L’èxit de les empresas

L’èxit de les empresas

És molt bo que les empreses d’un país tinguin èxit, ja que tot el país pot sortir beneficiat d’aquest fet. Però també cal tenir en compte de quina ha estat la forma d’aconseguir-ho. L’èxit empresarial es pot mesurar observant aspectes que s’expressen amb números (vendes, beneficis, exportacions, llocs de treball…), però cal també afegir i considerar que aquests objectius poden ser el resultat d’estratègies molt diferents. Una cosa important és el “què”, però es imprescindible no oblidar el “com”. Això és així, ja que moltes vegades aquestes estratègies poden tenir efectes positius no només per a l’empresa si no per al conjunt de la societat. També poden ser neutres en aquest segon aspecte; o fins i tot poden tenir elements negatius i ser perjudicials des de un  punt de vista col·lectiu.  Poso alguns exemples simplificats, sabent perfectament que les coses més complexes del que semblen.

És fàcil comprovar que una empresa que tingui molta cura en vetllar per mantenir i millorar la formació dels seus treballadors es troba en el primer cas. La millora del capital humà no solament augmenta la productivitat i per tant la competitivitat empresarial, si no que suposa un enriquiment general per al nivell general del país.  Una empresa que tingui uns sistemes de gestió que permetin una major participació de tots els seus membres en la determinació de les orientacions generals, aprofitarà millor les capacitats personals de tots ells i aconseguirà una major identificació de les persones en els seus objectius, fet que finalment repercutirà en el seu èxit perquè augmentarà els nivells de motivació i de satisfacció de les persones. Una empresa que sigui prudent en els nivells retributius de tots el empleats i eviti uns desequilibris exagerats entre propietaris, gestors, i la resta de personal, contribuirà a una bona pre-distribució de la renda i a la millora de la pau social. És fantàstic, i cal no oblidar-ho, que molts dels comportaments socialment responsables d’una empresa, ben escollits, poden també tenir una forta repercussió en la millora dels seus resultats.

Però una empresa que, en la cerca d’un major rendiment econòmic, utilitzi estratègies no respectuoses amb el medi ambient i contribueixi a incrementar les emissions de segons quins gasos, estarà millorant els seus beneficis però alhora generant unes externalitats negatives que ben aviat acabaran havent de ser taxades d’una forma important.  Igualment, una empresa que  vulgui fonamentar la seva competitivitat sobre tot en uns costos laborals molt baixos i mantingui salaris que s’acostin o no arribin a la renda de subsistència, o que utilitzi unes formes contractació de dubtosa legalitat que s’acostin a l’explotació, no estarà fent cap bé a la societat que l’acull.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap en la preparació de l’acte en el que aquesta setmana, per vuitè any consecutiu, el Cercle per el coneixement de la Societat Barcelonesa d’Amics del País, reconeixerà amb un premi, a tres empreses catalanes, no massa conegudes (MAT holding, RELATS S.A., i grup SEIDOR) que es distingeixen per tenir un èxit econòmic consolidat a partir de basar la seva competitivitat en l’aportació de coneixements i de innovació als seus productes, i d’haver aconseguit una forta presencia internacional que els fa un referent en el mercat global.

El premi vol ser una manera de cridar l’atenció en que el futur de la nostra economia com a país no es pot basar en una competitivitat en costos, estratègia en la que molts altres països menys desenvolupats sempre ens podran guanyar, si no en qualitat i la innovació dels productes fabricats i els serveis oferts, i en la major i ràpida adaptació a la evolució de la demanda local i sobre tot internacional.

Joan Majó, enginyer i ex ministre

Article original publicat a Via Empresa.

Globalització, proteccionisme i dimensió

Tots tenim clar que, en una economia de mercat lliure (encara que regulat) l’èxit d’una empresa està basat en la seva competitivitat. No m’acaba d’agradar la paraula, ja que fa la impressió que estiguem en un joc de vencedors i vençuts, i no és només això. La utilitzo més aviat en el sentit de “ser competent” en la manera de fer les coses: qualitat, preus, costos, servei…

Estem vivint aquest darrers anys un important enfrontament entre els corrents “globalitzadors” (neoliberals), i els “proteccionistes” (populistes), a l’hora de promoure noves mesures polítiques.  Per això m’agrada recordar que les polítiques d’afavoriment de la competitivitat no poden ser les mateixes quan es pensa en la competitivitat interior que quan es necessita competitivitat exterior, és a dir quan es tracta de competir en mercats oberts a l’exterior i no en mercats tancats, com ha passat en el cas espanyol durant les darreres dècades. En aquest cas, la productivitat interna de l’empresa, passa a tenir un paper fonamental, ja que altres elements, de proximitat o de protecció, han desaparegut.

D’aquí se’n deriven moltes línies d’actuació, però només em vull referir ara a una: la dimensió i la gestió empresarial. Durant els últims anys hem vist com moltes empreses espanyoles han augmentat molt les seves exportacions; però el dèficit comercial espanyol ha crescut molt ja que les importacions també han augmentat, però encara més. Dit d’una altra manera: moltes empreses han millorat la seva competitivitat, però l’economia espanyola en conjunt, no.

He escoltat moltes vegades dir que la raó està en que la productivitat de les empreses espanyoles és encara inferior a la de les empreses del països del centre d’Europa, i molt especialment de les alemanyes. Aquesta és una veritat a mitges; estic més aviat d’acord amb l’Antón Costas quan explica que les empreses grans i mitjanes d’aquí han assolit nivells de productivitats semblants a les de fora, i en canvi, les empreses petites la tenen més baixa en relació a les petites de fora. El mal resultat global és degut al fet que, proporcionalment, aquí hi moltes menys empreses grans i mitjanes que allà, i en canvi moltes més de petites.

Simplificant, cal concloure que, en el procés d’obertura comercial a Europa i també al món, un els nostres problemes de competitivitat com a país, tant aquí com al conjunt de l’Estat, està en la dimensió empresarial.

Recordo que en els anys 80 hi havia al Ministeri d’Indústria una Direcció General específica per a petites empreses. No sé què se’n ha fet… Cal una atenció especial envers elles, però adaptada els nous temps. Necessitem polítiques de protecció i ajut a les empreses per tal que neixin i es desenvolupin, però també polítiques d’estímul a la posterior continuïtat del creixement per tal  d’adquirir, per desenvolupament endogen o per fusions, una dimensió superior que permeti una competitivitat en mercats exteriors, i uns sistemes de gestió  professionalitzada d’acord amb les necessitats de la nova dimensió. També s’hauria de  veure si cal revisar algunes mesures que poden significar incentius al no creixement, fent-ho evidentment de forma selectiva per no perjudicar aquells sectors que, per la seva naturalesa i el seu àmbit d’actuació, poden seguir estant integrats per empreses petites.

Joan Majó, enginyer i ex ministre