[:CA]
Durant aquestes darreres dècades s’ha anat implantant una cultura de que l’administració ho ha de poder pagar tot, si, tot allò que el poble ho pugui exigir. I a més, els gestors d’aquestes administracions estan sota la sospita si han treballat per l’ interès general o el del seu partit i els seus components. Tenint en compte a més que l’horitzó en el temps de cada entitat governant és limitat. Unes noves eleccions poden fer canviar els subjectes polítics, que governaran no per sempre sinó per un temps determinat. I un cop uns gestors han de donar per acabada la seva feina, uns altres entraran. I així, les decisions sempre es projecten sobre l’horitzó limitat, donant lloc a una certa inconsciència o irresponsabilitat: no sabem si es podrà pagar, però els que vinguin ja s’apanyaran.
També podríem parlar de l’empresa, però ja veiem que hi ha moltes diferències. Una empresa, normalment, ha de tenir horitzons més il·limitats i en principi més responsabilitat.
Es fa difícil de pensar que un país pugui viure dins d’una total administració pública i igualment dins de només un esquema empresarial, propi d’un model capitalista (que no ens agrada)
Segurament cal poder combinar les dues formes d’administrar. És a dir, subsidiàriament l’empresa privada pot tenir més capacitat d’administrar que una empresa pública? Potser sí, o en tot cas és discutible. Podria una empresa privada derivar permanentment els seus dèficits convertint-los en endeutament permanent?
I aquest és el nucli de la qüestió i que sovint s’oblida. Si s’ha fet més despesa, molta més despesa, des d’anys i anys i no s’ha estat capaç de frenar-les ni d’aconseguir més ingressos, ha estat lícit anar fent créixer l’endeutament molt més enllà que les pròpies possibilitats d’un futur desconegut? Crec que aquest ha estat el gran pecat de pecadors difícilment determinables.
I en el costat dels ingressos, la seva disminució per la baixada important de l’activitat econòmica s’ha volgut compensar per un augment constant d’impostos, és a dir, el fàcil recurs de fer planar sobre el poble, el problema. No fent cas de les grans injustícies del gran frau fiscal del propi sistema i dels defraudadors, sempre protegint els que tenen més, Són les classes mitges les que han de sofrir a més de la crisi la gran pressió fiscal.
De tot plegat, hem de concloure que es necessita redissenyar l’equilibri Iingressos-despeses, fins i tot haver d’acceptar que l’estat del benestar que hem estat tastant de forma poc conscient, enganyats segurament pels propis polítics que aconseguien així més resposta al seu favor de les eleccions, potser no es pot abastar com voldríem. I a més de tot plegat hi ha sempre un debat que lluny de ser objectiu sovint és més subjectiu en funció de les diferents opcions o ideologies polítiques: quines són o han de ser les prioritats?
Debatre entre públic o privat, segurament és molt complicat i no es deu poder generalitzar. Però la tendència a condemnar el privat, té en tot cas una dosi excessivament ideològica anti-capitalista que podem subscriure. Però els esquemes d’una empresa privada, des d’un punt de vista tècnic, poden oferir una gran ajuda al sector públic. La competitivitat i l’eficiència, per exemple, es donen molt més en un model privat que en un de públic. No deu ser escandalós poder afirmar que l’Estat és una gran empresa que s’hauria de saber gestionar, per persones amb capacitat i honestedat garantides. Creiem que així van les coses?
Miquel Verdaguer[:]