional, FMI, està preocupat pel risc que suposa l’elevat endeutament de la Xina, segona potència econòmica mundial, ja que si entres en recessió, els seus efectes repercutirien a escala mundial.

Com que no hi molta transparència sobre les xifres del deute xinès, el seu volum difereix segons les fonts consultades. Per l’FMI el deute d’entitats no financeres, l’any 2016, era del 235% del PIB, però pel professor Christopher Balding, de la HSBC Business School de la Universitat de Peking, incloent-hi el “crèdit privat a l’ombra”, arriba a la impressionant xifra del 833% del PIB. El problema segurament, no és només l’elevat import del deute, sinó la baixa qualitat de part del crèdit, que s’ha destinat a inversions especulatives, ostentoses, o a empreses insostenibles.

L’FMI afirma, que el fort creixement de l’economia xinesa dels darrers anys ha estat impulsat per un crèdit desbordat, el que ara comporta riscos de possibles ajustaments disruptors i d’una desacceleració sobtada del creixement. Per tant, es necessita una acció política decisiva per part del govern per desinflar de forma controlada el boom del crèdit. El president xinès, Xi Jinping, i el seu govern, en són plenament conscients; de fet, ja ha començat un procés de desapalancament. El banc central ha tancat l’aixeta del crèdit fàcil. Ara tot se centre a evitar que es pugui caurà en una recessió.

Però aquest no és un problema exclusiu de la Xina. Molts països es troben en una situació semblant. El deute mundial públic i privat, l’any 2017, s’elevava a 233 bilions de dòlars, equivalents al 320% del PIB mundial. En els països de l’eurozona era del 405% del PIB, del qual 86,3% PIB era deute públic.

Els EUA, i la UE han aconseguit recuperar el creixement gràcies a les facilitats creditícies dels bancs centrals. Però, ara, la Reserva Federal americana ja està apujant el tipus d’interès i el BCE ha anunciat que a partir de més de setembre deixarà d’injectar euros al mercat.

Quins efectes tindrà el diner més escàs i més car? Quin hauria sigut el creixement real de l’economia xinesa si el nivell de deute no s’hagués desbordat? Podran els EUA i la UE mantenir un creixement raonable sense la “respiració assistida” del crèdit fàcil?

S’hauria d’aprofitar la bonança actual i les bones expectatives econòmiques mundials per reduir gradualment el pes del deute a l’economia, analitzar molt bé cada dòlar, euro o iuan que s’inverteix, i seguir molt de prop l’impacte sobre els mercats, per poder prendre decisions ràpides i a temps que evitin una nova recessió.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de  Catalunya.
Article publicat a La Vanguardia el 05/03/2018

Decisions estel·lars de la UE

Des de la seva creació la UE ha viscut molts moments estel·lars. Un dels més rellevant va ser la creació de l’Euro, per evitar dependre del dòlar. Altres exemples importants van ser la creació d’Airbus per deslliurar-se del monopoli de Boeing; desenvolupar el sistema europeu de navegació per satèl·lit, GALILEO, per no basar-se en el GPS americà; o impulsar l’Agencia Espacial Europea evitant estar supeditats als americans o russos.

Ara la UE ha pres una altra decisió estel·lar: vol evitar dependre dels supercomputadors de la Xina o dels Estats Units, i del risc de patir fuites de secrets derivats de la recerca científica, industrial, del Big Data, o de seguretat. Moltes empreses grans com Daimler i Airbus, o serveis meteorològics o de seguretat depenen dels centres xinesos o americans.

Els supercomputadors són una eina tecnològica fonamental per descobrir nous materials, investigacions mediques, escurçar el temps de desenvolupament de productes, preveure catàstrofes climàtiques, desenvolupar tecnologies quàntiques o la intel·ligència artificial.

El ranking dels 500 equips més ràpids del món, el TOP 500, mostra que la Xina ha superat als Estats Units en número i capacitat, ja que en té 202, mentre els americans han baixat a 143. Japó compta amb 35, Alemanya 20 i França 18. LA Xina és ara el gran líder mundial. Ha dissenyat i fabricat el Sunway TaihuLight, d’una velocitat inimaginable: 93 petaFLOPS, que fa 93 mil bilions de càlculs per segon.

L’objectiu que s’ha fixat ara la Comissió Europea és recuperar el terreny perdut i ser un dels líders del sector. L’any 2017 es va fundar el The European High-Perfomance Computing Joint Undertaking , Inversió Conjunta per la Super Computació Europea, en la que hi participa la UE i 12 països membres. S’han proposat invertir 1000 milions d’euros, en l’objectiu que l’any 2023 un dels tres supercomputadors més potents del món sigui dissenyat i produït per la UE.

A Espanya l’any 2007 es va crear, Red Española de Supercomputación. És una xarxa que connecta 12 equips per oferir computació d’alt rendiment a la comunitat científica. Està coordinada pel Barcelona Supercomputing Center, on el 2017 va entrar en funcionament el MareNostrum 4, l’ordinador més potent d’Espanya amb una potencia d’11,15 Petaflops.

Ser pioner en el camp de la supercomputació és tan important per la nova societat digital, que no és d’estranyar la pugna existent entre els principals països per estar al capdavant. Cal confiar que aquest nou projecte, permetrà a la UE recuperar el paper de lideratge que en el passat havia tingut.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a La Vanguardia el 04/02/2018

Amistats distanciades

Amistats distanciades

[:CA]L’amistat és una relació afectiva, desinteressada, entre dues o més persones. És un sentiment lliure que es basa en la confiança, l’estima i el respecte. La seva essència és conversar, compartir, i compenetrar-se. L’amistat, un bé preuat, que cal vetllar i conservar.

És cert, que solem fer amistat amb aquells amb els que ens sentim més afins amb la manera de pensar o de veure el món. L’amistat, com tot sentiment humà, té alts i baixos. Depèn de la situació personal de cada u i de l’entorn que ens envolta. Ara, amb les tensions polítiques existents a Catalunya algunes amistats s’han refredat.

Al llarg del temps, cada u de nosaltres hem fet opcions personals ben diverses. Crear una família, decidir-se per una professió, identificar-se amb una opció política, tenir sensibilitat pels problemes socials, o creure que cada u s’ha d’espavilar. Uns són creients i d’altres agnòstics. Uns tenen vocació de servei, altres s’interessen més pels seus problemes.

Perquè la diferencia de visions o d’opinions ha de comportar un distanciament dels amics? Què un desitgi la independència del país i l’altra no, no ha de ser motiu per trencar l’amistat. No són legítimes les dues visions o aspiracions? No és una manca de respecte, d’intolerància i d’esperit democràtic?

És cert que hi ha situacions que creen molta tensió, i fereixen els sentiments, com ara empresonar a membres del govern de Catalunya o a líders ciutadans per haver impulsat la independència. Es pot discrepar si és una mesura que té sentit, era necessària, o assenyada; entre amics s’ha de poder debatre de tot serenament, i si no, és millor aparcar la qüestió. L’amistat ha d’estar per sobre, de les qüestions o visions en les quals no coincidim.

Refredar les amistats ens empobreix, i en moments en què cal sentir-nos forts i serens per poder aportar les raons i propostes de solució i així contribuir a trobar sortides democràtiques que permetin cooperar plegats per un futur millor malgrat les diferents visions que hi puguin haver.

Francesc Raventós
Economista
Publicat a la Revista Valors[:es]La amistad es una relación afectiva, desinteresada, entre dos o más personas. Es un sentimiento libre que se basa en la confianza, el aprecio y el respeto. Su esencia es conversar, compartir, y compenetrarse. La amistad, un bien preciado, que hay que velar y conservar.

Es cierto, que solemos hacer amistad con aquellos con los que nos sentimos más afines con la manera de pensar o de ver el mundo. La amistad, como todo sentimiento humano, tiene altibajos. Depende de la situación personal de cada uno y del entorno que nos rodea. Ahora, con las tensiones políticas existentes en Cataluña algunas amistades se han enfriado.

A lo largo del tiempo, cada uno de nosotros hemos hecho opciones personales muy diversas. Crear una familia, decidirse por una profesión, identificarse con una opción política, tener sensibilidad por los problemas sociales, o creer que cada uno se tiene que espabilar. Unos son creyentes y otros agnósticos. Unos tienen vocación de servicio, otros se interesan más por sus problemas.

¿Porque la diferencia de visiones o de opiniones tiene que comportar un distanciamiento de los amigos? ¿Qué uno desee la independencia del país y el otro no, no tiene que ser motivo para romper la amistad. ¿No son legítimas las dos visiones o aspiraciones? ¿No es una carencia de respeto, de intolerancia y de espíritu democrático?

Es cierto que hay situaciones que crean mucha tensión, y hieren los sentimientos, como por ejemplo encarcelar a miembros del gobierno de Cataluña o a líderes ciudadanos por haber impulsado la independencia. Se puede discrepar si es una medida que tiene sentido, era necesaria, o sensata; entre amigos se tiene que poder debatir de todo serenamente, y si no, es mejor aparcar la cuestión. La amistad tiene que estar por sobre, de las cuestiones o visiones en las cuales no coincidimos.

Enfriar las amistades nos empobrece, y en momentos en que hay que sentirnos fuertes y serenos para poder aportar las razones y propuestas de solución y así contribuir a encontrar salidas democráticas que permitan cooperar plegados por un futuro mejor a pesar de las diferentes visiones que puedan haber.

Francesc Raventós
Economista
Publicado en la Revista Valors[:]

Dosis d’optimisme

[:CA]L’optimisme és un sentiment personal. Alguns economistes confonen el nivell de satisfacció dels ciutadans amb la marxa de l’economia. Aquesta correlació no necessàriament existeix. Hi han altres aspectes de la vida que són tan o més importants.

Si intentem ser objectius, cal fer una valoració de conjunt de l’entorn en el que vivim. La conclusió és que els europeus, malgrat les coses que no van prou bé, som uns privilegiats. Uns molt, altres no tan, però som uns privilegiats. La majoria disposem d’una certa capacitat adquisitiva, un bon sistema de salut,  nivell cultural,  estat de benestar i infraestructures, en conjunt, molt superiors a altres països. Però se’ns ha inculcat la cultura de “voler sempre més”, i això ens porta frustracions. Si no, no s’entén aquest ambient de pessimisme dominant a la Unió Europea

Veiem el cas d’Espanya o de Catalunya.  L’economia té problemes: elevat atur, fort endeutament, seguretat social deficitaris, o precarietat laboral, però també té els seus punts forts: taxa de creixement superior a la mitjana europea, reducció de l’atur, capacitat exportadora o elevat turisme. La situació no és ideal però tampoc desastrosa.

Més enllà de l’economia hi ha molts aspectes que les persones valoren. En salut som afortunats. Malgrat les retallades tenim un bon sistema sanitari públic que atén a 47.000.000 milions de persones. Els índex de mortalitat infantil o de trasplantaments són excel·lents. El sistema de salut i el plaer de la dieta mediterrània,  contribueixen a tenir una expectativa de vida de les més altes del  món: 83,2 anys.

Si mirem una mica enrere, el nivell cultural ha millorat. En educació els resultats PISA mostren que no estem on voldríem, però l’educació obligatòria que ja es planteja sigui fins els 18 anys i un ampli sistema universitari, recerca i Erasmus inclosos, són esperançadors.

El sistema polític, d’una qualitat democràtica qüestionable, ofereix als ciutadans elegir els seus governs. Ser membre de la Unió Europea, malgrat la seva manca de líders, no deixa de ser una gran sort. I encara que no és per mèrits propis, tenim una natura esplèndida i un clima envejable, comptem amb la família, les amistat, la comunitat  i sabem fruir dels petits grans plaers de la vida.

Resumint, problemes mil, però oportunitats també. Cal encarar els temps confusos actuals amb realisme i optimisme. Cal adaptar-nos a la nova realitat, ser exigents i decidir-nos per governs valents que sàpiguen resoldre problemes i aprofitar les oportunitats que els nous temps ofereixen. Amb optimisme realista i exigència, tot serà més fàcil.

Francesc Raventós – Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 23 d’abril de 2017[:es]El optimismo es un sentimiento personal. Algunos economistas confunden el nivel de satisfacción de los ciudadanos con la marcha de la economía. Esta correlación no necesariamente existe. Hay otros aspectos de la vida que son tan o más importantes.

Si intentamos ser objetivos, hay que hacer una valoración de conjunto del entorno en el que vivimos. La conclusión es que los europeos, a pesar de las cosas que no van del todo bien, somos unos privilegiados. Unos mucho, otros no tanto, pero somos unos privilegiados. La mayoría disponemos de una cierta capacidad adquisitiva, un buen sistema de salud, nivel cultural, estado de bienestar e infraestructuras, en conjunto, muy superiores a otros países. Pero se nos ha inculcado la cultura de “querer siempre más”, y esto nos lleva frustraciones. Si no, no se entiende este ambiente de pesimismo dominante en la Unión Europea

Vemos el caso de España o de Cataluña. La economía tiene problemas: elevado desempleo, fuerte endeudamiento, seguridad social deficitarios, o precariedad laboral, pero también tiene sus puntos fuertes: tasa de crecimiento superior a la media europea, reducción del paro, capacidad exportadora o elevado turismo. La situación no es ideal pero tampoco desastrosa.

Más allá de la economía hay muchos aspectos que las personas valoran. En salud somos afortunados. Pese a los recortes tenemos un buen sistema sanitario público que atiende a 47.000.000 millones de personas. Los índices de mortalidad infantil o de trasplantes son excelentes. El sistema de salud y el placer de la dieta mediterránea, contribuyen a tener una expectativa de vida de las más altas del mundo: 83,2 años.

Si miramos un poco atrás, el nivel cultural ha mejorado. En educación los resultados PISA muestran que no estamos donde quisiéramos, pero la educación obligatoria que ya se plantea sea hasta los 18 años y un amplio sistema universitario, investigación y Erasmus incluidos, son esperanzadores.

El sistema político, de una calidad democrática cuestionable, ofrece a los ciudadanos elegir a sus gobiernos. Ser miembro de la Unión Europea, a pesar de su falta de líderes, no deja de ser una gran suerte. Y aunque no es por méritos propios, tenemos una naturaleza espléndida y un clima envidiable, contamos con la familia, las amistad, la comunidad y sabemos disfrutar de los pequeños grandes placeres de la vida.

Resumiendo, problemas mil, pero oportunidades también. Hay que encarar los tiempos confusos actuales con realismo y optimismo. Hay que adaptarse a la nueva realidad, ser exigentes y decidirnos por gobiernos valientes que sepan resolver problemas y aprovechar las oportunidades que los nuevos tiempos ofrecen. Con optimismo realista y exigencia, todo será más fácil.

Francesc Raventós – Ex decano del Colegio de Economistas de Cataluña

Artículo publicado en La Vanguardia el 23 de abril de 2017[:]