Serem capaços de gestionar les transicions?

No hi ha cap dubte que estem vivint un temps en el que s’han encetat una sèrie de processos de transició. Entenc per “transició” el fet que en molts aspectes de la nostra vida, tant personal com sobre tot col·lectiva, no es tracta de saber si anem endavant o enrere, si no d’entrar en una etapa que suposa una transició a un nou model. Pensem en la globalització (de les fronteres estatals a la llibertat de moviments), la revolució digital (de la informació escassa a l’excés d’informació), la  industria 4.0 (de la utilització d’elements materials, a la de dades i coneixements), la transició energètica (de la combustió de reserves fòssils a l’aprofitament de fluxos naturals), el relleu geopolític (dels EE. UU. a la Xina), el model de mobilitat (de l’individual al col·lectiu), el model de consum (de la possessió d’eines materials a l’accés a serveis)… Fins i tot s’inicia una transició de model alimentari!

Tots aquests processos els han provocat dos fets de caràcter molt diferent però complementari. Un és la presa de consciència d’alguns reptes que posen dificultats creixents a la continuïtat de l’actual relació entre l’espècie i el planeta. I l’altre, la disponibilitat de noves eines tecnològiques que amplien enormement les nostres capacitats i permeten fer front a aquests reptes, encara que de vegades també els puguin agreujar. Això vol dir que estem  davant d’un problema però no pas d’una situació dramàtica o insoluble; però que s’han de gestionar bé aquestes transicions, cosa que crec que no s’està fent, per una insuficient consciència a nivell ciutadà, i per una possible manca de competència a nivell polític.

Aquesta gestió demana alguns principis; en comento cinc.

  1. Acord en el diagnòstic. No pot ser que per defensar interessos concrets, que poden ser fins i tot comprensibles, es pretengui desfigurar un problema posant en qüestió evidències de tipus real o científic. Els interessos poden ser tinguts en compta a l’hora de proposar mesures, però no poden paralitzar l’acció; i a més ajuden a provocar desorientació en els ciutadans.
  2. Direcció global i gestió local. La gran majoria dels temes que comporta l’arribada de la nova època tenen una dimensió global, i per tant demanen solucions globals. És cert que no son pas idèntics en tots llocs i per tant és bo que siguin gestionats localment, però no de forma autònoma i menys encara independent o sobirana. Cal una revisió de les actuals institucions multilaterals internacionals ( ONU, G20, OIT...) o la creació d’algunes noves que assegurin una direcció global de les actuacions. En aquestes circumstàncies, tot moviment de replegament o de retorn al passat, s’ha de fer de forma molt cautelosa ja que pot tenir més conseqüències negatives que positives, i ser dolent a nivell global.
  3. Tecnologia. S’ha d’evitar la por o la oposició a la tecnologia, i aprofitar al màxim les oportunitats que ofereix per millorar les nostres vides i per trobar solucions als problemes col·lectius. Això suposa un esforç molt important de coneixement, d’aprenentatge, de divulgació i d’exemplificació per part del sector públic, junt amb una forta promoció del seu ús. La tecnologia no és ni una finalitat en sí mateixa ni una moda, si no una eina de progrés que cal posar al servei d’objectius humans i col·lectius.
  4. Incentivació i Regulació. En línia amb el que acabo de dir, els poders públics sempre han tingut la responsabilitat d’establir objectius democràticament escollits, d’afavorir la recerca de tecnologies que puguin ser les més adequades, d’orientar el seu ús cap a les prioritats socials, i de regular aquest ús posant límits per evitar els seus efectes negatius tant personals com socials. En una època de noves tecnologies haurien d’aparèixer noves regulacions.  Però en l’actual transició observo una lentitud, quan no una absència, d’aquesta regulació. La lentitud pot ser filla de la velocitat i de la incomprensió, però tant ella com l’absència son també filles d’una exagerada actitud respecte de la llibertat, fruit de les idees  neoliberals que volen desconèixer els seus límits.
  5. Guanyadors i perdedors. Un dels aspectes imprescindibles de la gestió d’unes transicions d’aquesta importància és la vigilància sobre les repercussions que pot tenir en persones o territoris. Algunes noves desigualtats que pot crear son segurament inevitables, ja que son intrínseques a la seva naturalesa. Per tant calen dues coses: un anàlisi de les mesures per intentar evitar-les o reduir-les, i unes actuacions paral·leles per compensar-les. La UE ha utilitzat un nou concepte, la “transició justa”, que crec que s’hauria d’imposar, evitant els efectes que la globalització econòmica i financera de fa unes dècades va tenir, creant greus desigualtats, augmentat els nivells de pobresa i facilitant l’acumulació de riquesa.

l que passarà en aquestes dècades del segle XXI serà molt més complex, segurament tindrà més repercussió, i potser serà encara més ràpid. Mal gestionat, pot portar una forta inestabilitat sòcio-política…

P.S.
Aquest article no fa esment a l’actual crisi sanitària perquè es va escriure abans d’un cap de setmana en el que, a Catalunya, el President Torra va anunciar unilateralment un “confinament global” sense tenir competències per fer-ho; a Espanya, el President Sánchez va decretar un
“estat d’alerta” amb unes mesures inconcretes i incompletes que han produït confusió, preocupació i desorientació en els ciutadans i les empreses; i en el que, a la UE, és fes evident la manca d’actuacions
coordinades entre els seus membres. Tot plegat just el contrari del que en l’article es demana sota els noms de “acord en el diagnòstic” i “direcció global i gestió local”. Penso que l’article no ha perdut actualitat si no al contrari…
Aquestes dificultats de diagnòstic, i les actuacions unilaterals i poc consensuades als diferents nivells polítics i administratius fan caure sobre els ciutadans individuals moltes responsabilitats i no ajuden pas a alimentar esperances de solucions properes. Espero que es rectifiqui a temps.

Joan Majó, enginyer i ex ministre
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur