Tots tenim clar que, en una economia de mercat lliure (encara que regulat) l’èxit d’una empresa està basat en la seva competitivitat. No m’acaba d’agradar la paraula, ja que fa la impressió que estiguem en un joc de vencedors i vençuts, i no és només això. La utilitzo més aviat en el sentit de “ser competent” en la manera de fer les coses: qualitat, preus, costos, servei…
Estem vivint aquest darrers anys un important enfrontament entre els corrents “globalitzadors” (neoliberals), i els “proteccionistes” (populistes), a l’hora de promoure noves mesures polítiques. Per això m’agrada recordar que les polítiques d’afavoriment de la competitivitat no poden ser les mateixes quan es pensa en la competitivitat interior que quan es necessita competitivitat exterior, és a dir quan es tracta de competir en mercats oberts a l’exterior i no en mercats tancats, com ha passat en el cas espanyol durant les darreres dècades. En aquest cas, la productivitat interna de l’empresa, passa a tenir un paper fonamental, ja que altres elements, de proximitat o de protecció, han desaparegut.
D’aquí se’n deriven moltes línies d’actuació, però només em vull referir ara a una: la dimensió i la gestió empresarial. Durant els últims anys hem vist com moltes empreses espanyoles han augmentat molt les seves exportacions; però el dèficit comercial espanyol ha crescut molt ja que les importacions també han augmentat, però encara més. Dit d’una altra manera: moltes empreses han millorat la seva competitivitat, però l’economia espanyola en conjunt, no.
He escoltat moltes vegades dir que la raó està en que la productivitat de les empreses espanyoles és encara inferior a la de les empreses del països del centre d’Europa, i molt especialment de les alemanyes. Aquesta és una veritat a mitges; estic més aviat d’acord amb l’Antón Costas quan explica que les empreses grans i mitjanes d’aquí han assolit nivells de productivitats semblants a les de fora, i en canvi, les empreses petites la tenen més baixa en relació a les petites de fora. El mal resultat global és degut al fet que, proporcionalment, aquí hi moltes menys empreses grans i mitjanes que allà, i en canvi moltes més de petites.
Simplificant, cal concloure que, en el procés d’obertura comercial a Europa i també al món, un els nostres problemes de competitivitat com a país, tant aquí com al conjunt de l’Estat, està en la dimensió empresarial.
Recordo que en els anys 80 hi havia al Ministeri d’Indústria una Direcció General específica per a petites empreses. No sé què se’n ha fet… Cal una atenció especial envers elles, però adaptada els nous temps. Necessitem polítiques de protecció i ajut a les empreses per tal que neixin i es desenvolupin, però també polítiques d’estímul a la posterior continuïtat del creixement per tal d’adquirir, per desenvolupament endogen o per fusions, una dimensió superior que permeti una competitivitat en mercats exteriors, i uns sistemes de gestió professionalitzada d’acord amb les necessitats de la nova dimensió. També s’hauria de veure si cal revisar algunes mesures que poden significar incentius al no creixement, fent-ho evidentment de forma selectiva per no perjudicar aquells sectors que, per la seva naturalesa i el seu àmbit d’actuació, poden seguir estant integrats per empreses petites.
Joan Majó, enginyer i ex ministre