La confiança del consumidor s’enlaira

19/11/2013

[:CA]En un món ple d’indicadors, també n’hi ha un que mesura la confiança del consumidor. A Espanya es va crear l’any 2004 i és el Centre d’Investigacions Sociològiques qui mensualment en fa el càlcul.

L’objectiu és mesurar la percepció que els ciutadans tenen sobre la marxa de l’economia familiar, l’economia en general i l’ocupació, respecta a la situació que hi havia sis mesos abans i les expectatives que es tenen per els propers sis mesos. Es un indicador que va de 0 a 200. Un índex superior a 100 mostra una percepció positiva per part dels enquestats i per sota d’aquesta xifra una visió negativa.

La bona noticia és que si el mes de setembre de 2012 l’indicador tenia el baixíssim nivell de 42,3%, un any després, el mes de setembre de 2013 s’ha enlairat al 69.8%. Pujar en un any 25 punts és un augment notable. Indica que els ciutadans comencem a creure que la crisi té sortida i que el futur immediat serà quelcom millor. Mostra una petita recuperació de la confiança. Però el ciutadà també te clar que encara hi ha crisi per estona, dons fins que l’índex no superi el 100% no ens indicarà que finalment s’ha recuperat la confiança.

Desitgem que la situació realment millori i que l’índex de confiança sobrepassi el més aviat possible el 100%. Qualsevol que sigui l’índex, a ASCA seguirem treballant per a què es creï ocupació![:]

Faula sobre economia

14/11/2013

[:CA]Feia dies que plovia i en Joan es quedava a casa. Però aquell matí, encara que fes mal temps, va decidir sortir a caminar.

El dia ja escampava, el sol havia començat a sortir d’una forma tímida. En Joan aixecà la mirada i va veure que de lluny s’acostava en Pere —el seu amic d’infància— passejant un gos. Feia molt temps que no es veien.

La trobada entre ells, va ser efusiva. Records d’infantesa, es van barrejar amb anècdotes d’escola i temps de joventut, quan anaven junts a lligar a la discoteca.

En Joan, desprès de parlar de banalitats, va preguntar al Pere com li anaven les coses.

— No puc estar millor, no tinc problemes—va respondre amb una rialla d’orella a orella.

— I la crisi no t’afecta?

— De cap manera.

— Que tens un bon treball? — li va dir, amb una certa enveja.

— No, fa temps que estic a l’atur.

— No entenc res!! — en Joan es va quedar perplex ja que feia molts mesos que no tenia feina i estava preocupat.

— La solució, ha estat que tinc aquest gos, no  veus quin aspecte té? He preguntat quan me’n donarien, i com que és únic, m’han dit que me’l valoren per un milió d’euros. Tots els problemes resolts. Ja no tinc perquè preocupar-me. En Joan no podia creure el que sentia. Serà veritat, pensava?

Mentre parlaven va passar un home, arrossegant un carro ple de ferralla. Els dos amics és van mirar i quasi al mateix temps van dir:  — Si és en Josep, el noi més estudiós de la classe! -. Era tal l’impacte que havien rebut  que no varen gosar dir-li res. Com havia pogut caure tan a vall? En Josep tenia la mirada perduda i  per sort  no els va veure.

En Joan i en Pere es van  acomiadar, i cadascú va seguir el seu camí, tot i així, en Joan no es podia treure del cap el que havia sentit: que  gràcies a un gos podia tenir la vida resolta!

En Joan ja feia temps que estava a l’atur. La fàbrica on treballava des de que era jove, va tancar a causa de la crisi. Al principi no es va amoïnar massa, cobraria el subsidi i tindria una marge de temps per a trobar feina. Era un home organitzat i optimista. Els matins anava a caminar —li havien dit que era molt bo per a la salut— i deixava currículums a totes les empreses, botigues o establiments que trobava; per la tarda anava al bar del costat de casa a fer la timba amb els amics. La seva vida s’havia convertit en una rutina, sense gaire esperança.

Al cap d’un temps, per casualitat, els dos amics es van tornar a trobar. Aquell dia feia sol. Ja era primavera, els arbres estaven tots florits. En Pere anava sense el gos i feia molt bona cara. Desprès de saludar-se, en Joan, li va preguntar:

—Com et va la vida ?— ell encara no havia trobat feina

—Sóc molt feliç, cap problema, em vaig vendre el gos.

—Ah, sí? et van pagar el que et van dir? I al comptat?

—I tant!

—Com pot ser?

—Sí, sí, em van donar al moment dos gats que valien cinc cents mil euros cadascun!

Pilar Mercadé[:]

Treball precari, minijobs…atur

10/11/2013

[:CA]Fa poc comentàvem que a la Constitució Espanyola de 1978 hi figuren paraules buides de contingut. Comentàvem que en el seu article 35 s’afirma que tots els espanyols tenen dret al treball, la qual cosa, sabent la situació en la que es troben molts aturats, faria ganes de riure si no es tractés d’un tema tan dolorós.

El mateix article afegeix que el treball tindrà una remuneració suficient per satisfer les pròpies necessitats i les de la seva família. Realment, són paraules completament buides per tanta i tanta gent.

Es pot viure avui amb treballs de 600€ mensuals, feines que si tens sort de trobar-les et paguen a sis euros l’hora, mitges jornades forçades, mini-jobs, o contractes de zero hores? Són situacions ben dures, que obliguen, vulguis no vulguis, a combinar un treball precari mal pagat i l’atur.

Quin projecte de futur poden tenir les persones que amb prou feines guanyen el suficient per malviure? Amb aquestes remuneracions es pot rellançar el consum i fer créixer l’economia? Es pot construir un país de progrés amb cohesió social?[:]