15/01/2019
Mescladís és una entitat sense ànim de lucre (Fundació Ciutadania Multicultural FCM) dedicada a la inserció sociolaboral de persones en situació de risc i especialment orientada a nois i noies provinents de la immigració. El projecte que es va posar en marxa l’any 2004, actualment està consolidat i és reconegut en el sector social pel seu impacte social i la seva trajectòria. Col·labora amb moltes altres entitats de caràcter social com Càritas, Taula de Gent Gran, Creu Roja, ACCEM, Fundació Pere Tarrés, Comissió Catalana Ajuda al Refugiat… A Mescladís hi treballen 14 persones de les quals 12 són exalumnes. Parlem amb el seu director, en Martín Habiague, que ens explica el projecte:
Com vau començar amb aquest projecte?
Vam començar l’any 2004, ja que en poc temps Barcelona va passar a ser una ciutat que emigrava a rebre molts immigrants. Vam decidir aportar un granet de sorra en positiu a la transformació social que feia la ciutat.
Mescladís està organitzada en diferents àrees, la principal és “Cuinant oportunitats”, a on donem una nova oportunitat, formant ajudants de cuina i cambrers, per reinserir, especialment a joves, a la societat, mitjançant la restauració. La majoria són persones sense papers, i intentem que amb les feines que sorgeixen després de les pràctiques regularitzin la seva situació i passin a cotitzar i a tenir drets. Formem unes 80 persones a l’any. Per un altre cantó fem tallers de cuina intercultural per a totes les edats, a on treballem la cohesió social i són un pretext i un context per fer comunitat.
Font – Mescladís
Com vau conèixer Acció Solidària Contra l’Atur?
Vam conèixer Acció Solidària Contra l’Atur perquè l’any 2007 ens vam presentar i se’ns va concedir un Premi Josep M. Piñol a la Innovació. Per nosaltres va ser un gran impuls rebre el premi, i vam poder avançar molt en el nostre projecte. Ara ja tenim una trajectòria, i durant aquests anys hem demanat algun ajut puntual a la vostra Fundació per tirar endavant alguns projectes. Actualment tenim dos espais diferents, per una banda, l’espai Escola/Tallers situat al carrer de Casp 144 i d’altra, l’Espai Bar/ Terrassa al carrer Carders 35 al Born. Un 90% del pressupost de Mescladís el generem per activitats pròpies, la resta prové de subvencions i d’ajuts particulars.
Perquè heu vingut de nou a ASCA?
Ara us hem vingut a demanar ajuda amb el nou projecte: un restaurant – escola que estem a punt d’obrir a C/ Compte Borrell 122. Volem inaugurar al mes de març de 2019. Volem combinar en un mateix espai l’Escola Taller i un restaurant. Això permetria unificar els tallers de cuina amb les pràctiques i situar-ho en un entorn real incrementant la visibilitat de l’entitat. L’espai d’uns 200m2 té una capacitat per a 90 persones.
En què us ha ajudat Acció Solidària Contra l’Atur?
A part de rebre el finançament, el fet de presentar un analitzar un pla d’empresa, ens ha obligat a fer un esforç, exigir-nos un procés de reflexió que és fonamental per dur a terme un projecte.
Què ha estat el més difícil?
Tot ha anat força ben encaminat, potser com hi ha obres pel mig, els temps que calculàvem no es compleixen, ja que sempre apareixen sorpreses. La resta ha anat bé.
Font – Mescladís
Com veus el projecte d’aquí a 5 anys?
Volem ser un referent en l’àmbit de l’hosteleria, per dir-ho de forma simple ens agradaria ser la “Hofmann” del sector social, per tant arribar a l’excel·lència. Això ens permetria accelerar la contractació dels nostres alumnes. Ens volem consolidar a través d’aquest projecte.
Que recomanaries a futurs emprenedors?
Jo recomanaria per múltiples raons que es posessin en contacte amb Acció Solidària Contra l’Atur, no només per les condicions econòmiques, sinó també pel capital humà que hi ha al darrera.
Amb tot, una vegada presentat el cas a la taula de projectes d’Acció Solidària Contra l’Atur i donat el vistiplau a la viabilitat del projecte, hem acordat concedir un préstec sense interessos de 15.000 €, per fer la posta a punt de l’obra menor i re-disseny de l’espai, que de forma voluntària un equip -arquitecte/dissenyador- ha preparat el projecte d’interiorisme. El local té els permisos d’activitat i de sortida de fums i així consolidar nou llocs de feina.
Per tant, si voleu menjar bé, i a més ajudar a un projecte d’inserció sociolaboral podeu anar a:
Mescladís Espai Bar Terrassa.
C / Compte Borrell 122 C/ Carders 35 al Born.
08015 – Barcelona 08003 – Barcelona
06/07/2017
[:CA]Ens diuen que estem vivint una crisi que era difícil preveure, i pot ser cert, però també ho és que podíem conèixer molt be els seus efectes abans que arribés. Tots havíem estat veient com a espectadors privilegiats les repetides crisis que patien els països llatinoamericans durant les últimes dècades del segle XX. L’any 2015 Paul Singer ens ho recordava en una de les sessions del “Congreso Internacional de Cooperativas y economia social y solidaria” celebrat a Santiago de Xilè.
Paul Singer
Llatinoamèrica, –començant a Brasil i acabant anys després a Argentina–, va viure una crisi generalitzada com la que més tard es produiria als Estat Units i Europa, i com aquí, els efectes econòmics i socials sobre la població d’aquells països van ser devastadors. Milions de persones, a un nivell desconegut fins aleshores, perderen la feina i simultàniament els desnonaments van deixar sense casa milers de famílies. El nombre de persones que vivien al carrer va superar qualsevol xifra imaginable. L’any 2001, la situació viscuda a Brasil es va repetir a l’Argentina. Durant aquest període, un dels pocs aspectes positius que es van viure, diu Paul Singer, va ser la creació de cooperatives de treball, com a eina d’organització i autogestió dels treballadors.
Pels qui creuen que les crisis son inequívocs senyals del proper col·lapse del capitalisme aquest començament de segle va ser un no parar. No caldria aturar-nos massa a comentar-ho, si no fos que mentre elucubrem sobre l’enlluernador però improbable col·lapse fulminant del capitalisme, ens oblidem que cada crisi és una derrota real de les classes populars, en la que es perden drets socials guanyats durament al llarg dels anys.
I en aquest sentit, aquesta crisi no ha tingut una sortida diferent de les anteriors, i les polítiques que s’han aplicat lluny de reestructurar el sistema financer, causant i motor del desastre, es van centrar en la política laboral i els drets socials per així traslladar-ne els costos a les classes populars.
Un dels efectes més rellevants, tal com va succeir a Llatinoamèrica, ha estat l’anomenada deslaboralització, que de retruc ha portat precarietat laboral, baixada de salaris i drenatge de recursos per mantenir l’estat del benestar.
La deslaboralització, consisteix a externalitzar la contractació laboral i realitzar els treballs propis de l’empresa mitjançant contractes de naturalesa mercantil o civil que permeten aconseguir una reducció de costos socials i una pèrdua de drets dels treballadors.
No és el resultat de l’acció de forces espontànies i impredictibles sinó d’una política estudiada i coherent aplicada mitjançant una acció empresarial, elaborada amb caràcter general i sistemàtic.
Ja abans de la crisi, el sector públic va ser el banc de proves d’aquesta política. Seguint idees ultraliberals, que l’esquerra va assumir sense cap incomoditat, va aparèixer la prèdica sobre la necessitat d’externalitzar la prestació de serveis per part de les administracions. La raó era una pretesa ineficàcia i baixa productivitat del sector públic per actuar en l’àmbit del mercat. A quasi totes les administracions, va entrar la dèria que s’havia de reduir el personal a càrrec seu, encara que per aconseguir-ho fos necessari contractar, en alguns casos a major cost, empreses externes. Els serveis externalitzats podien ser més cars o de menys qualitat, però tothom deia que eren més eficients.
La reducció de despeses de personal de les administracions públiques es va portar a uns nivells que cap empresa mercantil hagués pogut assumir sense, en alguns casos, posar en risc la seva viabilitat. Així es va aconseguir el primer objectiu: tothom donava per cert, quasi sempre sense cap evidència empírica, que el sector públic era ineficient i calia reduir el seu personal tant com es pogués.
Aleshores va arribar el punt de traslladar aquesta política d’externalització a les empreses mercantils i la crisi va assenyalar el moment oportú per dur-la a terme. Només calia trobar les formes contractuals adients, i qualsevol alternativa al contracte laboral era bona. Es van triar el que els experts descriuen com “figures jurídiques frontereres amb el contracte de treball destinades a donar cobertura a la realització de l’activitat laboral com si fos realitzada per un tercer aliè a l’empresa utilitzant contractes difusos i inconcrets que estableixen zones jurídiques de qualificació dubtosa”.
La figura jurídica que s’ajustava més a aquest criteri i que més freqüentment utilitzada va ser la del treballador autònom que es va adoptar de forma generalitzada encara que no va ser l’única: els contractes de realització d’obra o servei, l’arrendament de serveis, o els contractes societaris, entre els que estan les societats cooperatives, van ser bons instruments per assolir el fi que es perseguia.
Totes aquestes formes jurídiques tenen en comú permetre una contractació amb costos menors, ja que com no es tracta de veritables empreses, sinó d’entelèquies jurídiques sota les quals només hi ha treball, no han de suportar despeses d’estructura que disminueixin l’estalvi que prové totalment de la reducció de costos laborals. L’autoexplotació i la reducció de contribucions socials, son les fonts d’aquest l’estalvi de què se n’aprofita exclusivament l’empresari contractador.
La independència i capacitat d’autoorganització del treball que es pressuposa que té qualsevol empresari no planteja cap problema a qui contracta, ja que “tenen poders contractuals hegemònics, dins de la regulació legal, i poden assegurar per la seva dependència socioeconòmica la suficient subjecció del contractista autònom a les seves directrius”.
Les cooperatives, en moltes ocasions han estat una forma jurídica especialment adaptable per ser utilitzades com a instrument d’aquesta deslaboralització. Una instrumentalització que no ens hauria de sorprendre perquè no es nova. Experiències anteriors no en falten i el mateix Paul Singer explica com a Brasil alguns sindicats patronals van adoptar la forma jurídica de cooperativa per dur a terme de manera “més discreta” les seves activitats.
Les cooperatives no han estat l’únic ni el més important instrument jurídic de deslaboralització i per tant no es pot dir que siguin el problema. Però el moviment cooperatiu forma part del problema i per això mateix hem de dir que el cooperativisme té un problema.
Els actuals set principis cooperatius establerts per l’ACI son massa inconcrets per regular una forma organitzativa de base solidària. Les cooperatives van néixer abans que les societats anònimes i Marx va veure en unes i altres l’instrument sobre què construir una relació econòmica més justa i solidària. Però això passava a mitjans del segle XIX i avui ni el capitalisme ni els models de gestió empresarial son els mateixos.
Les cooperatives tenen el repte d’organitzar-se, no tan sols per deixar de ser instrument de precarització del treball, sinó per ser instrument de transformació social. Per fer-ho, és necessària una reflexió en profunditat sobre el moviment cooperatiu i clares propostes de canvi, que pel be de les mateixes cooperatives no haurien de trigar a fer-se.
JOSEP EDO PUERTAS – Economista
Article publicat a la revista Cooperació Catalana, núm. 410, de juny de 2017[:es]Nos dicen que estamos viviendo una crisis que era difícil prever, y puede ser cierto, pero también lo es que podíamos conocer mucho be sus efectos antes de que llegara. Todos habíamos sido viendo como espectadores privilegiados las repetidas crisis que sufrían los países latinoamericanos durante las últimas décadas del siglo XX. El año 2015 Paul Singer nos lo recordaba en una de las sesiones del “Congreso Internacional de Cooperativas y economía social y solidaria” celebrado en Santiago de Chileno.
Paul Singer
Latinoamérica, –empezando en Brasil y acabando años después en Argentina–, vivió una crisis generalizada como la que más tarde se produciría en los Estado Unidos y Europa, y como aquí, los efectos económicos y sociales sobre la población de aquellos países fueron devastadores. Millones de personas, a un nivel desconocido hasta entonces, perdieron el trabajo y simultáneamente los desahucios dejaron sin casa miles de familias. El número de personas que vivían en la calle superó cualquier cifra imaginable. El año 2001, la situación vivida en Brasil se repitió en Argentina. Durante este periodo, uno de los pocos aspectos positivos que se vivieron, dice Paul Singer, fue la creación de cooperativas de trabajo, como herramienta de organización y autogestión de los trabajadores.
Por quien creen que las crisis sueño inequívocos señales del próximo colapso del capitalismo este comienzo de siglo fue un no parar. No habría que pararnos demasiado a comentarlo, si no fuera que mientras elucubramos sobre el deslumbrante pero improbable colapso fulminante del capitalismo, nos olvidamos que cada crisis es una derrota real de las clases populares, en la que se pierden derechos sociales ganados duramente a lo largo de los años.
Y en este sentido, esta crisis no ha tenido una salida diferente de las anteriores, y las políticas que se han aplicado lejos de reestructurar el sistema financiero, causando y motor del desastre, se centraron en la política laboral y los derechos sociales para así trasladar los costes a las clases populares.
Uno de los efectos más relevantes, tal como sucedió en Latinoamérica, ha sido la llamada deslaboralización, que de retruque ha traído precariedad laboral, bajada de salarios y drenaje de recursos para mantener el estado del bienestar.
La deslaboralización, consiste a externalizar la contratación laboral y realizar los trabajos propios de la empresa mediante contratos de naturaleza mercantil o civil que permiten conseguir una reducción de costes sociales y una pérdida de derechos de los trabajadores.
No es el resultado de la acción de fuerzas espontáneas e impredecibles sino de una política estudiada y coherente aplicada mediante una acción empresarial, elaborada a todos los efectos y sistemático.
Ya antes de la crisis, el sector público fue el banco de pruebas de esta política. Siguiendo ideas ultraliberales, que la izquierda asumió sin ninguna incomodidad, apareció la prédica sobre la necesidad de externalizar la prestación de servicios por parte de las administraciones. La razón era una pretensa ineficacia y baja productividad del sector público para actuar en el ámbito del mercado. A casi todas las administraciones, entró la obsesión que se tenía que reducir el personal a cargo suyo, aunque para conseguirlo fuera necesario contratar, en algunos casos a mayor coste, empresas externas. Los servicios externalizados podían ser más caros o de menos calidad, pero todo el mundo decía que eran más eficientes.
La reducción de gastos de personal de las administraciones públicas se trajo a unos niveles que ninguna empresa mercantil hubiera podido asumir sin, en algunos casos, poner en riesgo su viabilidad. Así se consiguió el primer objetivo: todo el mundo daba por cierto, casi siempre sin ninguna evidencia empírica, que el sector público era ineficiente y había que reducir su personal tanto como se pudiera.
Entonces llegó el punto de trasladar esta política de externalización a las empresas mercantiles y la crisis señaló el momento oportuno para llevarla a cabo. Sólo había que encontrar las formas contractuales adecuadas, y cualquier alternativa en el contrato laboral era buena. Se eligieron el que los expertos describen como “figuras jurídicas fronterizas con el contrato de trabajo destinadas a dar cobertura a la realización de la actividad laboral cómo si fuera realizada por un tercero ajeno a la empresa utilizando contratos difusos e inconcretos que establecen zonas jurídicas de calificación dudosa”.
La figura jurídica que se ajustaba más a este criterio y que más frecuentemente utilizada fue la del trabajador autónomo que se adoptó de forma generalizada aunque no fue la única: los contratos de realización de obra o servicio, el arrendamiento de servicios, o los contratos societarios, entre los que están las sociedades cooperativas, fueron buenos instrumentos para lograr el fin que se perseguía.
Todas estas formas jurídicas tienen en común permitir una contratación con costes menores, puesto que cómo no se trata de verdaderas empresas, sino de entelequias jurídicas bajo las cuales sólo hay trabajo, no tienen que soportar gastos de estructura que disminuyan el ahorro que proviene totalmente de la reducción de costes laborales. El autoexplotación y la reducción de contribuciones sociales, sueño las fuentes de este el ahorro de que se aprovecha exclusivamente el empresario contractador.
La independencia y capacidad de autoorganización del trabajo que se presupone que tiene cualquier empresario no plantea ningún problema a quien contrata, puesto que “tienen poderes contractuales hegemónicos, dentro de la regulación legal, y pueden asegurar por su dependencia socioeconómica la suficiente sujeción del contratista autónomo a sus directrices”.
Las cooperativas, en muchas ocasiones han sido una forma jurídica especialmente adaptable para ser utilizadas como instrumento de esta deslaboralización. Una instrumentalización que no nos tendría que sorprender porque no es nueva. Experiencias anteriores no faltan y el mismo Paul Singer explica como Brasil algunos sindicatos patronales adoptaron la forma jurídica de cooperativa para llevar a cabo de manera “más discreta” sus actividades.
Las cooperativas no han sido el único ni el más importante instrumento jurídico de deslaboralización y por lo tanto no se puede decir que sean el problema. Pero el movimiento cooperativo forma parte del problema y por eso mismo tenemos que decir que el cooperativismo tiene un problema.
Los actuales siete principios cooperativos establecidos por el ACI son demasiado inconcretos para regular una forma organizativa de base solidaria. Las cooperativas nacieron antes de que las sociedades anónimas y Marx vio en unas y otras el instrumento sobre qué construir una relación económica más justa y solidaria. Pero esto pasaba a mediados del siglo XIX y hoy ni el capitalismo ni los modelos de gestión empresarial son los mismos.
Las cooperativas tienen el reto de organizarse, no tan sólo para dejar de ser instrumento de precarización del trabajo, sino para ser instrumento de transformación social. Para hacerlo, es necesaria una reflexión en profundidad sobre el movimiento cooperativo y claras propuestas de cambio, que por el cordero de las mismas cooperativas no tendrían que tardar a hacerse
JOSEP EDO PUERTAS – Economista
Artículo publicado en la revista Cooperació Catalana, núm. 410, de junio de 2017[:]