Cal repensar els currículums

Cal repensar els currículums

La transició cap a la que s’ha anomenat “la societat post-Covid”  ens obligarà  a fer alguns canvis importants en molts aspectes  de la nostra vida. Tal com indica el títol, vull parlar d’un concret i puntual, però abans vull fer una precisió: no és bo que adjudiquem a la pandèmia el protagonisme del canvi d’època; segurament el virus n’haurà estat un accelerador casual i involuntari, però el que marca el sentit dels canvis son tres transformacions profundes de gran transcendència que continuaran vives després d’ell. Es tracta de la globalització, la digitalització i la sostenibilitat. No ho oblidem, perquè totes tres ens obliguen a repensar les nostres responsabilitats amb els altres humans i amb el planeta, i ens faran actuar d’una altra manera.

“No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics.”

  1. Currículums. Ja fa un temps que jo, i suposo que molts com jo, quan hem d’analitzar el currículum d’algú ens fixem molt més en el que ha fet i com ho ha fet, que no pas en els seus títols acadèmics. Si tenim necessitat de conèixer millor alguna persona per tal de demanar-li un consell, d’oferir-li una feina, de fer-li confiança per a una actuació conjunta, o de votar-la, utilitzem el currículum valorant la seva trajectòria més que no pas els seus estudis. Això respon a una realitat que vull comentar i que es relaciona amb els coneixements, les capacitats, les actituds, les experiències, l’educació escolar i extraescolar, o la preparació professional.
  2. Coneixements i capacitats. És clar que els coneixements son molt importants per anar millorant les capacitats personals, però aquestes no s’adquireixen de forma segura fins que no es consoliden a través de les experiències i dels aprenentatges pràctics. El contacte amb la realitat, l’aprenentatge a partir dels exemples  d’altres, la consciència del encert de la feina feta, l’anàlisi dels errors comesos quan s’ha fracassat, son el millor mestratge que es pot tenir, a l’hora d’enfrontar-se amb els problemes de la vida. És per això que caldria que les avaluacions que es fan a l’hora d’atorgar títols escolars o universitaris, no es centressin tant en la comprovació de la retenció de coneixements teòrics, i molt més en la verificació de que s’han adquirit capacitats útils. Per tal que això fos així, les actuacions escolars i universitàries haurien de reduir la transmissió de coneixements (que cada vegada la persona pot adquirir fàcilment per sí mateix a través d’altres mitjans) i multiplicar les pràctiques, sobre tot les externes realitzades en àmbits de la vida real. La qualificació  acadèmica no pot ser només la certificació de coneixements.
  3. Actituds i experiència pràctica. Crec que les actituds amb les que una persona enfronta un feina o uns problemes, influeixen extraordinàriament en el resultat de la seva actuació. És per això que la predisposició a escoltar, al diàleg, al treball en equip, a la comprensió d’interessos diversos, o a l’anàlisi de les conseqüències de les decisions, son una gran part de la valoració personal. Aquestes actituds haurien de formar part més intensament dels processos educatius ja que és allà on s’inicien però es reforcen molt en l’experiència personal. Crec que sovint tenim una valoració insuficient de la importància que té una llarga i diversa trajectòria personal. A vegades penso que el que vaig aprendre en uns mesos de treballar en una empresa de París, en una de New York, i en una de Eindhoven, va ser tant o mes important que el que havia aprés a la carrera… També penso que un dels valors més importants de la carrera va ser que gaire bé tots els exàmens consistissin en resoldre problemes, podent consultar si calia els llibres o els apunts..
  4.  Societat educadora. El sistema d’educació formal (ensenyament escolar i universitari) té molta importància, però probablement no més que la del conjunt d’altres àmbits en els que la persona es mou. La família en primer lloc, però també les activitats formatives o esportives extraescolars, las estades de pràctiques en empreses, la participació en activitats de voluntariat, la implicació en grups socials, son complements d’un valor extraordinari en la tasca formativa. Per això caldria que totes aquestes organitzacions tinguessin clarament una dimensió educativa i que hi hagués una relació formal entre elles i l’escoles o les universitats. És urgent desenvolupar molt més la formació professional dual, i prendre aquest exemple com a mirall per a impulsar un moviment conjunt de cooperació d’organitzacions públiques o privades amb les entitats del món educatiu.

Acabo amb dues recomanacions: a) A l’hora de fer un currículum, no s’han pas d’ometre els títols i els càrrecs que hom té o ha tingut, ja que son importants; però amb això no n’hi ha prou. S’han de reflectir millor els fets que posen de manifest característiques humanes, i experiències acumulades que puguin ajudar a completar el retrat personal. I B) No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics. Recordem que la formació s’ha de buscar en totes les activitats que hom desenvolupa i s’ha d’estendre a totes les etapes de la vida.

Joan Majó, enginyer i ex ministre

 

Europa: tranquilitat o por

Europa: tranquilitat o por

Penso que el benestar és una sensació de present que s’experimenta quan hom se sent bé, però que la tranquil·litat i la por tenen sovint a veure més amb el futur. La tranquil·litat ve de la confiança quan les perspectives son bones, i la por la produeixen les perspectives dolentes, però potser  encara més les perspectives incertes. Acceptant que aquestes sensacions tenen una dimensió individual, és evident que la seva extensió produeix un efecte col·lectiu o social. Es sent parlar sovint de “benestar social”, però molt menys de “por social”, i crec que això és precisament el que caracteritza les nostres actuals societats europees i és un element clau del que ens està passant; per això voldria analitzar-ho una mica més.

  1. Un segle de contrastos. Després de uns cinquanta anys de relativa tranquil·litat, no tenim d’avergonyir-nos al reconèixer que ara els europeus estem carregats de pors, ja que al voltant del canvi de segle s’ha iniciat una nova situació. La primera meitat del segle XX, encara que amb uns anys tranquils, va estar plena d’enfrontaments, de dictadures, de camps d’extermini, d’emigrants, de guerres i de morts. Tant per els que les van viure, com per els que varen néixer després, la segona meitat del segle va ser molt diferent, i vàrem poder mirar el futur amb unes perspectives acceptables que s’anaven confirmant o millorant dècada rere dècada. En l’àmbit polític, els acords de pau, la restauració de règims democràtics, el naixement de moltes organitzacions de caràcter internacional (ONU, UNESCO, OIT, OMS…), i la progressiva construcció d’una entitat política europea, eren alguns elements molt positius. Però sobre tot la recuperació d’un procés de creixement econòmic que generava riquesa real i que creava molts llocs de treball i una paral·lela disminució de les desigualtats socials, permetien a una part molt important de la població mirar el futur amb optimisme. Evidentment, la situació era millorable, fins i tot molt millorable, però anava millorant per a moltíssima gent. Hi havia tranquil·litat i confiança en el futur. Molts expressaven el convenciment de que els seus fills viurien millor que els seus pares…
  2. Les darreres dècades. A molts els costa acceptar-ho, però la coincidència de la globalització amb els corrents neoliberals de finals de segle van trencar aquesta dinàmica. La globalització va ser la conseqüència, inevitable però bona, d’un conjunt de circumstàncies i de possibilitats derivades la majoria del progrés tecnològic. Però un canvi de situació com aquest demanava una adaptació o un canvi de regulació, i el que es va fer no va ser això sinó simplement es va des-regular i es van tirar enrere moltes de les polítiques que havien permès el tipus de progrés dels anys anteriors. Poc a poc, a partir d’aquest fet, la gent es va anar mirant el futur amb més preocupació, ja que les tres darreres dècades no conviden a pensar que “cada vegada anem millor”. El terrorisme i les guerres relacionades amb lluites radicals, el progressiu pas d’una economia industrial regulada dins de cada estat a una economia financera de caràcter mundial, l’evident increment del poder dels grups financers per sobre del teòric poder polític dels governs de molts països, o més recentment, l’experiència del poder dels grups que controlen les dades, la connectivitat o la creació i la distribució de la informació, ha anat fent créixer la por a l’esdevenidor, tant en el camp del treball, com en el dels recursos.  Por al futur del treball, por al retorn de la pobresa i l’escassetat, por a la sostenibilitat del model de consum, por a la decreixent qualitat dels serveis públics (ensenyament, sanitat, pensions, oportunitats de treball, protecció de la vida privada…) i també por a les possibles conseqüències d’una aparent impotència o incapacitat dels governs per donar solucions a totes aquestes necessitats o preocupacions.
  3. Europa en la pandèmia. Sabem que allò que les persones fan quan prenen decisions empeses per la por és difícil que semblin racionals i que siguin enteses. Si son els qui governen els que les prenen, en base a informacions dubtoses i a perspectives incertes, és fàcil que creïn en els ciutadans desorientació i sospites de incompetència, i això contribueix encara més a fer créixer la desconfiança i la por en el futur. Caldria que hi hagués un major grau de transparència en les manifestacions de molts governs europeus, entre ells, els nostres, per evitar la aparença de tenir la veritat i de conèixer el que cal fer, i així poder desqualificar les altres opinions. Això reforça els populismes d’una i altra banda, polaritza les societats, converteix el joc polític en enfrontaments permanents, fa molt difícils les actuacions consensuades, i en definitiva també fa que molts comencem a tenir por de que es posi en qüestió el sistema democràtic. Un poble atemorit i decebut és molt fàcil de ser enganyat per uns líders irresponsables amb uns objectius emocionalment engrescadors.

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre

 

Un nou capítol en la història

Un nou capítol en la història

Lliçons: De la crisi en sortirem més pobres i endeutats, però amb la convicció que necessitem un model social diferent.

Més enllà dels problemes sanitaris, la SARS-CoV-2 ha estat el catalitzador d’una crisi econòmica llargament anunciada que ens agafa desarmats a causa de l’elevat endeutament de governs, empreses i famílies i que evidencia la fragilitat d’una societat que es creia poderosa i imbatible gràcies a la globalització i a la tecnologia.

Si davant d’una crisi tan sobtada i sensible com l’actual els països membres de la Unió Europea són incapaços de mostrar-se solidaris amb els més afectats, el projecte europeu farà aigües. A la UE, les conseqüències del coronavirus seran profundes: en matèria de salut i economia, però també pel que fa a el model social i cultural, als hàbits de consum i a el sistema polític. El model actual és insostenible.

Governs sensibles i capaços de reaccionar

Necessitem un món transformat, i el repte és redefinir-lo. Redescobrim la necessitat de governs socialment sensibles, amb capacitat de reacció davant els nous reptes, i també la importància de disposar d’un potent sistema de serveis públics. Governar els nous temps no serà fàcil. Amb penúria de recursos, els governs han de trobar l’equilibri entre una vida digna i una economia sostenible. També hauran de gestionar un dèficit i un deute públic més gran. I evitar que s’intensifiqui el conflicte intergeneracional, a l’haver-se hipotecat el futur dels joves per l’augment exagerat del deute públic.

Si els membres de la UE no són solidaris, el projecte europeu farà aigües

Hem de definir un nou model econòmic de progrés, democràtic i que estigui realment a l’servei de la societat. Molta gent s’enlluerna davant l’agilitat de la Xina per prendre decisions. Obliden que aquest país no respecta la llibertat ni els drets civils.

També caldrà posar límits a la globalització. La globalització financera sense control ha facilitat la concentració de riquesa, el frau fiscal i els paradisos fiscals, així com un important augment de la desigualtat. La globalització industrial ha creat dúmping social i fiscal que provoca sous baixos, atur i, en ocasions, la interrupció de la cadena de subministraments.
La pandèmia ha demostrat que en un món complex el concepte de nació i sobirania derivats del Tractat de Westfàlia de 1648 han entrat en crisi. La independència no existeix. Tots som interdependents i haurem d’avançar cap a la governança mundial per fer front a reptes globals com protegir el medi ambient i aturar l’explotació depredadora.

La crisi sanitària ens ajudarà a trobar-nos a nosaltres mateixos, a redescobrir el sentit de comunitat, solidaritat, cohesió social i necessitat de col·laboració. Reconeixerem que un Estat de benestar potent i de qualitat obliga a un sistema progressiu d’impostos i una major pressió fiscal sobre els qui més tenen. Ens caldrà impulsar la innovació, la ciència i la tecnologia, i orientar-les a resoldre les necessitats ciutadanes i els nous reptes.

De la pandèmia sortirem més pobres i endeutats, però humanament més rics i enfortits. Haurem de reconèixer humilment els nostres límits, i la necessitat d’un nou model de societat local i global, democràtic, just i solidari, en el qual els pobles col·laboren entre si i estimen a l’planeta.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur

Article publicat al maig de 2020 a Alternativas Económicas, 80

Valors culturals i polítiques econòmiques

Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre la informació i les propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar les causes del contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.

  1. Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”. Són valors històricament d’origen cristià, tot i que els revolucionaris francesos, en proclamar-los, van haver de lluitar contra la noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social i solidaritat”. Penso que gran part del problema és que la seva transposició a la pràctica econòmica i política, al llarg dels darrers segles, ha tingut unes derives que els han anat desfigurant en bona part. D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de “límits” i  es van proclamar de forma molt més compulsiva que els drets derivats de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va tractar  molt més com un bon sentiment que com una obligació i uns deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir.  Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica. Més recentment, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es van trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes van permetre i ajudar a un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscs en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra ciutadania. Si volem mantenir i reforçar els nostres valors, i sobretot, si volem que no quedin en pures declaracions sense prou eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques polítiques. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastants pistes i criteris per fer-ho.
  2. Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts. El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per a salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes de regulació d’aquesta dimensió. El fenomen de la globalització en el camp comercial ha estat enormement beneficiós a escala mundial i ha disminuït molt les desigualtats en el món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que s’han produït localment guanyadors i  perdedors. Els estats no han estat capaços, o no han volgut, de corregir, amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral, aquestes situacions. No es tracta de parar la globalització, sinó d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica. Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’Estat del Benestar han estat una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa; però sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt de la crisi i s’agreugen les desigualtats socials.

El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica i la facilitat de moviments de persones, productes, diners, i informació, estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat que, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixin a tots deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, el respecte per la natura viva i la garantia de sostenibilitat, ecològica, econòmica i social per a les futures generacions.

Joan Majó, enginyer i exministre

L’extrema dreta que asfíxia a la UE

Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals permetrà a Europa tenir un paper més actiu en l’economia i en la societat. Les polítiques liberals seguides per sortir de la crisi de 2007 han suposat un fort augment de l‘antieuropeisme. La pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat laboral, l’augment de la desigualtat social, la corrupció, la por al futur i la dissolució de la pròpia identitat han creat un entorn propici per a exaltar emocions.

Una globalització descontrolada, la crisi econòmica mal resolta i canvis tecnològics amenaçadores per a molts estan tenint greus conseqüències per a les classes mitjanes i populars. Els partits tradicionals no han sabut donar resposta a les noves inquietuds. Mentre els ciutadans senten que ningú els representa, floreixen partits que prometen solucions fàcils i recuperar un “passat gloriós”.

Són partits d’extrema dreta amb notables diferències entre ells, encara que solen compartir el rebuig a la globalització, a la integració europea i la immigració. L’extrema dreta, com una metàstasi, està penetrant amb força a Europa. Els resultats de les últimes eleccions a Holanda, França, Àustria, Alemanya i la República Txeca ho confirmen.

Abans de la crisi, la classe obrera tenia la sensació que la seva situació havia millorat, però era un sentiment enganyós, ja que l’aparent augment de la capacitat adquisitiva era resultat dels crèdits barats i del fàcil accés a productes de països emergents molt més assequibles. Amb la crisi de 2007 va desaparèixer el miratge. L’atur i la precarietat laboral s’han imposat; els desnonaments han florit; gent que es considerava de classe mitjana s’ha convertit en classe obrera; molts temen quedar-se sense feina pel canvi tecnològic; la immigració es veu com una amenaça; la marginació social creix. Tots ells se senten humiliats, veuen que ningú els representa i que ningú es preocupa per ells.

Avui la classe obrera ja no creu tenir un paper capdavanter com el va tenir en el passat, ni creu en la revolució anticapitalista. La cultura de resistència al capitalisme ha canviat cap a una cultura de resistència a la globalització, a la immigració i als drets humans, el que explica l’augment de l’extrema dreta.

Com es pot reorientar aquest procés que està destruint la democràcia i pot arribar a desintegrar la UE? En primer lloc, acceptant que les polítiques seguides per sortir de la crisi han suposat un fracàs social, i després, donant respostes tangibles a les necessitats reals dels ciutadans.

El president francès, Emmanuel Macron, ha presentat un pla per “tornar Europa als seus ciutadans.” El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, també ha proposat, un cop més, rescatar el pilar europeu de drets socials. En definitiva, declaracions, conferències, trobades, propostes i més propostes, però realitats ben poques.

Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals, podrà redreçar la situació. En paral·lel, s’hauria d’avançar cap a la unitat política, econòmica i social, per poder fer front als reptes de la globalització, el que exigirà que els Estats membres cedeixin sobirania i mostrin major solidaritat.

Si reconeixem que molts dels problemes que es denuncien són reals, no hem de limitar a condemnar la demagògia de l’extrema dreta. La UE ha de tenir un paper més actiu en impulsar l’economia, en distribuir els seus beneficis, corregir les desigualtats, crear llocs de treball, controlar els serveis públics essencials, millorar les condicions laborals i de l’Estat de benestar, defensar els drets civils, la igualtat l’home i la dona, l’ecologisme i la solidaritat.

Les polítiques per sortir de la crisi han suposat un fracàs socialLos Estats han de cedir sobirania i ser més solidaris. L’extrema dreta té un relat molt proper als sentiments i necessitats immediates dels ciutadans, com defensar els llocs de treball, impedir la immigració o assegurar les pensions, i per a això promet recuperar el control de la política i de l’economia, el que aixeca entusiasme i passió.

Un nou progressisme hauria també aixecar passions, no contra el pobre immigrant, sinó contra les elits polítiques i econòmiques que s’apropien del creixement econòmic i destrueixen la cohesió de la societat.

Si es vol sortir de la crisi social i moral actual, caldrà comptar amb l’adhesió dels ciutadans, i per a això presentar un projecte que suposi millores immediates en el marc d’un ambiciós projecte de crear una moderna societat de benestar per a tothom.

Francesc Raventós – gener 2018
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Alternatives econòmiques, 54