És Nadal, i què …
Com és que Nadal té tanta força que aconsegueix remoure tanta gent, tantes empreses, tantes botigues, tants negocis, i fins i tot arriben a fer surar tants sentiments?
Postals, pessebre, els pastorets, tió, felicitacions a la xarxa (que fàcil és, pressionar un clic i multitud de felicitacions, amb desitjos prefabricats, postals, ocurrències, volen cap a una llista poc personal) , lots d’empresa, músiques, anuncis, la joia dels infants, la Missa del Gall i del Pollet, les loteries, regals, regals, … La caritat cap als pobres, quan els veiem (hi són sempre?).
Som al solstici d’hivern i els cristians l’han convertit en Nadal, eclipsant la festa humana i laica. No hi ha doncs un origen religiós, sinó que els homes i dones de fa molts segles ja ho celebraven (segurament molt diferentment).
Tot plegat, cada any la història es va repetint: ja arriba Nadal una vegada més, i s’hi enganxen els Cap d’any i els Reis que aconsegueixen ponts i vacances. Després de festes …
Per una escletxa d’aquesta visió ombrívola, s’hi pot veure que Nadal i les festes potser aporten alguns aspectes lluminosos: la família es reuneix, els infants es converteixen en centre de les alegries –més o menys sinceres- tothom va dient, “Bon Nadal” i s’insisteix sovint sense èxit en els propòsits del nou any.
Però no podem deixar de banda, que aquestes lluminositats poden contribuir a enfonsar algunes depressions, a fer més evident les soledats, el no tenir sostre ni família, ni amics.
Jo em pregunto què passaria si de sobte aquestes festes de Nadal les esborressin dels calendaris? Ho resistiria la humanitat occidental?
I ja des de l’òptica dels cristians, amb el Naixement, els Reis, els pastors, la història sagrada, i el Jesucrist de l’Evangeli, si vingués, se sentiria bé? Com viuen els pobres, els malalts, els discriminats, els refugiats, els presos, els que viuen sols, aquells que sovint oblidem, però segur que Jesucrist els aniria a veure els primers que ningú. Per Nadal i sempre.
Miquel Verdaguer
Membre del Patronat de la Fundació