09/03/2021
Venen dies importants i difícils. Penso que no ha de costar gaire posar-se d’acord en dues coses: en primer lloc que, sense escatimar cap esforç per combatre la crisi sanitària, cal accelerar fort la lluita contra la crisi econòmica i social. I en segon lloc que, tant l’una com l’altra demanaran molts esforços i molts recursos econòmics. Sembla que, després de mesos de dubtes comprensibles i d’intents fallits, estem en camí de poder fer front a la pandèmia, però ningú no ens pot assegurar que no haguem de patir noves situacions similars; cal un gran esforç de prevenció. I sabem que l’aturada que de forma voluntària, però totalment necessària, hem provocat a la nostra economia serà llarga i costosa de recuperar.
Necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys. L’actitud amb Espanya i la UE ha de ser de negociació amb fermesa però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.
Tot plegat significa que necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys, tant per fer menys dures les actuals situacions econòmiques de persones i d’empreses, com per impulsar la recuperació i la reconversió de la nostra economia. No tinc ara dades ni coneixements suficients per donar xifres concretes, però les dues experiències que vaig viure tant al Govern de Madrid (Reconversió Industrial) com a la Comissió Europea (Revolució Digital), em fan pensar que seran molt altes les necessitats d’inversió, tant de caràcter privat com del sector públic. És per això que m’atreveixo a fer un seguit de recomanacions, pensant sobre tot en el nou govern català.
- Els orígens dels fons. Després parlaré dels fons privats, però els fons públics disponibles a Catalunya sortiran de la recaptació pròpia, de transferències de l’Estat, de transferències de la UE, o d’endeutament. La gran novetat d’aquests anys son precisament els grans ajuts provinents de la UE i les facilitats d’endeutament que facilita el BCE. Aquesta és sens dubte una gran oportunitat, sense la que la sortida de la crisi seria molt difícil. Cal però tenir en compta tres aspectes derivats de la relació amb l’Estat que poden dificultar la xifra de les transferències: Una, ja molt coneguda, és l’actual sistema de finançament que provoca un excessiu dèficit fiscal, no compensat amb les inversions directes de l’Estat a Catalunya. Una segona que és la formula per el repartiment dels fons extraordinaris que el govern de Madrid pugui distribuir entre totes les comunitats. I una tercera relacionada amb el paper de intermediari que Madrid tindrà com a transmissor dels ajuts rebuts de la UE. Per aquestes raons penso que els acords que es negociïn, sigui de forma bilateral o amb totes les comunitats autonòmiques, marcaran les xifres finals. Cal no oblidar la importància d’aquesta negociació, per assegurar més recursos. I cal pensar que en el nostre cas, a diferència d’altres espais europeus, les possibilitats d’endeutament estan relativament limitades per el gran deute ja existent.
- Finalitats d’utilització. El problema és similar arreu, però no oblidem que els recursos extraordinaris dels que desposarem han de servir per resoldre situacions de dificultat presents, tant de persones com d’empreses, però sobre tot per ajudar a fer les reconversions necessàries per garantir un millor futur. En el cas català això suposa retornar a una economia més industrial i tecnològica, reduint la importància d’alguns tipus de serveis relacionats sobre tot amb el turisme de poca qualitat; impulsar la creació de coneixements i la seva transferència al teixit empresarial; i recuperar en el món de les tecnologies digitals i de la sostenibilitat, el paper que el nostre paí ja havia jugat fa algunes dècades en aquella etapa industrial. La meva experiència em diu que per aconseguir-ho cal una actitud inversora del sector privat, però orientada, estimulada i ajudada des del sector públic. Existeixen possibilitats importants d’inversió en molts sectors econòmics, però es necessita la creació d’oportunitats que suposin una certa col·laboració publico-privada. El nou govern ha de saber-ho i promoure les oportunitats, sigui cofinançant, o potser encara més impulsant mesures de tipus bàsic com millorar el sistema educatiu, augmentar el recolzament a les activitats de recerca i de innovació, i finançant estructures públiques que ho facilitin.
- Estratègia política. Ni em toca, ni puc pas, fer cap programa per a un nou govern. Però m’agradaria insistir en una orientació central, a l’hora de constituir-lo. Per raons de salut pública, de recuperació de l’economia, d’atenció als més perjudicats, i d’exigència de sostenibilitat, necessitarem disposar de més recursos dels que ara tenim. Tinguem clar quins ha de ser els orígens d’aquests recursos i no els posem en perill amb posicions equivocades amb els que han de ser els nostres aliats, però podrien convertir-se en adversaris, Espanya i la UE. Tant en un cas com en l’altre, l’actitud ha de ser de negociació amb fermesa (reducció del dèficit fiscal, augment de la inversió estatal, repartiment adequat dels ajuts europeus…) però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.
Deixeu-me que sintetitzi en tres frases curtes aquesta orientació estratègica: 1) Els diners no ho son pas tot, però sense diners és molt difícil fer una bona política en temps de crisi. 2) Fer el valent en les relacions sense tenir la força suficient, pot portar a un gran fracàs. I 3) A l’hora de constituir un nou govern, cal fer-ho tenint en compta quines seran les prioritats immediates.
Joan Majó, ingenier i exministre
Publicada a el Diaria Ara el 04/03/2021.
19/01/2021
Els preus estan baixant. És lògic en un moment de pandèmia, forta paràlisi econòmica en sectors significatius, atur elevat i elevada incertesa. La UE, el BCE i els governs estan fent esforços gegantins per estimular el creixement econòmic, crear ocupació, ajudar als més vulnerables i evitar el risc de deflació, el que deriva en elevats dèficits i augment del deute públic.
Tradicionalment s’havia considerat que un nivell d’inflació al 2% del PIB era saludable per facilitar el creixement i donar estabilitat a l’economia. De fet, l’únic objectiu del BCE és garantir l’estabilitat dels preus. També és un dels objectius de la Reserva Federal Americana.
Ja que l’economia no reacciona suficientment als enormes incentius creats, s’hauran de prendre noves mesures. Ara sembla que l’objectiu dels bancs centrals de mantenir la inflació per sota del 2% és insuficient i que s’ha d’anar més enllà.
El tret de sortida l’ha donat la Reserva Federal Americana que el mes d’agost va anunciar que el seu objectiu serà que la inflació se situï en el 2% com a mitjana històrica. Es a dir, que com que la mitjana dels darrers temps ha estat per sota del 2% es crearan més estímuls perquè s’arribi a aquest nivell.
Ja que l’economia no reacciona suficientment als enormes incentius creats, s’hauran de prendre noves mesures.
Tampoc la presidenta del BCE, Christine Lagarde, s’ha quedat curta. Recentment ha declarat que el BCE prepara una revolució en la política monetària revisant el seu objectiu. Considera que el BCE ha de “compensar” els anys de baixa inflació amb períodes en el que la inflació creixi per sobre del 2%.
A la vista del fracàs de les polítiques convencionals per estimular l’economia, s’han anat aplicant mesures heterodoxes, com van ser el Quantitative Easing, interessos negatius pels préstecs, suspendre el Pacte d’Estabilitat de la UE per controlar el dèficit o aprovar paquets astronòmics d’ajuts. Però no ha estat suficient.
La “nova normalitat” post pandèmia obligarà a ser molt flexibles i alternar mesures “no convencionals” per gestionar l’economia. Hem entrat en un arriscat terreny desconegut en el qual el criteri de prova i error serà la guia.
Augmentar la inflació per sobre del 2% no és inert. D’entrada disminueix el valor real de l’endeutament, fet útil per reduir l’immens deute acumulat. A títol orientatiu, una inflació del 3% durant 10 anys redueix el valor real d’un deute amb un 34%. Però en surten perjudicats els creditors, petits estalviadors, els pensionistes, o el personal que treballa i no pot evitar perdre poder adquisitiu. Caldrà recórrer a solucions justes.
Les mesures preses de moment han servit per donar un respir a la societat, a l’economia i estabilitzar les primes de risc. De moment, cal agrair l’immens esforç que estan fent, i que hauran de seguir fent, la UE i el BCE per intentar sortir d’una situació fins fa poc inimaginable. Nosaltres, sort en tenim de la Unió Europea.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat La Vanguardia el 06/12/2020.[:es]Los precios están bajando. Es lógico en un momento de pandemia, fuerte parálisis económica en sectores significativos, desempleo elevado y elevada incertidumbre. La UE, el BCE y los gobiernos están haciendo esfuerzos gigantescos para estimular el crecimiento económico, crear empleo, ayudar a los más vulnerables y evitar el riesgo de deflación, lo que deriva en elevados déficits y aumento de la deuda pública.
19/10/2020
Quan a la primavera el coronavirus va començar a fer grans estralls sanitaris, econòmics i socials, es creia que passat l’estiu hi hauria un segon rebrot i que amb la vacuna de la Covid-19 tot quedaria com el record d’un malson.
Per pal·liar el desastre, els governs, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu van actuar amb rapidesa. El BCE, facilitant finançament il·limitat per poder ajudar a empreses i persones en situació vulnerable. A la Comissió Europea, la resposta ha estat ben diferent de la que es va donar a la crisi financera de l’2008. En aquell moment el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, amb una ideologia molt liberal i visió a curt termini, va imposar austeritat i retallades dels serveis públics. Ara, per contra, davant la dura realitat, Brussel·les demana als governs que gastin sense límit.
L’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, amb major sensibilitat i visió estratègica a llarg termini, ha tingut clar que cal redreçar l’economia, alleujar la crisi social i reconvertir el sistema productiu invertint en projectes de futur. Després de vèncer una dura resistència, el Consell Europeu del mes de juliol va aprovar un important paquet de 750.000 milions d’euros per ajudar els països més afectats i, especialment, Itàlia i Espanya.
Quina és la situació en el mes d’octubre de l’any 2020? La pandèmia segueix causant estralls. Els governs estan desbordats. A la Unió Europea, molts països estan seriosament afectats, especialment Espanya. La crisi econòmica i els drames socials s’estan allargant molt més del que s’havia estimat i seguirem en una situació molt complicada fins que no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala i ens recuperem de les destrosses fets.
El que es comença a percebre és que, tot i l’elevat import de el fons acordat de 750.000 milions, aquest no serà suficient per evitar que la situació es descontroli. Sembla com si el Parlament Europeu ja ho hagués intuït. Al mes de maig ja va acordar que s’havia de crear un Fons de Recuperació i Transformació de dos bilions d’euros, finançats amb l’emissió de bons a llarg termini garantits pel pressupost de la Unió Europea.
Quin és el problema? Actualment, el nivell d’endeutament de molts estats europeus i de el BCE ja és motiu de preocupació. S’han de seguir endeutant? Sí, si es vol evitar el pitjor. No és una bona solució, però sembla que no hi ha una alternativa millor. Però tot té un límit i algun dia s’haurà de començar a reduir el dèficit i el deute públic.
De moment, cal plantejar que el paquet de 750.000 milions serà insuficient i que es necessitarà un nou gran paquet d’ajudes per minorar els efectes devastadors de la Covid-19. Serà difícil arribar a un nou acord. Molt difícil. Però la mateixa subsistència de la UE dependrà de si és capaç de superar aquesta dura crisi i de recuperar la confiança dels ciutadans.
La crisi econòmica i els drames socials s’estan allargant molt més del que s’havia estimat.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat a La Vanguardia el 10 d’octubre de 2020.
04/09/2019
La directora de l’FMI Christine Lagarde, futura presidenta del BCE, ha afirmat, que l’economia dels Estats Units està funcionant bé, però els riscos a la que està sotmesa són tants, que en qualsevol moment pot frenar la seva llarga etapa expansiva.
Entre les incerteses de l’economia americana destaca l’alt dèficit i l’elevat deute públic que ha arribat ja al 107% del PIB, el que evidencia una situació insostenible. També preocupa la política de Donald Trump d’augmentar els aranzels i aplicar mesures proteccionistes que porten a frenar l’economia mundial. Malgrat la moderació que Trump ha mostrat en la recent trobada del G7 a Biarritz, no sembla que hagi renunciat al proteccionisme.
L’informe de l’Oficina Pressupostaria del Congrés dels Estats Units, estima que el dèficit en els pròxims 10 anys serà entre 1 i 1,2 bilions de dòlars anuals. Un 4,4% anual del PIB. El deute públic, que ara és de 22 bilions de dòlars, se situarà l’any 2029 en uns 34 bilions. Suposaria el 130% del PIB.
També el president de la Reserva Federal dels Estats Units Jerome Powell ha afirmat en el Congrés que el dèficit i el deute estan entrant en una via perillosa.
Ateses les incerteses econòmiques existents, i la possible recessió, la Reserva Federal ha decidit disminuir lleugerament el tipus d’interès i el BCE, presidit per Mario Draghi, ha anunciat que rebaixarà el tipus d’interès, tornarà a comprar deute i crearà estímuls per impulsar l’economia.
Quin és el límit del creixement del deute públic d’un país? No hi ha una resposta clara; però bàsicament depèn de la confiança que el país genera. A la Unió Europea s’ha fixat que el deute públic dels seus membres no pot superar el 60% del PIB, encara que molts el superen amb escreix.
Aquesta situació crea un dilema al Govern i al Congrés americà: optar per seguir emetent dòlars per cobrir el dèficit, la qual cosa a mitjà termini és insostenible, o fer una revisió de les polítiques i del pressupost per reduir el dèficit.
La inflació sempre ha sigut una fórmula útil per reduir el deute real, però no es pot aplicar a gran escala, si no es vol generar un procés inflacionista. Reduir el dèficit suposa apujar els impostos o retallar la despesa el que sol portar tensió i conflictes.
El pes de l’economia americana i del dòlar en l’economia mundial és tan elevat, que qualsevol decisió que els Estats Units prengui traslladarà els seus efectes a tot el món. En moments com aquest és quan es pot valorar la vàlua i qualitat dels governs i dels seus líders. Confiem que estaran a l’altura que decisions tan delicades exigeixen.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat i del Consell Directiu d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat a La Vanguardia el 30/08/2019.
22/05/2018
A finals dels anys 1970 el deute públic dels països de la UE era del 30% del PIB. En els anys següents va augmentar espectacularment el que obligà que en el Tractat de Maastricht de 1992 es fixessin els criteris de convergència i entre ells que l’endeutament no superes el 60% del PIB. Malgrat que aquest acord el deute públic de la zona euro va seguir creixent i amb la crisi econòmica va arribar l’any 2014 al 91,8% del PIB, per posteriorment reduir-se lleugerament.
Per sortir de la crisi econòmica el BCE i el seu president Mario Dragui van decidir que “farien tot el que fos necessari” per estimular l’economia, la qual cosa es traduí en comprar als estats membres gran quantitat de deute públic i, en menor quantia, deute privat. Ara, un cop s’ha tornat a créixer, s’hauria de reduir el nivell del deute i apujar el tipus d’interès per tornar gradualment a la normalitat monetària, ja que amb un endeutament tan elevat com l’actual, quines armes els queden al BCE i als governs per fer front a una propera crisi?
Alemanya ho ha vist clar. Després que el seu deute públic l’any 2010 arribes al 81% del PIB, van decidir que havien de situar el dèficit pressupostari a zero i que l’endeutament net no podia augmentar. En tres anys van aconseguir els dos objectius. Avui el deute públic alemany és del 64,13% del PIB i el ministre de finances Olaf Scholz (SPD), l’espera situar al 58% l’any 2019. Aquesta disminució ha estat possible gràcies a la bona marxa de l’economia alemanya, als menors costos financers del deute i als superàvits pressupostaris.
A Espanya s’ha fet un esforç important per reduir el dèficit públic fins a situar-lo l’any 2017 al 3,2% del PIB, però en canvi, ha augmentat considerablement el deute públic. Abans de la crisi de 2007 era del 36,7% PIB, i ara es troba en el 98,3%. Segons el governador del Banc d’Espanya Luis Maria Linde “falten moltes dècades” per què el deute públic espanyol, és situí per sota del 60%, tot i que accepta que un nivell tan alt d’endeutament crea riscos pel creixement econòmic.
Espanya, no ha fet prou bé els deures. En comparació a la mitja de la UE els seus ingressos fiscals són bastant baixos. Molts ingressos de rendes altes i de grans empreses es beneficien d’exempcions o de l’ús de paradisos fiscals que drenen els ingressos dificultant així tenir l’escreix fiscal que permetés anar reduint el deute.
S’hauria d’aprofitar la bona situació de l’economia espanyola, que creix entorn del 3% del PIB, per reduir el deute, de manera que en moments de dificultat hi hagi un coixí que eviti mesures doloroses pels ciutadans.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya