Cal dir-ho amb molta prudència, però sembla que estem avançant cap al que anomenen una nova normalitat. L’adjectiu “nova” és encertat perquè significa que intentarem no tornar allà on érem. Espero que sigui així, ja que els forts ensurts que hem viscut els darrers vint anys en l’àmbit econòmic, financer, social, ecològic, i ara sanitari, ens han anat convencent de la fragilitat de la nostra situació i de la necessitat de canvi. Al parlar d’aquesta nova situació sovint sento parlar de “societat postindustrial” o de “societat de serveis” i em sembla que aquesta expressió és el resultat d’una dificultat, molt lògica, de definir com pensem que serà, i d’un cert convenciment de què en ella s’ha d’anar acabant el paper de l’activitat industrial. M’agradaria explicar el meu pensament al respecte.
Penso que les societats europees que es van configurar els darrers tres segles tenen en el camp econòmic, entre altres, alguns trets comuns que cito: el descobriment en el planeta de molts recursos naturals, alguns de caràcter mineral i altres combustibles; el gran progrés científic i tecnològic que va permetre convertir els minerals en metalls i de generar energia útil cremant els combustibles; l’organització del treball humà de forma col·laborativa que va augmentar molt la seva eficiència i productivitat; i haver basat l’augment del benestar material, personal o col·lectiu, en molt bona part en la utilització dels aparells, les eines o els instruments “fabricats”. És evident que, encara que amb enormes situacions d’explotació i molt mal repartit, el benestar global ha augmentat molt.
És per això que penso que, així com fa 4000 anys, passar de la recol·lecció a l’agricultura fou un gran pas endavant, també ho ha estat el recent salt de l’artesania a la indústria. I per això em pregunto si, ara que tenim nous coneixements, noves tecnologies, noves oportunitats i també nous reptes, no fóra bo que, a més de generar nous escenaris, un dels nostres vectors de futur fos precisament redissenyar la indústria, aprofitant els trets positius que hi seguim trobant. Heus aquí algunes poques de les moltes idees que poden ajudar a la reindustrialització.
Hem de seguir “fabricant” i “utilitzant” màquines, ja que ens alliberen de molts esforços i ens permeten fer o tenir coses que, sense elles, no podríem; però no ens hem d'”apropiar” d’elles per poder-les utilitzar. Hem de passar de la propietat a l’accés o a la utilització col·lectiva. És clar que hi ha instruments de caràcter personal i d’utilització continuada, però n’hi molts d’utilització només puntual. Si ho féssim així obtindríem tots, tant o més benestar amb un estoc global molt més petit d’elements materials, suposaria un estalvi important de recursos naturals i augmentaria el reaprofitament.
Hem de deixar d’obtenir energia útil cremant combustibles i obtenir-la transformant en elèctrica la que de forma directa o indirecta, en quantitats molt superiors a les necessitats, el sol ens envia. A més, això augmentaria les possibilitats d’autoconsum, disminuiria el cost i milloraria molt l’eficiència de tot el procés de captació i utilització.
Hem d’incorporar a les nostres activitats econòmiques, d’educació, o de cura personal, noves màquines basades en les tecnologies digitals. Però hauríem de donar prioritat a aquelles innovacions que complementen i milloren les nostres capacitats, per davant d’aquelles que simplement les substitueixen. No es tracta de què les màquines ens facin fora, si no de què ens ajudin més, permetent-nos millorar la qualitat del nostre treball i l’accés a tasques que no ens semblaven possibles. Hem de veure com reorganitzar el treball industrial de manera que les tasques de poc valor afegit les puguin ocupar les màquines i les persones puguin passar a noves tasques de més qualitat; això hauria de reduir les grans diferències salarials.
Crec que és urgent que aquests propers anys, dins d’un esforç col·lectiu de renovació del nostre sistema industrial, tot seguint potenciant els seus aspectes més positius, fem una revisió profunda de les empreses o les organitzacions que s’hi mouen i comencem a establir uns sistemes de valoració que tinguin en compte, a més de la riquesa creada en termes de PIB o de nombre de llocs de treball, la seva aportació a alguns dels objectius que he citat, i a molts altres que segur que s’hi poden afegir. Aquesta nova valoració d’altres finalitats hauria de ser explícita i hauria de servir, tant per influir en les decisions de consum dels governs com per estar a la base de noves mesures fiscals. Segur que també podrà afectar a molts dels nostres hàbits de consum.
Joan Majó, enginyer i ex ministre