08/02/2018
Com ens van recordar fa uns dies un grup d’economistes europeus, encapçalats per Tomas Pikkety, s’estan fent a Brussel·les un seguit de negociacions de cara a una important renovació de Consellers del BCE (4 dels 6, incloent el President Draghi). Ja sé que pot semblar que és quelcom que ens queda un xic lluny. És ben cert; però també és molt cert que el que passi allà pot repercutir molt en les nostres vides, tant si som treballadors, com empresaris, com pensionistes. Tots els que estem afectats per l’evolució de l’economia, és a dir tothom, hem de ser conscients de les conseqüències dels canvis dels propers mesos. Això és així perquè, d’una forma o d’una altra, des del 2010, el BCE ha anat agafant una sèrie de funcions molt superiors a les que inicialment es van preveure en la seva creació.
Això ha estat bo en molts casos. Potser no s’ha explicat prou fins a quin punt les conseqüències de la crisi i les perspectives futures podien haver estat molt pitjors si Mario Dragui, amb el recolzament de només una part del seu Consell, no hagués pres una sèrie de mesures de liquiditat i de tipus d’interès, anant més enllà de les seves obligacions. Actuacions, per cert, que varen ser criticades per alguns països. Actualment el BCE s’ha convertit en una part fonamental del sistema de governança de la Eurozona.
Som bastants els que, sent plenament partidaris de la construcció europea, hem pensat i dit des de fa temps, que la UE pateix un dèficit democràtic important en la participació dels ciutadans en la forma de proveir els seus òrgans executius, així com en l’absència de canals de rendició de comptes. Això provoca sentiments d’allunyament i alimenta l’euro escepticisme.
És per aquesta raó que, en aquesta ocasió de renovació al BCE es fa necessari algun moviment cap a un sistema més formal i transparent de nominació dels seus membres, en paral·lel amb l’establiment d’uns mecanismes, no pas de dependència però sí de rendició de comptes, respecte a òrgans elegits democràticament.
Segurament no és el lloc ni el moment per fer propostes concretes, però si que es poden detectar alguns dels símptomes d’aquestes mancances. En cito només quatre: El sistema d’elecció amb llistes exclusivament estatals dels diputats del Parlament Europeu, que condiciona la seva actuació i els inclina cap a actuacions amb visió nacional i no europea. Les migrades competències d’aquest Parlament i la manca d’iniciativa legislativa. La no existència d’un òrgan similar de control de l’Euro grup que és on es prenen les decisions més importants per els països de l’Euro. I el sistema de nomenament dels membres de la Comissió i del seu President.
El que he comentat del BCE és una reproducció a un altre nivell del mateix fenomen. Esperem que es vagi corregint.
Joan Majó, enginyer i ex-ministre.
18/01/2018
Com a membre del jurat, he tingut la possibilitat de llegir un treball, al que hem atorgat el premi “Catalunya Europa Segle XXI” de la Fundació del mateix nom. M’ha resultat molt interessant, perquè m’ha permès conèixer dades i enquestes que m’han confirmat opinions personals que he escrit i repetit sovint. Les sintetitzo així: “Des de fa uns anys, la percepció que molts ciutadans tenen dels beneficis que ha representat per a ells la construcció europea ha anat disminuint, i en alguns casos es converteix més en un problema que en una solució. Això està posant en perill la seva continuïtat. Cal analitzar aquesta situació intentant separar el que correspon a la realitat i el que potser només és una percepció incorrecta. De forma molt ràpida, analitzo alguns aspectes.
- Beneficis directes o indirectes. Deixo de banda els beneficis no quantificables però molt importants: pau, llibertat, democràcia, seguretat, protecció… Centrant-me només en el econòmics, crec que l’existència del mercat únic ha tingut un efecte molt positiu en la modernització i la capacitat de creació de riquesa de les economies de tots els estats integrats a la UE. Els que, con nosaltres, vam tardar a incorporar-nos, ho vam experimentar amb claredat. Ara bé, és evident que la riquesa creada s’ha anat distribuint cada cop pitjor en les darreres dècades, de forma que les desigualtats han anat augmentant molt en l’interior de molts països i no s’han reduït prou entre països. La UE ha tingut un èxit extraordinari en la creació del mercat, però no ha estat prou eficaç en les possibles mesures de correcció del mercat per assegurar els drets socials. Dit d’una altra manera: Els beneficis evidents del mercat únic no s’ha repartit prou entre els estats ja que la política de “convergència de les economies” no ha funcionat; i la majoria dels estats no han sabut, o volgut, redistribuir internament els beneficis entre els seus guanyadors i perdedors. Cal dons fer retrets tant a la política europea com a les polítiques estatals, que en part està condicionada per aquella. A la primera, perquè ha deixat per més tard la “Europa Social”, i a les segones, per les seves polítiques neoliberals.
- Realitat i percepció. Els beneficis econòmics que la majoria dels ciutadans europeus hem rebut de la UE han estat molt més indirectes que directes, ja que el fet que l’obertura de mercats hagi suposat el creixement d’empreses, l’augment d’exportacions, i la creació de llocs de treball, no és quelcom que hom experimenti directament, cosa que sí que passa amb una subvenció o un ajut. El pressupost comunitari és relativament molt petit (menys de un 1% del PIB comunitari) i per tant només ha suposat ajuts directes a una part de la població. Els beneficis que anomeno indirectes (creixement i fons estructurals) han estat molt més grans durant molts anys i els hem gaudit de forma inconscient, sobre tot els qui no coneixien etapes anteriors. Però s’han estroncat amb l’ampliació de membres i sobre tot amb la crisi. Per combatre-la, les polítiques que molts governs han aplicat, en complicitat amb les autoritats europees, han estat equivocades i han perjudicat la part més feble de la població. Això ha provocat una percepció mol negativa de la UE, encara que aquí, sovint “Brussel·les” hagi estat l’excusa per aplicar polítiques que afavorien interessos concrets (reforma laboral, reformes fiscals regressives, amnistia…).
- Mesures de futur a la UE. En primer lloc, cal que la UE (però sobre tot, la zona Euro) complementi les seves polítiques econòmiques, amb polítiques socials. En segon lloc, cal que, igual que imposa als Estats directives amb límits i mesures en matèria monetària i fiscal, ho faci també en matèria laboral i social. En tercer lloc, cal que s’augmenti de forma important el pressupost comunitari, permetent transferències de fons cap als països menys rics, que es materialitzin en inversions europees de caràcter productiu, i en mutualització de riscos. Finalment, cal que totes aquestes actuacions siguin més perceptibles per als ciutadans, i aquests tinguin una major participació democràtica en les corresponents decisions, i una major percepció de solidaritat entre els membres d’un mercat i una moneda únics. A títol d’exemple, s’hauria de desenvolupar ràpidament el contingut del “Pilar Europeu de Drets Socials” aprovat fa uns mesos a Göteborg; s’hauria de seguir el camí iniciat amb el “Fons Europeu de garantia de dipòsits bancaris”, construint un possible “Fons Europeu d’Assegurança d’Atur” complementari o substitutiu dels estatals; i, per fer això possible, s’hauria de convertir en comunitari l’Impost de Societats, fet que serviria també per resoldre el dumping fiscal dins de la UE.
Les possibles exigències de Schultz per la Gran Coalició amb Merkel, i l’aparent forta voluntat europeista de Macron, poden ajudar a avançar en aquesta línia? Esperem-ho.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
09/01/2018
Tots tenim clar que, en una economia de mercat lliure (encara que regulat) l’èxit d’una empresa està basat en la seva competitivitat. No m’acaba d’agradar la paraula, ja que fa la impressió que estiguem en un joc de vencedors i vençuts, i no és només això. La utilitzo més aviat en el sentit de “ser competent” en la manera de fer les coses: qualitat, preus, costos, servei…
Estem vivint aquest darrers anys un important enfrontament entre els corrents “globalitzadors” (neoliberals), i els “proteccionistes” (populistes), a l’hora de promoure noves mesures polítiques. Per això m’agrada recordar que les polítiques d’afavoriment de la competitivitat no poden ser les mateixes quan es pensa en la competitivitat interior que quan es necessita competitivitat exterior, és a dir quan es tracta de competir en mercats oberts a l’exterior i no en mercats tancats, com ha passat en el cas espanyol durant les darreres dècades. En aquest cas, la productivitat interna de l’empresa, passa a tenir un paper fonamental, ja que altres elements, de proximitat o de protecció, han desaparegut.
D’aquí se’n deriven moltes línies d’actuació, però només em vull referir ara a una: la dimensió i la gestió empresarial. Durant els últims anys hem vist com moltes empreses espanyoles han augmentat molt les seves exportacions; però el dèficit comercial espanyol ha crescut molt ja que les importacions també han augmentat, però encara més. Dit d’una altra manera: moltes empreses han millorat la seva competitivitat, però l’economia espanyola en conjunt, no.
He escoltat moltes vegades dir que la raó està en que la productivitat de les empreses espanyoles és encara inferior a la de les empreses del països del centre d’Europa, i molt especialment de les alemanyes. Aquesta és una veritat a mitges; estic més aviat d’acord amb l’Antón Costas quan explica que les empreses grans i mitjanes d’aquí han assolit nivells de productivitats semblants a les de fora, i en canvi, les empreses petites la tenen més baixa en relació a les petites de fora. El mal resultat global és degut al fet que, proporcionalment, aquí hi moltes menys empreses grans i mitjanes que allà, i en canvi moltes més de petites.
Simplificant, cal concloure que, en el procés d’obertura comercial a Europa i també al món, un els nostres problemes de competitivitat com a país, tant aquí com al conjunt de l’Estat, està en la dimensió empresarial.
Recordo que en els anys 80 hi havia al Ministeri d’Indústria una Direcció General específica per a petites empreses. No sé què se’n ha fet… Cal una atenció especial envers elles, però adaptada els nous temps. Necessitem polítiques de protecció i ajut a les empreses per tal que neixin i es desenvolupin, però també polítiques d’estímul a la posterior continuïtat del creixement per tal d’adquirir, per desenvolupament endogen o per fusions, una dimensió superior que permeti una competitivitat en mercats exteriors, i uns sistemes de gestió professionalitzada d’acord amb les necessitats de la nova dimensió. També s’hauria de veure si cal revisar algunes mesures que poden significar incentius al no creixement, fent-ho evidentment de forma selectiva per no perjudicar aquells sectors que, per la seva naturalesa i el seu àmbit d’actuació, poden seguir estant integrats per empreses petites.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
12/12/2017
[:CA]Va quedar molt desdibuixat, i gaire be ja no se’n parla, però a mitjans de Novembre, a Göteborg, els 27 membres de la UE van aprovar l’anomenat “Pilar Europeu de Drets Socials”. Juntament amb la “Política Comuna de Seguretat i de Defensa” aprovada uns mesos abans, es tracta de dues iniciatives que pretenen reaccionar a les fortes preocupacions ciutadanes de noves inseguretats i d’increment de les desigualtats econòmiques, que es fan evidents a molts països de la zona.
Els moviments euro escèptics d’extrema dreta tenen sobre tot un caràcter populista i xenòfob que cal combatre. Però les crítiques provinents de l’esquerra estan molt més fonamentades. És clara la deriva antisocial de la política en molts països europeus durant els darrers 20 anys. A sobre, les equivocades polítiques anticrisi, basades en l’austeritat, la reducció de la despesa social, i les reformes del mercat laboral, han provocat que siguin les parts més febles de les nostres societats les que han suportat de forma desproporcionada els costos de la crisi (atur, salaris baixos, i retallades de serveis socials).
Crec que és important que prenguem tots consciència que, durant el passat segle, el gran suport de la majoria de les nostres societats a la construcció de la UE, va estar en gran part basat en la constatació del progrés econòmic i social que va comportar aquest moviment, recolzat a les hores per partits de dreta moderada i per les socialdemocràcies. Però el model d’aquells anys es va trencar els 90.
M’agradaria pensar que el pacte de Göteborg significa una reorientació , i una recuperació, a nivell europeu i adaptat als nous temps, de l’esperit dels pactes socials que, a nivell d’Estats, van funcionar des dels 50 fins als 90. Però, per tal que això no quedi només en paraules buides o en declaracions formals, calen al menys tres tipus d’actuacions:
- Identificar clarament quines son les àrees on s’ha d’actuar: nivells de salari mínim en funció de la renda per càpita, regulació del treball temporal o parcial, drets dels treballadors autònoms, igualtat de retribució per igualtat de treball, conciliació laboral, regulació del treball on-line, qualitat dels serveis socials, revisió de la negociació col·lectiva, reformes fiscals per assegurar la sostenibilitat del sistema públic i millorar la redistribució…
- Tenint en compte que la majoria d’aquestes competències son actualment dels Estats, calen Directives Europees que fixin orientacions i posin marcs a les legislacions nacionals, tot respectant les evidents diversitats entre les economies de cada membre.
- Acceptant aquesta diversitat, s’ha de tornar a posar en marxa la perduda voluntat de convergència entre les economies de l’Euro, i això suposa sens cap dubte una ampliació important del pressupost de la UE que permeti transferències de rendes amb finalitat inversora i de millora de la competitivitat, ampliació que demanarà l’establiment d’algun impost de caire europeu.
Si, en contrast amb la dinàmica que em vist en el tema de la Defensa, durant els propers mesos no es veuen moviments en aquestes direccions, podrem pensar que la declaració de Göteborg te una part important d’enganyifa. Però no busqueu els culpables a Brussel·les; els trobareu a les capitals de la majoria dels Estats de la UE…
Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Quedó muy desdibujado, y casi ya no se habla, pero a mediados de Noviembre, a Göteborg, los 27 miembros de la UE aprobaron el llamado “Pilar Europeo de Derechos Sociales”. Junto con la “Política Común de Seguridad y de Defensa” aprobada unos meses antes, se trata de dos iniciativas que pretenden reaccionar a las fuertes preocupaciones ciudadanas de nuevas inseguridades y de incremento de las desigualdades económicas, que se hacen evidentes a muchos países de la zona.
Los movimientos euro escépticos de extrema derecha tienen sobre todo un carácter populista y xenófobo que hay que combatir. Pero las críticas provenientes de la izquierda están mucho más fundamentadas. Es clara la deriva antisocial de la política en muchos países europeos durante los últimos 20 años. Encima, las equivocadas políticas anticrisis, basadas en la austeridad, la reducción del gasto social, y las reformas del mercado laboral, han provocado que sean las partes más débiles de nuestras sociedades las que han soportado de forma desproporcionada los costes de la crisis (paro, salarios bajos, y recortes de servicios sociales).
Creo que es importante que tomemos todos conciencia que, durante el pasado siglo, el gran apoyo de la mayoría de nuestras sociedades a la construcción de la UE, estuvo en gran parte basado en la constatación del progreso económico y social que comportó este movimiento, apoyado a las horas por partidos de derecha moderada y por las socialdemocracies. Pero el modelo de aquellos años se rompió los 90.
Me gustaría pensar que el pacto de Göteborg significa una reorientación , y una recuperación, a nivel europeo y adaptado a los nuevos tiempos, del espíritu de los pactos sociales que, a nivel de Estados, funcionaron desde los 50 hasta los 90. Pero, para que esto no quede sólo en palabras vacías o en declaraciones formales, hacen falta al menos tres tipos de actuaciones:
- Identificar claramente cuales son las áreas dónde se tiene que actuar: niveles de salario mínimo en función de la renta per cápita, regulación del trabajo temporal o parcial, derechos de los trabajadores autónomos, igualdad de retribución por igualdad de trabajo, conciliación laboral, regulación del trabajo on-line, calidad de los servicios sociales, revisión de la negociación colectiva, reformas fiscales para asegurar la sostenibilidad del sistema público y mejorar la redistribución…
- Teniendo en cuenta que la mayoría de estas competencias sueño actualmente de los Estados, hacen falta Directivas Europeas que fijen orientaciones y pongan marcos a las legislaciones nacionales, respetando las evidentes diversidades entre las economías de cada miembro.
- Aceptando esta diversidad, se tiene que volver a poner en marcha la perdida voluntad de convergencia entre las economías del Euro, y esto supone sin ninguna duda una ampliación importante del presupuesto de la UE que permita transferencias de rentas con finalidad inversora y de mejora de la competitividad, ampliación que pedirá el establecimiento de algún impuesto de cariz europeo.
Si, en contraste con la dinámica que me visto en el tema de la Defensa, durante los próximos meses no se ven movimientos en estas direcciones, podremos pensar que la declaración de Göteborg tiene una parte importante de engaño. Pero no busquéis los culpables en Bruselas; los encontraréis en las capitales de la mayoría de los Estados de la UE…
Joan Majó, ingeniero y ex ministro[:]