19/10/2020
Quan a la primavera el coronavirus va començar a fer grans estralls sanitaris, econòmics i socials, es creia que passat l’estiu hi hauria un segon rebrot i que amb la vacuna de la Covid-19 tot quedaria com el record d’un malson.
Per pal·liar el desastre, els governs, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu van actuar amb rapidesa. El BCE, facilitant finançament il·limitat per poder ajudar a empreses i persones en situació vulnerable. A la Comissió Europea, la resposta ha estat ben diferent de la que es va donar a la crisi financera de l’2008. En aquell moment el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, amb una ideologia molt liberal i visió a curt termini, va imposar austeritat i retallades dels serveis públics. Ara, per contra, davant la dura realitat, Brussel·les demana als governs que gastin sense límit.
L’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, amb major sensibilitat i visió estratègica a llarg termini, ha tingut clar que cal redreçar l’economia, alleujar la crisi social i reconvertir el sistema productiu invertint en projectes de futur. Després de vèncer una dura resistència, el Consell Europeu del mes de juliol va aprovar un important paquet de 750.000 milions d’euros per ajudar els països més afectats i, especialment, Itàlia i Espanya.
Quina és la situació en el mes d’octubre de l’any 2020? La pandèmia segueix causant estralls. Els governs estan desbordats. A la Unió Europea, molts països estan seriosament afectats, especialment Espanya. La crisi econòmica i els drames socials s’estan allargant molt més del que s’havia estimat i seguirem en una situació molt complicada fins que no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala i ens recuperem de les destrosses fets.
El que es comença a percebre és que, tot i l’elevat import de el fons acordat de 750.000 milions, aquest no serà suficient per evitar que la situació es descontroli. Sembla com si el Parlament Europeu ja ho hagués intuït. Al mes de maig ja va acordar que s’havia de crear un Fons de Recuperació i Transformació de dos bilions d’euros, finançats amb l’emissió de bons a llarg termini garantits pel pressupost de la Unió Europea.
Quin és el problema? Actualment, el nivell d’endeutament de molts estats europeus i de el BCE ja és motiu de preocupació. S’han de seguir endeutant? Sí, si es vol evitar el pitjor. No és una bona solució, però sembla que no hi ha una alternativa millor. Però tot té un límit i algun dia s’haurà de començar a reduir el dèficit i el deute públic.
De moment, cal plantejar que el paquet de 750.000 milions serà insuficient i que es necessitarà un nou gran paquet d’ajudes per minorar els efectes devastadors de la Covid-19. Serà difícil arribar a un nou acord. Molt difícil. Però la mateixa subsistència de la UE dependrà de si és capaç de superar aquesta dura crisi i de recuperar la confiança dels ciutadans.
La crisi econòmica i els drames socials s’estan allargant molt més del que s’havia estimat.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat a La Vanguardia el 10 d’octubre de 2020.
09/04/2019
La UE es troba paralitzada i en un moment de gran confusió. La dispersió de visions sobre el projecte europeu, l’estancament de l’economia, la creixent desigualtat social, l’augment del nacionalisme i de l’extrema dreta o els efectes negatius de la globalització, han fet que el projecte europeu hagi perdut atractiu, i que molts ciutadans se n’hagin distanciat. El Brexit n’és un bon exemple.
Malgrat els esforços del Banc Central Europeu inundat els mercats de diner fàcil i barat, no s’ha aconseguit sortir plenament de la crisi econòmica. Ara les perspectives pels pròxims temps no són bones si pensem en la guerra comercial iniciada pels Estats Units, l’alentiment de l’economia xinesa, l’excessiu endeutament públic i privat o la progressiva pèrdua d’influència en el món de la UE.
En paral·lel assistim a imponents canvis disruptius: escalfament del planeta, transició energètica, digitalització, migracions, terrorisme o l’augment del proteccionisme. Per complicar-ho més, moltes institucions i experts anuncien una pròxima recessió econòmica.
El moment és delicat. Els ciutadans i els polítics europeus han d’acceptar que ates els canvis geopolítics i la dimensió política i econòmica dels Estats Units i de la Xina, la UE ha esdevingut un actor menor en el teatre mundial. La UE ha de reconèixer aquesta realitat i tenir present que també ofereix grans oportunitats que hem de saber aprofitar.
Si volem millorar el benestar dels ciutadans, el dilema és simple: cal consensuar un projecte europeu amb objectius clars, ambiciosos i d’ampli suport que creï riquesa i ocupació per tots o estem abocats a la decadència.
No es pot consentir que països com Hongria o Polònia, entre d’altres, es desmarquin dels principis fundadors de la UE. No es poden acceptar posicions tan dispars en temes com el concepte d’unitat, sobirania, llibertat d’expressió, separació dels poders executiu i judicial o immigració. Els països que no s’identifiquin amb els valors comuns, és millor que segueixin l’exemple del Regne Unit i surtin de la UE.
En un moment de gran complexitat com l’actual, necessitem una UE forta i unida, que defensi el model i els valors europeus i s’expressi amb una sola veu. Una UE que aprofiti les moltes oportunitats que el nou entorn ofereix, que impulsi el creixement econòmic, però que al mateix temps redueixi les grans desigualtats amb una distribució més justa del creixement.
Expliquem als ciutadans clarament quina és la realitat actual. Introduïm les reformes necessàries, prenguem la iniciativa, busquem oportunitats, creem riquesa i ocupació i recuperem la il·lusió en els valors europeus. Es l’única sortida al dilema actual.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a La Vanguardia el 31/03/2019.
![El sistema monetari Europeu davant una nova recessió]()
23/10/2018
El Fons Monetari Internacional – FMI, institucions econòmiques, experts, i un bon nombre d’indicadors, pronostiquen una propera recessió econòmica. Les causes seran diverses, però una de significativa és que l’endeutament a nivell mundial ha crescut a un ritme exagerat. Segons l’informe de l’Institut Internacional de Finances, IIF, el deute global mundial és de 233 bilions d’euros, 324% del PIB.
En els anys 2000 hi va haver una política fiscal i monetària expansiva amb baixos tipus d’interès, que va generar importants dèficits públics, un fort augment de l’endeutament i va crear una bombolla borsària i immobiliària que va esclatar l’any 2007, el que obligà als bancs centrals a impulsar una forta expansió monetària – Quantitative Easing – per sortir de la crisi.
Amb un alt nivell de liquides en el mercat i un cost del diner irrisori, l’economia ha recuperat el creixement, i de moment, la inflació no s’ha disparat. Però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès torni a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI, i en les principals monedes es mante, però si un dia es perdés la confiança en alguna moneda important la situació seria molt delicada.
Un cop aconseguida la recuperació econòmica, ha arribat el moment de situar gradualment el nivell de deute i el tipus d’interès a nivells raonables. (Tapering). La Reserva Federal americana ja ha augmentat el tipus d’interès i ha anunciat que el seguirà augmentant. Les conseqüències no s’han fet esperar, una fugida d’inversions dels països emergents, com ara Argentina, Brasil, Sud-àfrica, India o Turquia, per invertir amb bons americans. També el Banc Central Europeu ha anunciat que a final del 2018 deixarà de comprar deute i que el tipus d’interès s’anirà apujant a mida que l’economia millori.
Quines seran les conseqüències del Tapering? Es desestabilitzarà l’economia? Quins són els riscos d’entrar en una nova recessió? Resistirà l’actual el sistema monetari? Com encararan la recessió els governs que estan altament endeutats?
A més de l’endeutament, són molts els factors de risc existents que poden contribuir a una nova recessió. La inestabilitat política, els desequilibris econòmics, les debilitats del sistema monetari internacional, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units, l’augment del proteccionismes, un populisme cada cop més present, o l’existència de serioses incerteses polítiques i econòmiques. Es una situació que genera desconcert i desconfiança que aconsella, entre altres decisions, fer una reforma del sistema monetari internacional per intentar que en cap cas la situació estigui fora de control.
Durant 70 anys, el dòlar ha estat, i és, la superpotència del sistema financer i monetari mundial. Tot i el fort augment de l’economia xinesa, i l’ús l us del renminbi, la primacia del dòlar no es qüestiona. Però s’ha d’impulsar una transició cap a un sistema multipolar més segur i estable, en el que monedes com l’euro, i el renmimbi, i el propi FMI hi tinguin un major protagonisme.
La proposta més racional fora que el FMI impulsés les emissions i us dels Drets Especials de Gir, DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva. Donaria estabilitat i confiança al sistema en un moment en que degut a la globalització, als canvis geopolítics, la digitalització i la necessitat de protegir el medi ambient, s’està en un procés de profundes transformacions. Una reforma basada en que els DEG agafes un rol més central és factible i probablement és la única alternativa al sistema monetari actual.
Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por de perdre els molts privilegis que li porta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva. Tampoc el FMI, en el qual els Estats Units hi tenen molta influència, sembla no està molt interessat en impulsar els DEG.
Què passarà quan vingui la propera crisi? En la crisi de 2008, els principals bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat al sistema. Ara la preocupació és que ates l’elevat endeutament existent una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no és vol perdre la confiança en un sistema monetari basat en el que les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.
El risc d’una nova recessió afecte a tots a tots els països i per tant al ser un problema global, exigeix la coordinació internacional al més alt nivell i segurament el G-20 fora el fòrum més adequat.
El FMI hauria de convertir gradualment els DEG en la moneda bàsica del sistema mundial i vertader actiu internacional, actuar com a banc dels bancs centrals i com a prestamista en última instància. Ates l’extraordinari poder que el FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu, avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i rendir comptes.
Tots els països amb elevant endeutament han de fer un Pla per reduir-lo. En quant a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però a costa d’augmentar l’endeutament, excedint de molt, l’objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. A l’Eurozona s’hauria de congelar el percentatge de l’endeutament sobre el PIB, iniciar un procés gradual de la seva disminució, reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir la integració financera.
En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar a les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat. Haurem d’esperar que esclati la recessió per començar a prendre mesures?
Francesc Raventós
Ex decano del Colegio de Economistas de Cataluña
Article publicat a Is The Monetary System Facing The Risk Of Recession?, el 11/10/2018.
02/01/2018
Les expectatives per al 2018 són bones, encara que cal advertir que poden aparèixer algunes dificultats. Si, com desitgem, es confirma la bonança econòmica, s’haurien d’impulsar mesures que suposin un salt qualitatiu en el benestar i la cohesió de la societat.
El 2018 pot ser un bon any per a l’economia. No es tracta d’il·lusionar-nos més del compte i somiar com si féssim la carta als Reis, sinó de tenir unes expectatives raonables del que podem esperar si les coses no es compliquen.
En l’àmbit mundial s’estima que el creixement econòmic serà del 3% del PIB, i el de la Unió Europea d’un 2,1%, fet que confirmaria que ja s’ha sortit de la crisi. Si l’economia creix, permet millorar el benestar de la societat i resulta més fàcil resoldre els problemes existents, cosa impensable en períodes de recessió.
Però no fóra honrat si no deixés constància que hi ha un conjunt de factors que poden fer variar aquestes expectatives favorables. Existeixen riscos polítics, que poden afectar l’estabilitat; econòmics, que creen incertesa, o socials, que generen convulsions. Per posar uns exemples: la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, segons l’acord a què s’arribi, tindrà conseqüències econòmiques, com en tindria també si Donald Trump compleix el seu programa electoral d’impulsar el proteccionisme comercial, fet que seria un greu factor de distorsió per a l’economia mundial. Un altre factor rellevant és la política que seguirà el Banc Central Europeu sobre la compra de deute i el tipus d’interès, ja que molts estats, empreses i particulars estan molt endeutats.
La llista de riscos es podria allargar esmentant, per exemple, que la UE no avanci cap a una integració més gran, atès que estem en un món global que obliga a competir amb les grans potències; que no s’apliquin els Acords de París per lluitar contra l’escalfament del planeta; que l’emigració segueixi augmentant, o que apareguin fortes tensions per la creixent desigualtat social.
Per part nostra, el 2018 s’haurà d’encarar un repte vital que ens afecta molt directament: resoldre la relació Catalunya-Espanya per poder recuperar la tranquil·litat d’esperit que es necessita per conviure en pau i impulsar l’economia i el benestar. Les expectatives de l’any 2018 tant per a Espanya com per a Catalunya són bones.
S’espera un creixement del PIB al voltant del 2,3%, amb la consegüent reducció de l’atur, una inflació controlada, i un tipus d’interès encara baix, però aquesta millora només serà possible si hi ha voluntat política de consensuar acords que donin sortida al problema més greu que actualment tenim.
Però a més de riscos i reptes, també hi ha expectatives positives i bones notícies. La humanitat, especialment en les darreres dècades, ha progressat en tots els camps i el 2018 no serà una excepció.
A Espanya, si no hi ha noves retallades en els pressupostos, la qualitat de l’educació, la prevenció de la salut, un sistema sanitari de qualitat i una millor alimentació permetran allargar amb bones condicions l’esperança de vida. També ens podria sorprendre gratament posant un impost sobre els robots, de manera que ajudés a finançar la deficitària Seguretat Social, que és la que paga les pensions.
També l’any 2018 veurem com se segueix avançant en molts camps. El progrés científic i tecnològic és acumulatiu, de manera que s’aprofiten els esforços i els descobriments dels períodes anteriors. Els avenços mèdics i farmacològics permeten curar malalties i salvar vides. Els avantatges de la quarta revolució industrial, que s’anirà introduint, crearan riquesa abaratint el sistema productiu. La digitalització ens seguirà sorprenent oferint immenses possibilitats. També en el nou any s’hauria de donar un impuls a les energies alternatives, que contribueixen a reduir la pol·lució, disminueixen la generació de CO2 i l’amenaça de l’esgotament de les energies no renovables.
Els humans hem avançat molt i aquest nou any hem de seguir-ho fent, però voldríem que aquest progrés científic i tècnic anés acompanyat del progrés moral i social. Per això, si es confirma la bonança econòmica que desitgem, s’haurien d’impulsar mesures que suposessin un salt qualitatiu en el benestar i la cohesió de la societat.
Els bons desitjos per al nou any els podem resumir dient que voldríem un bon creixement econòmic que permetés crear ocupació, corregir les grans desigualtats, millorar les remuneracions i les condicions de treball, augmentar les pensions i dotar de més recursos l’educació, la sanitat i l’atenció a les persones. Però ha de ser un creixement econòmic sostenible, respectuós amb la natura, que es desenvolupi en un marc d’estabilitat política i social i en un món solidari i en pau. Un món en el qual avanci la globalització, però tenint en compte els efectes socials que produeix. En definitiva, que cadascú de nosaltres i tots junts contribuíssim a fer una societat més justa i més humana.
Confiem que, malgrat algunes dificultats que puguin aparèixer, el 2018 serà un bon any ple de prosperitat, alegria i pau per a tots.
¡Feliç Any!
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a El Periódico el 25/12/2017