01/10/2020
El Covid 19 serà durant anys una pesada llosa per a la societat. Trigarem a refer-nos de la destrucció de riquesa, tancament d’empreses, atur elevat, pèrdua de poder adquisitiu, traumes socials i por a el futur.
Els bancs centrals i els governs occidentals han evitat un major enfonsament de l’economia i han pal·liat les conseqüències socials. Han inundat de recursos financers a el sector públic i privat amb “paquets de rescat” que fins a l’abril del 2020 han sumat 7,8 bilions de dòlars, equivalents a un 10% de l’PIB mundial. Al seu torn els governs han augmentat enormement la despesa i reduït la recaptació fiscal el que ha generat un impressionant dèficit i nivell de deute públic.
L’Institut of International Finances, IIF, estima que el deute mundial públic i privat ja s’eleva a 255 bilions de dòlars, el 329% de l’PIB mundial. Però, ¿Quins són els límits de el dèficit i del deute públic? Els partidaris de la Moderna Teoria Monetària, MTM, defensen que un país que emet la seva pròpia moneda pot fer front a qualsevol augment de la despesa pública, sense necessitat d’apujar els impostos, simplement emetent més moneda. Tampoc veuen problemes en finançar els grans programes d’inversions estructurals. Afirmen que la limitació de recursos no ve donada pel dèficit i el deute públic sinó per l’augment de l’tipus d’interès o la inflació que, es pot controlar reduint la demanda agregada. Aquesta escola de pensament, que té un elevat nombre de partidaris, es distingeix tant de la perspectiva clàssica keynesiana com de l’ortodòxia econòmica.
De cara a les eleccions presidencials als Estats Units d’el 3 de novembre de 2020, el sector d’esquerres de el partit Demòcrata amb la MTM creia haver trobat la fórmula per finançar les seves ambicioses propostes de govern i entre elles el “Green New Deal”, la millora de el sistema sanitari, l’educació, o les infraestructures. Stephanie Kelton, líder destacada de la MTM, era consellera de Bernie Sanders, el senador excandidat a la presidència i de la jove estrella de l’esquerra, la congressista demòcrata per Nova York, Alexandria Ocasio-Cortez.
Són molts els economistes que estan en desacord amb la MTM, entre ells Paul Krugman, Lawrence Summers, o Kenneth Rogoff. Opinen que no s’han de confondre els límits de crear moneda, amb els límits de crear béns reals. La renda real no consisteix en els diners que es té, sinó el que amb aquests diners es pot comprar. Els monetaristes segueixen defensant que la inflació es produeix per un excés de liquiditat i que un deute excessiu és perillosa. És el motiu pel qual els bancs centrals donen molta importància al fet que la inflació no excedeixi d’un cert límit, que al BCE és el 2% de l’PIB. En fi, hi ha un llarg debat sobre el tema.
Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi.
Quines seran les conseqüències econòmiques i socials de la post pandèmia? Alguns economistes, especialment alemanys, temen que pugui reproduir-se un procés hiperinflacionario com el sofert per la república de Weimar en els anys 1920. Si a uns pressupostos ja deficitaris li afegim una assignació de recursos per contrarestar la pandèmia i per prevenir els reptes globals, com la crisi climàtica, l’endeutament serà monumental i l’enorme massa monetària al mercat, “creada del no-res”, derivarà en inflació i possiblement hiperinflació.
Altres economistes opinen que, davant la pèrdua de riquesa, tancament d’empreses, augment de l’atur, canvis socials i tanta incertesa, es retardarà el consum no essencial i la compra de béns duradors, com ara habitatges, o electrodomèstics. Moltes empreses ja s’han endeutat per sobreviure i no podran fer inversions. El resultat serà una forta recessió i deflació, la qual cosa per a la societat és pitjor que la inflació. L’expresident de l’Institut d’Investigació Econòmica alemany, Ifo, Hans-Werner Sinn, opina que el perill més immediat és la deflació. La deflació “sona bé”, els preus baixen. Però té un efecte devastador. És una espiral infernal difícil de combatre. Més a llarg termini creu que hi haurà inflació, pel fet que interessos a cost zero i superabundància de diners derivessin en especulació i pujada de preus. Però hi ha encara un altre escenari perillós: l’estagflació. És una barreja tòxica d’inflació, producció estancada i alt atur. És la recepta per a una crisi duradora.
També Olivier Blanchard, ex Cap economia de l’FMI, opina que l’impacte immediat serà deflacionista. El nivell d’atur és alt, es redueix la demanda agregada, els preus cauen i el preu de l’petroli està enfonsat. I a llarg termini? A diferència de Sinn, creu que veurem més del mateix: demanda fluixa, inflació i tipus d’interès baixos. Seguirem els passos del Japó. Creu que una alta inflació és poc probable.
Ja es veu la diversitat d’opinions sobre el futur proper de l’economia en els països occidentals. Aquest escrit tracta únicament d’reflectir un dels molts escenaris possibles. Un esquema de síntesi podria ser el següent: El Covid 19 destrueix riquesa, tanca empreses, genera atur, disminueix el poder adquisitiu i crea desassossec social. Davant d’aquesta situació és molt possible que s’iniciï un procés deflacionari que perduraria mentre no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala. (¿2020-2023?). A partir d’aquest moment s’accelerarà de manera progressiva el creixement econòmic. Si l’economia creix a bon ritme, donada l’enorme massa monetària existent en el mercat, el risc de generar un procés inflacionari serà elevat.
En algun moment, les autoritats monetàries i els bancs centrals forçaran que els governs disminueixin el dèficit i el deute públic el que suposarà aplicar polítiques restrictives de despesa i d’inversió, (¿2023-2024?), És a dir, polítiques d’austeritat, retallades en serveis públics i augment d’impostos, el que pot portar a una situació social altament explosiva. A partir d’aquí, ja és molt aventurat pensar. Un dels problemes a resoldre serà com gestionar la muntanya de deute públic.
Ningú sap com evolucionarà l’economia en els propers anys. Viurem una situació molt complexa plena de tensions i molt patiment. Si es vol aprofitar, oferirà l’oportunitat de transformar el sistema productiu i la Societat per a fer-la més justa i humana. També afavorirà avançar cap a la Unió Europea.
Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi. En tot cas, els polítics i autoritats monetàries han d’estar molt atents per impedir qualsevol de les greus situacions apuntades i per a això cal tenir potents paquets de mesures preparats per poder actuar amb urgència. No ho tindran fàcil, però hi ha l’esperança que es pugui fer millor.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat Alternativas Económicas.
15/06/2020
Cal dir-ho amb molta prudència, però sembla que estem avançant cap al que anomenen una nova normalitat. L’adjectiu “nova” és encertat perquè significa que intentarem no tornar allà on érem. Espero que sigui així, ja que els forts ensurts que hem viscut els darrers vint anys en l’àmbit econòmic, financer, social, ecològic, i ara sanitari, ens han anat convencent de la fragilitat de la nostra situació i de la necessitat de canvi. Al parlar d’aquesta nova situació sovint sento parlar de “societat postindustrial” o de “societat de serveis” i em sembla que aquesta expressió és el resultat d’una dificultat, molt lògica, de definir com pensem que serà, i d’un cert convenciment de què en ella s’ha d’anar acabant el paper de l’activitat industrial. M’agradaria explicar el meu pensament al respecte.
Penso que les societats europees que es van configurar els darrers tres segles tenen en el camp econòmic, entre altres, alguns trets comuns que cito: el descobriment en el planeta de molts recursos naturals, alguns de caràcter mineral i altres combustibles; el gran progrés científic i tecnològic que va permetre convertir els minerals en metalls i de generar energia útil cremant els combustibles; l’organització del treball humà de forma col·laborativa que va augmentar molt la seva eficiència i productivitat; i haver basat l’augment del benestar material, personal o col·lectiu, en molt bona part en la utilització dels aparells, les eines o els instruments “fabricats”. És evident que, encara que amb enormes situacions d’explotació i molt mal repartit, el benestar global ha augmentat molt.
És per això que penso que, així com fa 4000 anys, passar de la recol·lecció a l’agricultura fou un gran pas endavant, també ho ha estat el recent salt de l’artesania a la indústria. I per això em pregunto si, ara que tenim nous coneixements, noves tecnologies, noves oportunitats i també nous reptes, no fóra bo que, a més de generar nous escenaris, un dels nostres vectors de futur fos precisament redissenyar la indústria, aprofitant els trets positius que hi seguim trobant. Heus aquí algunes poques de les moltes idees que poden ajudar a la reindustrialització.
Hem de seguir “fabricant” i “utilitzant” màquines, ja que ens alliberen de molts esforços i ens permeten fer o tenir coses que, sense elles, no podríem; però no ens hem d'”apropiar” d’elles per poder-les utilitzar. Hem de passar de la propietat a l’accés o a la utilització col·lectiva. És clar que hi ha instruments de caràcter personal i d’utilització continuada, però n’hi molts d’utilització només puntual. Si ho féssim així obtindríem tots, tant o més benestar amb un estoc global molt més petit d’elements materials, suposaria un estalvi important de recursos naturals i augmentaria el reaprofitament.
Hem de deixar d’obtenir energia útil cremant combustibles i obtenir-la transformant en elèctrica la que de forma directa o indirecta, en quantitats molt superiors a les necessitats, el sol ens envia. A més, això augmentaria les possibilitats d’autoconsum, disminuiria el cost i milloraria molt l’eficiència de tot el procés de captació i utilització.
Hem d’incorporar a les nostres activitats econòmiques, d’educació, o de cura personal, noves màquines basades en les tecnologies digitals. Però hauríem de donar prioritat a aquelles innovacions que complementen i milloren les nostres capacitats, per davant d’aquelles que simplement les substitueixen. No es tracta de què les màquines ens facin fora, si no de què ens ajudin més, permetent-nos millorar la qualitat del nostre treball i l’accés a tasques que no ens semblaven possibles. Hem de veure com reorganitzar el treball industrial de manera que les tasques de poc valor afegit les puguin ocupar les màquines i les persones puguin passar a noves tasques de més qualitat; això hauria de reduir les grans diferències salarials.
Crec que és urgent que aquests propers anys, dins d’un esforç col·lectiu de renovació del nostre sistema industrial, tot seguint potenciant els seus aspectes més positius, fem una revisió profunda de les empreses o les organitzacions que s’hi mouen i comencem a establir uns sistemes de valoració que tinguin en compte, a més de la riquesa creada en termes de PIB o de nombre de llocs de treball, la seva aportació a alguns dels objectius que he citat, i a molts altres que segur que s’hi poden afegir. Aquesta nova valoració d’altres finalitats hauria de ser explícita i hauria de servir, tant per influir en les decisions de consum dels governs com per estar a la base de noves mesures fiscals. Segur que també podrà afectar a molts dels nostres hàbits de consum.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
![Progressem?]()
12/12/2019
Com es mesura el progrés d’una societat? Un indicador econòmic usual és el PIB, Producte Interior Brut, que permet estimar el valor dels béns i serveis produïts en un país en un període determinat. Si es divideix pel nombre d’habitants, s’obté el PIB “per càpita”. Però el PIB és un indicador força limitat per avaluar el benestar. No explica, per exemple, com es distribueix la riquesa que es crea que, com ja s’ha explicat tantes vegades, va a parar a poques mans, mentre la gran majoria de ciutadans se’n beneficien ben poc.
La visió bàsicament econòmica del PIB ha portat a buscar altres indicadors que reflecteixin millor l’estat del benestar d’un país. Entre els molts existents destacaria l’Índex Gini, creat l’any 1932, per mesurar el grau de desigualtat. L’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de les Nacions Unides, creat l’any 1990, que inclou aspectes com l’esperança de vida, l’educació o el nivell de renda; o el “Better Life Index,” (Índex per a una Vida Millor), de l’OCDE, posat en marxa l’any 2015, que incorpora 11 qüestions essencials per mesurar les condicions materials i la qualitat de l’estat de benestar, com són: habitatge, ingressos, ocupació, educació, medi ambient, sentit comunitari, compromís cívic, salut, satisfacció, seguretat i equilibri vida-treball.
Però els indicadors només mostren el resultat de les accions realitzades. El que realment importa, per tant, són les accions que es prenen. D’aquí la importància de la proposta presentada per la UNESCO a l’Assemblea General de l’ONU, l’any 2015, que va aprovar 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, (ODS), pel període 2015-2030. Aquests objectius constitueixen una ambiciosa agenda d’accions necessàries per a un desenvolupament humà sostenible, fent una crida internacional a tots els països per que adoptin les mesures necessàries que tendeixin a eradicar la pobresa, millorar el creixement econòmic, reduir la desigualtat, augmentar el benestar, protegir el planeta i garantir la pau i prosperitat.
Per valorar com evoluciona cada un d’aquests objectius, es precisen indicadors que permetin guiar les actuacions dels governs, partits polítics, organitzacions nacionals i internacionals, i al mateix temps facilitin informació als mitjans de comunicació, investigadors, experts i ciutadans, que poder valorar els avenços realitzats.
Per saber si progressem fora útil que els mitjans de comunicació junt amb les dades sobre el PIB que regularment ofereixen, divulguessin en paral·lel l’evolució de l’Índex GINI, els Indicadors sobre el Progrés Humà i evidentment posar èmfasi en l’evolució del grau de compliment de cada país en els 17 objectius, ODS, de la UNESCO. Es coneixeria millor quina és la realitat de la societat i els avenços aconseguits en la millora del benestar i en la cohesió social.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya – Membre del Patronat d’ASCA
Publicat a La Vanguardia el 27 de novembre de 2019
06/05/2019
De mantenir-se les tendències actuals pel que fa a la fecunditat, mortalitat i migracions, de la població espanyola, en els pròxims 15 anys, s’estima s’arribarà a 49 milions d’habitants, 2,4 milions més que ara. Com que el nombre de naixements serà inferior al nombre de defuncions, aquest augment de població només serà possible gràcies a una immigració neta de 3,4 milions de persones.
Una bona notícia és que en aquest període l’esperança de vida augmentarà dos anys, situant-se a 82,9 anys pels homes i a 87,7 per les dones. La ja no tan bona notícia és que seguirem tenint una taxa de fecunditat molt baixa, avui és d’1,31 fills per dona, i que malgrat que es preveu augmentarà lleugerament, quedarà molt per sota dels 2,1 de fills necessaris per evitar que la població disminueixi. És evident, que caldrà incentivar la natalitat i, entre d’altres, crear més escoles bressol, facilitar la conciliació familiar i donar més ajuts a les famílies.
També es calcula que l’any 2033, a Espanya hi haurà 12,3 milions de persones majors de 64 anys; 3,4 milions més que ara. Actualment el percentatge de gent gran és del 19,2% de la població, i passaria a ser del 25,2%. Si no augmenta la natalitat, la població envelleix, es redueix la força laboral, baixa la producció i l’economia i per tant el PIB disminueix. Una població envellida genera una major demanda de serveis sanitaris i assistencials, i no cal dir, que augmenta el ja elevat cost de les pensions.
Amb aquestes dades, ja es veu clar que la immigració és una necessitat vital pel país, però a més, a la vista de com està el món, hi ha l’obligació moral d’acollir-ne dins uns límits assumibles. Un cop són aquí, se’ls ha d’integrar a la societat i tractar-los com als altres habitants.
L’objectiu de la política ha de ser la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, el que exigeix disposar d’un estat de benestar digne. Una societat que haurà d’incentivar la natalitat, atendre a una població que envelleix, i que necessita immigrants als que haurà d’acollir, haurà de disposar de més recursos. La despesa social prevista en el pressupost de 2019 era del 57% del PIB. El problema és que, malgrat la importància d’aquesta xifra, els serveis públics requereixen recursos a un ritme superior al del creixement del PIB.
En una societat moderna les demandes socials augmenten dia a dia. Que s’haurà de fer per atendre-les? Es podran finançar? Com disposar de més recursos? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals els polítics hauran de donar resposta. Demorar prendre decisions només agreujarà la situació.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a La Vanguardia el 28/04/2019.
21/03/2019
La gran majoria dels ciutadans reconeixen que la sanitat pública té un elevat nivell de qualitat, malgrat les retallades degudes a la crisi. Això només és possible gràcies a la motivació i esforç del personal sanitari.
Un dels molts indicadors que permeten mesurar la bondat d’un sistema sanitari és l’expectativa de vida. Espanya en té un dels més alts del món, 81 anys pels homes i 87 per les dones.
Disposem d’una sanitat pública excel·lent amb un cost baix, però el sistema ja ha començat a grinyolar per la manca de recursos. Espanya destina a la sanitat un 9% del PIB, del qual la sanitat pública suposa el 6,3%. El cost és un dels més baixos dels països europeus avançats que estan per sobre l’11% del PIB.
Un dels problemes és que la despesa sanitària evoluciona més ràpidament que el creixement del PIB. Com a causes destaquen l’envelliment de la població, l‘encariment dels nous equipaments mèdics i fàrmacs, l’aparició de malalties complexes, la remuneració digne del personal sanitari i la modernització dels centres sanitaris.
Preocupa saber com es podrà sostenir un sistema sanitari públic universal de qualitat. Aquesta preocupació és extensible a la sostenibilitat de tot el sistema de benestar: educació, salut, pensions i habitatge, què són els pilars bàsics i que suposen el 57% del pressupost. En el cas de les pensions, el no haver anticipat buscar solucions fa que l’any 2018 hi ha hagut un dèficit de 18.000 milions d’euros. L’Estat de Benestar té per objectiu aconseguir que tots els ciutadans tinguin un nivell de vida digne. És la millor eina per corregir les desigualtats, cosa que facilita l’estabilitat política i la cohesió social.
Atesa la limitació de recursos econòmics, correspon a la societat decidir sobre el model d’Estat de Benestar que vol, els límits que s’han d’establir i com s’ha de finançar. Aquesta decisió va estretament lligada al debat sobre quin és el nivell de pressió fiscal necessari per garantir uns serveis públics universals de qualitat. Actualment la pressió fiscal a Espanya està en un 7% per sota de la mitjana europea, el que suposa uns 80.000 milions d’euros menys d’ingressos. Són decisions de gran transcendència que exigeix un profund debat i considerar els aspectes mèdics, però també els ètics, socials i econòmics.
La pregunta és: Com garantir un modern estat de benestar, en un món global, en el que hi ha una creixent desigualtat econòmica i social, i en el que el benestar dels ciutadans està supeditat al benefici econòmic? És un dels reptes al que la societat ha de donar resposta.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.
Article publicat a La Vanguardia el 17/03/2019.
