Suport per treure’s el carnet de carreter

Des de Barcelona ens arriba la sol·licitud d’un home que viu en parella i té tres fills. Ell està a l’atur i ella el mes de setembre va deixar de cobrar-lo. Fa feines esporàdiques amb una ETT, però la inestabilitat i precarietat laboral, i els pocs ingressos, li han suposat endarreriments en el pagament de lloguer i en altres despeses bàsiques.

Ha fet de mosso de magatzem i vol treure’s el carnet de carreter per inserir-se de nou al món laboral amb un lloc de treball.

Acció Solidària Contra l’Atur li concedeix una ajuda a procés d’inserció laboral de 95 € per a aquest fi. Esperem que amb aquest microcrèdit sense interessos, que ens retornarà, pugui sortir de la precarietat en què es troba.

Voluntariat i donants, imprescindibles per crear treball digne

Voluntariat i donants, imprescindibles per crear treball digne

Aquest 2019 des d’Acció Solidària Contra l’Atur (ASCA) volem seguir explicant què fem, com ho fem i, sobretot, per què ho fem. Amb aquest objectiu, el passat mes de desembre vam iniciar una campanya per donar a conèixer la precarietat laboral existent a la nostra societat i explicar com a ASCA treballem perquè les persones que es troben en aquesta situació puguin crear-se o consolidar un lloc de treball digne.

Gràcies a aquesta acció, moltes persones us esteu adreçant a ASCA per donar-nos el vostre suport. Per a nosaltres és de vital importància poder comptar amb ajut humà i també suport econòmic. I és que són aquestes col·laboracions les que ens permeten atendre una necessitat creixent, fer realitat més projectes i en definitiva, avançar cap a una societat on tothom pugui comptar amb un treball digne. Gràcies.

Amb el mateix objectiu d’explicar millor la nostra tasca, hem editat un llibret amb el qual compartim els projectes d’ocupació impulsats per la fundació durant el 2018 i les històries de vida darrere d’ells. Totes les iniciatives que aquí apareixen han estat validades i acompanyades per les persones voluntàries de la fundació. La seva dedicació i professionalitat són el pilar de l’entitat i un vertader motor de canvi, imprescindible per transformar projectes en realitats. Esperem que us resulti engrescador.

Oriol Romances

Una de les persones que ens ha aportat durant molts anys la seva saviesa, els seus coneixements i molts esforços dedicats a la fundació i a qui volem reconèixer la feina, és en Josep Maria Trullàs, fins ara vicepresident d’ASCA. Sortosament, sabem que el seu comiat no és definitiu i continuarà vinculat, encara que amb menys intensitat, al col·lectiu d’ASCA com a membre del patronat. Gràcies, Josep Maria, per tota la feina feta i per la teva bonhomia.

Oriol Romances i Vidal
President

 

La desregularització del mercat laboral és un conflicte polític amb conseqüències socials

[:CA]La crisi econòmica del 2008 ha produït un canvi de paradigma en l’ocupació. S’observa un creixement de l’ocupació atípica suscitant que l’obtenció d’ocupació estable, especialment per a la joventut, esdevingui un repte inabastable. Avui, la precarietat laboral es caracteritza per oferir pràctiques, flexibilitat, dependència, explotació i baixos salaris, condicions que sotmeten les persones a situacions que no els permeten realitzar, ni tan sols imaginar, un projecte de vida estable.

Aquest procés de precarització ha produït un augment de persones treballadores en situació de pobresa o exclusió social, els anomenats “treballadors pobres”. La situació comporta enormes costos socials, desconfiança cap al sistema polític i econòmic i fugida de  cervells, entre d’altres coses.

Aquest estudi planteja la necessitat de normativitzar l’ocupació de qualitat a Catalunya i formula un conjunt de recomanacions amb relació als elements que la configuren.[:es]La crisis económica del 2008 ha producido un cambio de paradigma en la ocupación. Se observa un crecimiento de la ocupación atípica suscitando que la obtención de ocupación estable, especialmente para la juventud, acontezca un reto inabarcable. Hoy, la precariedad laboral se caracteriza para ofrecer prácticas, flexibilidad, dependencia, explotación y bajos salarios, condiciones que someten a las personas a situaciones que no los permiten realizar, ni siquiera imaginar un proyecto de vida estable.

Este proceso de precarització ha producido un aumento de personas trabajadoras en situación de pobreza o exclusión social, los llamados “trabajadores pobres”. La situación comporta enormes costes sociales, desconfianza hacia el sistema político y económico y fuga de cerebros, entre otros.

Este estudio plantea la necesidad de normativitzar la ocupación de calidad en Cataluña y formula un conjunto de recomendaciones en relación a los elementos que la configuran.

 

 [:]

No + precarietat, 10 de febrer de 2018

No + precarietat, 10 de febrer de 2018

[:CA]Aquest dissabte 10 de febrer des d’Acció Solidària Contra l’Atur ens mobilitzem per la precarietat laboral i ens sumem amb la Coordinadora d’assemblees de treballadors/res en atur de Catalunya a  la campanya NO + PRECARIETAT, al costat de CICLO, Marea de Marees, i altres organitzacions socials i de lluita de la classe treballadora. Ens concentrarem, aquest dissabte  a les 12 hores, davant de l’edifici de la patronal Foment del Treball nacional, a la cruïlla de Via Laietana amb Avinguda Catedral, per denunciar els màxims responsables de la precarietat.

Fent una mica d’història, el  10 de febrer de 2012 el govern de Mariano Rajoy va aprovar el Reial decret llei de la contrareforma laboral. El 8 de març el Congrés de Diputats donava el vistiplau al “Decretazo”, amb 197 vots a favor de PP, CiU (actual PEDeCAT), UPN, FAC, i el vot en contra de la resta de grups parlamentaris.

Des de llavors els terribles efectes d’aquesta contrareforma laboral han colpejat la classe treballadora, va provocar la destrucció de més d’1 milió i mig de llocs de treball en abaratir l’acomiadament improcedent, que va passar de 45 dies per any amb un límit de 42 mensualitats, a 33 dies amb un límit de 24 mensualitats, i un horitzó d’acomiadament únic amb només 20 dies. Va donar més facilitats a l’empresari per acomiadar modificant les causes d’acomiadament per evitar el control judicial i eliminar l’autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius.

També va regalar més poder a l’empresari en ampliar les possibilitats de mobilitat geogràfica, modificar unilateralment la jornada, horari, salaris, etc. Va alterar la negociació col·lectiva en donar preferència al conveni d’empresa respecte del conveni sectorial. Va modificar el contracte a temps parcial per permetre hores extres animant el frau empresarial, va desvincular el contracte de formació i aprenentatge de la formació del treballador, etc.

En definitiva, la contrareforma laboral de 2012 ha estès la precarietat laboral i intensificat la pobresa. En 2017, 382.500 treballadors/res de Catalunya (12%) estan en risc de pobresa. Malgrat l’increment global d’ocupació, 39.000 persones se sumaven a la precarietat laboral. El contracte a temps parcial, que representa més d’un 14% del total i que afecta sobretot les dones, és una opció forçosa per al 56,6% que busca una feina a temps complet.

En aquestes condicions, la suma de precarietat laboral, retallades socials, contrareforma de les pensions, etc., han precaritzat l’existència de les persones treballadores en tots els aspectes de la vida, accés a l’habitatge, dret a l’oci, a l’estabilitat i benestar social, etc.

Cal posar fi a la precarietat, i amb tota forma d’esclavització, derogant les contrareformes laborals, avançant cap a la setmana laboral de 30 hores sense disminució del salari, recuperant els drets essencials, i superant el sistema econòmic causant de la desocupació, la pobresa i la precarietat.[:es]Este sábado 10 de febrero, des de Acció Solidària Contra l’Atur nos movilizamos por la precariedad laboral y nos sumamos a la Coordinadora asambleas de trabajadores/se en paro de Cataluña a la campaña NO + PRECARIEDAD, junto a CICLO, Marea de Mareas, y otras organizaciones sociales y de lucha de la clase trabajadora.

Nos concentraremos, en este sábado a las 12 horas, ante el edificio de la patronal Fomento del Trabajo nacional, al cruce de Vía Laietana con Avenida Catedral, para denunciar los máximos responsables de la precariedad.

Haciendo un poco de historia, el 10 de febrero de 2012 el gobierno de Mariano Rajoy aprobó el Real decreto ley de la contrarreforma laboral. El 8 de marzo el Congreso de Diputados daba el visto bueno al “Decretazo”, con 197 votos a favor de PP, CiU (actual PEDeCAT), UPN, FAC, y el voto en contra del resto de grupos parlamentarios.

Desde entonces los terribles efectos de esta contrarreforma laboral han golpeado en la clase trabajadora, provocó la destrucción de más de 1 millón y medio de puestos de trabajo al abaratar el despido improcedente que pasó de 45 días por año con un límite de 42 mensualidades, a 33 días con un límite de 24 mensualidades, y un horizonte de despido único con sólo 20 días. Dio más facilidades al empresario para despedir modificando las causas de despido para evitar el control judicial y eliminar la autorización administrativa en los despidos colectivos.

También regaló más poder al empresario al ampliar las posibilidades de movilidad geográfica, modificar unilateralmente la jornada, horario, salarios, etc. Alteró la negociación colectiva al dar preferencia al convenio de empresa respecto del convenio sectorial. Modificó el contrato a tiempo parcial para permitir horas extras animando el fraude empresarial, desvinculó el contrato de formación y aprendizaje de la formación del trabajador,  etc.

En definitiva, la contrarreforma laboral de 2012 ha extendido la precariedad laboral e intensificado la pobreza. En 2017, 382.500 trabajadores/se de Cataluña (12%) están en riesgo de pobreza. A pesar del incremento global de ocupación, 39.000 personas se sumaban a la precariedad laboral. El contrato a tiempo parcial que representa más de un 14% del total, y que afecta sobre todo a las mujeres, es una opción forzosa para el 56,6% que busca un trabajo a tiempo completo.

En estas condiciones la suma de precariedad laboral, recortes sociales, contrarreforma de las pensiones, etc., acceso a la vivienda, derecho al ocio, a la estabilidad y bienestar social, etc.

Hay que poner fin a la precariedad, y con toda forma de esclavitud, derogando las contrarreformas laborales, avanzando hacia la semana laboral de 30 horas sin disminución del salario, recuperando los derechos esenciales, y superando el sistema económico causando de la desocupación, la pobreza y la precariedad.[:]

L’extrema dreta que asfíxia a la UE

[:CA]Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals permetrà a Europa tenir un paper més actiu en l’economia i en la societat. Les polítiques liberals seguides per sortir de la crisi de 2007 han suposat un fort augment de l‘antieuropeisme. La pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat laboral, l’augment de la desigualtat social, la corrupció, la por al futur i la dissolució de la pròpia identitat han creat un entorn propici per a exaltar emocions.

Una globalització descontrolada, la crisi econòmica mal resolta i canvis tecnològics amenaçadores per a molts estan tenint greus conseqüències per a les classes mitjanes i populars. Els partits tradicionals no han sabut donar resposta a les noves inquietuds. Mentre els ciutadans senten que ningú els representa, floreixen partits que prometen solucions fàcils i recuperar un “passat gloriós”.

Són partits d’extrema dreta amb notables diferències entre ells, encara que solen compartir el rebuig a la globalització, a la integració europea i la immigració. L’extrema dreta, com una metàstasi, està penetrant amb força a Europa. Els resultats de les últimes eleccions a Holanda, França, Àustria, Alemanya i la República Txeca ho confirmen.

Abans de la crisi, la classe obrera tenia la sensació que la seva situació havia millorat, però era un sentiment enganyós, ja que l’aparent augment de la capacitat adquisitiva era resultat dels crèdits barats i del fàcil accés a productes de països emergents molt més assequibles. Amb la crisi de 2007 va desaparèixer el miratge. L’atur i la precarietat laboral s’han imposat; els desnonaments han florit; gent que es considerava de classe mitjana s’ha convertit en classe obrera; molts temen quedar-se sense feina pel canvi tecnològic; la immigració es veu com una amenaça; la marginació social creix. Tots ells se senten humiliats, veuen que ningú els representa i que ningú es preocupa per ells.

Avui la classe obrera ja no creu tenir un paper capdavanter com el va tenir en el passat, ni creu en la revolució anticapitalista. La cultura de resistència al capitalisme ha canviat cap a una cultura de resistència a la globalització, a la immigració i als drets humans, el que explica l’augment de l’extrema dreta.

Com es pot reorientar aquest procés que està destruint la democràcia i pot arribar a desintegrar la UE? En primer lloc, acceptant que les polítiques seguides per sortir de la crisi han suposat un fracàs social, i després, donant respostes tangibles a les necessitats reals dels ciutadans.

El president francès, Emmanuel Macron, ha presentat un pla per “tornar Europa als seus ciutadans.” El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, també ha proposat, un cop més, rescatar el pilar europeu de drets socials. En definitiva, declaracions, conferències, trobades, propostes i més propostes, però realitats ben poques.

Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals, podrà redreçar la situació. En paral·lel, s’hauria d’avançar cap a la unitat política, econòmica i social, per poder fer front als reptes de la globalització, el que exigirà que els Estats membres cedeixin sobirania i mostrin major solidaritat.

Si reconeixem que molts dels problemes que es denuncien són reals, no hem de limitar a condemnar la demagògia de l’extrema dreta. La UE ha de tenir un paper més actiu en impulsar l’economia, en distribuir els seus beneficis, corregir les desigualtats, crear llocs de treball, controlar els serveis públics essencials, millorar les condicions laborals i de l’Estat de benestar, defensar els drets civils, la igualtat l’home i la dona, l’ecologisme i la solidaritat.

Les polítiques per sortir de la crisi han suposat un fracàs socialLos Estats han de cedir sobirania i ser més solidaris. L’extrema dreta té un relat molt proper als sentiments i necessitats immediates dels ciutadans, com defensar els llocs de treball, impedir la immigració o assegurar les pensions, i per a això promet recuperar el control de la política i de l’economia, el que aixeca entusiasme i passió.

Un nou progressisme hauria també aixecar passions, no contra el pobre immigrant, sinó contra les elits polítiques i econòmiques que s’apropien del creixement econòmic i destrueixen la cohesió de la societat.

Si es vol sortir de la crisi social i moral actual, caldrà comptar amb l’adhesió dels ciutadans, i per a això presentar un projecte que suposi millores immediates en el marc d’un ambiciós projecte de crear una moderna societat de benestar per a tothom.

Francesc Raventós – gener 2018
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Alternatives econòmiques, 54

 [:es]Solo un giro copernicano que aleje las políticas neoliberales permitirá a Europa tener un papel más activo en la economía y en la sociedad​. Las políticas liberales seguidas para salir de la crisis de 2007 han supuesto un fuerte aumento del antieuropeísmo. La pérdida de poder adquisitivo, la precariedad laboral, el aumento de la desigualdad social, la corrupción, el miedo al futuro y la disolución de la propia identidad han creado un entorno propicio para exaltar emociones.

Una globalización descontrolada, la crisis económica mal resuelta y cambios tecnológicos amenazantes para muchos están teniendo graves consecuencias para las clases medias y populares. Los partidos tradicionales no han sabido dar respuesta a las nuevas inquietudes. Mientras los ciudadanos sienten que nadie les representa, florecen partidos que prometen soluciones fáciles y recuperar un “pasado glorioso”.

Son partidos de extrema derecha con notables diferencias entre ellos, aunque suelen compartir el rechazo a la globalización, a la integración europea y a la inmigración. La extrema derecha, como una metástasis, está penetrando con fuerza en Europa. Los resultados de la últimas elecciones en Holanda, Francia, Austria, Alemania y República Checa lo confirman.

Antes de la crisis, la clase obrera tenía la sensación de que su situación había mejorado, pero era un sentimiento engañoso, ya que el aparente aumento de la capacidad adquisitiva era resultado de los créditos baratos y del fácil acceso a productos de países emergentes mucho más asequibles. Con la crisis de 2007 desapareció el espejismo. El paro y la precariedad laboral se han impuesto; los desahucios han florecido; gente que se consideraba de clase media se ha convertido en clase obrera; muchos temen quedarse sin trabajo por el cambio tecnológico; la inmigración se ve como una amenaza; la marginación social crece. Todos ellos se sienten humillados, ven que nadie les representa y que nadie se preocupa por ellos.

Hoy la clase obrera ya no cree tener un papel de vanguardia como lo tuvo en el pasado, ni cree en la revolución anticapitalista. La cultura de resistencia al capitalismo ha cambiado hacia una cultura de resistencia a la globalización, a la inmigración y a los derechos humanos, lo que explica el aumento de la extrema derecha.

¿Cómo se puede reorientar este proceso que está destruyendo la democracia y puede llegar a desintegrar la UE? En primer lugar, aceptando que las políticas seguidas para salir de la crisis han supuesto un fracaso social, y luego, dando respuestas tangibles a las necesidades reales de los ciudadanos.

El presidente francés, Emmanuel Macron, ha presentado un plan para “devolver Europa a sus ciudadanos.” El presidente de la Comisión Europea, Jean-Claude Juncker, también ha propuesto, una vez más, rescatar el pilar europeo de derechos sociales. En definitiva, declaraciones, conferencias, encuentros, propuestas y más propuestas, pero realidades bien pocas.

Sólo un giro copernicano que aleje las políticas neoliberales, podrá enderezar la situación. En paralelo, se debería avanzar hacia la unidad política, económica y social, para poder hacer frente a los retos de la globalización, lo que exigirá que los Estados miembros cedan soberanía y muestren mayor solidaridad.

Si reconocemos que muchos de los problemas que se denuncian son reales, no debemos limitarnos a condenar la demagogia de la extrema derecha. La UE debe tener un papel más activo en impulsar la economía, en distribuir sus beneficios, corregir las desigualdades, crear puestos de trabajo, controlar los servicios públicos esenciales, mejorar las condiciones laborales y del Estado de bienestar, defender los derechos civiles, la igualdad del hombre y la mujer, el ecologismo y la solidaridad.

Las políticas para salir de la crisis han supuesto un fracaso socialLos Estados deben ceder soberanía y ser más solidarios. La extrema derecha tiene un relato muy próximo a los sentimientos y necesidades inmediatas de los ciudadanos, como defender los puestos de trabajo, impedir la inmigración o asegurar las pensiones, y para ello promete recuperar el control de la política y de la economía, lo que levanta entusiasmo y pasión.

Un nuevo progresismo debería también levantar pasiones, no contra el pobre inmigrante, sino contra las élites políticas y económicas que se apropian del crecimiento económico y destruyen la cohesión de la sociedad.

Si se quiere salir de la crisis social y moral actual, habrá que contar con la adhesión de los ciudadanos, y para ello presentar un proyecto que suponga mejoras inmediatas en el marco de un ambicioso proyecto de crear una moderna sociedad de bienestar para todos.

Francesc Raventós – Enero 2018
Ex decano del Colegio de Economistas de Catalunya
Artículo publicado en Alternativas económicas, 54[:]