Aclarim-nos sobre el futur de la UE

[:CA]Fa uns dies, els francesos ens van permetre deixar de banda algunes angúnies sobre el futur. Macron sembla partidari de continuar la construcció de la UE. L’angúnia s’ha transformat en esperança. Però seria un error que es transformés en tranquil·litat: els dubtes i les divergències sobre quina UE volem són importants, tant en l’àmbit de països, com de governs, o de ciutadans. Cal que ens posem a treballar, però cal que primer ens aclarim, per no tornar a tenir ensurts i a anar a remolc dels fets. Amb aquesta intenció, exposo 4 reflexions.

  1. Tres objectius: Pau, Benestar, Presència. L’objectiu inicial dels fundadors va ser assegurar que, després de dues guerres esgarrifoses, a Europa hi hagués pau. Els 70 anys de pau han estat el resultat, no només de controls sobre carbó, acer, urani, armes i exercits,sinósobretot del continuat augment del benestar a tota la UE. L’augment ha estat possible pel creixement econòmic, la creació de riquesa real, l’increment del comerç, i la reducció de les desigualtats. La pau no és solament absència de guerra; és l’augment del benestar i l’oportunitat per a tots d’accedir-hi. El benestar va ser un objectiu en si mateix, i també una base per a la pau. Mentre aquests dos objectius s’assolien, va caldre afegir un tercer. El nou panorama global, amb l’emergència de grans espais econòmics i de grans poders polítics, va fer evident que cap estat europeu podia, ell sol, intervenir amb eficàcia en aquest nou món. Però el conjunt d’Europa té pes i força per seguir defensant els interessos dels seus ciutadans, i ser alhora un referent, un model, i una gran font de cooperació i d’ajuts, per a la resta de les societats del planeta. Cal revisar les bases de la Unió, però de cap manera fer passos enrere tornant a estructures polítiques obsoletes de fa 100 anys. Posaríem en perill el que s’ha aconseguit i no obtindríem res del que busquem. Això val per a tots tres objectius.
  2. Dues velocitats o dues fites. Les successives ampliacions de membres a la Unió, i molt especialment la més nombrosa de finals de segle, feta amb poca preparació, van anar fent més complicada la construcció d’aquest nou ens polític que ha de combinar la necessària unitat d’actuació en temes geopolítics i macroeconòmics, amb el respecte de la diversitat i la pluralitat internes. No es va aprovar el model federal, i es va voler salvar aquestes dificultats amb els invents de les “cooperacions reforçades” i de les “dues velocitats”. Error…A poc a poc, això s’ha anat convertint en una mena de barra lliure en la qual cada estat pot triar el que vol, el que no vol, i quan ho vol… L’experiència de l’ampliació amb l’entrada del Regne Unit ja va ser un antecedent, i ja hem vist com ha acabat. És evident que l’Europa de dues velocitats” és una imatge equivocada, ja que no és clar que tots vulguem arribar al mateix grau d’unitat, uns més ràpidament que altres. La realitat és que, legítimament, no tots volem arribar al mateix punt. Hem, per tant, de construir un model que tingui en compte dues possibles fites, tot evitant les actuals diferències i confusions en política internacional, en defensa, en sistemes monetaris, i en sistemes fiscals. Confusions que ens comporten una extrema debilitat negociadora.
  3. El Nucli i la Perifèria. La Unió Europea ha de ser una “entitat política” similar als Estats Federals, encara que segurament amb més respecte per les seves particularitats històriques i culturals, però amb unificació o harmonització de polítiques exteriors, de seguretat, de defensa, de relacions econòmiques, de moneda i de fiscalitat. Ha de tenir uns mecanismes de solidaritat interna i unes transferències interterritorials. I ha de dotar-se d’unes institucions polítiques que responguin a un mandat democràtic dels ciutadans i no a un “tractat inter-governamental”. Al seu costat, o al seu voltant, hi ha d’haver una entitat de caràcter fonamentalment econòmic que aplegui tots aquells estats que, conservant una part més gran de sobirania política, vulguin contribuir a enfortir i aprofitar els avantatges d’una zona comercial unificada, també amb institucions pròpies però de caràcter més econòmic, i menys estrictes.
  4. Benestar i Sobiranies. He dit que observo molts dubtes. Respecte el que cadaupensa, però estic convençut que quan un ciutadà català, espanyol, austríac, o francès, cedeix part de la seva sobirania a la UE no l’està perdent, sinó que està evitant perdre-la tota davant del poder dels mercats financers globalitzats i liberalitzats, o de les empreses multinacionals. Només els poders polítics grans poden fer front a aquests poders i defensar els seus ciutadans. Evidentment, cal que vulguin i sàpiguen defensar-los, cosa que no sempre passa!

Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Hace unos días, los franceses nos permitieron dejar de banda algunos repeluses sobre el futuro. Macron parece partidario de continuar la construcción de la UE. El repelús se ha transformado en esperanza. Pero sería un error que se transformara en tranquilidad: las dudas y las divergencias sobre qué UE queremos son importantes, tanto en el ámbito de países, como de gobiernos, o de ciudadanos. Hace falta que nos ponemos a trabajar, pero hace falta que primero nos aclaramos, para no volver a tener sustos y a ir a remolque de los hechos. Con esta intención, expongo 4 reflexiones.

  1. Tres objetivos: Paz, Bienestar, Presencia. El objetivo inicial de los fundadores fue asegurar que, después de dos guerras escalofriantes, en Europa hubiera paz. Los 70 años de paz han sido el resultado, no sólo de controles sobre carbón, acero, uranio, armas y ejercidos, sino sobre todo del continuado aumento del bienestar a toda la UE. El aumento ha sido posible por el crecimiento económico, la creación de riqueza real, el incremento del comercio, y la reducción de las desigualdades. La paz no es solamente ausencia de guerra; es el aumento del bienestar y la oportunidad para todos de acceder. El bienestar fue un objetivo en sí mismo, y también una base para la paz. Mientras estos dos objetivos se lograban, cabe añadir un tercero. El nuevo panorama global, con la emergencia de grandes espacios económicos y de grandes poderes políticos, hizo evidente que ningún estado europeo podía, él solo, intervenir con eficacia en este nuevo mundo. Pero el conjunto de Europa tiene pes y fuerza para seguir defendiendo los intereses de sus ciudadanos, y ser a la vez un referente, un modelo, y una gran fuente de cooperación y de ayudas, para el resto de las sociedades del planeta. Hay que revisar las bases de la Unión, pero de ninguna forma hacer pasos atrás volviendo a estructuras políticas obsoletas de hace 100 años. Pondríamos en peligro el que se ha conseguido y no obtendríamos nada del que buscamos. Esto vale para los tres objetivos.
  2. Dos velocidades o dos hitos. Las sucesivas ampliaciones de miembros a la Unión, y muy especialmente la más numerosa de finales de siglo, hecho con poca preparación, fueron tirando más complicada la construcción de este nuevo ente político que tiene que combinar la necesaria unidad de actuación en temas geopolíticos y macroeconómicos, con el respecto de la diversidad y la pluralidad internas. No se aprobó el modelo federal, y se quiso salvar estas dificultades con los inventos de las “cooperaciones reforzadas” y de las “dos velocidades”. Error…Despacio, esto se ha ido convirtiendo en un tipo de barra libre en la cual cada sido puede elegir el que quiere, el que no quiere, y cuando lo vol… La experiencia de la ampliación con la entrada del Reino Unido ya fue un antecedente, y ya hemos visto cómo ha acabado. Es evidente que la Europa de dos velocidades” es una imagen equivocada”, puesto que no está claro que todos queramos llegar al mismo grado de unidad, unos más rápidamente que otras. La realidad es que, legítimamente, no todos queremos llegar al mismo punto. Hemos, por lo tanto, de construir un modelo que tenga en cuenta dos posibles hitos, evitando las actuales diferencias y confusiones en política internacional, en defensa, en sistemas monetarios, y en sistemas fiscales. Confusiones que nos comportan una extrema debilidad negociadora.
  3. El Núcleo y la Periferia. La Unión Europea tiene que ser una “entidad política” similar en los Estados Federales, aunque seguramente con más respeto por sus particularidades históricas y culturales, pero con unificación o armonización de políticas exteriores, de seguridad, de defensa, de relaciones económicas, de moneda y de fiscalidad. Tiene que tener unos mecanismos de solidaridad interna y unas transferencias interterritoriales. Y tiene que dotarse de unas instituciones políticas que respondan a un mandato democrático de los ciudadanos y no a un “tratado inter-gubernamental”. A su lado, o al suyo cercando, hay de haber una entidad de carácter fundamentalmente económico que reúna todos aquellos estados que, conservando una parte más grande de soberanía política, quieran contribuir a fortalecer y aprovechar las ventajas de una zona comercial unificada, también con instituciones propias pero de carácter más económico, y menos estrictos.
  4. Bienestar y Soberanías. He dicho que observo muchas dudas. Respeto el que cada uno piensa, pero estoy convencido que cuando un ciudadano catalán, español, austríaco, o francés, cede parte de su soberanía a la UE no lo está perdiendo, sino que está evitando perderla toda ante el poder de los mercados financieros globalizados y liberalizados, o de las empresas multinacionales. Sólo los poderes políticos grandes pueden hacer frente a estos poderes y defender sus ciudadanos Evidentemente, hace falta que quieran y sepan defenderlos, cosa que no siempre pasa!

Joan Majó, ingeniero y ex ministro[:]

Muntanyes de deute

Muntanyes de deute

[:CA]El deute mundial arriba als 208 bilions de dòlars o, el que és el mateix, suposa el 327% del PIB, i segueix pujant

Davant d’un problema difícil, els estadistes prenen decisions que poden ser impopulars, però que a llarg termini és el millor per als ciutadans. Els mals polítics pensen només en les pròximes eleccions i traspassen els problemes existents a altres perquè els resolguin en el futur.

En molts casos s’opta per la solució més fàcil: endeutar-se. El president nord-americà, Donald Trump, ha promès un fabulós programa d’inversions emetent deute. El president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va decidir que per sortir de l’anèmia de l’economia europea seguirà comprant deute públic i privat. El Govern espanyol ha volgut tranquil·litzar els pensionistes dient-los que quan es buidi la “guardiola de les pensions” s’emetrà més deute.

Confiar en el futur creixement no deixa de ser una il·lusió

L’any 2008, la gravetat de la crisi econòmica va justificar inundar el mercat financer amb ingents quantitats de diners a cost gairebé zero. Però deu anys després, la Unió Europea segueix creant liquiditat, de manera que a finals de 2017 hi haurà posat al mercat 4,5 bilions d’euros. És la falta de liquiditat realment la causa de l’anèmia? L’enorme suma del deute públic i privada dels 18 països de la zona euro és ja del 405% del PIB. Però no és només un problema europeu. Segons l’Institut Internacional de Finances (IIF), el deute mundial és de 208 bilions d’euros, equivalent al 327% del PIB, i segueix pujant.

Com reduir el deute? La manera més normal és pagant als creditors. En el cas que no sigui possible són diverses les solucions teòriques: reestructurar el deute total o parcialment, ja sigui amb lleves o ajornaments; intervenir el mercat financer limitant la disposició de transaccions; obligar a certes entitats del país a comprar deute públic; crear impostos sobre els dipòsits, etc. Però la solució preferida pels polítics és la d’esperar que el creixement al costat de la inflació erosionin el deute. En aquest cas els perdedors són els assalariats, els pensionistes i els petits estalviadors.

Tenint present la volatilitat de l’entorn econòmic mundial, el nivell del deute i els dèficits existents, confiar que un futur creixement resoldrà el problema no deixa de ser una il·lusió. A Espanya, per exemple, el dèficit pressupostari de l’any 2016 ha estat de 50.000 milions d’euros. En 2017, per cobrir el dèficit i els venciments del deute públic s’han d’obtenir en els mercats uns 200.000 milions, segurament a tipus d’interès més alts.

L’any 1971, davant la insostenibilitat de la paritat dòlar-or, el llavors president dels EUA, Richard Nixon, va decidir suspendre-la. A partir d’aquest moment, el valor de cada moneda es basa en la confiança, ja que no hi ha actius que la garanteixin. En situacions de crisi algunes monedes corren el risc de pèrdua de confiança, amb el consegüent perill de contagi i efecte dòmino.

Les muntanyes de deute actualment existents suposen un risc que pot generar novament una crisi econòmica, amb l’agreujant que els governs i els bancs centrals han esgotat la fàcil solució de seguir endeutant-se. Si les xifres de deute que es manegen ja són de vertigen i tot el sistema es basa en la confiança en les monedes, la immediata pujada del tipus d’interès pot fer estralls i disparar la prima de risc d’alguns països, la qual cosa els impediria fer front als seus compromisos.

POSAR LÍMITS

Si la Unió Europea vol optar per un creixement sòlid i sostenible, ha de posar límit a futurs endeutaments i reestructurar moderadament el deute d’alguns països. De mantenir-se l’objectiu que el deute no superi el 60% del PIB, en el cas d’Espanya suposaria reestructurar ni més ni menys que 450.000 milions. Ja es veu que és impossible. Cap govern de cap país acceptaria aquesta mesura, llevat que la suspensió de pagaments presagiés fatals conseqüències.

Una reestructuració de deute, en qualsevol cas, resulta molt greu per als creditors, i entre aquests, indirectament, es troba gent humil que ha confiat els seus estalvis a fons de pensions o altres instruments financers. Evidentment, no hauria de tenir el mateix tracte el petit estalviador que els grans inversors.

El problema de l’excessiva deute públic d’alguns països europeus no és un problema menor. Es tracta d’una situació complexa amb possibles repercussions greus, la qual cosa justifica la necessitat de reestructuracions moderades i anar reduint el deute fins a situar a un nivell més raonable. No serà fàcil, de manera que l’espasa de Dàmocles seguirà en alt.

Francesc Raventós (Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya)
Publicat a Alternatives Econòmiques, abril 2017 núm 46[:es]La deuda mundial alcanza los 208 billones de dólares o, lo que es lo mismo, supone el 327% del PIB, y sigue subiendo

Ante un problema difícil, los estadistas toman decisiones que pueden ser impopulares, pero que a largo plazo es lo mejor para los ciudadanos. Los malos políticos piensan sólo en las próximas elecciones y traspasan los problemas existentes a otros para que los resuelvan en el futuro.

En muchos casos se opta por la solución más fácil: endeudarse. El presidente norteamericano, Donald Trump, ha prometido un fabuloso programa de inversiones emitiendo deuda. El presidente del Banco Central Europeo, Mario Draghi, decidió que para salir de la anemia de la economía europea seguirá comprando deuda pública y privada. El Gobierno  español ha querido tranquilizar a los pensionistas diciéndoles que cuando se vacíe la “hucha de las pensiones” se emitirá más deuda.

Confiar en el futuro crecimiento no deja de ser una ilusión

En el año 2008, la gravedad de la crisis económica justificó inundar el mercado financiero con ingentes cantidades de dinero a coste casi cero. Pero diez años después, la Unión Europea sigue creando liquidez, de manera que a finales de 2017 habrá puesto en el mercado 4,5 billones de euros. ¿Es la falta de liquidez realmente la causa de la anemia? La enorme suma de la deuda pública y privada  de los 18 países de la zona euro es ya del 405% del PIB. Pero no es sólo un problema europeo. Según el Instituto Internacional de Finanzas (IIF), la  deuda mundial es de 208 billones de euros,  equivalente al 327% del PIB, y sigue subiendo.

¿Cómo reducir la deuda? La manera más normal es pagando a los acreedores. En el caso de que no sea posible son varias las soluciones teóricas: reestructurar la deuda total o parcialmente, ya sea con quitas o aplazamientos; intervenir el mercado financiero limitando la disposición de transacciones; obligar a ciertas entidades del país a comprar deuda pública; crear impuestos sobre los depósitos, etc. Pero la solución preferida por los políticos es la de esperar a que el crecimiento junto a la inflación erosionen la deuda. En este caso los perdedores son los asalariados, los pensionistas y los pequeños ahorradores.

Teniendo presente la volatilidad del entorno económico mundial, el nivel de la deuda y los déficits existentes, confiar que un futuro crecimiento resolverá el problema no deja de ser una ilusión. En España, por ejemplo, el déficit presupuestario del año 2016 ha sido de 50.000 millones de euros. En 2017, para cubrir el déficit y los vencimientos de la deuda pública deberán obtenerse en los mercados unos 200.000 millones, seguramente a tipos de interés más altos.

En el año 1971, ante la insostenibilidad de la paridad dólar-oro,  el entonces presidente de los EE UU, Richard Nixon, decidió suspenderla. A partir de este momento, el valor de cada moneda se basa en la confianza, ya que no hay activos que la garanticen. En situaciones de crisis algunas monedas corren el riesgo de pérdida de confianza, con el consiguiente peligro de contagio y efecto dominó.

Las montañas de deuda actualmente existentes suponen un riesgo que puede generar nuevamente una crisis económica, con el agravante de que los gobiernos y los bancos centrales han agotado la fácil solución de seguir endeudándose. Si las cifras de deuda que se manejan ya son de vértigo  y todo el sistema se basa en la confianza en las monedas, la inmediata subida del tipo de interés puede hacer estragos y disparar la prima de riesgo de algunos países, lo cual les impediría hacer frente a sus compromisos.

PONER LÍMITES

Si  la Unión Europea desea optar por un crecimiento sólido y sostenible, deberá  poner límite a futuros endeudamientos y reestructurar moderadamente la deuda de algunos países. De mantenerse el objetivo de que la deuda no supere el 60% del PIB, en el caso de España supondría reestructurar nada menos que 450.000 millones. Ya se ve que es imposible. Ningún gobierno de ningún país aceptaría esta medida, a no ser que la suspensión de pagos presagiase fatales consecuencias.

Una reestructuración de deuda, en cualquier caso, resulta muy grave para los acreedores, y entre éstos, indirectamente, se encuentra gente humilde que ha confiado sus ahorros a fondos de pensiones u otros instrumentos financieros. Evidentemente, no debería tener el mismo trato el pequeño ahorrador que los grandes inversores.

El problema de la excesiva deuda pública de algunos países europeos no es un problema menor. Se trata de una situación compleja con posibles repercusiones graves, lo cual justifica la necesidad de reestructuraciones moderadas e ir reduciendo la deuda hasta situarla a un nivel más razonable. No será fácil, con lo que la espada de Damocles seguirá en alto.

Francesc Raventós (Ex decano del Colegio de Economistas de Catalunya)
Publicado en Alternativas Económicas, abril 2017 nº 46[:]