Alemanya, un exemple a seguir
A finals dels anys 1970 el deute públic dels països de la UE era del 30% del PIB. En els anys següents va augmentar espectacularment el que obligà que en el Tractat de Maastricht de 1992 es fixessin els criteris de convergència i entre ells que l’endeutament no superes el 60% del PIB. Malgrat que aquest acord el deute públic de la zona euro va seguir creixent i amb la crisi econòmica va arribar l’any 2014 al 91,8% del PIB, per posteriorment reduir-se lleugerament.
Per sortir de la crisi econòmica el BCE i el seu president Mario Dragui van decidir que “farien tot el que fos necessari” per estimular l’economia, la qual cosa es traduí en comprar als estats membres gran quantitat de deute públic i, en menor quantia, deute privat. Ara, un cop s’ha tornat a créixer, s’hauria de reduir el nivell del deute i apujar el tipus d’interès per tornar gradualment a la normalitat monetària, ja que amb un endeutament tan elevat com l’actual, quines armes els queden al BCE i als governs per fer front a una propera crisi?
Alemanya ho ha vist clar. Després que el seu deute públic l’any 2010 arribes al 81% del PIB, van decidir que havien de situar el dèficit pressupostari a zero i que l’endeutament net no podia augmentar. En tres anys van aconseguir els dos objectius. Avui el deute públic alemany és del 64,13% del PIB i el ministre de finances Olaf Scholz (SPD), l’espera situar al 58% l’any 2019. Aquesta disminució ha estat possible gràcies a la bona marxa de l’economia alemanya, als menors costos financers del deute i als superàvits pressupostaris.
A Espanya s’ha fet un esforç important per reduir el dèficit públic fins a situar-lo l’any 2017 al 3,2% del PIB, però en canvi, ha augmentat considerablement el deute públic. Abans de la crisi de 2007 era del 36,7% PIB, i ara es troba en el 98,3%. Segons el governador del Banc d’Espanya Luis Maria Linde “falten moltes dècades” per què el deute públic espanyol, és situí per sota del 60%, tot i que accepta que un nivell tan alt d’endeutament crea riscos pel creixement econòmic.
Espanya, no ha fet prou bé els deures. En comparació a la mitja de la UE els seus ingressos fiscals són bastant baixos. Molts ingressos de rendes altes i de grans empreses es beneficien d’exempcions o de l’ús de paradisos fiscals que drenen els ingressos dificultant així tenir l’escreix fiscal que permetés anar reduint el deute.
S’hauria d’aprofitar la bona situació de l’economia espanyola, que creix entorn del 3% del PIB, per reduir el deute, de manera que en moments de dificultat hi hagi un coixí que eviti mesures doloroses pels ciutadans.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya