![Un adéu al 2018]()
18/12/2018
Se m’ha demanat que fes un balanç de l’any que està acabant. Ho faig amb gust però amb dues precaucions. Sé que ha estat un any intens i convuls tant aquí com arreu, que permet més d’un relat en funció de la perspectiva legítima de cada observador; el que trobareu és el meu. I com que l’escric abans del dia 21 i no veig prudent fer cap balanç del problema català. Com que crec que el que és important és mirar al futur tot analitzant el passat, el que segueix vol aportar algun diagnòstic sobre l’any 18 i unes reflexions sobre lliçons que penso que hauríem d’haver aprés de cara a orientar el 19 i següents…
Per a mi hi ha cinc grans trets que caracteritzen l’any:
- S’ha continuat comprovant que, en contra del que vàrem gaudir la segona meitat del segle XX, el model econòmic actual ha fet que el creixement no hagi millorat la situació social si no que ha continuat augmentant les desigualtats.
- S’ha fet evident que les dificultats de sostenibilitat degudes a la contaminació i l’escalfament global son més preocupants del que semblava fa uns anys i que les mesures, insuficients, pactades per evitar els seus perills, no només no es compleixen si no que s’estan qüestionant en molts llocs.
- Hi ha hagut un augment de preocupació i de indignació en capes molt amples de la societat per la situació present, i de por per les perspectives personals de futur, conseqüència dels dos punts anteriors; sobre tot del primer, però també de la major percepció del segon.
- Aquest malestar ha provocat que s’hagin intensificat corrents perilloses en el camp de la política: L’enyorament d’etapes anteriors i la voluntat de recuperar-les (Brexit); el replegament cap a espais sobirans més petits i el rebuig cap als “altres” (proteccionismes en lo econòmic i nacionalismes en lo polític).
- Una desconfiança generalitzada en les actuacions dels polítics (desafecció transversal), i un aprofitament d’aquestes situacions per part de grups polítics radicals, populistes, i en molts casos antidemocràtiques, que han pogut fer un ús demagògic de la gran llibertat desregulada d’espais per la creació i distribució de la informació.
Tres reflexions que formen part del meu balanç personal.
No podem continuar amb unes dinàmiques econòmiques que milloren les xifres macro però que empitjoren l’equitat social. Això vol dir que hem de construir poders polítics democràtics més socials i que tinguin prou dimensió demogràfica i siguin prou forts per poder imposar-se a l’enorme força del mercat financer mundial. Això no es farà reconstruint o recuperant petites sobiranies, si no creant entitats polítiques que agrupin els estats nació, i que alhora estimulin i respectin la diversitat i la pluralitat interna.
Encara que pugui semblar una expressió truculenta, és cert que estem posant en perill la sostenibilitat del planeta i la seva capacitat d’acollir una població que vagui augmentant contínuament. Cal que revisem la nostra relació amb la natura i molt especialment en els camps energètic i del reciclatge. Aquí també calen solucions globals per uns problemes globals, i no serà possible amb petites polítiques estatals. També hem vist com, tant les conseqüències del canvi climàtic com les mesures per evitar-lo, tenen guanyadors i perdedors, i per tant calen accions complementàries per compensar a aquest darrers.
Cal, finalment, repensar els mecanismes de la política i orientar l’actuació dels gestors públics, per tal de dirigir-la sobre tot a la solució de tres grans problemes: aconseguir que la justícia social avanci simultàniament amb el progrés econòmic, assegurar la sostenibilitat futura del sistema, i reformar els mecanismes de participació democràtica en el nou context digital per evitar les actuacions polítiques curtes de vista, i per poder escoltar millor la voluntat popular, evitant així que la participació es converteixi en una enganyifa.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
Article publicat el 24/12/2018 a Via Empresa.
![Un adéu al 2018]()
29/11/2018
La representació a Barcelona de la Comissió Europea convoca trobades de persones interessades per recollir opinions sobre la preparació dels pressupostos de la UE. Una bona iniciativa, ja que permet seguir millor què passa a Brussel·les, i aportar propostes per ser canalitzades cap a les autoritats comunitàries. Cal recordar que, tot i funcionar amb pressupostos anyals, la UE elabora l’anomenat “Marc Financer plurianual” (7 Anys) que marca una perspectiva llarga de la evolució dels pressupostos. Ara s’està elaborant el 2021-27 Recullo algunes de les reflexions fetes en una reunió del mes passat. Confirmo idees que jo he defensat sempre i d’altres que vaig escoltar.
- Euroescepticisme. Repeteixo un cop més que, davant de la desafecció envers l’actuació de la UE que constatem en molts àmbits, l’actitud dels que estem convençuts de la seva necessitat i som partidaris de la seva continuïtat, ha de ser l’eurocriticisme: analitzar les mancances i proposar reformes de millora. Les actituds de defensa acrítica, o de ple rebuig (Brexit…) son equivocades. Enumero les reformes de caràcter general que crec que cal emprendre.
- Els recursos. En els treballs actuals s’està parlant de una xifra entre 1,1 i 1,3 Bilions de euros per el conjunt dels 7 propers anys. Vol dir que seguim encallats en un volum de recursos que representa només una mica més del 1% del PIB de la UE. És fàcil veure que això és totalment insuficient. La despesa pública de la majoria dels estats desenvolupats representa entre un 35% i un 45% del seu PIB, i en el cas dels estats federals, la despesa “federal” pot arribar al 20% del PIB de tota la seva federació. No és d’estranyar que, als anys 60, quan la UE era només la CEE, és a dir poc més que un tractat comercial reforçat entre estats, s’assignés a les administracions de Brussel·les una proporció molt petita de la despesa, ja que la majoria de les competències seguien en els estats membres. Però és inexplicable que després de l’Acta Única de Maastricht, de l’ampliació a 28 membres, de l’Euro, i de forts augments de les competències, es pretengui seguir amb aquest ridícul 1% del que, a sobre, més del 90% torna als estats… La conseqüència d’això és la impotència de la UE per fer front a molts problemes d’abast comunitari (infraestructures europees, refugiats, seguretat…). Una impotència que és denunciada, moltes vegades amb raó, no només per els ciutadans sinó sovint també per els propis governs dels estats. Però que s’haurien de fer mirar, abans de fer-ho, quina és la part de culpa que tenen ells.
- Origen del recursos. Una part important dels recursos provenen de transferències dels 28 estats (una part de l’IVA i una petita part de la renda nacional….). Representa en total entre un 75% i un 80% del pressupost de la UE. Només una petita part (menys del 20%) és fruit de drets o tributs propis de la UE. És evident que cal un reforma a fons. La UE hauria de tenir algunes actuacions pròpies que afectessin el dia a dia dels ciutadans, tals com un sistema de garantia de dipòsits comunitari o una assegurança d’atur complementària. Això permetria que els ciutadans es sentissin protegits per la UE.; actualment els ciutadans no tenen aquesta percepció ja que molts dels beneficis de ser membres els arriben de forma indirecta i inconscient. Ara bé, aquest escenari és impossible sense una fiscalitat i una capacitat recaptatòria de la UE (que podria estar delegada en els estats) que permetés augmentar els ingressos d’una manera notable. He proposat repetidament que l’impost de Societats nacional es transformi en un impost uniformitzat de caràcter europeu. Tindria un segon avantatge: faria impossible el dumping fiscal que fan ara alguns estats, i el frau fiscal que fan les grans empreses amb les seves polítiques de trasllats. Això explica moltes reticències…
- Perspectives massa llargues. L’actual sistema pressupostari té dos inconvenients de tipus temporal. El primer és que el marc financer condiciona molt els pressupostos anyals, i un període de 7 anys és massa llarg per preveure les possibles necessitats, cosa que obliga a modificacions i reformes de innecessària i complexa tramitació. I el segon és que, havent-hi eleccions al Parlament amb una nova Comissió cada 5 anys, tindria molt més sentit que es sincronitzessin les decisions financeres. Caldria que cada nou Parlament i Comissió elaboressin el “seu marc financer” durant el primer any de mandat, que fos de 5 anys, i que anés fins a la fi del primer any de la nova Comissió, evitant haver de treballar amb directius elaborades per altres, com passa ara.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
Publicat el 15/11/2018 en el Diari Ara
![Un adéu al 2018]()
01/11/2018
Aquests darrers mesos s’estan desenvolupant a casa nostra tres activitats, d’un impacte públic molt desigual, però totes tres amb objectius paral·lels i orientacions molt coincidents. Primer, el fort seguiment de la iniciativa “Escola Nova 21” promoguda conjuntament per el Centre UNESCO a Catalunya, la Fundació Jaume Bofill, la Diputació de Barcelona, la Universitat Oberta, i la Obra Social de la Caixa, i a la que s’està incorporant decididament el Departament d’Educació. Segon, el desplegament del programa “Educació 360 graus” de la F. Bofill amb la col·laboració de la Diputació i el Moviment de Renovació Pedagògica. I finalment, la celebració del 50é aniversari de la creació de l’Escola Lavinia al barri de Les Corts, un centre promogut per un grup de pares i mestres a finals dels 60 amb ganes de trencar vells motlles en l’educació dels seus fills.
No és fàcil resumir els objectius i les orientacions comunes, però m’atreveixo a fer-ho amb dues frases: “L’Escola no ha de transmetre només coneixements, si no altres tipus de habilitats i competències” i “L’aprenentatge té lloc, però n’ha de tenir molt més, en altres espais fora de l’Escola, i en moltes altres etapes de la vida”. Entendre bé això i derivar-ne conclusions de tipus personal i actuacions de caràcter polític i institucional, pot ajudar molt a construir una societat humanament més rica, econòmicament més avançada, socialment més justa, i políticament més endreçada. Comento els dos aspectes.
- Molt més que coneixements. Fa uns 25 anys l’informe que el Director de la UNESCO, Federico Mayor, va demanar a una Comissió Internacional presidida per Jacques Delors, deia que l’escola ha de servir per impartir coneixements, però tant o més, per aprendre a ser, per aprendre a fer, per aprendre a viure junts, i per aprendre a aprendre. Aquesta és una visió molt més amplia i estimulant que la simple transmissió de coneixements que ha estat en la base dels currículums escolars i que s’utilitza encara massa per avaluar els resultats de l’ensenyament. Va coincidir l’informe amb la meva estada a Brussel·les amb Delors, i vaig poder sentir de prop la seva visió i el seu convenciment que el futur dels ciutadans dels nostres països depèn molt més de la equitat i de la qualitat educativa, entesa tal com l’he explicat, que de moltes altres circumstàncies. Vaig viure també l’impacte en els mitjans educatius europeus i vaig constatar que els efectes no havien estat tant importants ni a Espanya ni a Catalunya. Un cop de retorn a Barcelona vaig contribuir, junt amb molts altres, a que aquestes idees fossin acollides a la F. Bofill, i ho van ser de forma entusiasta a tots els nivells. Només cal veure com els darrers anys s’ha centrat en aquests temes.
- Educació al llarg de la vida. El segon aspecte va molt més enllà i té relació amb l’espai i el temps. Degut a l’extraordinària velocitat dels canvis tecnològics i socials, cal aprendre sempre i en tots els llocs per on hom passa; però no de manera inconscient, si no amb caràcter sistemàtic. Això significa que, d’una forma o altra, “l’escola” ha de deixar de ser una institució per a una primera etapa de la vida i ha d’adaptar-se a noves necessitats; i també que les organitzacions socials, les ciutats, o altres institucions públiques o privades, han de tenir una dimensió educativa. Penso molt específicament en les empreses on les persones passen una gran part del seu temps i on la formació ha de ser molt present. Però no només per adquirir habilitats relacionades directament en l’activitat de l’empresa, si no de forma més amplia per millorar les seves competències de tipus humà. Aquesta és una altra raó per entendre que l’etapa escolar ha de donar tanta importància a allò que significa “aprendre a aprendre” per sobre de la simple transmissió de coneixements que poden deixar de ser útils al cap de poc. Ser capaç d’acceptar la necessitat de “desaprendre” per adquirir noves habilitats és un gran valor personal.
Els pares i els mestres que vàrem participar en la creació del Lavinia no teníem del tot clar algunes d’aquestes coses. Evidentment parlo del meu cas ja que no era pas un expert en el tema; però sembla que les intuïcions anàvem en la bona direcció.
Aquests darrers anys m’he preguntat sovint, des del patronat de la Fundació Bofill, com pot ser que el programa Escola Nova 21 hagi suposat una gran novetat i èxit, quant fa ja molt temps que moltes d’aquestes orientacions ja s’havien fet evidents. Segurament n’hem parlat poc, tan a dins del sistema educatiu com en el món empresarial. Segurament hem distret l’atenció cap a altres preocupacions polítiques, importants però potser no tant com aquesta.
Joan Majó, enginyer i Vicepresident de la Fundació Jaume Bofill
Article publicat a VIAempresa el 19 d’octubre de 2018.
17/07/2018
Fa unes setmanes feia, una reflexió sobre la incoherència que suposa seguir mesurant el progrés d’una societat basant-se fonamentalment, i a vegades exclusivament, en el creixement del seu PIB. Posava alguns exemples del que queda dins i del que queda fora en el càlcul del PIB tal com actualment s’està fent, i de la necessitat d’introduir altres elements fonamentals en tres aspectes: la distribució, és a dir les desigualtats; la influència que tenen en el benestar les activitats econòmiques que es poden comptabilitzar; i les conseqüències negatives però no tingudes en compta d’aquestes activitats. Voldria afegir alguns elements en aquesta línia, començant amb una rotunda afirmació: El creixement del PIB és un indicador important; però, per sí sol no és una garantia del progrés d’un país.
- Creixement i progrés. Massa sovint s’ha confós una cosa i l’altra. És cert que el creixement econòmic és un element clau per el progrés social, ja que una part important del benestar d’una persona depèn de disposar de recursos materials i de tenir accés a serveis retribuïts, que son els dos elements que es reflecteixen en el PIB. Però és evident que el benestar personal i social depèn de molts altres elements que nos és poden quantificar en termes econòmics. Encara sense sortir de l’àmbit econòmic, és evident que la sensació de benestar depén molt del nivell de renda, però cal tenir en compta altres elements: a) Per a les persones amb rendes baixes o mitges, la dependència és molt directa, però es va reduint a mesura que augmenta la renda. b) Cal no oblidar que la percepció està molt influïda per la renda personal, però també molt per la situació comparativa i la evidència de desigualtats, d’acaparament, i de injustícia. I c) també influeixen molt les perspectives, és a dir la possibilitat de tenir o no oportunitats de millora, a través de l’esforç personal. El creixement pot ajudar a millorar totes aquestes coses, però és clar que depèn del tipus de creixement. El progrés és molt més que el creixement, i la seva mesura ha de incloure elements que reflecteixin la seva qualitat (redistribució, salut, formació, discriminació, oportunitats…) i que tinguin en compta les sensacions personals de benestar, objectiu de tota política. Per tant, cal afegir mesures amb aquest tipus de dades.
- Decreixement i austeritat. El progrés tecnològic ha permès, i la ideologia neoliberal ha disparat, la globalització. Centenars de milions de persones s’incorporen cada dècada a una situació de major benestar . El model de consum dels països desenvolupats actuals no seria aplicable a una població de 3 o 4 mil milions. No es tracta només de la tradicional “escassetat de recursos” i del més recent “excés de residus”. És un problema de insostenibilitat econòmica, ecològica i social del model. La creixent evidència d’això va generar fa uns anys un corrent de pensament a favor del decreixement lligat a una acceptació de renuncies, és a dir d’austeritat. Aquesta formulació va significar fortes reticències a la seva acceptació, i crec que és perquè hi ha una confusió. Si decreixement significa la reducció del consum per càpita de recursos naturals i l’allargament important de la seva vida útil, per tal que puguin ser compartits per molta més gent, és una idea molt raonable. Si decreixement significa traslladar l’origen del benestar des de la utilització i la possessió d’elements materials, cap a la disponibilitat de productes de caràcter immaterial, i l’accés a diverses formes de serveis de tipus personals, també és raonable. Però aquest nou model no tindria necessàriament uns efectes evidents en l’actual concepte del PIB, no implica necessàriament renuncies i austeritat. S’ha de treure la imatge de que un “model més sostenible” significa un model en el que haguem d’acceptar “viure pitjor”. Significa, això sí, “viure diferent” i sobre tot potenciar altres orígens del nostre benestar, però sense necessitat de disminuir-lo. S’està parlant molt de “economia circular”, de “economia digital”, de “economia col·laborativa” i son alguns dels conceptes que porten, modestament per ara, cap a nou model. També veiem esforços per establir una nova relació entre renda i treball retribuït, i per potenciar la capacitat pública de proveir serveis de qualitat. De la mateixa manera que la tecnologia i la ideologia neoliberal ens van conduir a la globalització, les noves i importants oportunitats tecnològiques i una nova ideologia social i sostenible, ens han de permetre anar definint aquest model.
- Conclusió. El creixement del PIB ha de deixar de ser una obsessió política. Un model sostenible de cara al futur farà possible, però no és necessari, que veiem una tendència a disminuir el valor del PIB, si seguim mantenint el sistema de càlcul actual. Però això pot ser una bona notícia, sempre que es mantingui un creixement o una estabilitat en el nivell de benestar percebut per les persones i una major extensió en la població, que son els dos índexs que més interessen.
Ni decreixement ni austeritat son imprescindibles…
Joan Majó, enginyer i ex ministre
12/04/2018
Son molts els adjectius que es fan servir per identificar la societat actual (“digital”, “tecnològica”, “de la informació”…) El problema és triar-ne un, i com que no és fàcil es fa servir sovint l’expressió de la societat “post industrial”, que no diu res…
Des d’un punt de vista tecnològic, jo penso que els elements fonamentals que estant provocant els canvis, son dos: la digitalització i la connectivitat. A ells s’hi afegiran els propers anys els relacionats amb tot el que anomenem “intel·ligència artificial”. Ara, només vull parlar una mica de la connectivitat, perquè crec que és tant important com la digitalització, cosa que a vegades no es té prou en compta, i també perquè està entrant en una fase d’expansió accelerada que les empreses no poden oblidar.
La digitalització és la possibilitat de codificar tot tipus de informació en forma de bits; això ja fa temps que s’ha aconseguit. La connectivitat significa que tot “element” capaç de generar informació estigui connectat a una xarxa global de gran velocitat i gran capacitat, i per tant pugui distribuir-la a tot altre “element” preparat per rebre-la. Fins fa poc, el que anomeno “elements” eren tots els aparells electrònics o informàtics, fixes o mòbils, i a través d’ells, les persones que els utilitzaven (uns quants milers de milions). Ara, s’hi estan afegint desenes de milers de milions de sensors i d’aparells que no necessiten cap persona que intervingui, ni per generar la informació, ni per actuar a partir de la que reben… Això genera noves xarxes limitades o locals, i també xarxes globals. És el que anomenem la Internet de les coses, amb les xarxes 5G.
Entre les moltes conseqüències que això té per a les empreses industrials vull, de forma molt simple, destacar-ne dues: una gran oportunitat, i un nou perill.
Fins ara les empreses tenien una xarxa a la que estaven connectats tots els elements informàtics utilitzats, sobre tot, per els departaments de gestió, administratius, i de sistemes d’informació, amb connexió a la xarxa global (Internet). Per altra banda, les empreses es dotaven de sistemes de control dels processos industrials que normalment tenia un caràcter fonamentalment intern, ja que les dades generades es feien servir majoritàriament per fer actuar automatismes, per dirigir robots, per detectar anomalies o per evitar accidents. Podríem batejar-les com a una xarxa “informàtica” i una xarxa de “control industrial”.
Les empreses hauran d’aprendre urgentment a establir una interoperabilitat entre les dues xarxes, connectant també les màquines, integrant-les i utilitzant d’una manera més permanent tot el flux d’informació dels sensors interns i externs. Al combinar totes aquestes informacions, i al processar-les conjuntament, podran millorar molt el funcionament de tots els seus processos i tindran molts més elements per prendre decisions d’expansió i millora de les seves activitats, o si voleu, per millorar el seu negoci.
El perill està en assegurar que hom és prou conscients que la xarxa integrada farà que l’empresa en el seu conjunt quedi molt més oberta al mon exterior, ja que hi haurà un nombre important de sensors o d’aparells interns que també estaran connectats a les xarxes exteriors o globals. Per tant son necessàries noves mesures de Ciberseguretat, que han de tenir característiques diferents de les que s’apliquen als actuals sistemes informàtics.
Val la pena prendre les mesures adequades, i així poder aprofitar moltes de les oportunitats que representarà aquesta segona etapa de la connectivitat, evitant els possibles perills.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
