L’economia del postcoronavirus
El Covid 19 serà durant anys una pesada llosa per a la societat. Trigarem a refer-nos de la destrucció de riquesa, tancament d’empreses, atur elevat, pèrdua de poder adquisitiu, traumes socials i por a el futur.
Els bancs centrals i els governs occidentals han evitat un major enfonsament de l’economia i han pal·liat les conseqüències socials. Han inundat de recursos financers a el sector públic i privat amb “paquets de rescat” que fins a l’abril del 2020 han sumat 7,8 bilions de dòlars, equivalents a un 10% de l’PIB mundial. Al seu torn els governs han augmentat enormement la despesa i reduït la recaptació fiscal el que ha generat un impressionant dèficit i nivell de deute públic.
L’Institut of International Finances, IIF, estima que el deute mundial públic i privat ja s’eleva a 255 bilions de dòlars, el 329% de l’PIB mundial. Però, ¿Quins són els límits de el dèficit i del deute públic? Els partidaris de la Moderna Teoria Monetària, MTM, defensen que un país que emet la seva pròpia moneda pot fer front a qualsevol augment de la despesa pública, sense necessitat d’apujar els impostos, simplement emetent més moneda. Tampoc veuen problemes en finançar els grans programes d’inversions estructurals. Afirmen que la limitació de recursos no ve donada pel dèficit i el deute públic sinó per l’augment de l’tipus d’interès o la inflació que, es pot controlar reduint la demanda agregada. Aquesta escola de pensament, que té un elevat nombre de partidaris, es distingeix tant de la perspectiva clàssica keynesiana com de l’ortodòxia econòmica.
De cara a les eleccions presidencials als Estats Units d’el 3 de novembre de 2020, el sector d’esquerres de el partit Demòcrata amb la MTM creia haver trobat la fórmula per finançar les seves ambicioses propostes de govern i entre elles el “Green New Deal”, la millora de el sistema sanitari, l’educació, o les infraestructures. Stephanie Kelton, líder destacada de la MTM, era consellera de Bernie Sanders, el senador excandidat a la presidència i de la jove estrella de l’esquerra, la congressista demòcrata per Nova York, Alexandria Ocasio-Cortez.
Són molts els economistes que estan en desacord amb la MTM, entre ells Paul Krugman, Lawrence Summers, o Kenneth Rogoff. Opinen que no s’han de confondre els límits de crear moneda, amb els límits de crear béns reals. La renda real no consisteix en els diners que es té, sinó el que amb aquests diners es pot comprar. Els monetaristes segueixen defensant que la inflació es produeix per un excés de liquiditat i que un deute excessiu és perillosa. És el motiu pel qual els bancs centrals donen molta importància al fet que la inflació no excedeixi d’un cert límit, que al BCE és el 2% de l’PIB. En fi, hi ha un llarg debat sobre el tema.
Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi.
Quines seran les conseqüències econòmiques i socials de la post pandèmia? Alguns economistes, especialment alemanys, temen que pugui reproduir-se un procés hiperinflacionario com el sofert per la república de Weimar en els anys 1920. Si a uns pressupostos ja deficitaris li afegim una assignació de recursos per contrarestar la pandèmia i per prevenir els reptes globals, com la crisi climàtica, l’endeutament serà monumental i l’enorme massa monetària al mercat, “creada del no-res”, derivarà en inflació i possiblement hiperinflació.
Altres economistes opinen que, davant la pèrdua de riquesa, tancament d’empreses, augment de l’atur, canvis socials i tanta incertesa, es retardarà el consum no essencial i la compra de béns duradors, com ara habitatges, o electrodomèstics. Moltes empreses ja s’han endeutat per sobreviure i no podran fer inversions. El resultat serà una forta recessió i deflació, la qual cosa per a la societat és pitjor que la inflació. L’expresident de l’Institut d’Investigació Econòmica alemany, Ifo, Hans-Werner Sinn, opina que el perill més immediat és la deflació. La deflació “sona bé”, els preus baixen. Però té un efecte devastador. És una espiral infernal difícil de combatre. Més a llarg termini creu que hi haurà inflació, pel fet que interessos a cost zero i superabundància de diners derivessin en especulació i pujada de preus. Però hi ha encara un altre escenari perillós: l’estagflació. És una barreja tòxica d’inflació, producció estancada i alt atur. És la recepta per a una crisi duradora.
També Olivier Blanchard, ex Cap economia de l’FMI, opina que l’impacte immediat serà deflacionista. El nivell d’atur és alt, es redueix la demanda agregada, els preus cauen i el preu de l’petroli està enfonsat. I a llarg termini? A diferència de Sinn, creu que veurem més del mateix: demanda fluixa, inflació i tipus d’interès baixos. Seguirem els passos del Japó. Creu que una alta inflació és poc probable.
Ja es veu la diversitat d’opinions sobre el futur proper de l’economia en els països occidentals. Aquest escrit tracta únicament d’reflectir un dels molts escenaris possibles. Un esquema de síntesi podria ser el següent: El Covid 19 destrueix riquesa, tanca empreses, genera atur, disminueix el poder adquisitiu i crea desassossec social. Davant d’aquesta situació és molt possible que s’iniciï un procés deflacionari que perduraria mentre no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala. (¿2020-2023?). A partir d’aquest moment s’accelerarà de manera progressiva el creixement econòmic. Si l’economia creix a bon ritme, donada l’enorme massa monetària existent en el mercat, el risc de generar un procés inflacionari serà elevat.
En algun moment, les autoritats monetàries i els bancs centrals forçaran que els governs disminueixin el dèficit i el deute públic el que suposarà aplicar polítiques restrictives de despesa i d’inversió, (¿2023-2024?), És a dir, polítiques d’austeritat, retallades en serveis públics i augment d’impostos, el que pot portar a una situació social altament explosiva. A partir d’aquí, ja és molt aventurat pensar. Un dels problemes a resoldre serà com gestionar la muntanya de deute públic.
Ningú sap com evolucionarà l’economia en els propers anys. Viurem una situació molt complexa plena de tensions i molt patiment. Si es vol aprofitar, oferirà l’oportunitat de transformar el sistema productiu i la Societat per a fer-la més justa i humana. També afavorirà avançar cap a la Unió Europea.
Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi. En tot cas, els polítics i autoritats monetàries han d’estar molt atents per impedir qualsevol de les greus situacions apuntades i per a això cal tenir potents paquets de mesures preparats per poder actuar amb urgència. No ho tindran fàcil, però hi ha l’esperança que es pugui fer millor.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat Alternativas Económicas.