Europa: tranquilitat o por
Penso que el benestar és una sensació de present que s’experimenta quan hom se sent bé, però que la tranquil·litat i la por tenen sovint a veure més amb el futur. La tranquil·litat ve de la confiança quan les perspectives son bones, i la por la produeixen les perspectives dolentes, però potser encara més les perspectives incertes. Acceptant que aquestes sensacions tenen una dimensió individual, és evident que la seva extensió produeix un efecte col·lectiu o social. Es sent parlar sovint de “benestar social”, però molt menys de “por social”, i crec que això és precisament el que caracteritza les nostres actuals societats europees i és un element clau del que ens està passant; per això voldria analitzar-ho una mica més.
- Un segle de contrastos. Després de uns cinquanta anys de relativa tranquil·litat, no tenim d’avergonyir-nos al reconèixer que ara els europeus estem carregats de pors, ja que al voltant del canvi de segle s’ha iniciat una nova situació. La primera meitat del segle XX, encara que amb uns anys tranquils, va estar plena d’enfrontaments, de dictadures, de camps d’extermini, d’emigrants, de guerres i de morts. Tant per els que les van viure, com per els que varen néixer després, la segona meitat del segle va ser molt diferent, i vàrem poder mirar el futur amb unes perspectives acceptables que s’anaven confirmant o millorant dècada rere dècada. En l’àmbit polític, els acords de pau, la restauració de règims democràtics, el naixement de moltes organitzacions de caràcter internacional (ONU, UNESCO, OIT, OMS…), i la progressiva construcció d’una entitat política europea, eren alguns elements molt positius. Però sobre tot la recuperació d’un procés de creixement econòmic que generava riquesa real i que creava molts llocs de treball i una paral·lela disminució de les desigualtats socials, permetien a una part molt important de la població mirar el futur amb optimisme. Evidentment, la situació era millorable, fins i tot molt millorable, però anava millorant per a moltíssima gent. Hi havia tranquil·litat i confiança en el futur. Molts expressaven el convenciment de que els seus fills viurien millor que els seus pares…
- Les darreres dècades. A molts els costa acceptar-ho, però la coincidència de la globalització amb els corrents neoliberals de finals de segle van trencar aquesta dinàmica. La globalització va ser la conseqüència, inevitable però bona, d’un conjunt de circumstàncies i de possibilitats derivades la majoria del progrés tecnològic. Però un canvi de situació com aquest demanava una adaptació o un canvi de regulació, i el que es va fer no va ser això sinó simplement es va des-regular i es van tirar enrere moltes de les polítiques que havien permès el tipus de progrés dels anys anteriors. Poc a poc, a partir d’aquest fet, la gent es va anar mirant el futur amb més preocupació, ja que les tres darreres dècades no conviden a pensar que “cada vegada anem millor”. El terrorisme i les guerres relacionades amb lluites radicals, el progressiu pas d’una economia industrial regulada dins de cada estat a una economia financera de caràcter mundial, l’evident increment del poder dels grups financers per sobre del teòric poder polític dels governs de molts països, o més recentment, l’experiència del poder dels grups que controlen les dades, la connectivitat o la creació i la distribució de la informació, ha anat fent créixer la por a l’esdevenidor, tant en el camp del treball, com en el dels recursos. Por al futur del treball, por al retorn de la pobresa i l’escassetat, por a la sostenibilitat del model de consum, por a la decreixent qualitat dels serveis públics (ensenyament, sanitat, pensions, oportunitats de treball, protecció de la vida privada…) i també por a les possibles conseqüències d’una aparent impotència o incapacitat dels governs per donar solucions a totes aquestes necessitats o preocupacions.
- Europa en la pandèmia. Sabem que allò que les persones fan quan prenen decisions empeses per la por és difícil que semblin racionals i que siguin enteses. Si son els qui governen els que les prenen, en base a informacions dubtoses i a perspectives incertes, és fàcil que creïn en els ciutadans desorientació i sospites de incompetència, i això contribueix encara més a fer créixer la desconfiança i la por en el futur. Caldria que hi hagués un major grau de transparència en les manifestacions de molts governs europeus, entre ells, els nostres, per evitar la aparença de tenir la veritat i de conèixer el que cal fer, i així poder desqualificar les altres opinions. Això reforça els populismes d’una i altra banda, polaritza les societats, converteix el joc polític en enfrontaments permanents, fa molt difícils les actuacions consensuades, i en definitiva també fa que molts comencem a tenir por de que es posi en qüestió el sistema democràtic. Un poble atemorit i decebut és molt fàcil de ser enganyat per uns líders irresponsables amb uns objectius emocionalment engrescadors.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
