[:CA]Aquesta és una polèmica que fa ja algunes dècades que ha estat viva, sobre tot a nivell ideològic, però que la crisi ha posat al centre de moltes preocupacions personals i de moltes discussions polítiques. Hi ha gent que es preocupa, amb raó, per si seguirà tenint una feina segura, o si seguirà havent-hi feina per a tots; hi ha pares i mares que sospiten que potser els seus fills o els seus néts hauran de viure pitjor que ells, al contrari del que ha passat fins ara; i hi ha fortes controvèrsies polítiques sobre si el creixement del PIB és la millor mesura de la bondat d’una certa política econòmica. És clar que polèmica ja ha passat del món intel·lectual a les nostres vides, i cal que ens aclarim.

La resposta a la pregunta del títol només pot ser una: Depèn…! Depèn de moltes coses, però jo només en vull analitzar ara dues. Depèn de què entenguem per creixement, i depèn de quines siguin les característiques del creixement.

  1. Què ha de créixer? Des de fa temps, ens hem acostumat a mesurar el creixement d’una societat, d’una economia, o d’un país, seguint l’evolució del seu producte interior brut. El PIB mesura, en termes monetaris, el total de la riquesa generada en el país, i que es distribueix en forma de rendes salarials i rendiments del capital entre els seus habitants. El PIB per capita, o Renda per càpita, surt de la hipòtesi teòrica que la distribució fos totalment igualitària.Abans de parlar de la distribució, toco un aspecte previ.El creixement de la renda ha estat un element fonamental per millorar el benestar, però l’objectiu final no pot ser la renda si no el benestar, i hi ha evidències de que no existeix una correlació matemàtica entre renda i benestar. Això, al menys, per dues raons: En primer lloc, perquè la capacitat d’accedir, a través del mercat, a béns que augmentin el nostre benestar, no depèn només de la renda de que disposem, si no també del preu dels béns (és a dir, de l’IPC); i també perquè alguns dels components del benestar no es compren si no que s’obtenen per camins no mercantils (amistats, qualitat del aire, confiança en la justícia, salut, oportunitats… )Aquesta reflexió hauria de permetre establir dos objectius complementaris, de naturalesa ben diferent, a més de l’actual obsessió per el creixement del PIB. Per una banda, la millora de l’eficiència en les activitats de transformació i utilització dels recursos, que podria representar una disminució de preus finals molt superior a la possible disminució del PIB que podria suposar. I de l’altra banda, una millora de la qualitat de les institucions públiques que tindria un fort impacte en l’augment del benestar de les persones.
  2. Creixement desigual. L’aspecte més escandalós de la evolució de l’economia espanyola, els quinze anys abans de la crisis, va ser l’important creixement del PIB (el més alt de la UE), amb el simultani i continuat augment de les desigualtats. Es pot dir que va ser un creixement equivocat basat en l’especulació, el malbaratament i l’endeutament. És una mostra de que no tot creixement és bo, i n’estem pagant les conseqüències. Em sembla prou clar que puc afirmar que una condició imprescindible per qualificar positivament un creixement és que l’augment de la renda per capita sigui paral·lel a una reducció de l’índex de desigualtat, a base de regular el mercat i de redistribuir fiscalment. Això no representa només un desig de justícia social, si no també la necessitat de millorar la cohesió social i la qualitat del capital humà, com a principals factors de tranquil·litat i de competitivitat, de cara al futur.No ens podem quedar tranquils veient com, en un recent estudi de la Comissió Europea, Catalunya apareix com la 58a regió europea en el PIB per capita, però baixa al lloc 165 en l’IPS (Índex de progrés social) que avalua molts d’aquests altres aspectes no monetaris que he apuntat.

En resum:

  1. El creixement és bo però no sempre.
  2. L’estancament del PIB, o el seu decreixement, pot no ser un escenari a evitar.
  3. És evident que cal un decreixement en la utilització dels recursos limitats.
  4. La eficiència en l’activitat econòmica, la qualitat de les institucions, la millora del capital humà, i la reducció de les desigualtats, son els quatre eixos que han de complementar, o fins i tot substituir, l’actual obsessió per el creixement del PIB.

Joan Majó, enginyer i ex ministre.[:es]Esta es una polémica que hace ya algunas décadas que ha sido viva, sobre todo a nivel ideológico, pero que la crisis ha puesto en el centro de muchas preocupaciones personales y de muchas discusiones políticas. Hay gente que se preocupa, con razón, por si seguirá teniendo un trabajo seguro, o si seguirá habiendo trabajo para todos; hay padres y madres que sospechan que quizás sus hijos o sus nietos tendrán que vivir peor que ellos, lo contrario de lo que ha pasado hasta ahora; y hay fuertes controversias políticas sobre si el crecimiento del PIB es la mejor medida de la bondad de una cierta política económica. Está claro que polémica ya ha pasado del mundo intelectual a nuestras vidas, y hace falta que nos aclaramos.

La respuesta a la pregunta del título sólo puede ser una: Depende…! Depende de muchas cosas, pero yo sólo quiero analizar ahora dos. Depende de que entendamos por crecimiento, y depende de qué sean las características del crecimiento.

  1. ¿Qué tiene que crecer? Desde hace tiempo, nos hemos acostumbrado a medir el crecimiento de una sociedad, de una economía, o de un país, siguiendo la evolución de su producto interior bruto. El PIB mide, en términos monetarios, el total de la riqueza generada en el país, y que se distribuye en forma de rentas salariales y rendimientos del capital entre sus habitantes. El PIB per cápita, o Renta per cápita, sale de la hipótesis teórica que la distribución fuera totalmente igualitaria. Antes de hablar de la distribución, toco un aspecto previo.El crecimiento de la renta ha sido un elemento fundamental para mejorar el bienestar, pero el objetivo final no puede ser la renta si no el bienestar, y hay evidencias de que no existe una correlación matemática entre renta y bienestar. Esto, al menos, por dos razones: En primer lugar, porque la capacidad de acceder, a través del mercado, a bienes que aumenten nuestro bienestar, no depende sólo de la renta de que disponemos, si no también del precio de los bienes (es decir, del IPC); y también porque algunos de los componentes del bienestar no se compran si no que se obtienen por caminos no mercantiles (amistades, calidad del aire, confianza en la justicia, salud, oportunidades… ).Esta reflexión tendría que permitir establecer dos objetivos complementarios, de naturaleza muy diferente, además de la actual obsesión por el crecimiento del PIB. Por un lado, la mejora de la eficiencia en las actividades de transformación y utilización de los recursos, que podría representar una disminución de precios finales muy superior a la posible disminución del PIB que podría suponer. Y de la otra banda, una mejora de la calidad de las instituciones públicas que tendría un fuerte impacto en el aumento del bienestar de las personas.
  2. Crecimiento desigual. El aspecto más escandaloso de la evolución de la economía española, los quince años antes de la crisis, fue el importante crecimiento del PIB (el más alto de la UE), con el simultáneo y continuado aumento de las desigualdades. Se puede decir que fue un crecimiento equivocado basado en la especulación, el derroche y el endeudamiento. Es una muestra de que no todo crecimiento es bueno, y estamos pagando las consecuencias. Me parece bastante claro que puedo afirmar que una condición imprescindible para calificar positivamente un crecimiento es que el aumento de la renta per cápita sea paralelo a una reducción del índice de desigualdad, a base de regular el mercado y de redistribuir fiscalmente. Esto no representa sólo un deseo de justicia social, si no también la necesidad de mejorar la cohesión social y la calidad del capital humano, como principales factores de tranquilidad y de competitividad, de cara al futuro.No nos podemos quedar tranquilos viendo cómo, en un reciente estudio de la Comisión Europea, Cataluña aparece como la 58a región europea en el PIB per capita, pero baja al lugar 165 en el IPS (Índice de progreso social) que evalúa muchos de estos otros aspectos no monetarios que he apuntado.

En resumen:

  1. El crecimiento es bueno pero no siempre.
  2. El estancamiento del PIB, o su decrecimiento, puede no ser un escenario a evitar.
  3. Es evidente que hace falta un decrecimiento en la utilización de los recursos limitados.
  4. La eficiencia en la actividad económica, la calidad de las instituciones, la mejora del capital humano, y la reducción de las desigualdades, sueño los cuatro ejes que tienen que complementar, o incluso sustituir, la actual obsesión por el crecimiento del PIB.

Joan Majó, ingeniero y ex ministro.[:]