22/06/2020
UGT i CCOO es sumen a la campanya #aixequempersianes de suport a les persones emprenedores afectades per la Covid-19 donant difusió de la mateixa a totes les seves persones afiliades.
Per a nosaltres aquest suport és molt important, ja que ens ajuda a la difusió de la campanya per pal·liar els efectes d’aquesta greu crisi sanitària del coronavirus i les repercussions socials i econòmiques del confinament, que afecten amb més virulència els col·lectius més desafavorits, i que possibiliten salvaguardar llocs de treball digne.
Moltes gràcies per la col·laboració!
19/06/2020
L’any 2020 passarà a la història com l’“annus horribilis”. La pandèmia del Covid19, deixarà a Espanya més de 27.000 morts i una enorme crisi sanitària, econòmica i social.
El govern espanyol s’ha compromès a no deixar ningú a l’estacada. Ha pres decisions de gran impacte econòmic: reforçar el sistema sanitari, EROS, subsidis d’atur, garantir les pensions o l’ingrés mínim vital. Però les peticions d’ajut que està rebent el govern del món empresarial i social desborden tota previsió. Si als compromisos ja adquirits i els que vindran, s’hi afegeix la forta davallada dels ingressos fiscals per la caiguda de l’economia, les finances públiques esclataran.
Però quan tot es veia negre, quan dominava el pessimisme i la desesperació en els ministeris econòmics i a la societat, de cop torna a sortir el sol. El BCE i la Comissió Europea han decidit ajudar, però a més s’ha produït un miracle.
El BCE comprarà tot el deute públic que emetin els estats membres i la Comissió Europea ha capgirat radicalment les polítiques seguides en la crisi financera de 2008. No només ha deixat en suspens el compromís dels estats membres de disminuir el dèficit i el deute públic, sinó que convida als governs a invertir i gastar més per evitar una recessió econòmica i mantenir la cohesió social.
A més la presidenta de la Comissió Europea Úrsula von der Leyen amb el suport d’Àngela Merkel i d’Emmanuel Macron, ha proposat crear un Fons de Recuperació addicional, per ajudar als estats membres i en especial als fills pròdigs, Itàlia, Espanya i França.
Aquests fons seria de 750.000 milions d’euros, 500.000 milions destinats a subvencions solidàries als països més afectats pel Covid19 i 250.000 milions com a préstecs a trenta anys. A Espanya li correspondrien 140.000 milions d’euros, dels quals 77.000 milions de subvenció, i la resta crèdit. És un “mana” caigut del cel en un moment de desesperació, que ajudarà a impulsar l’economia del 2021 al 2024.
D’aquí ve un moderat optimisme. Aquest Fons de Recuperació, si es confirma, aixecarà la moral del país, del govern, d’empreses i de tothom. Donarà estabilitat al govern i a la societat, i permetrà concentrar els esforços en transformar el model econòmic espanyol, que ha de deixar de basar-se en la construcció i el turisme.
L’assignació d’aquests recursos la decidirà la UE d’acord amb els programes d’inversió i reformes que proposi el govern de cada país, propostes que hauran d’estar d’acord amb les prioritats de la UE: protecció del clima, i transformació digital, però també impulsar la indústria de subministres bàsics i garantir la cohesió social.
Si no surten nous entrebancs i som capaços de treballar tots junts amb voluntat de sortir-ne, l’any 2021 podria ser l’inici d’una raonable recuperació econòmica i per tant ser el “annus mirabilis”, o l’any de l’esplendor.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat el 14 de juny de 2020 a La Vanguardia.
16/06/2020
Josep Sucarrats tenia el projecte Pegasus: cavall alat. Van fer una versió simplificada i van treballar amb aquest projecte durant tres anys representant-lo en el Castell medieval de Tordera. A part feien altres produccions teatrals. Ara ens explica com han viscut la pandèmia de la COVID-19 i com esperen reiniciar la seva activitat.
Com funcionava la companyia de teatre Sàndal Produccions?
L’empresa anava molt bé, va néixer el març de 2017, hi ha anat creixent tant en produccions / projectes com en facturació, així com en contractació de personal. Al principi teníem una persona contractada, i l’any passat vam tenir més de 141 persones contractades de forma puntual, tal com passa en el sector.
Com us ha afectat la pandèmia de la COVID-19?
Hem cessat totalment l’activitat, des del 13 de març hem facturat zero euros. L’any passat durant tot l’any vam facturar més de 100.000 €. Hem perdut més del 90% de la feina que teníem contractada. La primera facturació que tenim prevista fer és de 300 € per un petit espectacle que tenim contractat a finals de juny.
Per no aturar-nos, des del dia primer dia de confinament ens hem reinventat: hem creat un nou espectacle, adaptat al nou context: Animalia.
L’hem construït amb una inversió mínima de recursos durant aquests mesos, és la nostra aportació per seguir lluitant fort i treballant en el sector: és un petit espectacle que encaixa totalment amb les noves normatives actuals d’actuacions al carrer. Tot el projecte parla de biodiversitat, i es basa en com la fauna ha recuperat el seu espai durant aquest confinament. L’acabem d’estrenar, i de presentar als programadors i ens estem movent per trobar feina a curt termini, en el sector escolar, el d’espectacles de carrer o bé petites activitats molt controlades.
Què us ha representat l’ajuda #aixequempersianes d’ASCA?
Nosaltres teníem l’empresa al dia, i per nosaltres l’ajuda extraordinària de 2.000 € que hem rebut d’Acció Solidària Contra l’Atur és per aguantar a nivell de tresoreria durant aquests mesos la petita estructura fixa que tenim (autònoms i lloguer) Per viure ens caldrà disposar dels estalvis que tenim a nivell personal.
Si voleu contractar algun espectacle, us podeu posar en contacte amb:
SÀNDAL PRODUCCIONS
+34 698 823 257 (Aina)
+34 696 414 530 (Josep)
15/06/2020
Des de Barcelona ens arriba la sol·licitud d’una dona de quaranta-sis anys, soltera. Es va inscriure en el Programa Làbora, i està fent formació a Barcelona Activa (Cibernarium). Fa 12 anys que viu a Barcelona i no té suport familiar. És locutora de ràdio, fa falques publicitàries i és actriu de doblatge. Sempre ha fet treballs relacionats amb la comunicació, però no aconsegueix uns ingressos estables. Ara realitzat de forma puntual algun treball com a freelance de corresponsalies de ràdio per a altres països.
Ara està cobrant de l’atur 600 € fins al mes de novembre i té dificultats per trobar més feines perquè les eines tècniques que disposa són de poca qualitat. A causa de la situació actual, es preveu que la feina a distància s’allargarà i per això li cal invertir en materials de millor qualitat. Si disposés d’eines millors, tindria treball en la plataforma Voice-Bunny.
Acció Solidària Contra l’Atur li concedeix una ajuda a procés d’inserció laboral de 450 € per adquirir el material per l’estudi de gravació: micròfon, interface i llums. Esperem que amb aquest microcrèdit sense interessos, que ens retornarà durant divuit mesos, pugui sortir de la precarietat en què es troba amb l’accés a un treball digne.
15/06/2020
Cal dir-ho amb molta prudència, però sembla que estem avançant cap al que anomenen una nova normalitat. L’adjectiu “nova” és encertat perquè significa que intentarem no tornar allà on érem. Espero que sigui així, ja que els forts ensurts que hem viscut els darrers vint anys en l’àmbit econòmic, financer, social, ecològic, i ara sanitari, ens han anat convencent de la fragilitat de la nostra situació i de la necessitat de canvi. Al parlar d’aquesta nova situació sovint sento parlar de “societat postindustrial” o de “societat de serveis” i em sembla que aquesta expressió és el resultat d’una dificultat, molt lògica, de definir com pensem que serà, i d’un cert convenciment de què en ella s’ha d’anar acabant el paper de l’activitat industrial. M’agradaria explicar el meu pensament al respecte.
Penso que les societats europees que es van configurar els darrers tres segles tenen en el camp econòmic, entre altres, alguns trets comuns que cito: el descobriment en el planeta de molts recursos naturals, alguns de caràcter mineral i altres combustibles; el gran progrés científic i tecnològic que va permetre convertir els minerals en metalls i de generar energia útil cremant els combustibles; l’organització del treball humà de forma col·laborativa que va augmentar molt la seva eficiència i productivitat; i haver basat l’augment del benestar material, personal o col·lectiu, en molt bona part en la utilització dels aparells, les eines o els instruments “fabricats”. És evident que, encara que amb enormes situacions d’explotació i molt mal repartit, el benestar global ha augmentat molt.
És per això que penso que, així com fa 4000 anys, passar de la recol·lecció a l’agricultura fou un gran pas endavant, també ho ha estat el recent salt de l’artesania a la indústria. I per això em pregunto si, ara que tenim nous coneixements, noves tecnologies, noves oportunitats i també nous reptes, no fóra bo que, a més de generar nous escenaris, un dels nostres vectors de futur fos precisament redissenyar la indústria, aprofitant els trets positius que hi seguim trobant. Heus aquí algunes poques de les moltes idees que poden ajudar a la reindustrialització.
Hem de seguir “fabricant” i “utilitzant” màquines, ja que ens alliberen de molts esforços i ens permeten fer o tenir coses que, sense elles, no podríem; però no ens hem d'”apropiar” d’elles per poder-les utilitzar. Hem de passar de la propietat a l’accés o a la utilització col·lectiva. És clar que hi ha instruments de caràcter personal i d’utilització continuada, però n’hi molts d’utilització només puntual. Si ho féssim així obtindríem tots, tant o més benestar amb un estoc global molt més petit d’elements materials, suposaria un estalvi important de recursos naturals i augmentaria el reaprofitament.
Hem de deixar d’obtenir energia útil cremant combustibles i obtenir-la transformant en elèctrica la que de forma directa o indirecta, en quantitats molt superiors a les necessitats, el sol ens envia. A més, això augmentaria les possibilitats d’autoconsum, disminuiria el cost i milloraria molt l’eficiència de tot el procés de captació i utilització.
Hem d’incorporar a les nostres activitats econòmiques, d’educació, o de cura personal, noves màquines basades en les tecnologies digitals. Però hauríem de donar prioritat a aquelles innovacions que complementen i milloren les nostres capacitats, per davant d’aquelles que simplement les substitueixen. No es tracta de què les màquines ens facin fora, si no de què ens ajudin més, permetent-nos millorar la qualitat del nostre treball i l’accés a tasques que no ens semblaven possibles. Hem de veure com reorganitzar el treball industrial de manera que les tasques de poc valor afegit les puguin ocupar les màquines i les persones puguin passar a noves tasques de més qualitat; això hauria de reduir les grans diferències salarials.
Crec que és urgent que aquests propers anys, dins d’un esforç col·lectiu de renovació del nostre sistema industrial, tot seguint potenciant els seus aspectes més positius, fem una revisió profunda de les empreses o les organitzacions que s’hi mouen i comencem a establir uns sistemes de valoració que tinguin en compte, a més de la riquesa creada en termes de PIB o de nombre de llocs de treball, la seva aportació a alguns dels objectius que he citat, i a molts altres que segur que s’hi poden afegir. Aquesta nova valoració d’altres finalitats hauria de ser explícita i hauria de servir, tant per influir en les decisions de consum dels governs com per estar a la base de noves mesures fiscals. Segur que també podrà afectar a molts dels nostres hàbits de consum.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
15/06/2020
Encara que d’una manera un xic més confosa del que esperàvem, sembla que estem avançant cap a una etapa que s’ha batejat, no sé si encertadament o no, de “nova normalitat“. No vull pas ni donar recolzaments ni fer crítiques a uns o altres, sinó mirar endavant. L’extraordinària exigència dels problemes sanitaris davant de la gravetat de la pandèmia, i la manca de recursos per fer-hi front, ha centrat durant tres mesos la política en actuacions en aquesta àrea i ha obligat a provocar voluntàriament una forta parada en l’economia. A més de les moltes mesures que caldrà prendre en els nostres sistemes de salut de cara al futur, ara calen urgents i fortes polítiques de caràcter econòmic i social. Unes tenen caràcter d’urgència immediata per assegurar una vida digna a totes les persones i una capacitat de resistència a les empreses; altres miren més enllà. D’aquestes m’agradaria parlar.
1. Objectius i transformacions. Les polítiques sòcio-econòmiques dels governs europeus han de tenir els propers anys, àmbit sanitari a part, un conjunt d’objectius: impulsar l’activitat econòmica, recuperar i crear llocs de treball, augmentar la productivitat i l’eficiència de les empreses, afavorir les activitats que generen més valor real, repartir adequadament la riquesa creada i redistribuir-la a través de la fiscalitat i dels serveis de l’estat del benestar. Tot això demanarà voluntat i recursos, però el que vull destacar és que no ens cal inventar res sinó prendre seriosament, i portar a la pràctica, moltes propostes que ja s’han fet, i objectius que ja s’han fixat, al llarg de les dues darreres dècades però que no s’han materialitzat. No es tracta de propostes acadèmiques o intel·lectuals, sinó que moltes han sortit d’organismes internacionals com la ONU, la UE, o altres similars. (Agenda Europa 2020, Agenda ONU 2030, Green New Deal, Creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu...). Gairebé totes elles proposen transformar el sistema, o part del sistema, per adaptar-lo a les actuals circumstàncies i per fer front als reptes que tenim o que preveiem tenir. A mi m’agrada anomenar aquestes actuacions amb una paraula que em resulta molt familiar: reconversió.
2. Reconversions. En el cas català i espanyol, és polítiques que crec imprescindibles han de buscar reprendre l’activitat econòmica però amb una declarada i ferma voluntat de reorientar-la en la direcció d’algunes d’aquelles propostes. I des d’un punt de vista social, han de garantir que no torni a passar, com fa cinc anys, que la represa del creixement vagi lligat a un augment de les desigualtats, sinó al contrari. Cito algunes de les reconversions que crec més importants: La transició energètica, la transició digital, la reindustrialització, la reconversió turística, l’adaptació del parc immobiliari, la millora del sector de l’educació, i per descomptat la reforma dels serveis sociosanitaris.
3. Recursos i efectes. Són fonamentals dues consideracions. Per tal de poder materialitzar aquestes polítiques cal disposar d’una quantitat important de recursos, tant públics com privats. Siguem conscients que dels primers ara en podem tenir molts, ja que la Unió Europea ha après dels errors de fa uns anys i, tant per convenciment com per evitar una desintegració, posa a disposició dels estats volums importants de diners, tant en forma d’ajuts com de crèdits; també ha modificat les normes tant amb relació als dèficits com als límits d’endeutament. A més, nosaltres tenim capacitat d’incrementar ingressos fiscals, fins i tot reduint càrregues a les rendes més baixes, amb la implantació de nous impostos relacionats amb les emissions carbòniques, amb operacions financeres de caràcter especulatiu, o amb l’activitat de les plataformes digitals en el nostre territori. Podem també revisar algunes mesures que aquests darrers anys han reduït les càrregues sobre les rendes altes i els grans patrimonis.
Aquest tipus de decisions tenen un doble efecte: augmentar la capacitat de diner públic i orientar el sentit de les actuacions privades. Cal també que part del diner públic s’utilitzi per estimular la inversió privada a través de mesures de col·laboració, de cofinançament o de garantia.
És important veure que l’impuls de gairebé totes aquestes reconversions demanaran, a més de recursos financers, una forta aportació de treball humà, i per tant poden ajudar a crear molts llocs de treball que haurien de ser de més qualitat que el que segurament desapareixeran.
4. Voluntat. Si els objectius i les idees estan a l’abast i els recursos es poden obtenir, podria ser que no hi hagués prou voluntat? Jo penso que no; però em fa por que des dels partits no es doni prou prioritat a tot això que fa temps que havíem de fer i que ara hem de fer urgentment. Aquesta prioritat es demostra deixant en un segon terme, per un temps, objectius lícits però menys urgents i buscant acords, consensos i pactes tant entre forces polítiques com entre governs i representants de la societat civil. Quan un segueix l’actualitat del que passa en el món polític, sobretot a Madrid però també aquí, un no es queda pas tranquil…
Joan Majó, enginyer i ex ministre
Publicat al diari Ara el 11/06/2020.
