Teletreball i teleactivitat
Aquest darrers mesos hem experimentat, de forma personal més o menys intensa o veient el que passava al voltant, uns canvis molt importants en la forma de treballar. Tots hem vist també canvis en la manera de fer moltes altres coses. Ens equivocaríem si no analitzem simultàniament el que està passant en quatre àrees de la nostra vida: el treball retribuït, el treball voluntari, les relacions socials, i les relacions familiars. Sabem que les grans oportunitats que han obert tant el progrés en la digitalització com l’increment de la mobilitat de persones, de coses, i de bits, poden canviar molt els nostres costums en totes aquestes àrees, i ens hi hem de saber adaptar per aconseguir que suposin un augment del benestar personal i col·lectiu.
No és d’estranyar que unes circumstàncies inesperades que obliguen a reduir de forma important els contactes personals, hagin produït una acceleració en l’aprofitament d’aquestes oportunitats. Això obliga a repensar normes, tant socials com econòmiques, amb canvis que segurament es mantindran parcialment una vegada hagin desaparegut aquestes circumstàncies. Vull parlar sobre tot del treball, però no només ja que haurem de fer adaptacions en molts altres aspectes de la vida. Faig quatre senzills apunts.
- Límits del teletreball. Augmentarà molt, però no oblidem que seguirà havent-hi una part molt important de l’economia productiva i de serveis que necessitarà una certa presencia personal per a la fabricació d’aparells, la construcció d’infraestructures, la manipulació d’objectes, el moviment de mercaderies, la obtenció de recursos físics, l’eliminació de residus, l’atenció a les persones… Algunes tasques es poden realitzar i controlar a distància, però no sempre és possible ni sempre és el millor. Quan el treball faci referencia a la producció de dades, la creació i transmissió d’informació, la recol·lecció de coneixements o d’opinions, i d’altres elements immaterials “digitalitzables”, el teletreball assumirà, com ja està fent, una part molt important de l’activitat i demanarà uns nous espais, unes noves mesures, unes noves eines, i unes noves competències. Hem de preveure la coexistència de al menys dos tipus de treball, fet que augmentarà la dificultat de la seva organització ja que no es tracta d’un canvi sinó d’una diversificació i un augment de la complexitat.
- Espais. Per a la gran majoria de la població sempre hi ha hagut un espai “familiar” o “privat”, i un altre espai de “feina”. La circumstancial situació actual les ha unificat. Cal aconseguir que no es confongui el concepte de “teletreball” amb “treball des de casa”, ja que això comporta inconvenients que poden afectar tant a la qualitat del treball com al funcionament familiar. Seguiran havent-hi “llocs de treball” (la fàbrica, l’oficina, l’escola, l’hospital…) però molts dels que hi treballin podran fer-ho de forma “no presencial”, al menys en una part important del seu temps. Això vol dir que caldrà organitzar urgentment una quantitat gran d’espais (privats o públics; individuals o col·lectius) que estalviïn el desplaçament però que evitin haver de donar una doble funció al menjador o a la cambra, cosa que representa un greu problema, sobre tot per a moltes persones de famílies amb recursos limitats. Parlant d’altres espais, crec que, sent molt útil, l’espai telemàtic no pot monopolitzar els contactes personals. En tota la relació humana, tant de feina com social o familiar, el contacte físic és un element que no pot desaparèixer ja que la persona es relaciona a través de cinc sentits i la connexió telemàtica queda reduïda a la oïda i la vista. Això val també per a les relacions entre persones que treballen en una mateixa empresa o organització i que necessiten elements fora dels purament laborals que els creïn sensació de pertinença i col·laboració.
- Mesures. L’activitat laboral té un seguit de paràmetres que permeten valorar el treball de les persones i que estan molt lligades a la presencia (horaris, disponibilitat, vacances…). La connectivitat i el teletreball faran que perdin molta part de la importància aquests paràmetres i que el valor personal es centri en els resultats, cosa que és molt bona per a tots. Però al mateix temps cal que s’estableixin nous criteris i normes per evitar que aquest canvi redueixi la protecció i els drets de les persones quan treballin per a organitzacions que puguin abusar d’ells aplicant el seu propi criteri.
- Eines i competències. S’han d’adquirir noves competències, no cal dir-ho, relacionades amb la utilització de les noves eines. A més de per a que serveixen i de com treure’n el millor profit, la competència vol dir també saber quins son els seus límits i els seus perills. Calen normes sobre la utilització que estableixin recomanacions i imposicions, sense que això pugui semblar una limitació arbitraria de la llibertat personal. En l’espai de la mobilitat de vehicles ha calgut establir carrils, direccions prohibides, semàfors, límits de velocitat… Igualment en l’espai telemàtic hem d’acceptar limitacions relacionades amb la privacitat, la fiabilitat, la manipulació, i el rigor, tant per la protecció pròpia com la de tercers.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
