Aclarim-nos sobre el futur de la UE
[:CA]Fa uns dies, els francesos ens van permetre deixar de banda algunes angúnies sobre el futur. Macron sembla partidari de continuar la construcció de la UE. L’angúnia s’ha transformat en esperança. Però seria un error que es transformés en tranquil·litat: els dubtes i les divergències sobre quina UE volem són importants, tant en l’àmbit de països, com de governs, o de ciutadans. Cal que ens posem a treballar, però cal que primer ens aclarim, per no tornar a tenir ensurts i a anar a remolc dels fets. Amb aquesta intenció, exposo 4 reflexions.
- Tres objectius: Pau, Benestar, Presència. L’objectiu inicial dels fundadors va ser assegurar que, després de dues guerres esgarrifoses, a Europa hi hagués pau. Els 70 anys de pau han estat el resultat, no només de controls sobre carbó, acer, urani, armes i exercits,sinósobretot del continuat augment del benestar a tota la UE. L’augment ha estat possible pel creixement econòmic, la creació de riquesa real, l’increment del comerç, i la reducció de les desigualtats. La pau no és solament absència de guerra; és l’augment del benestar i l’oportunitat per a tots d’accedir-hi. El benestar va ser un objectiu en si mateix, i també una base per a la pau. Mentre aquests dos objectius s’assolien, va caldre afegir un tercer. El nou panorama global, amb l’emergència de grans espais econòmics i de grans poders polítics, va fer evident que cap estat europeu podia, ell sol, intervenir amb eficàcia en aquest nou món. Però el conjunt d’Europa té pes i força per seguir defensant els interessos dels seus ciutadans, i ser alhora un referent, un model, i una gran font de cooperació i d’ajuts, per a la resta de les societats del planeta. Cal revisar les bases de la Unió, però de cap manera fer passos enrere tornant a estructures polítiques obsoletes de fa 100 anys. Posaríem en perill el que s’ha aconseguit i no obtindríem res del que busquem. Això val per a tots tres objectius.
- Dues velocitats o dues fites. Les successives ampliacions de membres a la Unió, i molt especialment la més nombrosa de finals de segle, feta amb poca preparació, van anar fent més complicada la construcció d’aquest nou ens polític que ha de combinar la necessària unitat d’actuació en temes geopolítics i macroeconòmics, amb el respecte de la diversitat i la pluralitat internes. No es va aprovar el model federal, i es va voler salvar aquestes dificultats amb els invents de les “cooperacions reforçades” i de les “dues velocitats”. Error…A poc a poc, això s’ha anat convertint en una mena de barra lliure en la qual cada estat pot triar el que vol, el que no vol, i quan ho vol… L’experiència de l’ampliació amb l’entrada del Regne Unit ja va ser un antecedent, i ja hem vist com ha acabat. És evident que l’Europa de dues velocitats” és una imatge equivocada, ja que no és clar que tots vulguem arribar al mateix grau d’unitat, uns més ràpidament que altres. La realitat és que, legítimament, no tots volem arribar al mateix punt. Hem, per tant, de construir un model que tingui en compte dues possibles fites, tot evitant les actuals diferències i confusions en política internacional, en defensa, en sistemes monetaris, i en sistemes fiscals. Confusions que ens comporten una extrema debilitat negociadora.
- El Nucli i la Perifèria. La Unió Europea ha de ser una “entitat política” similar als Estats Federals, encara que segurament amb més respecte per les seves particularitats històriques i culturals, però amb unificació o harmonització de polítiques exteriors, de seguretat, de defensa, de relacions econòmiques, de moneda i de fiscalitat. Ha de tenir uns mecanismes de solidaritat interna i unes transferències interterritorials. I ha de dotar-se d’unes institucions polítiques que responguin a un mandat democràtic dels ciutadans i no a un “tractat inter-governamental”. Al seu costat, o al seu voltant, hi ha d’haver una entitat de caràcter fonamentalment econòmic que aplegui tots aquells estats que, conservant una part més gran de sobirania política, vulguin contribuir a enfortir i aprofitar els avantatges d’una zona comercial unificada, també amb institucions pròpies però de caràcter més econòmic, i menys estrictes.
- Benestar i Sobiranies. He dit que observo molts dubtes. Respecte el que cadaupensa, però estic convençut que quan un ciutadà català, espanyol, austríac, o francès, cedeix part de la seva sobirania a la UE no l’està perdent, sinó que està evitant perdre-la tota davant del poder dels mercats financers globalitzats i liberalitzats, o de les empreses multinacionals. Només els poders polítics grans poden fer front a aquests poders i defensar els seus ciutadans. Evidentment, cal que vulguin i sàpiguen defensar-los, cosa que no sempre passa!
Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Hace unos días, los franceses nos permitieron dejar de banda algunos repeluses sobre el futuro. Macron parece partidario de continuar la construcción de la UE. El repelús se ha transformado en esperanza. Pero sería un error que se transformara en tranquilidad: las dudas y las divergencias sobre qué UE queremos son importantes, tanto en el ámbito de países, como de gobiernos, o de ciudadanos. Hace falta que nos ponemos a trabajar, pero hace falta que primero nos aclaramos, para no volver a tener sustos y a ir a remolque de los hechos. Con esta intención, expongo 4 reflexiones.
- Tres objetivos: Paz, Bienestar, Presencia. El objetivo inicial de los fundadores fue asegurar que, después de dos guerras escalofriantes, en Europa hubiera paz. Los 70 años de paz han sido el resultado, no sólo de controles sobre carbón, acero, uranio, armas y ejercidos, sino sobre todo del continuado aumento del bienestar a toda la UE. El aumento ha sido posible por el crecimiento económico, la creación de riqueza real, el incremento del comercio, y la reducción de las desigualdades. La paz no es solamente ausencia de guerra; es el aumento del bienestar y la oportunidad para todos de acceder. El bienestar fue un objetivo en sí mismo, y también una base para la paz. Mientras estos dos objetivos se lograban, cabe añadir un tercero. El nuevo panorama global, con la emergencia de grandes espacios económicos y de grandes poderes políticos, hizo evidente que ningún estado europeo podía, él solo, intervenir con eficacia en este nuevo mundo. Pero el conjunto de Europa tiene pes y fuerza para seguir defendiendo los intereses de sus ciudadanos, y ser a la vez un referente, un modelo, y una gran fuente de cooperación y de ayudas, para el resto de las sociedades del planeta. Hay que revisar las bases de la Unión, pero de ninguna forma hacer pasos atrás volviendo a estructuras políticas obsoletas de hace 100 años. Pondríamos en peligro el que se ha conseguido y no obtendríamos nada del que buscamos. Esto vale para los tres objetivos.
- Dos velocidades o dos hitos. Las sucesivas ampliaciones de miembros a la Unión, y muy especialmente la más numerosa de finales de siglo, hecho con poca preparación, fueron tirando más complicada la construcción de este nuevo ente político que tiene que combinar la necesaria unidad de actuación en temas geopolíticos y macroeconómicos, con el respecto de la diversidad y la pluralidad internas. No se aprobó el modelo federal, y se quiso salvar estas dificultades con los inventos de las “cooperaciones reforzadas” y de las “dos velocidades”. Error…Despacio, esto se ha ido convirtiendo en un tipo de barra libre en la cual cada sido puede elegir el que quiere, el que no quiere, y cuando lo vol… La experiencia de la ampliación con la entrada del Reino Unido ya fue un antecedente, y ya hemos visto cómo ha acabado. Es evidente que la Europa de dos velocidades” es una imagen equivocada”, puesto que no está claro que todos queramos llegar al mismo grado de unidad, unos más rápidamente que otras. La realidad es que, legítimamente, no todos queremos llegar al mismo punto. Hemos, por lo tanto, de construir un modelo que tenga en cuenta dos posibles hitos, evitando las actuales diferencias y confusiones en política internacional, en defensa, en sistemas monetarios, y en sistemas fiscales. Confusiones que nos comportan una extrema debilidad negociadora.
- El Núcleo y la Periferia. La Unión Europea tiene que ser una “entidad política” similar en los Estados Federales, aunque seguramente con más respeto por sus particularidades históricas y culturales, pero con unificación o armonización de políticas exteriores, de seguridad, de defensa, de relaciones económicas, de moneda y de fiscalidad. Tiene que tener unos mecanismos de solidaridad interna y unas transferencias interterritoriales. Y tiene que dotarse de unas instituciones políticas que respondan a un mandato democrático de los ciudadanos y no a un “tratado inter-gubernamental”. A su lado, o al suyo cercando, hay de haber una entidad de carácter fundamentalmente económico que reúna todos aquellos estados que, conservando una parte más grande de soberanía política, quieran contribuir a fortalecer y aprovechar las ventajas de una zona comercial unificada, también con instituciones propias pero de carácter más económico, y menos estrictos.
- Bienestar y Soberanías. He dicho que observo muchas dudas. Respeto el que cada uno piensa, pero estoy convencido que cuando un ciudadano catalán, español, austríaco, o francés, cede parte de su soberanía a la UE no lo está perdiendo, sino que está evitando perderla toda ante el poder de los mercados financieros globalizados y liberalizados, o de las empresas multinacionales. Sólo los poderes políticos grandes pueden hacer frente a estos poderes y defender sus ciudadanos Evidentemente, hace falta que quieran y sepan defenderlos, cosa que no siempre pasa!
Joan Majó, ingeniero y ex ministro[:]