Al llarg dels passats tres mesos i, sens dubte, durant molts mesos més, s’han pres i s’hauran de prendre en el camp de la sanitat, de l’economia i sobre tot en el de la política, decisions importants i difícils que marcaran el nostre futur. No em sento pas en condicions de donar consells a uns o altres; cosa que massa sovint alguns estan fent; però sí que m’agradaria posar de manifest i comentar un dels aspectes que son a l’origen i que més contribueixen a dificultar les decisions: tant en l’etapa anterior com en la propera és obligatori equilibrar i intentar gestionar prioritats importants però contradictòries.
- Salut o economia. Aquesta dicotomia ha estat sempre present, i no s’ha acabat pas, en aquests mesos. Crec que encertadament s’ha prioritzat la salut, i el no disposar de recursos preventius o de tractament de la malaltia, ha fet que només el confinament pogués evitar la seva extensió. Estic segur que s’han comés errors i hem vist discrepàncies, dubtes, improvisacions i rectificacions. Però és probable que un dels errors més important hagi estat la manca de polítiques consensuades i coordinades entre estats i entre zones diverses d’un mateix estat... Malgrat tot, sembla que s’ha anat controlant parcialment la pandèmia, la seva extensió i letalitat. El preu que s’ha hagut de pagar és provocar una recessió, però d’origen i de característiques molt diferents a les que estem acostumats. D’això vull parlar…
- Recuperació ràpida o recuperació segura. La recessió en la que ja hem entrat no té directament causes econòmiques, ja que l’aturada de l’economia ha estat provocada per decisions polítiques, repeteixo que crec encertades. Al no ser causada per un desequilibri intern de l’economia si no per una decisió de defensa sanitària, es podria pensar que la recuperació pot ser fàcil i prou ràpida, una vegada s’acabi el confinament i es vagi permetent tornar a la mobilitat “normal”. Crec que ens equivocaríem pensant i actuant amb aquesta idea, ja que no serà així. Tenim davant varis reptes i també algunes oportunitats. El primer segueix sent el que suposa el virus i que no desapareixerà a curt. El segon ve de la presa de consciència que la normalitat dels darrers anys era una normalitat dolenta, tant socialment com ecològicament. S’ha dit amb encert que això es “ploure sobre mullat”; i jo mateix deia fa uns dies que “no podem sortir de la crisi per la mateixa porta que hem entrat”, ja que una recuperació simple i ràpida seria fer passos enrere. El repte és que no podem tornar a un creixement amb més desigualtats ni a un creixement insostenible ecològicament. Hem de trobar un patró de creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu, com fa anys demana la UE, però sense fer gaire per ajudar a aconseguir-ho. Fins i tot, hem plantejar si hem de continuar “creixent”. La oportunitat és que caldria que veiéssim en la incomoditat i l’intens dolor que ens ha portat la pandèmia, la ocasió de posar en marxa, tant a nivell personal, local com global, mecanismes de revisió per fer canvis que ja fa anys que calien i no s’han fet.
- Un escenari complex. Els propers mesos i segurament anys, viurem en paral·lel diferents actuacions i etapes que veig, de forma simple, de la següent manera. La primera, que està en part reeixida però no pas superada ni molt menys, ha tingut com a prioritat detenir l’expansió de la malaltia i atendre als infectats. El sistema sanitari no estava preparat. La segona que ara comencem, però amb retard i amb pocs recursos, ha de tenir dos objectius: garantir un mínim de rendes a tota la població tant per raons de dignitat personal com per mantenir uns nivells acceptables de consum; per altra banda assegurar la supervivència de l’activitat econòmica tant d’empreses com d’organitzacions i de persones autònomes per permetre reprendre l’activitat evitant la destrucció del teixit productiu. És una tasca per tots però que demana una gran injecció de diner públic, polítiques monetàries i pressupostàries potents de les administracions. S’ha de complementar l’assistència directe a les persones i famílies vulnerables amb els ajuts que serveixin de forma indirecta a augmentar l’activitat econòmica i a generar llocs de treball. La tercera etapa, que hauria d’haver començat ja, ha de ser planificar la promoció de iniciatives i de inversions tant publiques com privades que entrarien en el capítol de la política industrial de reconversió. Alguns exemples: accelerar la transició energètica, reconvertir el sector turístic, millorar el sistema sanitari, repensar la mobilitat, adaptar treball i educació a les possibilitats que permet el progrés tecnològic… Cito algunes evidents; en podríem fer llistes molt llargues. Això no només demana una capacitat d’inversió important sinó que significa lideratge polític, pacte social, i temps.
Vull fer èmfasi en aquesta darrera paraula per evitar la creença que al ser una recessió provocada pel confinament, es recuperarà quan aquest s’acabi. Serà una recuperació llarga si volem que ens porti a una situació menys fràgil i més sostenible. Cal encert i paciència.
Joan Majó, enginyer i ex ministre