Com a membre del jurat, he tingut la possibilitat de llegir un treball, al que hem atorgat el premi “Catalunya Europa Segle XXI” de la Fundació del mateix nom. M’ha resultat molt interessant, perquè m’ha permès conèixer dades i enquestes que m’han confirmat opinions personals que he escrit i repetit sovint. Les sintetitzo així: “Des de fa uns anys, la percepció que molts ciutadans tenen dels beneficis que ha representat per a ells la construcció europea ha anat disminuint, i en alguns casos es converteix més en un problema que en una solució. Això està posant en perill la seva continuïtat. Cal analitzar aquesta situació intentant separar el que correspon a la realitat i el que potser només és una percepció incorrecta. De forma molt ràpida, analitzo alguns aspectes.
- Beneficis directes o indirectes. Deixo de banda els beneficis no quantificables però molt importants: pau, llibertat, democràcia, seguretat, protecció… Centrant-me només en el econòmics, crec que l’existència del mercat únic ha tingut un efecte molt positiu en la modernització i la capacitat de creació de riquesa de les economies de tots els estats integrats a la UE. Els que, con nosaltres, vam tardar a incorporar-nos, ho vam experimentar amb claredat. Ara bé, és evident que la riquesa creada s’ha anat distribuint cada cop pitjor en les darreres dècades, de forma que les desigualtats han anat augmentant molt en l’interior de molts països i no s’han reduït prou entre països. La UE ha tingut un èxit extraordinari en la creació del mercat, però no ha estat prou eficaç en les possibles mesures de correcció del mercat per assegurar els drets socials. Dit d’una altra manera: Els beneficis evidents del mercat únic no s’ha repartit prou entre els estats ja que la política de “convergència de les economies” no ha funcionat; i la majoria dels estats no han sabut, o volgut, redistribuir internament els beneficis entre els seus guanyadors i perdedors. Cal dons fer retrets tant a la política europea com a les polítiques estatals, que en part està condicionada per aquella. A la primera, perquè ha deixat per més tard la “Europa Social”, i a les segones, per les seves polítiques neoliberals.
- Realitat i percepció. Els beneficis econòmics que la majoria dels ciutadans europeus hem rebut de la UE han estat molt més indirectes que directes, ja que el fet que l’obertura de mercats hagi suposat el creixement d’empreses, l’augment d’exportacions, i la creació de llocs de treball, no és quelcom que hom experimenti directament, cosa que sí que passa amb una subvenció o un ajut. El pressupost comunitari és relativament molt petit (menys de un 1% del PIB comunitari) i per tant només ha suposat ajuts directes a una part de la població. Els beneficis que anomeno indirectes (creixement i fons estructurals) han estat molt més grans durant molts anys i els hem gaudit de forma inconscient, sobre tot els qui no coneixien etapes anteriors. Però s’han estroncat amb l’ampliació de membres i sobre tot amb la crisi. Per combatre-la, les polítiques que molts governs han aplicat, en complicitat amb les autoritats europees, han estat equivocades i han perjudicat la part més feble de la població. Això ha provocat una percepció mol negativa de la UE, encara que aquí, sovint “Brussel·les” hagi estat l’excusa per aplicar polítiques que afavorien interessos concrets (reforma laboral, reformes fiscals regressives, amnistia…).
- Mesures de futur a la UE. En primer lloc, cal que la UE (però sobre tot, la zona Euro) complementi les seves polítiques econòmiques, amb polítiques socials. En segon lloc, cal que, igual que imposa als Estats directives amb límits i mesures en matèria monetària i fiscal, ho faci també en matèria laboral i social. En tercer lloc, cal que s’augmenti de forma important el pressupost comunitari, permetent transferències de fons cap als països menys rics, que es materialitzin en inversions europees de caràcter productiu, i en mutualització de riscos. Finalment, cal que totes aquestes actuacions siguin més perceptibles per als ciutadans, i aquests tinguin una major participació democràtica en les corresponents decisions, i una major percepció de solidaritat entre els membres d’un mercat i una moneda únics. A títol d’exemple, s’hauria de desenvolupar ràpidament el contingut del “Pilar Europeu de Drets Socials” aprovat fa uns mesos a Göteborg; s’hauria de seguir el camí iniciat amb el “Fons Europeu de garantia de dipòsits bancaris”, construint un possible “Fons Europeu d’Assegurança d’Atur” complementari o substitutiu dels estatals; i, per fer això possible, s’hauria de convertir en comunitari l’Impost de Societats, fet que serviria també per resoldre el dumping fiscal dins de la UE.
Les possibles exigències de Schultz per la Gran Coalició amb Merkel, i l’aparent forta voluntat europeista de Macron, poden ajudar a avançar en aquesta línia? Esperem-ho.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.