Les condicions imposades a Grècia per la Unió Europea per aconseguir un nou rescat han suposat un xoc frontal amb l’electe govern de Syriza. Les propostes són tan antagòniques que s’ha hagut de pactar una treva de pocs mesos abans d’entrar a la batalla decisiva de negociació de les mesures que finalment s’han de prendre. Les amenaces d’impagament del deute i la sortida de Grècia de l’euro o de la Unió Europea són escenaris poc creïbles donades les greus conseqüències que suposarien, però el que està en joc no només és el model econòmic, sinó també el model polític. El primer ministre grec Tsipras ha acusat Mariano Rajoy de teixir aliances per fer caure el seu govern per la por a l’ascens de Podem a Espanya.
Una de les qüestions claus serà què fer amb el deute públic grec que arriba a la vertiginosa xifra de 245.000 milions d’euros, un 175% del seu PIB. Una xifra tan elevada Grècia no podrà pagar encara que volgués.
Però la solució que es doni a Grècia hauria de tenir una perspectiva molt més àmplia. El deute públic dels 18 països que integren l’eurozona supera els 9 bilions d’euros; el 94% del seu PIB. La majoria de països no compleixen amb el Tractat de Maastricht que obliga que el seu deute no superi el 60% del PIB. Bèlgica, Itàlia, Irlanda, Portugal, i Grècia també, han superat amb escreix el 100%, mentre que altres països, entre ells Espanya, es troben propers a aquesta xifra.
El problema no és només europeu, afecta també a altres països com els Estats Units amb un deute públic del 108% del PIB, o el Japó amb un 246%. Aquests nivells d’endeutament debiliten greument la democràcia i la capacitat política dels governs doncs les seves decisions es troben molt condicionades per la reacció dels mercats financers, que acaben imposant les seves regles. Cap país té capacitat suficient per actuar de forma aïllada. És imprescindible trobar solucions globals. La Unió Europea no pot esperar que s’arribi a un acord a nivell mundial, fet més que improbable, però tampoc pot esperar a resoldre els seus problemes quan li esclaten entre les mans. És ben sabut, malauradament, que la paraula anticipació no és una paraula de moda a Brussel·les. Preferiran maquillar la solució desplaçant durant anys una solució impossible.
Als governs sempre els ha resultat més còmode endeutar-se, eliminar despeses supèrflues, aplicar retallades o augmentar -amb justícia- els impostos. Els dirigents polítics i econòmics somien amb que la recuperació anirà reduint la relació deute / PIB, especialment si la inflació augmenta. Amb aquesta excusa traslladen els problemes al futur.
Tenint present la volatilitat de l’entorn econòmic mundial, el nivell del deute i els dèficits existents, confiar que un futur creixement resoldrà el problema no deixa de ser una il·lusió. A Espanya, per exemple, el dèficit de l’any 2015 arribarà uns 50.000 milions, que redundaran en més deute i en un major cost financer.
La crisi actual hauria pogut tenir conseqüències encara més perverses de no haver pogut accedir a un endeutament massiu. Espanya, des de l’inici de la crisi ha augmentat el deute públic en més de 600.000 milions. Afortunadament, el tipus d’interès està en mínims, però no durarà eternament. Com podran els Estats enfrontar-se a una nova possible crisi econòmica si ja no té marge per seguir endeutant? Com podran fer front a una futura pujada del tipus d’interès? El que és evident és que els països no poden endeutar indefinidament.
Si Europa opta per un creixement sòlid i sostenible, ha de reestructurar el deute d’alguns països i posar límit a futurs endeutaments. En el cas d’Espanya suposaria oblidar temporalment d’un deute de 400.000 milions. No es podrà fàcil i menys si inclou un quitament, que políticament seria inviable per als governs europeus.
En qualsevol cas, les conseqüències de reestructurar el deute són greus per als creditors i entre aquests, indirectament, es troba gent humil que ha confiat els seus estalvis a fons de pensions o instruments financers similars. No pot tenir el mateix tracte el petit estalviador que els inversors especulatius.
El problema de l’excessiva deute públic d’alguns països europeus no és un problema menor i algun dia caldrà afrontar-lo. Es tracta d’una situació complexa amb fortes repercussions, motiu per intentar resoldre com més aviat millor, i així disposar de bases sòlides per impulsar el creixement i l’ocupació.
Francesc Raventós, Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat en el Diario Público el 04 de març del 2015
Las condiciones impuestas a Grecia por la Unión Europea para conseguir un nuevo rescate han supuesto un choque frontal con el electo gobierno de Syriza. Las propuestas son tan antagónicas que se ha tenido que pactar una tregua de pocos meses antes de entrar en la batalla decisiva de negociación de las medidas que finalmente deberán tomarse. Las amenazas de impago de la deuda y la salida de Grecia del euro o de la Unión Europea son escenarios poco creíbles dadas las graves consecuencias que supondrían, pero lo que está en juego no sólo es el modelo económico, sino también el modelo político. El primer ministro griego Tsipras ha acusado a Mariano Rajoy de tejer alianzas para hacer caer su gobierno por el miedo al ascenso de Podemos en España.
Una de las cuestiones claves será qué hacer con la deuda pública griega que alcanza la vertiginosa cifra de 245.000 millones de euros, un 175% de su PIB. Una cifra tan elevada Grecia no podrá pagarla aunque quisiera.
Pero la solución que se dé a Grecia debería tener una perspectiva mucho más amplia. La deuda pública de los 18 países que integran la eurozona supera los 9 billones de euros; el 94% de su PIB. La mayoría de países no cumplen con el Tratado de Maastricht que obliga a que su deuda no supere el 60% del PIB. Bélgica, Italia, Irlanda, Portugal, y Grecia también, han superado con creces el 100%, mientras que otros países, entre ellos España, se encuentran próximos a esta cifra.
El problema no es solamente europeo, afecta también a otros países como Estados Unidos con una deuda pública del 108% del PIB, o Japón con un 246%. Estos niveles de endeudamiento debilitan gravemente la democracia y la capacidad política de los gobiernos pues sus decisiones se hallan muy condicionadas por la reacción de los mercados financieros, que acaban imponiendo sus reglas. Ningún país tiene capacidad suficiente para actuar de forma aislada. Es imprescindible encontrar soluciones globales. La Unión Europea no puede esperar a que se llegue a un acuerdo a nivel mundial, hecho más que improbable, pero tampoco puede esperar a resolver sus problemas cuando le estallen entre las manos. Es bien sabido, desgraciadamente, que la palabra anticipación no es una palabra de moda en Bruselas. Preferirán maquillar la solución desplazando durante años una solución imposible.
A los gobiernos siempre les ha resultado más cómodo endeudarse, que eliminar gastos superfluos, aplicar recortes o aumentar —con justicia— los impuestos. Los dirigentes políticos y económicos sueñan con que la recuperación irá reduciendo la relación deuda/PIB, especialmente si la inflación aumenta. Con esta excusa trasladan los problemas al futuro.
Teniendo presente la volatilidad del entorno económico mundial, el nivel de la deuda y los déficits existentes, confiar que un futuro crecimiento resolverá el problema no deja de ser una ilusión. En España, por ejemplo, el déficit del año 2015 alcanzará unos 50.000 millones, que redundarán en más deuda y en un mayor coste financiero.
La crisis actual habría podido tener consecuencias todavía más perversas de no haber podido acceder a un endeudamiento masivo. España, desde el inicio de la crisis ha aumentado la deuda pública en más de 600.000 millones. Afortunadamente, el tipo de interés está en mínimos, pero no durará eternamente. ¿Cómo podrán los Estados enfrentarse a una nueva posible crisis económica si ya no tiene margen para seguir endeudándose? ¿Cómo podrán hacer frente a una futura subida del tipo de interés? Lo que es evidente es que los países no pueden endeudarse indefinidamente.
Si Europa opta por un crecimiento sólido y sostenible, deberá reestructurar la deuda de algunos países y poner límite a futuros endeudamientos. En el caso de España supondría olvidarse temporalmente de una deuda de 400.000 millones. No hay ninguna opción fácil y menos si incluye una quita, que políticamente sería inviable para los gobiernos europeos.
En cualquier caso, las consecuencias de reestructurar la deuda son graves para los acreedores y entre éstos, indirectamente, se encuentra gente humilde que ha confiado sus ahorros a fondos de pensiones o instrumentos financieros similares. No puede tener el mismo trato el pequeño ahorrador que los inversores especulativos.
El problema de la excesiva deuda pública de algunos países europeos no es un problema menor y algún día habrá que afrontarlo. Se trata de una situación compleja con fuertes repercusiones, motivo para intentar resolverlo cuanto antes, y así disponer de bases sólidas para impulsar el crecimiento y la ocupación.
Francesc Raventós, Exdecano del Colegio de Economistas de Cataluña
Artículo publicado en el Diario Público el 04 de marzo de 2015