[:CA]
Les eleccions al Parlament Europeu, han fet sortir un tímid debat sobre el futur de la UE. Malauradament, un debat insuficient, ja que novament el que els polítics discuteixen, i els mitjans reflecteixen són, sobretot, temes de caràcter local, alguns amb alguna connexió amb el que passi a Europa, però la majoria, no. Es parla molt més de polítiques nacionals que no pas de quina ha de ser la futura orientació de la UE. És una llàstima. Crec que tothom en té una part de culpa, els polítics de Brussel·les, els dels governs estatals, i els més propers. I segurament també nosaltres…
Curiosament, els qui de veritat plantegen el debat europeu, són precisament els partits que estan en contra de la construcció europea i que, amb més o menys intensitat, proposen el desmantellament o l’abandonament, tant de l’Euro, com de les pròpies institucions de la UE. Aquests partits estan augmentant la seva influència en la opinió pública, i la seva possible representació política. Més important que això, és que creix un cert euroescepticisme en àmplies capes de la població, que encara segueixen creient en Europa. Sembla que tots ens hem tornat una mica euroescèptics, encara que en realitat som eurocrítics.
1. Desencís. No cal dir que hi ha un desencís entre el que hem esperat de la UE, i el que estem veient. De la UE, els europeus n’esperàvem:
- La pau entre els nostres estats.
- La llibertat i la democràcia en els nostres pobles.
- El progrés en les nostres economies.
- Un model social més avançat.
- Una presencia més forta d’Europa en un món globalitzat, dominat per grans potències polítiques i financeres.
Els dos primers s’han aconseguit plenament, tot i que no sempre tots ens adonem de la seva importància; el tercer també, encara que després de un gran progrés, ara apareixen moltes febleses; el quart va fer grans avenços durant 40 anys i després ha començat a fer passes enrere; i el darrer ha fracassat totalment. Aquesta anàlisi pot portar a diferents actituds.
2. Euroescèptics. Les manifestacions més importants d’aquests corrents combinen normalment la voluntat de replegament “nacional” per recuperar les sobiranies perdudes, amb crítiques als excessos de solidaritat, especialment en el tema de la immigració. En alguns casos, com al R.U., s’expressen de forma plenament democràtica; en molts altres tenen “tics” antidemocràtics. Defensen, normalment no anar més enllà d’una unió comercial, aspirant a mantenir, com a Estats, antics esplendors. Són corrents que generalment es situen en posicions molt dretanes.
3. Eurocrítics. Gent decebuda per la deriva antisocial d’algunes polítiques europees, conseqüència dels corrents ideològics dominants en molts dels estats, i de la incapacitat d’Europa de resistir les imposicions dels mercats financers, amb un intens desig d’una Europa més social i més solidaria, tant internament com externa. Llevat d’alguna excepció, la voluntat no és de desmantellar la UE, si no de reformar-la i reforçar-la. Reformar-la amb polítiques més progressistes, i reforçar-la per poder fer front als poders financers globals. Reforçar-la vol dir avançar en la unió política, donar més pes a les Institucions europees i menys als Estats, i augmentar els recursos econòmics a disposició de la UE per permetre unes millors polítiques de transferències entre Estats. Reforçar-la vol dir també tenir més pes internacional, tant per defensar el nostres interessos com per tenir més autonomia a l’hora d’exercir la solidaritat cap a fora. No pretenen anar enrere, si no canviar de direcció.
4. Perspectiva. Crec que els defensors d’aquestes darreres idees, que en bona part comparteixo, es van equivocar del tot al rebutjar el projecte de Constitució. Era un pas insuficient, però important, en aquesta direcció. Aquell fracàs ens ha portat a la situació actual i ha agreujat l’impacte de la crisi financera sobre les nostres societats. Ara es presenta una ocasió per recuperar una part del perdut. Necessitem una Comissió més controlada per el Parlament, únic òrgan democràtic de la UE, i un President que sigui anomenat seguint els desigs dels votants, i que a ells hagi de retre comptes, i no només als caps de govern dels Estats. Crec que aquest és l’objectiu primordial de les eleccions de diumenge. El segon, específicament català, també es resoldrà molt millor si queda reforçada la Comissió davant dels Estats. No tornem a perdre aquesta oportunitat.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
[:]