19/10/2020
Penso que el benestar és una sensació de present que s’experimenta quan hom se sent bé, però que la tranquil·litat i la por tenen sovint a veure més amb el futur. La tranquil·litat ve de la confiança quan les perspectives son bones, i la por la produeixen les perspectives dolentes, però potser encara més les perspectives incertes. Acceptant que aquestes sensacions tenen una dimensió individual, és evident que la seva extensió produeix un efecte col·lectiu o social. Es sent parlar sovint de “benestar social”, però molt menys de “por social”, i crec que això és precisament el que caracteritza les nostres actuals societats europees i és un element clau del que ens està passant; per això voldria analitzar-ho una mica més.
- Un segle de contrastos. Després de uns cinquanta anys de relativa tranquil·litat, no tenim d’avergonyir-nos al reconèixer que ara els europeus estem carregats de pors, ja que al voltant del canvi de segle s’ha iniciat una nova situació. La primera meitat del segle XX, encara que amb uns anys tranquils, va estar plena d’enfrontaments, de dictadures, de camps d’extermini, d’emigrants, de guerres i de morts. Tant per els que les van viure, com per els que varen néixer després, la segona meitat del segle va ser molt diferent, i vàrem poder mirar el futur amb unes perspectives acceptables que s’anaven confirmant o millorant dècada rere dècada. En l’àmbit polític, els acords de pau, la restauració de règims democràtics, el naixement de moltes organitzacions de caràcter internacional (ONU, UNESCO, OIT, OMS…), i la progressiva construcció d’una entitat política europea, eren alguns elements molt positius. Però sobre tot la recuperació d’un procés de creixement econòmic que generava riquesa real i que creava molts llocs de treball i una paral·lela disminució de les desigualtats socials, permetien a una part molt important de la població mirar el futur amb optimisme. Evidentment, la situació era millorable, fins i tot molt millorable, però anava millorant per a moltíssima gent. Hi havia tranquil·litat i confiança en el futur. Molts expressaven el convenciment de que els seus fills viurien millor que els seus pares…
- Les darreres dècades. A molts els costa acceptar-ho, però la coincidència de la globalització amb els corrents neoliberals de finals de segle van trencar aquesta dinàmica. La globalització va ser la conseqüència, inevitable però bona, d’un conjunt de circumstàncies i de possibilitats derivades la majoria del progrés tecnològic. Però un canvi de situació com aquest demanava una adaptació o un canvi de regulació, i el que es va fer no va ser això sinó simplement es va des-regular i es van tirar enrere moltes de les polítiques que havien permès el tipus de progrés dels anys anteriors. Poc a poc, a partir d’aquest fet, la gent es va anar mirant el futur amb més preocupació, ja que les tres darreres dècades no conviden a pensar que “cada vegada anem millor”. El terrorisme i les guerres relacionades amb lluites radicals, el progressiu pas d’una economia industrial regulada dins de cada estat a una economia financera de caràcter mundial, l’evident increment del poder dels grups financers per sobre del teòric poder polític dels governs de molts països, o més recentment, l’experiència del poder dels grups que controlen les dades, la connectivitat o la creació i la distribució de la informació, ha anat fent créixer la por a l’esdevenidor, tant en el camp del treball, com en el dels recursos. Por al futur del treball, por al retorn de la pobresa i l’escassetat, por a la sostenibilitat del model de consum, por a la decreixent qualitat dels serveis públics (ensenyament, sanitat, pensions, oportunitats de treball, protecció de la vida privada…) i també por a les possibles conseqüències d’una aparent impotència o incapacitat dels governs per donar solucions a totes aquestes necessitats o preocupacions.
- Europa en la pandèmia. Sabem que allò que les persones fan quan prenen decisions empeses per la por és difícil que semblin racionals i que siguin enteses. Si son els qui governen els que les prenen, en base a informacions dubtoses i a perspectives incertes, és fàcil que creïn en els ciutadans desorientació i sospites de incompetència, i això contribueix encara més a fer créixer la desconfiança i la por en el futur. Caldria que hi hagués un major grau de transparència en les manifestacions de molts governs europeus, entre ells, els nostres, per evitar la aparença de tenir la veritat i de conèixer el que cal fer, i així poder desqualificar les altres opinions. Això reforça els populismes d’una i altra banda, polaritza les societats, converteix el joc polític en enfrontaments permanents, fa molt difícils les actuacions consensuades, i en definitiva també fa que molts comencem a tenir por de que es posi en qüestió el sistema democràtic. Un poble atemorit i decebut és molt fàcil de ser enganyat per uns líders irresponsables amb uns objectius emocionalment engrescadors.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
12/12/2017
[:CA]Va quedar molt desdibuixat, i gaire be ja no se’n parla, però a mitjans de Novembre, a Göteborg, els 27 membres de la UE van aprovar l’anomenat “Pilar Europeu de Drets Socials”. Juntament amb la “Política Comuna de Seguretat i de Defensa” aprovada uns mesos abans, es tracta de dues iniciatives que pretenen reaccionar a les fortes preocupacions ciutadanes de noves inseguretats i d’increment de les desigualtats econòmiques, que es fan evidents a molts països de la zona.
Els moviments euro escèptics d’extrema dreta tenen sobre tot un caràcter populista i xenòfob que cal combatre. Però les crítiques provinents de l’esquerra estan molt més fonamentades. És clara la deriva antisocial de la política en molts països europeus durant els darrers 20 anys. A sobre, les equivocades polítiques anticrisi, basades en l’austeritat, la reducció de la despesa social, i les reformes del mercat laboral, han provocat que siguin les parts més febles de les nostres societats les que han suportat de forma desproporcionada els costos de la crisi (atur, salaris baixos, i retallades de serveis socials).
Crec que és important que prenguem tots consciència que, durant el passat segle, el gran suport de la majoria de les nostres societats a la construcció de la UE, va estar en gran part basat en la constatació del progrés econòmic i social que va comportar aquest moviment, recolzat a les hores per partits de dreta moderada i per les socialdemocràcies. Però el model d’aquells anys es va trencar els 90.
M’agradaria pensar que el pacte de Göteborg significa una reorientació , i una recuperació, a nivell europeu i adaptat als nous temps, de l’esperit dels pactes socials que, a nivell d’Estats, van funcionar des dels 50 fins als 90. Però, per tal que això no quedi només en paraules buides o en declaracions formals, calen al menys tres tipus d’actuacions:
- Identificar clarament quines son les àrees on s’ha d’actuar: nivells de salari mínim en funció de la renda per càpita, regulació del treball temporal o parcial, drets dels treballadors autònoms, igualtat de retribució per igualtat de treball, conciliació laboral, regulació del treball on-line, qualitat dels serveis socials, revisió de la negociació col·lectiva, reformes fiscals per assegurar la sostenibilitat del sistema públic i millorar la redistribució…
- Tenint en compte que la majoria d’aquestes competències son actualment dels Estats, calen Directives Europees que fixin orientacions i posin marcs a les legislacions nacionals, tot respectant les evidents diversitats entre les economies de cada membre.
- Acceptant aquesta diversitat, s’ha de tornar a posar en marxa la perduda voluntat de convergència entre les economies de l’Euro, i això suposa sens cap dubte una ampliació important del pressupost de la UE que permeti transferències de rendes amb finalitat inversora i de millora de la competitivitat, ampliació que demanarà l’establiment d’algun impost de caire europeu.
Si, en contrast amb la dinàmica que em vist en el tema de la Defensa, durant els propers mesos no es veuen moviments en aquestes direccions, podrem pensar que la declaració de Göteborg te una part important d’enganyifa. Però no busqueu els culpables a Brussel·les; els trobareu a les capitals de la majoria dels Estats de la UE…
Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Quedó muy desdibujado, y casi ya no se habla, pero a mediados de Noviembre, a Göteborg, los 27 miembros de la UE aprobaron el llamado “Pilar Europeo de Derechos Sociales”. Junto con la “Política Común de Seguridad y de Defensa” aprobada unos meses antes, se trata de dos iniciativas que pretenden reaccionar a las fuertes preocupaciones ciudadanas de nuevas inseguridades y de incremento de las desigualdades económicas, que se hacen evidentes a muchos países de la zona.
Los movimientos euro escépticos de extrema derecha tienen sobre todo un carácter populista y xenófobo que hay que combatir. Pero las críticas provenientes de la izquierda están mucho más fundamentadas. Es clara la deriva antisocial de la política en muchos países europeos durante los últimos 20 años. Encima, las equivocadas políticas anticrisis, basadas en la austeridad, la reducción del gasto social, y las reformas del mercado laboral, han provocado que sean las partes más débiles de nuestras sociedades las que han soportado de forma desproporcionada los costes de la crisis (paro, salarios bajos, y recortes de servicios sociales).
Creo que es importante que tomemos todos conciencia que, durante el pasado siglo, el gran apoyo de la mayoría de nuestras sociedades a la construcción de la UE, estuvo en gran parte basado en la constatación del progreso económico y social que comportó este movimiento, apoyado a las horas por partidos de derecha moderada y por las socialdemocracies. Pero el modelo de aquellos años se rompió los 90.
Me gustaría pensar que el pacto de Göteborg significa una reorientación , y una recuperación, a nivel europeo y adaptado a los nuevos tiempos, del espíritu de los pactos sociales que, a nivel de Estados, funcionaron desde los 50 hasta los 90. Pero, para que esto no quede sólo en palabras vacías o en declaraciones formales, hacen falta al menos tres tipos de actuaciones:
- Identificar claramente cuales son las áreas dónde se tiene que actuar: niveles de salario mínimo en función de la renta per cápita, regulación del trabajo temporal o parcial, derechos de los trabajadores autónomos, igualdad de retribución por igualdad de trabajo, conciliación laboral, regulación del trabajo on-line, calidad de los servicios sociales, revisión de la negociación colectiva, reformas fiscales para asegurar la sostenibilidad del sistema público y mejorar la redistribución…
- Teniendo en cuenta que la mayoría de estas competencias sueño actualmente de los Estados, hacen falta Directivas Europeas que fijen orientaciones y pongan marcos a las legislaciones nacionales, respetando las evidentes diversidades entre las economías de cada miembro.
- Aceptando esta diversidad, se tiene que volver a poner en marcha la perdida voluntad de convergencia entre las economías del Euro, y esto supone sin ninguna duda una ampliación importante del presupuesto de la UE que permita transferencias de rentas con finalidad inversora y de mejora de la competitividad, ampliación que pedirá el establecimiento de algún impuesto de cariz europeo.
Si, en contraste con la dinámica que me visto en el tema de la Defensa, durante los próximos meses no se ven movimientos en estas direcciones, podremos pensar que la declaración de Göteborg tiene una parte importante de engaño. Pero no busquéis los culpables en Bruselas; los encontraréis en las capitales de la mayoría de los Estados de la UE…
Joan Majó, ingeniero y ex ministro[:]