Aquests darrers dies he experimentat una sensació xocant. Vaig veure un programa de TV3 que es diu Economia en colors i per l’altra part m’han arribat a les meves mans dues publicacions que expressaven, les dues, la seva preocupació sobre el treball.
En Xavier Sala Martín és un conegut economista amb una gran capacitat de comunicació i que domina molt els temes macroeconòmics o d’economia global. Des de fa un temps, els diumenges a la nit ha estat protagonitzant un programa destinat a donar lliçons d’economia utilitzant formats molt originals. El diumenge dia set de gener, es va poder veure el darrer capítol d’aquesta sèrie de lliçons.
En aquesta sessió, que se celebrava en un teatre ple d’assistents, més o menys fans del Sala Martín, des de l’escenari ell va actuar, també teatralment, exposant les seves tesis sobre la situació del món, mitjançant la projecció de moltes estadístiques de la història, que a l’inici partia de 8.000 anys abans de Xt., fent veure que el món està molt millor. La referència temporal podia semblar una mica exagerada i per això segurament va seguir partint de l’any 1800. Les estadístiques i els seus arguments mostraven l’evolució de moltes de les diferents situacions en els diferents continents des de 1800 fins ara. Eren visions dinàmiques que es podien veure com havien anat evolucionant a través dels temps. Un veritable espectacle visual.
La seva tesi es concentrava en demostrar que hem millorat moltíssim, sobretot en el darrer període de la nostra història, caracteritzada per les dues revolucions, primer la industrial i després la tecnològica. I el seu propòsit desmentir el pessimisme que estem en un món amb tants problemes. En definitiva tranquil·litzar les nostres consciències, acabant amb la famosa frase del seu amic Jan Laporta quan era president del Barça: NO ESTAMOS TAN MAL.
Per altra part, les dues publicacions rebudes, m’han donat una altra visió que sense desmentir la del Sala Martín, sí que baixen a un terreny més realista i que ajuden a conscienciar a la societat d’una de les problemàtiques més preocupants: la degradació del treball com a valor humà. Una de les publicacions és “El treball digne, una tasca personal i comunitària” de Charo Castelló en els Documents d’ACO (Acció Catòlica Obrera) i l’altra “Ocupació de qualitat: resposta al fenomen dels treballadors i treballadores pobres”, dins dels Debats Catalunya Social de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. Malauradament els mitjans que aquestes entitats poden utilitzar estan molt lluny dels que en Sala Martín ha fet servir a través d’aquest programa d’audiències importants.
Totes dues publicacions tracten amb rigor, de quina manera en els darrers anys s’està escampant una idea que el treball és un aspecte residual de l’activitat econòmica, és a dir, està en funció de les rendibilitats dels negocis i de les empreses, que són el veritable motor de la humanitat. En aquesta línia, s’està afirmant que l’atur està baixant (“No estamos tan mal”), quan de fet el que s’està aconseguint és precaritzar el treball: salaris vitalment insuficients, temporalitat, jornades parcials, inseguretat laboral, etc. Tot plegat afectant les classes més pobres fins i tot en la seva salut física i mental.
No és la pretensió d’aquest escrit aprofundir en el detall d’aquestes visions, no precisament optimistes. Però si fer veure que contemplar la situació només en l’àmbit global, pot eclipsar l’evidència de veritables problemes. La pobresa, els desequilibris socials, les injustícies, el menysteniment dels drets humans, etc.
Es fa difícil doncs, posar en el mateix sac les dues visions.
Miquel Verdaguer – Gener 2018