[:CA]Tonatiuh Cortes i 3 socis més de Barcelona han obert el forn de pa tradicional Master Furrow S.L. al c/ Rosselló 112 baixos de Barcelona. Amb aquest projecte es creen 4 llocs de feina.
Per poder completar la instal·lació necessària per a la fleca (filtre de la xemeneia, ebenisteria i obres varies en general) demanen una ajuda a Acció Solidària Contra l’Atur.
ASCA els concedeix un préstec sense interès de 10.000€ a retornar en 36 mesos.
Sort i força amb el projecte[:]
[:CA]
Jo em pregunto: si el dia 1 de maig és el dia del treballador, quin és el dia de l’aturat? Doncs no em sona que s’hagi instituït un dia per a l’aturat. Sembla que potser l’aturat és un treballador potencial, o bé, un que ho havia estat, o que ho vol ser… i no pot.
El que penso és que el caràcter reivindicatiu d’aquest dia està més centrat en les condicions dels treballadors, sobretot en els salaris, i no sé si és just que a vegades, els treballadors pensin més en el seu propi col·lectiu que en els que han quedat fora: els aturats.
També penso que els treballadors compten amb l’ajuda dels sindicats. I els aturats, tenen el seu sindicat?
Hi ha aturats que encara cobren, però cada vegada n’hi ha més que pràcticament ni cobren. I aquesta és una tremenda injustícia. I es segueix discutint si s’hauria d’instituir la renda mínima garantida.
Jo preferiria que l’1 de maig fos el dia dels treballadors i dels aturats, i tots, els uns i els altres reivindicant el mateix: la renda mínima garantida que faci front a la gran injustícia del creixement de la pobresa.
Miquel Verdaguer
[:]
[:CA]Ilie Florentina és una emprenedora de Cerdanyola del Vallès que té el Supermercat “Central Market”, ja en funcionament en la mateixa població. L’objectiu del negoci és ser minorista pel consum diari i de primera necessitat, i per això disposa de productes de neteja i higiene personal, així com, productes típics de Romania. Té previst obrir el major nombre de hores, dins de les normes, per rendabilitzar el negoci. Amb aquest projecte es consoliden 2 llocs de feina.
Sol·licita a Acció Solidària Contra l’Atur una ajuda per finalitzar la instal·lació, i ASCA li concedeix un préstec sense interès de 4.000 € a retornar en 24 mesos.
Sort i força amb el projecte![:]
[:CA]
En els anys de dictadura Europa era el nostre somni. Volíem viure en un espai democràtic i de progrés social com els altres europeus. Molt s’ha avançat des d’aquells moments. Vam recuperar democràcia, les institucions i vam progressar. Un bon indicador de progrés fou que la desigualtat entre els que més tenien i els més desvalguts tendia a disminuir.
Però ai! Un sistema de partits polítics anquilosat, una justícia lenta i polititzada, i una societat permissiva, han permès que la cobdícia, l’especulació exagerada i la corrupció s’escampés arreu. El resultat ja el sabem: una dura i llarga crisi que porta per a la majoria retallades, atur, empobriment i desolació, mentre uns pocs s’enriqueixen. La desigualtat augmenta.
Europa, Europa hem de tornar a cridar. Però no l’Europa governada pels mercats financers i una ideologia que, exigeix les reformes i retallades que estem patint, ens obliga a grans sacrificis per salvar els bancs, i es nega a fer un Pla de Xoc per crear riquesa i ocupació.
L’Europa amb la que hem de tornar a somniar és una Europa social de progrés, solidària i en la que hi hagi feina per a tots. Una Europa en la que la política es situï per sobre dels interessos econòmics tot i fent compatible la competitivitat que l’economia necessita amb la defensa del model social i cultural europeu en un món global en el que ens hem de sentir solidaris amb els altres.
Francesc Raventós
[:]
[:CA]
Crec que una bona part dels que vivim a Catalunya estaríem d’acord que hi ha dos problemes que ara ens preocupen molt: les incerteses de la situació econòmica, que suposen dificultats de present, i la sensació de no tenir prou sobirania per planejar el nostre futur. En termes simples: com sortir de la crisi i com refer les nostres relacions amb l’Estat. Són dos temes que alguns separen, i s’equivoquen, ja que el segon pot condicionar molt, per bé o per mal, el primer, que és el més important. Apareix ara la perspectiva d’unes eleccions al Parlament Europeu, i no sembla que s’estigui valorant prou com podrien influir en els dos problemes. Deixeu-m’ho explicar.
Sobiranies. El concepte de la sobirania ha quedat totalment obsolet amb la globalització i amb el funcionament dels mercats financers. Solem dir que el govern català es troba impotent a causa de les imposicions del govern de l’Estat, i que el govern espanyol tampoc té llibertat d’actuació davant de les imposicions europees (més aviat alemanyes). Tot això és veritat, però hi hem d’afegir dues qüestions més també certes. La primera és que, a causa de l’absència d’un veritable govern europeu, a la UE hi segueixen manant els estats i, per tant, s’imposen els criteris dels més forts i més rics, que lògicament vetllen sobretot pels interessos dels que els han votat, que són els ciutadans del seu país. Però la segona és que fins i tot aquest govern més fort ha cedit una part important de sobirania als mercats financers, que són els que li proporcionen els recursos i els que li poden desestabilitzar la moneda. Ni Barcelona, ni Madrid, ni Berlín tenen la sobirania que ens pensem. L’han perdut, i sols no la recuperaran mai. Si nosaltres volem més competències només tenim un camí: aconseguir per a la UE de Brussel·les una sobirania similar a la que tenen Washington, Pequín o Moscou, per poder actuar com aquests altres estats. Després podrem decidir com ens la repartim internament amb una fórmula de caire federal, a un o a dos nivells.
Polítiques anticrisi. Les mesures que s’han imposat des de la troica als estats europeus han tingut una part raonable, necessària per corregir alguns abusos i liquidar algunes bombolles. Però no han aconseguit recuperar la nostra economia, a diferència del que ha passat als EUA. La causa és que en bona part han estat dictades per una raó ideològica equivocada (l’austeritat com a remei de la crisi) i una decisió política amagada (carregar sobre els deutors el cost de l’ajust per salvar els creditors, malgrat que aquests creditors també hi tenien responsabilitat). Això ha estat possible pel pes dels estats creditors i per la seva influència determinant sobre la Comissió Europea, a causa del sistema de nomenament dels seus membres. Per evitar això, els membres de la Comissió, i especialment el seu president, haurien de ser elegits pels ciutadans i no pels caps de govern. Així estarien obligats a rendir comptes als electors, i no només als governs. Això introduiria un petit element d’equilibri entre Consell i Comissió, i acostaria les institucions europees (Parlament i Comissió) als ciutadans, cosa absolutament necessària per acabar amb la llunyania amb què actualment les veiem. Una elecció directa, o indirecta a través del Parlament, permetria, a més, que el president de la Comissió reflectís més clarament les tendències majoritàries de tots els ciutadans d’Europa, i evitaria que les polítiques de la Comissió estiguessin mediatitzades i provoquessin el rebuig que sovint provoquen.
Encara no tenim prou consciència que el dia 25 de maig, a més d’elegir uns diputats, podem assenyalar directament qui volem que sigui el proper president de la Comissió. Jo tinc molt clar que vull un president (com ho va ser Jacques Delors) que sigui clarament partidari de construir una UE molt més compacta (amb una sola moneda, polítiques econòmiques coordinades, més transferències entre estats i una veu internacional única). Un president que, a més, estigui a favor de mesures basades en la creació d’ocupació i en la reducció de les desigualtats, en comptes de la insistència obsessiva en l’austeritat. Per tant, donaré suport a alguna llista que proposi una persona d’aquestes característiques. De moment, penso en Schulz, encara que ens falta conèixer alguns dels candidats, però els examinaré des d’aquests dos punts de vista, i aprofitaré l’oportunitat. Convido tothom a fer el mateix.
Joan Majó[:]
[:CA]
Els diaris diuen que hi ha “bones sensacions”, i això és una bona notícia: les xifres de l’atur han baixat un 6% aquest mes de març, però no podem oblidar que encara queden a l’atur 624.000 persones, i a més, el 86% de contractes són de caràcter temporal i precari. El problema, per tant, continua latent i les famílies que el pateixen encara són masses.
On es veuen més possibilitats reals de trobar feina és fent d’emprenedor, és a dir, no esperar a què et vinguin a buscar per a una feina, la majoria de vegades precària, sinó avançar-se. Per ser-ho, cal primer de tot tenir una idea realitzable, un petit projecte, i sobretot la valentia per posar-lo en pràctica, però també fan falta recursos econòmics i és en aquest apartat que Acció Solidària Contra l’Atur pot ser una important ajuda. Un préstec sense interès i una tutoria durant els primers temps de la posta en marxa del projecte poden consolidar les bases de seu èxit.
Ja hem dit moltes vegades que solament amb el treball podrem sortir d’aquesta crisi i tots des de nostra petita parcel·la podem ajudar: a ASCA ho estem fent cada dia.
Pilar Mercadé
[:]