[:CA]Fa una setmana, quan s’anuncia que Espanya havia sobrepassat, en més d’un 20%, el dèficit públic acordat amb la Unió Europea per al 2015, vaig dir en públic que ens preparéssim per a un conflicte dos fronts: Entre Espanya i la UE, perquè la Comissió havia advertit repetidament que això anava a ocórrer (sobretot quan es va anunciar una reducció d’impostos) i el Govern Espanyol va rebutjar les advertències amb una certa insolència que va caure molt malament a Brussel·les; i entre el Govern central i els autonòmics, ja que s’intentaria culpabilitzar aquests de la desviació, i utilitzar aquesta circumstància per justificar mesures de recentralització, i fins d’una, més o menys dissimulada, intervenció.

El primer conflicte crec que no apareixerà fins que no hi hagi un nou govern a Madrid, i dependrà de quin sigui el seu signe. Però el segon ha començat ja. S’ha responsabilitzat del dèficit a la Seguretat Social i a les CC.AA. No vull, ni em correspon, entrar en la polèmica política. Només intento fer unes reflexions que ajudin a entendre millor l’origen d’aquests problemes.

1. Desviació de xifres. No estem parlant de xifres absolutes, sinó de desviacions respecte a objectius. Si no s’han complert, cal analitzar quina part de culpa està en l’incompliment, i quina part en què, conscientment o no, s’han equivocat en la fixació dels objectius.

deficitEn el cas d’Espanya i la UE, es partia d’una imposició molt dura per part d’aquesta, fruit de l’obsessió en les polítiques d’austeritat; però va ser revisada, suavitzada, i acceptada finalment, per ambdues parts. Si l’objectiu acordat era irreal, la responsabilitat seria compartida. En el cas del repartiment del dèficit entre Estat i CC.AA., va ser una imposició del primer que va ser rebutjada pels governs autonòmics, sense que s’aconseguís cap revisió ni flexibilització. Aquí, la responsabilitat de l’error correspondria només a una part.

2. Elasticitat o rigidesa. Un pressupost públic té xifres d’ingressos i altres de despeses. Entenc per rigidesa la incapacitat de modificar les xifres en funció de les circumstàncies. Una situació de crisi automàticament redueix els ingressos i augmenta les despeses. La recessió suposa una disminució d’ingressos per impostos, i per cotitzacions socials. D’altra banda suposa majors despeses degudes a l’assegurança contra l’atur, i l’augment de les atencions socials i sanitàries. A aquests dos automatismes, cal afegir una rigidesa que ningú discuteix, pensant en el futur: mantenir la qualitat i l’abast del sistema educatiu.

Tot això fa que en temps de crisi els pressupostos públics tinguin dèficit, i que els dèficits es situïn sobretot en la S.S. i en els pressupostos dels governs que tenen al seu càrrec la sanitat, l’educació i els serveis socials. S’imposa, a més, una exigència: intentar augmentar ingressos, reforçant el control fiscal, i augmentant els impostos sobre les rendes i els patrimonis menys afectats per la crisi; el contrari del que es va fer.

3. Asimetria de responsabilitats. Una bona part del conflicte té causes ocultes exclusivament polític-partidistes, relacionades amb el debat entre recentralització, autonomisme, federalisme, i independentisme. Però al marge d’això, cal entendre que les contradiccions de l’entramat institucional no ajuden a racionalitzar la situació. La Constitució va néixer amb un esperit i un compromís d’evolució que després es va perdre, i va ser interpretada i aplicada cada vegada més restrictivament.

Les CCAA (amb dues excepcions) tenen responsabilitats de despeses en serveis bàsics, sense tenir capacitat de decidir, ni controlar els seus ingressos, ja que depenen de transferències de l’Estat. El govern central continua dedicant bona part del pressupost a activitats les competències han estat transferides. Algunes CCAA realitzen activitats que no serien necessàries si l’Estat les assumís amb suficient visió de la pluralitat nacional. El finançament autonòmic inclou el necessari principi de solidaritat, però no ho conjuga amb el d’ordinalitat, confonent igualtat de drets amb igualació de recursos.

Si no es treballa per corregir asimetries en les responsabilitats, eliminar duplicitats en les actuacions, i revisar alguns principis d’equitat, costarà molt resoldre el problema de fons.

Joan Majó, enginyer i exministre

Publicat a El País el 12/04/2016.[:es]Hace una semana, cuando se anunció que España había sobrepasado, en más de un 20%, el déficit público acordado con la Unión Europea para 2015, dije en público que nos preparáramos para un conflicto dos frentes: Entre España y la UE, porque la Comisión había advertido repetidamente de que esto iba a ocurrir (sobre todo cuando se anunció una reducción de impuestos) y el Gobierno Español rechazó las advertencias con una cierta insolencia que cayó muy mal en Bruselas; y entre el Gobierno central y los autonómicos, ya que se intentaría culpabilizar a estos de la desviación, y utilizar esta circunstancia para justificar medidas de recentralización, y hasta de una, más o menos disimulada, intervención.

El primer conflicto creo que no aparecerá mientras no exista un nuevo gobierno en Madrid, y dependerá de cuál sea su signo. Pero el segundo ha empezado ya. Se ha responsabilizado del déficit a la Seguridad Social y a las CC.AA. No quiero, ni me corresponde, entrar en la polémica política. Sólo intento hacer unas reflexiones que ayuden a entender mejor el origen de estos problemas.

1. Desviación de cifras. No estamos hablando de cifras absolutas, sino de desviaciones respecto a objetivos. Si no se han cumplido, hay que analizar qué parte de culpa está en el incumplimiento, y qué parte en los que, conscientemente o no, se han equivocado en la fijación de los objetivos.

deficitEn el caso de España y la UE, se partía de una imposición muy dura por parte de ésta, fruto de la obsesión en las políticas de austeridad; pero fue revisada, suavizada, y aceptada finalmente, por ambas partes. Si el objetivo  acordado era irreal, la responsabilidad seria compartida. En el caso del reparto del déficit entre Estado y CC.AA., fue una imposición del primero que fue rechazada por los gobiernos autonómicos, sin que se consiguiera ninguna revisión ni flexibilización. Aquí, la responsabilidad del error correspondería sólo a una parte.

2. Elasticidad o rigidez. Un presupuesto público tiene cifras de ingresos y otras de gastos. Entiendo por rigidez la incapacidad de modificar las cifras en función de las circunstancias. Una situación de crisis automáticamente reduce los ingresos y aumenta los gastos. La recesión supone una disminución de ingresos por impuestos, y por cotizaciones sociales. Por otra parte supone mayores gastos debidos al seguro contra el paro, y al aumento de las atenciones sociales y sanitarias. A estos dos automatismos, hay que añadir una rigidez que nadie discute, pensando en el futuro: mantener la calidad y el alcance del sistema educativo.

Todo ello hace que en tiempos de crisis los presupuestos públicos tengan déficit, y que los déficits se sitúen sobre todo en la S.S. y en los presupuestos de los gobiernos que tienen a su cargo la sanidad, la educación y los servicios sociales. Se impone, además, una exigencia: intentar aumentar ingresos, reforzando el control fiscal, y aumentando  los impuestos sobre las rentas y los patrimonios menos afectados por la crisis; lo contrario de lo que se hizo.

3. Asimetría de responsabilidades. Una buena parte del conflicto tiene causas ocultas exclusivamente político-partidistas, relacionadas con el debate entre recentralización, autonomismo, federalismo, e independentismo. Pero al margen de ello, hay que entender que las contradicciones del entramado institucional no ayudan a racionalizar la situación. La Constitución nació con un espíritu y un compromiso de evolución que luego se perdió, y fue interpretada y aplicada cada vez más restrictivamente.

Las CC.AA. (con dos excepciones) tienen responsabilidades de gastos en servicios básicos, sin tener capacidad de decidir, ni controlar sus ingresos, ya que dependen de transferencias del Estado. El gobierno central sigue dedicando buena parte del presupuesto a actividades cuyas competencias han sido transferidas. Algunas CC.AA. realizan actividades que no serian necesarias si el Estado las asumiera con suficiente visión de la pluralidad nacional. La financiación autonómica incluye el necesario principio de solidaridad, pero no lo conjuga con el de ordinalidad, confundiendo igualdad de derechos con igualación de recursos.

Si no se trabaja para corregir asimetrías en las responsabilidades,  eliminar duplicidades en las actuaciones, y revisar algunos principios de equidad, va a costar mucho resolver el problema de fondo.

Joan Majó, ingeniero y ex ministro.

Publicado en El País el 12/04/2016.[:]