09/02/2021
Una vegada més hi ha una data de l’any per parlar de la justícia social. Però parlem abans de la justícia precisament avui que s’està posant més el focus en les actuacions judicials perquè estan més de moda. I per tant el paper dels jutges que sembla que han d’interpretar l’aplicació de la llei.
Com anem veient, la justícia va molt lligada a la llei. I per tant les lleis determinen on rau la justícia. I la llei limita o condiciona la justícia. I qui les fan les lleis? Els polítics que teòricament provenen del poble, de tots. És el que diuen democràcia.
Però les lleis tenen molts límits i molts defectes. Depenen de concepcions ideològiques dominants i són imperfectes perquè no ho preveuen tot, tenen moltes escletxes. I no diguem com es fan les interpretacions i en molts casos de qui provenen, amb dubtosa neutralitat. La llei esdevé una cotilla o camisa de força i sovint una bandera per justificar veritables injustícies. Sembla que s’ha de respectar més la llei que la justícia.
Però si eixamplem més la mirada, no podem contemplar la justícia tancats només en una entitat nacional o estatal. Ens hauríem de traslladar a una realitat molt més ample i global on podem veure molta injustícia: els immigrants, els deportats, la gran fam en determinats indrets, les encara guerres i rivalitats irreconciliables, el racisme, la inferioritat de gènere, l’escalfament progressiu i nefast del planeta amb totes les conseqüències, el poder i els abusos dels fons voltors, més enllà dels estats, etc.
On són les lleis per a regular o intentar fer justícia de totes aquestes injustícies? Potser també hi ha algunes lleis, però molt febles i sense possibilitats de fer-les complir.
I si arribem al tema d’avui, la justícia social, amb les lleis que tenim i en la poca voluntat de donar la volta al cos legal injust: la reforma laboral del partit laboral, la llei mordassa, l’abús energètic de les grans companyies, els desnonaments, els preus de lloguer desbocats, falta de protecció del medi natural, etc. O sigui que si no hi ha les lleis correctes, com hi pot haver més justícia, encara que siguin lleis amb poques garanties de fer justícia.
Doncs sí, una vegada més, hem de reivindicar la justícia social, la dels que treballen i la dels que no poden treballar encara que vulguin. I sense oblidar de la justícia social a la qual ens hem referit més amunt, la més ampla i global.
Miquel Verdaguer
Secretari d’Acció Solidària Contra l’Atur
07/02/2019
Som conscients que en aquest món hi ha suficients recursos per a tota la humanitat, i la realitat és que hi ha grans quantitats de persones al món que passen gana i nens que es moren desnodrits?
Som conscients de com està repartida la riquesa i de com es reparteix la que es va produint?
Som conscients que no tothom pot treballar? Potser no hi ha feina per tothom i hi ha dues categories de persones, les que treballen i les que encara que vulguin no poden treballar.
Som conscients que en el món del treball, uns són els que manen i decideixen, i els altres que en depenen? Que el contracte de treball és entre la part forta i la part feble i necessitada?
Som conscients que quan s’aconsegueix treballar, molts han de fer feines que no els agrada o per les que no se senten motivats?
Som conscients que estudiar i preparar-se, no assegura poder aconseguir un treball?
Som conscients que en moltes situacions, el treballador acaba sent considerat com un element del cost de producció que cal reduir el màxim i sovint es procura prescindir-ne a favor de les millores tecnològiques?
Som conscients que en la lògica econòmica, els salaris quant més baixos millor? Que tenir treball i treballar, amb el que guanyes potser no et permet arribar a final de mes?
Som conscients que si pot ser dur treballar en una empresa, acostuma a ser més dur ser autònom? I que ser autònom és una bona fórmula per a les empreses per poder-los encomanar feines i assumir menys risc i menys cost?
Som conscients que des de les empreses les dones són de segona classe?
Som conscients que l’accés dels joves al treball és molt dur i en qualsevol cas, si l’aconsegueixen, és tot sovint per poder amortitzar llocs de treball massa ben pagats?
Miquel Verdaguer
Som conscients que els sindicats no han pogut ser capaços de revertir situacions de treball precari?
Som conscients que l’economia no té en compte el satisfer les necessitats sinó als inversors? Per això necessitem moltes ONG’s?
Ens sembla que hi ha Justícia Social?
Miquel Verdaguer
13/11/2018
Son tres persones amb un lideratge recent en els seus països, que han accedit al poder a través de processos electorals democràtics. Tant les persones com aquests processos tenen aspectes molt similars. Vull analitzar aquestes similituds, les circumstàncies del seu èxit, i els dubtes de futur que creen.
- Similituds personals. Amb algunes diferencies, tots tres han arribat a la activitat política de forma relativament recent: un militar retirat, un financer i empresari, i un periodista i polític bastant controvertit. Tots tres tenen un perfil ideològic dretà o ultradretà, un caràcter dur i radical, i unes tesis contundents que volen simplificar la realitat. Aparentment, son persones mancades de les dosis de prudència i de equanimitat que cal demanar a un governant quant ha de prendre decisions per tot un poble. Tenen unes grans facilitats per descobrir i identificar “enemics” o “culpables” (emigrants, comunistes o dirigents de la UE), i una enorme facilitat per prometre emocionalment recuperar la plena “grandesa” del seu país.
- Similituds del procés. Els processos polítics i electorals que els han portat a la posició actual de poder tenen paral·lelismes: una certa sorpresa de la opinió pública per la seva irrupció inesperada, degut al caràcter “antisitema” que se’ls atribuïa; unes previsions equivocades de que no aconseguirien el seu objectiu ja que no passarien de les “primàries” o de la “primera volta”, fet que va portar a una menysvaloració de la seva presència; una utilització intel·ligent i molt intensa de les possibilitats que permeten les xarxes socials, tant en un sentit positiu de participació, com en la facilitat de manipulació i deformació de la realitat amb falses veritats, cercant fins i tot aliats externs i eludint tota responsabilitat sobre aquests fets.
- Estratègia ideològica i votacions. Tractant-se de personatges molt dretans amb posicions neoliberals, i tenint un suport relativament molt feble en amples capes socials, han aconseguit les majories absolutes amb tres estratègies ideològiques i mercès a un mecanisme procedimental. La primera estratègia ha consistit en desprestigiar (moltes vegades amb raó) els sistema establert en el seu conjunt i per tant aconseguir que la voluntat de rebuig passés per sobre de les opcions esquerra-dreta. La segona, en defensar que les misèries suportades per les classes pobres no eren tant culpa de l’elit econòmica del seu país com d’enemics exteriors (no és la City o Wall Street sinó els polonesos, els mexicans, o Brussel·les). I la tercera, assegurant que recuperant la sobirania i posant per davant els propis interessos, “aniríem molt millor”.
- Procediment de votació. He explicat sovint els perills dels sistemes de votació que obliguen a escollir entre només dues alternatives contraposades i enfrontades. En política les coses no son blanc o negre; obligar a fer una tria d’aquest tipus és deixar fora de joc a una part molt important dels possibles votants que acabaran no sentint-se implicats en la decisió, o fent més “un vot en contra” que un “vot a favor” Això val tant per segons quins referèndums, com per segones voltes de segons quines eleccions governamentals. Això és important ja que, a part de donar una lectura equivocada de la realitat política, provoca divisions entre “pros” i “antis” que poden arribar a crear fractures socials perilloses. Els tres casos dels que parlo em confirmen el que penso, i d’una forma menys dramàtica però real, també veig aquest perill a casa nostra.
- Consideracions per el futur. A nivell intern de cada país, aquestes polítiques ultradretanes, que posen la seguretat i la repressió per davant de la justícia social, esdevindran una decepció per aquells que, amb bona fe, han posat en mans d’aquests líders la solució dels seus problemes. El desengany pot tenir repercussions doloroses per a molta gent.
A nivell global, el proteccionisme econòmic i els enfrontaments polítics poden configurar un nou període de tensió internacional. La disminució del comerç internacional és una mala noticia per a gaire bé tots els països; la denuncia de tractats internacionals de cooperació per resoldre problemes globals també; i l’augment d’alguns pressupostos de defensa, encara mes.
Crec que hi ha dues grans lliçons a aprendre:
- L’actuació dels partits progressistes durant el que va de segle no ha estat encertada: han caigut en la trampa neoliberal i han provocat que amples capes socials hagin deixat de sentir-se representats i protegits per ells. Només una recuperació valenta del que va ser la seva actuació en la segona part del segle passat pot permetre fer front al que està passant.
- Hem de conservar la democràcia i la participació ciutadana; però hem de prendre mesures per corregir dos aspectes: la impunitat en la manipulació de la informació a base de mentides, calumnies, relats emocionals, i falses promeses que destrueixen la qualitat del vot. I reduir la tendència a demanar vots amb propostes simplistes que redueixen la varietat d’opcions, buscant la possibilitat de solucions negociades.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
Article publicat el 01/11/2018 al Diari Ara
08/02/2018
L’Assemblea General de les NNUU de 2007 va declarar el dia 20 de febrer de cada any el Dia Mundial de la Justícia Social. Té per objectiu demanar que en l’àmbit internacional s’avanci en erradicar la pobresa, garantir l’ocupació i el treball digne, l’accés al benestar i a la justícia per tots, que són elements essencials per aconseguir la pau i la seguretat.
Molt són els aspectes que componen la justícia social, però voldria aprofundir en una de les injustícies que està creixent enormement: la desigualtat econòmica. Comencem per llegir dues notes de premsa recents. “Els alts directius de l’IBEX-35 cobren de mitjana 207 vegades el sou mínim de la seva empresa” i “Entre 2015 i 2016 el salari dels principals executius de l’IBEX-35 va augmentar un 15% mentre que la retribució mitjana ho va fer en un 0,3%”
A Espanya hi ha 3,2 milions de persones, que estan per sota del llindar de pobresa extrema, convivint amb 21 persones súper riques, que entre totes tenen un patrimoni de 104.000 milions d’euros. A la Unió Europea, passa el mateix; hi ha 123 milions de persones en risc d’exclusió, mentre 324 persones tenen cada una més de mil milions d’euros. Són dades d’Oxfam Intermon. El mateix, o més, passa en l’àmbit mundial.
En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tant reduït de ciutadans tindrien tan poder per augmentar la seva riquesa i privilegis. La concentració de riquesa i poder es tradueix en un enorme augment de les desigualtats. Són molts els informes i escrits que denuncien la situació. El premi Nobel Joseph Stiglitz en un dels seus llibres “La Gran Brecha”, explica com entre l’ 1% de la població i la resta la desigualtat creix.
L’economista de Thomas Piketty, en el seu llibre “El capital al segle XXI”, denuncia que des de l’any 1980 s’ha accelerat la desigualtat en el repartiment de la riquesa i s’ha iniciat un fort procés de concentració en poques mans. Piketty pregunta si és sostenible un model econòmic que permet que en els anys de la crisi del 2007 fins als 2014, el 95% de l’augment del PIB dels Estats Units hagi anat a parar a l’1% dels americans més rics? També afirma que l’augment de les rendes del capital sempre supera el ritme del creixement econòmic. La seva proposta principal contra la desigualtat és establir un impost global i progressiu sobre el patrimoni a escala mundial que en el cas de la UE afectaria el 2,5% de la població i permetria recaptar un 2% del PIB, 300.000 milions d’euros. Si aquest import es destinés a la inversió en educació i coneixement, seria un mecanisme decisiu per a la reducció de les desigualtats.
L’economia espanyola està creixent a un ritme superior al 3% del PIB. Però qui es beneficia d’aquest creixement? En bona part les grans empreses i les grans fortunes. Només en una part molt menor arriba a les pimes i a les famílies.
La mala distribució dels beneficis del creixement econòmic no és solament un problema moral i de justícia social, esdevé també un problema econòmic. Si es vol avançar en tenir una societat més justa, cal un model de societat, que garanteixi un mínim d’ingressos a tots els ciutadans de manera que els permeti teniu un nivell de vida digne en un món lliure i en pau.
Francesc Raventós. Economista
