Cal repensar els currículums

Cal repensar els currículums

La transició cap a la que s’ha anomenat “la societat post-Covid”  ens obligarà  a fer alguns canvis importants en molts aspectes  de la nostra vida. Tal com indica el títol, vull parlar d’un concret i puntual, però abans vull fer una precisió: no és bo que adjudiquem a la pandèmia el protagonisme del canvi d’època; segurament el virus n’haurà estat un accelerador casual i involuntari, però el que marca el sentit dels canvis son tres transformacions profundes de gran transcendència que continuaran vives després d’ell. Es tracta de la globalització, la digitalització i la sostenibilitat. No ho oblidem, perquè totes tres ens obliguen a repensar les nostres responsabilitats amb els altres humans i amb el planeta, i ens faran actuar d’una altra manera.

“No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics.”

  1. Currículums. Ja fa un temps que jo, i suposo que molts com jo, quan hem d’analitzar el currículum d’algú ens fixem molt més en el que ha fet i com ho ha fet, que no pas en els seus títols acadèmics. Si tenim necessitat de conèixer millor alguna persona per tal de demanar-li un consell, d’oferir-li una feina, de fer-li confiança per a una actuació conjunta, o de votar-la, utilitzem el currículum valorant la seva trajectòria més que no pas els seus estudis. Això respon a una realitat que vull comentar i que es relaciona amb els coneixements, les capacitats, les actituds, les experiències, l’educació escolar i extraescolar, o la preparació professional.
  2. Coneixements i capacitats. És clar que els coneixements son molt importants per anar millorant les capacitats personals, però aquestes no s’adquireixen de forma segura fins que no es consoliden a través de les experiències i dels aprenentatges pràctics. El contacte amb la realitat, l’aprenentatge a partir dels exemples  d’altres, la consciència del encert de la feina feta, l’anàlisi dels errors comesos quan s’ha fracassat, son el millor mestratge que es pot tenir, a l’hora d’enfrontar-se amb els problemes de la vida. És per això que caldria que les avaluacions que es fan a l’hora d’atorgar títols escolars o universitaris, no es centressin tant en la comprovació de la retenció de coneixements teòrics, i molt més en la verificació de que s’han adquirit capacitats útils. Per tal que això fos així, les actuacions escolars i universitàries haurien de reduir la transmissió de coneixements (que cada vegada la persona pot adquirir fàcilment per sí mateix a través d’altres mitjans) i multiplicar les pràctiques, sobre tot les externes realitzades en àmbits de la vida real. La qualificació  acadèmica no pot ser només la certificació de coneixements.
  3. Actituds i experiència pràctica. Crec que les actituds amb les que una persona enfronta un feina o uns problemes, influeixen extraordinàriament en el resultat de la seva actuació. És per això que la predisposició a escoltar, al diàleg, al treball en equip, a la comprensió d’interessos diversos, o a l’anàlisi de les conseqüències de les decisions, son una gran part de la valoració personal. Aquestes actituds haurien de formar part més intensament dels processos educatius ja que és allà on s’inicien però es reforcen molt en l’experiència personal. Crec que sovint tenim una valoració insuficient de la importància que té una llarga i diversa trajectòria personal. A vegades penso que el que vaig aprendre en uns mesos de treballar en una empresa de París, en una de New York, i en una de Eindhoven, va ser tant o mes important que el que havia aprés a la carrera… També penso que un dels valors més importants de la carrera va ser que gaire bé tots els exàmens consistissin en resoldre problemes, podent consultar si calia els llibres o els apunts..
  4.  Societat educadora. El sistema d’educació formal (ensenyament escolar i universitari) té molta importància, però probablement no més que la del conjunt d’altres àmbits en els que la persona es mou. La família en primer lloc, però també les activitats formatives o esportives extraescolars, las estades de pràctiques en empreses, la participació en activitats de voluntariat, la implicació en grups socials, son complements d’un valor extraordinari en la tasca formativa. Per això caldria que totes aquestes organitzacions tinguessin clarament una dimensió educativa i que hi hagués una relació formal entre elles i l’escoles o les universitats. És urgent desenvolupar molt més la formació professional dual, i prendre aquest exemple com a mirall per a impulsar un moviment conjunt de cooperació d’organitzacions públiques o privades amb les entitats del món educatiu.

Acabo amb dues recomanacions: a) A l’hora de fer un currículum, no s’han pas d’ometre els títols i els càrrecs que hom té o ha tingut, ja que son importants; però amb això no n’hi ha prou. S’han de reflectir millor els fets que posen de manifest característiques humanes, i experiències acumulades que puguin ajudar a completar el retrat personal. I B) No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics. Recordem que la formació s’ha de buscar en totes les activitats que hom desenvolupa i s’ha d’estendre a totes les etapes de la vida.

Joan Majó, enginyer i ex ministre

 

Europa: tranquilitat o por

Europa: tranquilitat o por

Penso que el benestar és una sensació de present que s’experimenta quan hom se sent bé, però que la tranquil·litat i la por tenen sovint a veure més amb el futur. La tranquil·litat ve de la confiança quan les perspectives son bones, i la por la produeixen les perspectives dolentes, però potser  encara més les perspectives incertes. Acceptant que aquestes sensacions tenen una dimensió individual, és evident que la seva extensió produeix un efecte col·lectiu o social. Es sent parlar sovint de “benestar social”, però molt menys de “por social”, i crec que això és precisament el que caracteritza les nostres actuals societats europees i és un element clau del que ens està passant; per això voldria analitzar-ho una mica més.

  1. Un segle de contrastos. Després de uns cinquanta anys de relativa tranquil·litat, no tenim d’avergonyir-nos al reconèixer que ara els europeus estem carregats de pors, ja que al voltant del canvi de segle s’ha iniciat una nova situació. La primera meitat del segle XX, encara que amb uns anys tranquils, va estar plena d’enfrontaments, de dictadures, de camps d’extermini, d’emigrants, de guerres i de morts. Tant per els que les van viure, com per els que varen néixer després, la segona meitat del segle va ser molt diferent, i vàrem poder mirar el futur amb unes perspectives acceptables que s’anaven confirmant o millorant dècada rere dècada. En l’àmbit polític, els acords de pau, la restauració de règims democràtics, el naixement de moltes organitzacions de caràcter internacional (ONU, UNESCO, OIT, OMS…), i la progressiva construcció d’una entitat política europea, eren alguns elements molt positius. Però sobre tot la recuperació d’un procés de creixement econòmic que generava riquesa real i que creava molts llocs de treball i una paral·lela disminució de les desigualtats socials, permetien a una part molt important de la població mirar el futur amb optimisme. Evidentment, la situació era millorable, fins i tot molt millorable, però anava millorant per a moltíssima gent. Hi havia tranquil·litat i confiança en el futur. Molts expressaven el convenciment de que els seus fills viurien millor que els seus pares…
  2. Les darreres dècades. A molts els costa acceptar-ho, però la coincidència de la globalització amb els corrents neoliberals de finals de segle van trencar aquesta dinàmica. La globalització va ser la conseqüència, inevitable però bona, d’un conjunt de circumstàncies i de possibilitats derivades la majoria del progrés tecnològic. Però un canvi de situació com aquest demanava una adaptació o un canvi de regulació, i el que es va fer no va ser això sinó simplement es va des-regular i es van tirar enrere moltes de les polítiques que havien permès el tipus de progrés dels anys anteriors. Poc a poc, a partir d’aquest fet, la gent es va anar mirant el futur amb més preocupació, ja que les tres darreres dècades no conviden a pensar que “cada vegada anem millor”. El terrorisme i les guerres relacionades amb lluites radicals, el progressiu pas d’una economia industrial regulada dins de cada estat a una economia financera de caràcter mundial, l’evident increment del poder dels grups financers per sobre del teòric poder polític dels governs de molts països, o més recentment, l’experiència del poder dels grups que controlen les dades, la connectivitat o la creació i la distribució de la informació, ha anat fent créixer la por a l’esdevenidor, tant en el camp del treball, com en el dels recursos.  Por al futur del treball, por al retorn de la pobresa i l’escassetat, por a la sostenibilitat del model de consum, por a la decreixent qualitat dels serveis públics (ensenyament, sanitat, pensions, oportunitats de treball, protecció de la vida privada…) i també por a les possibles conseqüències d’una aparent impotència o incapacitat dels governs per donar solucions a totes aquestes necessitats o preocupacions.
  3. Europa en la pandèmia. Sabem que allò que les persones fan quan prenen decisions empeses per la por és difícil que semblin racionals i que siguin enteses. Si son els qui governen els que les prenen, en base a informacions dubtoses i a perspectives incertes, és fàcil que creïn en els ciutadans desorientació i sospites de incompetència, i això contribueix encara més a fer créixer la desconfiança i la por en el futur. Caldria que hi hagués un major grau de transparència en les manifestacions de molts governs europeus, entre ells, els nostres, per evitar la aparença de tenir la veritat i de conèixer el que cal fer, i així poder desqualificar les altres opinions. Això reforça els populismes d’una i altra banda, polaritza les societats, converteix el joc polític en enfrontaments permanents, fa molt difícils les actuacions consensuades, i en definitiva també fa que molts comencem a tenir por de que es posi en qüestió el sistema democràtic. Un poble atemorit i decebut és molt fàcil de ser enganyat per uns líders irresponsables amb uns objectius emocionalment engrescadors.

Joan Majó, enginyer i ex ministre