Capitalisme injust i irresponsable

Capitalisme injust i irresponsable

Aquests darrers dies, llegint alguns texts relacionats amb quatre persones de força actualitat, he tingut quatre sorpreses agradables però també m’han deixat algunes preocupacions. Les explico, i això em permetrà fer una reflexió sobre els canvis necessaris en l’organització futura de les nostres societats.

  1. Bill Gates. He llegit el llibre del fundador de Microsoft, i una de les fortunes més grans del món, titulat “Com evitar el desastre climàtic”. És una anàlisi complet i detallat del repte que té davant seu l’espècie humana, amb una interessant proposta de mesures per fer-hi front. Ja coneixia l’activitat solidària que ell i la seva dona fan a través de la Fundació que varen crear, però m’ha agradat veure com una persona amb la seva  posició proposa actuacions que segurament serien considerades inacceptables per una bona part dels membres dels sectors empresarials, tant del seu país com de la resta del món. Podria ser un llibre escrit per un activista… Vull creure que és honest en el que diu; penso que probablement respon a una certa mala consciència personal, però que reflecteix un convenciment real de la necessitat de fer canvis profunds. És una bona aportació.
  2. Joe Biden. De forma bastant inesperada, el president nord-americà ha posat en marxa una mesura per fer un increment molt important de l’impost sobre les grans fortunes dels EE.UU., i sobre els beneficis de les grans empreses. També ha enviat a l’FMI i al G20 una proposta d’acord per establir uns nivells globals d’harmonització fiscal que faci que s’acabin les deslocalitzacions per raons fiscals que tan mal fan als països i que tant han reduït la recaptació fiscal mundial. Les conseqüències econòmiques i socials de la Covid obliguen a tots els governs a uns grans ajuts de caràcter social i a unes grans despeses de reconstrucció. Cal per tant augmentar els pressupostos públics i són, sobretot, les grans fortunes i les grans empreses els que han de pagar més, arreu. Molts països, especialment de la UE, estan reaccionant positivament a la proposta. Si s’aconsegueix, suposaria un pas molt important per deixar enrere moltes de les desigualtats i de les injustícies que s’han anat acumulant els darrers 30 anys, des de la implantació del neocapitalisme. És per tant una notícia agradable.
  3. Jeff Bezos. He vist i llegit en diferents mitjans, que el fundador d’Amazon, ara l’home més ric del món, ha expressat el seu suport entusiasta a les propostes de Biden. No conec la seva trajectòria personal, però sovint les notícies sobre el funcionament de l’empresa han reflectit molt poca responsabilitat en els aspectes socials. Dues notícies recents ens han explicat que Amazon ha estat una de les empreses que més profit ha pogut treure de la Covid; i també que ha actuat durament per aconseguir impedir un intent de sindicalització que demanaven els seus 3.000 treballadors de la planta d’Alabama. És cert que Bezos ha aplaudit la proposta en reacció a una crítica que li va fer Biden, però ja és important que també un home com ell digui que recolza la necessitat de mesures com aquestes. M’ha fet pensar que, fins i tot persones que n’estan sortint molt beneficiades, han d’acceptar que el sistema és fonamentalment injust i necessita una revisió important per no haver de tapar de tant en tant els greus forats que es van fent.
  4. Arcadi Oliveres. Acabo amb el quart. Casualment, pocs dies abans de sentir el dolor per la seva pèrdua, havia estat llegint el seu llibret de comiat “Paraules d’Arcadi”. En una de les seves reflexions diu literalment que cal “erradicar el sistema capitalista”. Segurament jo no utilitzaria el mateix verb, perquè després de l’experiència comunista jo no sabria quin altre sistema proposar, però coincideixo plenament en una bona part de l’esperit de la seva anàlisi. Però m’estimo més parlar d’una “reforma profunda” d’aquest capitalisme tan injust i tan irresponsable.

Crec que hem de buscar un sistema que no posi en perill la democràcia i passi involuntàriament a una dictadura; que no caigui en la planificació centralitzada, i que mantingui la llibertat econòmica i el funcionament real del mercat, però amb una forta regulació; un sistema que no elimini la propietat privada dels mitjans de producció, encara que augmenti molt la presència, la vigilància i el control per part del sector públic.

Crec que molts vàrem estar caminant en aquesta direcció en una part important d’Europa, al llarg del tercer quart del segle passat. Uns en dèiem “socialisme democràtic” i altres parlaven de “capitalisme de rostre humà”. Noms a part, algunes de les paraules clau són per a mi les següents: Democràcia representativa; Respecte dels drets dels altres i dels interessos col·lectius; Responsabilitat i Autolimitació personal; Mercat lliure però regulat per evitar monopolis i abusos; Propietat pública pels serveis essencials; Limitació i control de l’activitat financera especulativa; Igualtat real d’oportunitats educatives i sanitàries; Redistribució fiscal de rendes i de serveis públics. Intervenció pública, plena o parcial en els serveis bàsics.

Tant la pandèmia com el canvi climàtic poden ser oportunitats per tirar endavant moltes reformes com les que volia l’Arcadi i que també volem molts més.

Joan Majó, enginyer i exministre
Patró d’Acció Solidària Contra l’Atur

Acords per a la lluita contra l’atur

Acords per a la lluita contra l’atur

Acció Solidària Contra l’Atur ha signat un conveni amb l’Ajuntament de Terrassa per oferir finançament a projectes que aportin valor social. També ha subscrit un acord amb CCOO de Catalunya per donar suport a iniciatives d’autoocupació per a persones que estiguin a l’atur o en precarietat laboral.

El conveni amb l’Ajuntament de Terrassa té una durada de quatre anys i l’objectiu de finançar projectes emprenedors amb valor social que creïn ocupació digna. El conveni també compren línies específiques de finançament per a la gent jove i una altra per a les cooperatives.

Pel que fa a l’acord amb CCOO de Catalunya, el document ha estat signat per Javier Pacheco, secretari general de l’entitat sindical a Catalunya, i per Miquel Vila-Despujol, vicepresident d’ASCA. La finalitat del conveni és establir línies de relació en la promoció de l’economia social i la lluita contra l’atur i la precarietat.

D’on sortiran els diners?

D’on sortiran els diners?

Venen dies importants i difícils. Penso que no ha de costar gaire posar-se d’acord en dues coses: en primer lloc que, sense escatimar cap esforç per combatre la crisi sanitària, cal accelerar fort la lluita contra la crisi econòmica i social. I en segon lloc que, tant l’una com l’altra demanaran molts esforços i molts recursos econòmics. Sembla que, després de mesos de dubtes comprensibles i d’intents fallits, estem en camí de poder fer front a la pandèmia, però ningú no ens pot assegurar que no haguem de patir noves situacions similars; cal un gran esforç de prevenció. I sabem que l’aturada que de forma voluntària, però totalment necessària, hem provocat a la nostra economia serà llarga i costosa de recuperar.

Necessitarem molts  recursos econòmics al llarg dels propers anys. L’actitud amb Espanya i la UE ha de ser de negociació amb fermesa però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.

Tot plegat significa que necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys, tant per fer menys dures les actuals situacions econòmiques de persones i d’empreses, com per impulsar la recuperació i la reconversió de la nostra economia. No tinc ara dades ni coneixements suficients per donar xifres concretes, però les dues experiències que vaig viure tant al Govern de Madrid (Reconversió Industrial) com a la Comissió Europea (Revolució Digital), em fan pensar que seran molt altes les necessitats d’inversió, tant de caràcter privat com del sector públic. És per això que m’atreveixo a fer un seguit de recomanacions, pensant sobre tot en el nou govern català.

  1. Els orígens dels fons. Després parlaré dels fons privats, però els fons públics disponibles a Catalunya sortiran de la recaptació pròpia, de transferències de l’Estat, de transferències de la UE, o d’endeutament. La gran novetat d’aquests anys son precisament els grans ajuts provinents de la UE i les facilitats d’endeutament que facilita el BCE. Aquesta és sens dubte una gran oportunitat, sense la que la sortida de la crisi seria molt difícil. Cal però tenir en compta tres aspectes derivats de la relació amb l’Estat que poden dificultar la xifra de les transferències: Una, ja molt coneguda, és l’actual sistema de finançament que provoca un excessiu dèficit fiscal, no compensat amb les inversions directes de l’Estat a Catalunya. Una segona que és la formula per el repartiment dels fons extraordinaris que el govern de Madrid pugui distribuir entre totes les comunitats. I una tercera relacionada amb el paper de intermediari que Madrid tindrà com a transmissor dels ajuts rebuts de la UE. Per aquestes raons penso que els acords que es negociïn, sigui de forma bilateral o amb totes les comunitats autonòmiques, marcaran les xifres finals. Cal no oblidar la importància d’aquesta negociació, per assegurar més recursos. I cal pensar que en el nostre cas, a diferència d’altres espais europeus, les possibilitats d’endeutament estan relativament limitades per el gran deute ja existent.
  2. Finalitats d’utilització. El problema és similar arreu, però no oblidem que els recursos extraordinaris dels que desposarem han de servir per resoldre situacions de dificultat presents, tant de persones com d’empreses, però sobre tot per ajudar a fer les reconversions necessàries per garantir un millor futur. En el cas català això suposa retornar a una economia més industrial i tecnològica, reduint la importància d’alguns tipus de serveis relacionats sobre tot amb el turisme de poca qualitat; impulsar la creació de coneixements i la seva transferència al teixit empresarial; i recuperar en el món de les tecnologies digitals i de la sostenibilitat, el paper que el nostre paí ja havia jugat fa algunes dècades en aquella etapa industrial. La meva experiència em diu que per aconseguir-ho cal una actitud inversora del sector privat, però orientada, estimulada i ajudada des del sector públic. Existeixen possibilitats importants d’inversió en molts sectors econòmics, però es necessita la creació d’oportunitats que suposin una certa col·laboració publico-privada. El nou govern ha de saber-ho i promoure les oportunitats, sigui cofinançant, o potser encara més impulsant mesures de tipus bàsic com millorar el sistema educatiu, augmentar  el recolzament a les activitats de recerca i de innovació, i finançant estructures públiques que ho facilitin.
  3. Estratègia política. Ni em toca, ni puc pas, fer cap programa per a un nou govern. Però m’agradaria insistir en una orientació central, a l’hora de constituir-lo. Per raons de salut pública, de recuperació de l’economia, d’atenció als més perjudicats, i d’exigència de sostenibilitat, necessitarem disposar de més recursos dels que ara tenim. Tinguem clar quins ha de ser  els orígens d’aquests recursos i no els posem en perill amb posicions equivocades amb els que han de ser els nostres aliats, però podrien convertir-se en adversaris, Espanya i la UE.  Tant en un cas com en l’altre, l’actitud ha de ser de negociació amb fermesa (reducció del dèficit fiscal, augment de la inversió estatal, repartiment adequat dels ajuts europeus…) però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.

Deixeu-me que sintetitzi en tres frases curtes aquesta orientació estratègica: 1) Els diners no ho son pas tot, però sense diners és molt difícil fer una bona política en temps de crisi. 2) Fer el valent en les relacions sense tenir la força suficient, pot portar a un gran fracàs. I 3) A l’hora de constituir un nou govern, cal fer-ho tenint en compta quines seran les prioritats immediates.

Joan Majó, ingenier i exministre

Publicada a el Diaria Ara el 04/03/2021.

Adhesió a l’Agenda Social i Urbana de Cornellà

Adhesió a l’Agenda Social i Urbana de Cornellà

L’Ajuntament de Cornellà ha creat l’Agenda Social i Urbana per Enfortir la Comunitat (ASUECO) al qual ASCA s’ha adherit per donar-hi suport.

Font: Ajuntament de Cornellà

Font: Ajuntament de Cornellà

Aquest document vol enfortir la comunitat de Cornellà per a la construcció del futur, oberta cap a la ciutadania, les formacions polítiques i els agents socials i econòmics compromesos amb la ciutat, tant a títol col·lectiu com a títol individual, per abordar un anhel comú de recuperar, enfortir i millorar les nostres fortaleses per reduir l’impacte de la crisi originada per la Covid-19 sobre la vida social i sobre el futur econòmic d’aquesta ciutat.

Els seus objectius i actuacions s’emmarquen en els àmbits de la pobresa; la salut, el benestar social i la solitud; l’educació; la igualtat de gènere; l’activitat econòmica; el camí cap a una ciutat inclusiva i segura; el projecte Cornellà Natura; i l’accés a l’habitatge. Prop de 40 agents socials i partits polítics de la ciutat s’han sumat a l’ASUECO, en un acord signat el 25 de febrer de 2021 al Citilab.

El paper futur de les empreses

El paper futur de les empreses

Tots aquells que considerem molt important el paper de les empreses en la societat, i sé que tant els redactors com els lectors d’aquesta publicació formem part d’aquest grup, necessitem fer urgentment una reflexió sobre les circumstàncies actuals que obliguen a fer canvis seriosos d’aquest paper en els propers anys.

L’evolució de la humanitat, des de ja fa molts segles, ha estat produïda per diferents motors, entre els que jo penso que els més importants han estat cinc: per una banda, els canvis en les necessitats de les persones,  i l’aparició de nous reptes col·lectius; i per l’altre, l’increment dels coneixements humans, la disponibilitat de noves eines proporcionades per la tecnologia, i la major capacitat d’agrupar-se i de col·laborar per resoldre conjuntament els problemes. Els dos primers han demanat, i els tres  últims han fet possible, que es creessin nous models d’organització de la vida col·lectiva. Entre elles podem destacar els Estats en el camp polític, i les Empreses en el camp econòmic. No es poden entendre sense aquestes dues figures organitzatives els darrers tres segles.

Hem de ser conscients que ara ens trobem en uns moments de crisis, entesa com a canvi, per l’aparició de tres reptes que posen en qüestió el nostre sistema de convivència: la crisi ecològica, la crisi sanitària i la crisi produïda per la desigualtat econòmica i social, entre persones i entre països. Cada una d’elles posa en qüestió el futur, i per raons de sostenibilitat, hem de fer front simultàniament a les tres, entre altres raons perquè estan molt més relacionades del que pugui semblar.

Sortosament estem també augmentant molt els nostres coneixements i tenim a la nostra disposició moltes noves tecnologies que ens hi ajudaran. Però per fer-ho, hem de començar acceptant que d’aquí a pocs anys l’estructura de l’organització política serà una altra i que el paper dels Estats canviarà molt, com ja veiem que està passant amb la Globalització. I, encara que potser no sigui tan evident, jo crec que també ha de canviar bastant el paper, la raó de ser, i la forma d’organització de les Empreses. Deixeu-me avançar unes poques idees molt simples i molt generals al respecte.

Molts consideren que la finalitat d’una empresa és la creació  d’un producte (material o intel·lectual), o la prestació d’un servei. I molts pensen que és la generació d’un valor material que es reparteixen els que intervenen en ella, en forma de salari o de benefici. Això és real, és acceptat en general, i ha estat útil per el creixement de l’economia. Però vull posar de manifest algunes tendències que crec que hauran d’impulsar canvis, per fer front als reptes que he indicat i que poden modificar aspectes de la política i de l’economia.

  1. Producte i/o servei. En l’època industrial ens hem acostumat a resoldre les nostres necessitats a través de la possessió de productes materials (cotxes per viatjar, rentadores per netejar, llibres per llegir, aparells per escoltar música…). Encara que ja ho fem, cada cop més haurem de canviar més la “possessió” d’un producte per la possibilitat de “accedir” a un servei; i cada cop hi hauran menys fabricants de màquines i més empreses distribuïdores de serveis. Això reduirà molt el consum de productes minerals i d’energia per fabricar-los, i també canviarà les relacions capital-treball ja que no és la mateixa en una “fàbrica” que en una “oficina” o una “prestadora de serveis”.
  2. Interès personal i col·lectiu. Una gran quantitat d’empreses treballen per satisfer necessitats personals, però cada vegada hem de ser més conscients dels reptes que son col·lectius (equitat social, sostenibilitat ecològica, seguretat sanitària…). No n’hi ha prou amb intentar, com ara, evitar el seu agreujament establint un salari mínim, o un impost sobre emissions de CO2, o un tractament de residus. Cal que s’ampliï molt el concepte de Responsabilitat Social Corporativa de manera que passi a ser un finalitat empresarial paral·lela a les actuals, que deixi de ser una estratègia de millora d’imatge, i que s’incorpori a la raó de ser. No hem de permetre que una empresa que estigui fent un gran servei a la col·lectivitat, desapareixi per que no tingui un compta de resultats positiu. Guanyar diners ha de deixar de ser la única finalitat d’una empresa!
  3. L’origen dels ingressos. Poc a poc no tots els ingressos personals hauran de sortir del treball retribuït, ni aquest ocuparà tanta proporció del temps de les persones. Això suposarà la necessitat d’anar pensant uns altres tipus de rendes, com la que ara ha nascut amb l’ingrés mínim vital, o alternativament, augmentant l’accés a serveis públics gratuïts. S’ha de consolidar i mantenir el que s’ha fet el segle XX.
  4. Capital privat o públic. La llibertat d’actuació de les empreses ha de ser gran, però ha d’estar sempre subjecte a la regulació, i aquesta no hauria de permetre situacions com la que s’ha viscut recentment en el món de l’energia. Crec que fins i tot s’hauria d’acceptar que hi ha d’haver un tipus d’empreses que, per la naturalesa de l’activitat, han de ser sempre de capital públic, i en alguns cassos de capital mixta, aprofitant alhora les avantatges de la gestió professional qualificada, tenint cura dels objectius socials col·lectius.

En resum, les empreses cal que segueixin sent un element fonamental de les nostres societats però, sense caure en els errors d’alguns  règims dictatorials, caldrà repensar-les per fer front millor a les noves exigències socials. N’haurem de parlar molt!

Joan Majó, enginyer i ex ministre

40 + …

40 + …

2021 és l’any en el qual Acció Solidària Contra l’Atur compleix 40 anys des de la seva creació el mes de setembre de 1981.

Hem acabat el 2020, un any molt complicat com tothom sap i que, a més, ha fet créixer encara més les necessitats de les persones en exclusió social.

La nostra entitat ha estat abocada durant aquests 40 anys a crear més de 16.000 llocs de treball mitjançant el finançament d’iniciatives promogudes per persones en l’atur o amb treballs precaris.

Potser ens podríem sentir satisfets, però no és així. Estar en contacte amb aquests col·lectius ens fa més coneixedors i més conscients d’aquesta problemàtica i ens transmet un cert sentiment d’impotència. No obstant això, no dimitim de la nostra voluntat de persistir en la lluita.

Hem estat treballant junts durant quaranta anys per donar molta feina, i malauradament haurem de seguir en la lluita, perquè la situació social no solament no millora, sinó que està empitjorant cada vegada més. Però sortosament estem motivats pel suport que rebem de donants i amics. I per això “NO ENS ATURAREM”.

Però sortosament estem motivats pel suport que rebem de donants i amics. I per això “NO ENS ATURAREM”.

Aquest any 2020, amb tantes limitacions, ens hem hagut d’adaptar a unes condicions de treball inusuals i imprevistes, i lluny de posar el fre de mà, hem accelerat i hem portat endavant una campanya d’”aixequem les persianes” incrementant els ajuts a aquells beneficiaris condemnats a tancar el seu negoci incipient, el seu projecte.

Hem portat endavant la campanya ”aixequem les persianes”, incrementant els ajuts a aquells beneficiaris condemnats a tancar el seu negoci incipient.

Hem mantingut els habituals “Premis Piñol”, fent molts equilibris logístics, però hem aconseguit sortir-ne, i amb notable èxit. I entretant les nostres forces vives, enriquides per una renovació dels patrons de la fundació, han impulsat una revisió dels nostres objectius i marcat les línies estratègiques del nostre futur.

I dins d’aquesta tempesta, ens hem atrevit a demanar la Creu de Sant Jordi, amb prop de 200 suports que des d’aquí us agraïm. Esperem rebre el reconeixement desitjat de 40 anys treballant per donar molta feina. I a més estem preparant diverses accions que culminin el 40 aniversari, i així estar més preparats encara per fer 40 anys +…

I per si no n’hi ha prou, seguirem proclamant “NO ENS ATURAREM”.

Miquel Verdaguer
Secretari d’Acció Solidària Contra l’Atur