18/09/2020
Aquest darrers mesos hem experimentat, de forma personal més o menys intensa o veient el que passava al voltant, uns canvis molt importants en la forma de treballar. Tots hem vist també canvis en la manera de fer moltes altres coses. Ens equivocaríem si no analitzem simultàniament el que està passant en quatre àrees de la nostra vida: el treball retribuït, el treball voluntari, les relacions socials, i les relacions familiars. Sabem que les grans oportunitats que han obert tant el progrés en la digitalització com l’increment de la mobilitat de persones, de coses, i de bits, poden canviar molt els nostres costums en totes aquestes àrees, i ens hi hem de saber adaptar per aconseguir que suposin un augment del benestar personal i col·lectiu.
No és d’estranyar que unes circumstàncies inesperades que obliguen a reduir de forma important els contactes personals, hagin produït una acceleració en l’aprofitament d’aquestes oportunitats. Això obliga a repensar normes, tant socials com econòmiques, amb canvis que segurament es mantindran parcialment una vegada hagin desaparegut aquestes circumstàncies. Vull parlar sobre tot del treball, però no només ja que haurem de fer adaptacions en molts altres aspectes de la vida. Faig quatre senzills apunts.
- Límits del teletreball. Augmentarà molt, però no oblidem que seguirà havent-hi una part molt important de l’economia productiva i de serveis que necessitarà una certa presencia personal per a la fabricació d’aparells, la construcció d’infraestructures, la manipulació d’objectes, el moviment de mercaderies, la obtenció de recursos físics, l’eliminació de residus, l’atenció a les persones… Algunes tasques es poden realitzar i controlar a distància, però no sempre és possible ni sempre és el millor. Quan el treball faci referencia a la producció de dades, la creació i transmissió d’informació, la recol·lecció de coneixements o d’opinions, i d’altres elements immaterials “digitalitzables”, el teletreball assumirà, com ja està fent, una part molt important de l’activitat i demanarà uns nous espais, unes noves mesures, unes noves eines, i unes noves competències. Hem de preveure la coexistència de al menys dos tipus de treball, fet que augmentarà la dificultat de la seva organització ja que no es tracta d’un canvi sinó d’una diversificació i un augment de la complexitat.
- Espais. Per a la gran majoria de la població sempre hi ha hagut un espai “familiar” o “privat”, i un altre espai de “feina”. La circumstancial situació actual les ha unificat. Cal aconseguir que no es confongui el concepte de “teletreball” amb “treball des de casa”, ja que això comporta inconvenients que poden afectar tant a la qualitat del treball com al funcionament familiar. Seguiran havent-hi “llocs de treball” (la fàbrica, l’oficina, l’escola, l’hospital…) però molts dels que hi treballin podran fer-ho de forma “no presencial”, al menys en una part important del seu temps. Això vol dir que caldrà organitzar urgentment una quantitat gran d’espais (privats o públics; individuals o col·lectius) que estalviïn el desplaçament però que evitin haver de donar una doble funció al menjador o a la cambra, cosa que representa un greu problema, sobre tot per a moltes persones de famílies amb recursos limitats. Parlant d’altres espais, crec que, sent molt útil, l’espai telemàtic no pot monopolitzar els contactes personals. En tota la relació humana, tant de feina com social o familiar, el contacte físic és un element que no pot desaparèixer ja que la persona es relaciona a través de cinc sentits i la connexió telemàtica queda reduïda a la oïda i la vista. Això val també per a les relacions entre persones que treballen en una mateixa empresa o organització i que necessiten elements fora dels purament laborals que els creïn sensació de pertinença i col·laboració.
- Mesures. L’activitat laboral té un seguit de paràmetres que permeten valorar el treball de les persones i que estan molt lligades a la presencia (horaris, disponibilitat, vacances…). La connectivitat i el teletreball faran que perdin molta part de la importància aquests paràmetres i que el valor personal es centri en els resultats, cosa que és molt bona per a tots. Però al mateix temps cal que s’estableixin nous criteris i normes per evitar que aquest canvi redueixi la protecció i els drets de les persones quan treballin per a organitzacions que puguin abusar d’ells aplicant el seu propi criteri.
- Eines i competències. S’han d’adquirir noves competències, no cal dir-ho, relacionades amb la utilització de les noves eines. A més de per a que serveixen i de com treure’n el millor profit, la competència vol dir també saber quins son els seus límits i els seus perills. Calen normes sobre la utilització que estableixin recomanacions i imposicions, sense que això pugui semblar una limitació arbitraria de la llibertat personal. En l’espai de la mobilitat de vehicles ha calgut establir carrils, direccions prohibides, semàfors, límits de velocitat… Igualment en l’espai telemàtic hem d’acceptar limitacions relacionades amb la privacitat, la fiabilitat, la manipulació, i el rigor, tant per la protecció pròpia com la de tercers.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
15/06/2020
Cal dir-ho amb molta prudència, però sembla que estem avançant cap al que anomenen una nova normalitat. L’adjectiu “nova” és encertat perquè significa que intentarem no tornar allà on érem. Espero que sigui així, ja que els forts ensurts que hem viscut els darrers vint anys en l’àmbit econòmic, financer, social, ecològic, i ara sanitari, ens han anat convencent de la fragilitat de la nostra situació i de la necessitat de canvi. Al parlar d’aquesta nova situació sovint sento parlar de “societat postindustrial” o de “societat de serveis” i em sembla que aquesta expressió és el resultat d’una dificultat, molt lògica, de definir com pensem que serà, i d’un cert convenciment de què en ella s’ha d’anar acabant el paper de l’activitat industrial. M’agradaria explicar el meu pensament al respecte.
Penso que les societats europees que es van configurar els darrers tres segles tenen en el camp econòmic, entre altres, alguns trets comuns que cito: el descobriment en el planeta de molts recursos naturals, alguns de caràcter mineral i altres combustibles; el gran progrés científic i tecnològic que va permetre convertir els minerals en metalls i de generar energia útil cremant els combustibles; l’organització del treball humà de forma col·laborativa que va augmentar molt la seva eficiència i productivitat; i haver basat l’augment del benestar material, personal o col·lectiu, en molt bona part en la utilització dels aparells, les eines o els instruments “fabricats”. És evident que, encara que amb enormes situacions d’explotació i molt mal repartit, el benestar global ha augmentat molt.
És per això que penso que, així com fa 4000 anys, passar de la recol·lecció a l’agricultura fou un gran pas endavant, també ho ha estat el recent salt de l’artesania a la indústria. I per això em pregunto si, ara que tenim nous coneixements, noves tecnologies, noves oportunitats i també nous reptes, no fóra bo que, a més de generar nous escenaris, un dels nostres vectors de futur fos precisament redissenyar la indústria, aprofitant els trets positius que hi seguim trobant. Heus aquí algunes poques de les moltes idees que poden ajudar a la reindustrialització.
Hem de seguir “fabricant” i “utilitzant” màquines, ja que ens alliberen de molts esforços i ens permeten fer o tenir coses que, sense elles, no podríem; però no ens hem d'”apropiar” d’elles per poder-les utilitzar. Hem de passar de la propietat a l’accés o a la utilització col·lectiva. És clar que hi ha instruments de caràcter personal i d’utilització continuada, però n’hi molts d’utilització només puntual. Si ho féssim així obtindríem tots, tant o més benestar amb un estoc global molt més petit d’elements materials, suposaria un estalvi important de recursos naturals i augmentaria el reaprofitament.
Hem de deixar d’obtenir energia útil cremant combustibles i obtenir-la transformant en elèctrica la que de forma directa o indirecta, en quantitats molt superiors a les necessitats, el sol ens envia. A més, això augmentaria les possibilitats d’autoconsum, disminuiria el cost i milloraria molt l’eficiència de tot el procés de captació i utilització.
Hem d’incorporar a les nostres activitats econòmiques, d’educació, o de cura personal, noves màquines basades en les tecnologies digitals. Però hauríem de donar prioritat a aquelles innovacions que complementen i milloren les nostres capacitats, per davant d’aquelles que simplement les substitueixen. No es tracta de què les màquines ens facin fora, si no de què ens ajudin més, permetent-nos millorar la qualitat del nostre treball i l’accés a tasques que no ens semblaven possibles. Hem de veure com reorganitzar el treball industrial de manera que les tasques de poc valor afegit les puguin ocupar les màquines i les persones puguin passar a noves tasques de més qualitat; això hauria de reduir les grans diferències salarials.
Crec que és urgent que aquests propers anys, dins d’un esforç col·lectiu de renovació del nostre sistema industrial, tot seguint potenciant els seus aspectes més positius, fem una revisió profunda de les empreses o les organitzacions que s’hi mouen i comencem a establir uns sistemes de valoració que tinguin en compte, a més de la riquesa creada en termes de PIB o de nombre de llocs de treball, la seva aportació a alguns dels objectius que he citat, i a molts altres que segur que s’hi poden afegir. Aquesta nova valoració d’altres finalitats hauria de ser explícita i hauria de servir, tant per influir en les decisions de consum dels governs com per estar a la base de noves mesures fiscals. Segur que també podrà afectar a molts dels nostres hàbits de consum.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
15/06/2020
Encara que d’una manera un xic més confosa del que esperàvem, sembla que estem avançant cap a una etapa que s’ha batejat, no sé si encertadament o no, de “nova normalitat“. No vull pas ni donar recolzaments ni fer crítiques a uns o altres, sinó mirar endavant. L’extraordinària exigència dels problemes sanitaris davant de la gravetat de la pandèmia, i la manca de recursos per fer-hi front, ha centrat durant tres mesos la política en actuacions en aquesta àrea i ha obligat a provocar voluntàriament una forta parada en l’economia. A més de les moltes mesures que caldrà prendre en els nostres sistemes de salut de cara al futur, ara calen urgents i fortes polítiques de caràcter econòmic i social. Unes tenen caràcter d’urgència immediata per assegurar una vida digna a totes les persones i una capacitat de resistència a les empreses; altres miren més enllà. D’aquestes m’agradaria parlar.
1. Objectius i transformacions. Les polítiques sòcio-econòmiques dels governs europeus han de tenir els propers anys, àmbit sanitari a part, un conjunt d’objectius: impulsar l’activitat econòmica, recuperar i crear llocs de treball, augmentar la productivitat i l’eficiència de les empreses, afavorir les activitats que generen més valor real, repartir adequadament la riquesa creada i redistribuir-la a través de la fiscalitat i dels serveis de l’estat del benestar. Tot això demanarà voluntat i recursos, però el que vull destacar és que no ens cal inventar res sinó prendre seriosament, i portar a la pràctica, moltes propostes que ja s’han fet, i objectius que ja s’han fixat, al llarg de les dues darreres dècades però que no s’han materialitzat. No es tracta de propostes acadèmiques o intel·lectuals, sinó que moltes han sortit d’organismes internacionals com la ONU, la UE, o altres similars. (Agenda Europa 2020, Agenda ONU 2030, Green New Deal, Creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu...). Gairebé totes elles proposen transformar el sistema, o part del sistema, per adaptar-lo a les actuals circumstàncies i per fer front als reptes que tenim o que preveiem tenir. A mi m’agrada anomenar aquestes actuacions amb una paraula que em resulta molt familiar: reconversió.
2. Reconversions. En el cas català i espanyol, és polítiques que crec imprescindibles han de buscar reprendre l’activitat econòmica però amb una declarada i ferma voluntat de reorientar-la en la direcció d’algunes d’aquelles propostes. I des d’un punt de vista social, han de garantir que no torni a passar, com fa cinc anys, que la represa del creixement vagi lligat a un augment de les desigualtats, sinó al contrari. Cito algunes de les reconversions que crec més importants: La transició energètica, la transició digital, la reindustrialització, la reconversió turística, l’adaptació del parc immobiliari, la millora del sector de l’educació, i per descomptat la reforma dels serveis sociosanitaris.
3. Recursos i efectes. Són fonamentals dues consideracions. Per tal de poder materialitzar aquestes polítiques cal disposar d’una quantitat important de recursos, tant públics com privats. Siguem conscients que dels primers ara en podem tenir molts, ja que la Unió Europea ha après dels errors de fa uns anys i, tant per convenciment com per evitar una desintegració, posa a disposició dels estats volums importants de diners, tant en forma d’ajuts com de crèdits; també ha modificat les normes tant amb relació als dèficits com als límits d’endeutament. A més, nosaltres tenim capacitat d’incrementar ingressos fiscals, fins i tot reduint càrregues a les rendes més baixes, amb la implantació de nous impostos relacionats amb les emissions carbòniques, amb operacions financeres de caràcter especulatiu, o amb l’activitat de les plataformes digitals en el nostre territori. Podem també revisar algunes mesures que aquests darrers anys han reduït les càrregues sobre les rendes altes i els grans patrimonis.
Aquest tipus de decisions tenen un doble efecte: augmentar la capacitat de diner públic i orientar el sentit de les actuacions privades. Cal també que part del diner públic s’utilitzi per estimular la inversió privada a través de mesures de col·laboració, de cofinançament o de garantia.
És important veure que l’impuls de gairebé totes aquestes reconversions demanaran, a més de recursos financers, una forta aportació de treball humà, i per tant poden ajudar a crear molts llocs de treball que haurien de ser de més qualitat que el que segurament desapareixeran.
4. Voluntat. Si els objectius i les idees estan a l’abast i els recursos es poden obtenir, podria ser que no hi hagués prou voluntat? Jo penso que no; però em fa por que des dels partits no es doni prou prioritat a tot això que fa temps que havíem de fer i que ara hem de fer urgentment. Aquesta prioritat es demostra deixant en un segon terme, per un temps, objectius lícits però menys urgents i buscant acords, consensos i pactes tant entre forces polítiques com entre governs i representants de la societat civil. Quan un segueix l’actualitat del que passa en el món polític, sobretot a Madrid però també aquí, un no es queda pas tranquil…
Joan Majó, enginyer i ex ministre
Publicat al diari Ara el 11/06/2020.
27/05/2020
Al llarg dels passats tres mesos i, sens dubte, durant molts mesos més, s’han pres i s’hauran de prendre en el camp de la sanitat, de l’economia i sobre tot en el de la política, decisions importants i difícils que marcaran el nostre futur. No em sento pas en condicions de donar consells a uns o altres; cosa que massa sovint alguns estan fent; però sí que m’agradaria posar de manifest i comentar un dels aspectes que son a l’origen i que més contribueixen a dificultar les decisions: tant en l’etapa anterior com en la propera és obligatori equilibrar i intentar gestionar prioritats importants però contradictòries.
- Salut o economia. Aquesta dicotomia ha estat sempre present, i no s’ha acabat pas, en aquests mesos. Crec que encertadament s’ha prioritzat la salut, i el no disposar de recursos preventius o de tractament de la malaltia, ha fet que només el confinament pogués evitar la seva extensió. Estic segur que s’han comés errors i hem vist discrepàncies, dubtes, improvisacions i rectificacions. Però és probable que un dels errors més important hagi estat la manca de polítiques consensuades i coordinades entre estats i entre zones diverses d’un mateix estat... Malgrat tot, sembla que s’ha anat controlant parcialment la pandèmia, la seva extensió i letalitat. El preu que s’ha hagut de pagar és provocar una recessió, però d’origen i de característiques molt diferents a les que estem acostumats. D’això vull parlar…
- Recuperació ràpida o recuperació segura. La recessió en la que ja hem entrat no té directament causes econòmiques, ja que l’aturada de l’economia ha estat provocada per decisions polítiques, repeteixo que crec encertades. Al no ser causada per un desequilibri intern de l’economia si no per una decisió de defensa sanitària, es podria pensar que la recuperació pot ser fàcil i prou ràpida, una vegada s’acabi el confinament i es vagi permetent tornar a la mobilitat “normal”. Crec que ens equivocaríem pensant i actuant amb aquesta idea, ja que no serà així. Tenim davant varis reptes i també algunes oportunitats. El primer segueix sent el que suposa el virus i que no desapareixerà a curt. El segon ve de la presa de consciència que la normalitat dels darrers anys era una normalitat dolenta, tant socialment com ecològicament. S’ha dit amb encert que això es “ploure sobre mullat”; i jo mateix deia fa uns dies que “no podem sortir de la crisi per la mateixa porta que hem entrat”, ja que una recuperació simple i ràpida seria fer passos enrere. El repte és que no podem tornar a un creixement amb més desigualtats ni a un creixement insostenible ecològicament. Hem de trobar un patró de creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu, com fa anys demana la UE, però sense fer gaire per ajudar a aconseguir-ho. Fins i tot, hem plantejar si hem de continuar “creixent”. La oportunitat és que caldria que veiéssim en la incomoditat i l’intens dolor que ens ha portat la pandèmia, la ocasió de posar en marxa, tant a nivell personal, local com global, mecanismes de revisió per fer canvis que ja fa anys que calien i no s’han fet.
- Un escenari complex. Els propers mesos i segurament anys, viurem en paral·lel diferents actuacions i etapes que veig, de forma simple, de la següent manera. La primera, que està en part reeixida però no pas superada ni molt menys, ha tingut com a prioritat detenir l’expansió de la malaltia i atendre als infectats. El sistema sanitari no estava preparat. La segona que ara comencem, però amb retard i amb pocs recursos, ha de tenir dos objectius: garantir un mínim de rendes a tota la població tant per raons de dignitat personal com per mantenir uns nivells acceptables de consum; per altra banda assegurar la supervivència de l’activitat econòmica tant d’empreses com d’organitzacions i de persones autònomes per permetre reprendre l’activitat evitant la destrucció del teixit productiu. És una tasca per tots però que demana una gran injecció de diner públic, polítiques monetàries i pressupostàries potents de les administracions. S’ha de complementar l’assistència directe a les persones i famílies vulnerables amb els ajuts que serveixin de forma indirecta a augmentar l’activitat econòmica i a generar llocs de treball. La tercera etapa, que hauria d’haver començat ja, ha de ser planificar la promoció de iniciatives i de inversions tant publiques com privades que entrarien en el capítol de la política industrial de reconversió. Alguns exemples: accelerar la transició energètica, reconvertir el sector turístic, millorar el sistema sanitari, repensar la mobilitat, adaptar treball i educació a les possibilitats que permet el progrés tecnològic… Cito algunes evidents; en podríem fer llistes molt llargues. Això no només demana una capacitat d’inversió important sinó que significa lideratge polític, pacte social, i temps.
Vull fer èmfasi en aquesta darrera paraula per evitar la creença que al ser una recessió provocada pel confinament, es recuperarà quan aquest s’acabi. Serà una recuperació llarga si volem que ens porti a una situació menys fràgil i més sostenible. Cal encert i paciència.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
06/03/2019
Se m’ha suggerit que aprofiti l’article perfer algun comentari al voltant del tema. Ho accepto amb gust i ho faig amb una certa precaució: es parla tant aquesta setmana de feminisme que tinc consciència que és difícil dir quelcom nou i original sobre el tema; em limito per tant a mirar-lo des del punt de vista que em resulta més proper: l’activitat tecnològica. Començo amb una reflexió prèvia.
- Igualtat i diversitat. Comparteixo plenament la reivindicació d’igualtat de gènere, i d’eliminació de qualsevol barrera que discrimini per aquesta raó o per qualsevol altra, tant si aquesta discriminació és ideològica i per tant manifesta, com si és de fet i per tant dissimulada. Denunciar aquest segon cas és molt important, ja que és freqüent que en el tema de gènere es justifiqui la discriminació adduint altres motius aparentment raonables. Per poder defensar amb plena raó aquesta postura crec que cal que el feminisme eviti caure en dos errors: confondre igualtat amb uniformitat i pretendre buscar l’equiparació posant l’home com a referent. Dit d’una altra manera: la igualtat total de drets i de oportunitats entre homes i dones, que per a mi son les dues dimensions fonamentals de la igualtat, no han de fer desaparèixer les diferencies naturals, positives i complementaries entre els uns i les altres, que existeixen, que han de ser reconegudes, i que han de ser aprofitades per el bé col·lectiu. No es tracta de que les dones, per poder tenir els mateixos drets i oportunitats s’hagin d’assemblar més als homes, si no de que els tinguin conservant totes les seves característiques de gènere que enriqueixen molt al conjunt de la societat.
- Dones i tecnologia. Les raons per a la discriminació tenen arrels molt antigues de tipus evolutiu, ideològic, religiós i sobre tot de poder. Però, en els darrers segles crec que s’hi ha afegit un altre relacionat amb les transformacions socioeconòmiques derivades del progrés de la tecnologia. Sabem que fa 250 anys vam viure la revolució industrial i que ara estem en plena revolució de la informació. Una i altra han tingut efectes sobre la igualtat. La primera revolució va ser possible gràcies a les enormes quantitats d’energia que vam tenir a la nostra disposició al accedir i poder utilitzar les grans reserves de combustibles fòssils que es van descobrir en el subsòl, i que ens van permetre transformar en objectes útils les reserves de minerals metàl·lics que també vam explotar. Aquesta característica de manipulació de molta energia i de molts materials, va fer que es pogués assimilar el treball industrial més a les característiques físiques dels homes que de les dones, i això segur que va contribuir a confirmar i a justificar la desigualtat d’oportunitats en favor dels primers i relegar les segones a altres “labores”. L’actual revolució té unes característiques totalment diferents. Disminueix la necessitat de treball basat en eines “materials”, augmenta la necessitat de treball “intel·lectual” basat en eines “digitals” per a la gestió de informació en el seu sentit més ampli, i fa créixer la prestació de serveis tant personals o professionals, tant en el àmbits del mercat com en les comunitats socials o familiars. A l’hora de considerar les característiques de les persones per aquests treballs, ha desaparegut tota diferència natural entre homes i dones, i per tant estan, i continuaran, desapareixent raons que justifiquin cap discriminació. Puc afegir un altre element important. El treball industrial exigeix la presencia física i conjunta dels treballadors a la “fàbrica”, amb els inconvenients que això pot comportar. La naturalesa de les noves activitats redueix la necessitat de treball presencial i obre noves possibilitats de teletreball per a uns i altres, des de centres ad-hoc o del propi domicili, cosa que també afebleix algunes justificacions, raonables en alguns casos, a l’hora d’oferir oportunitats.
- Inèrcies. És clar que tot el que he dit pot fer molt per reduir les desigualtats de gènere relacionades amb el treball, fet que pot ajudar a revisar també les d’origen ideològic o religiós.
Ara bé, existeixen dues inèrcies, totes dues culturals, que dificulten la transició. La primera per part dels que prenen decisions de contractació laboral, o de nomenament de persones per a càrrecs, ja que els costa veure dones en llocs de feina en els que sempre s’han vist homes. I la segona, la més important, la reticència encara massa gran de moltes dones a adquirir aquests tipus de competències relacionades amb ciència, tecnologia, i gestió, i molt especialment amb les anomenades TIC. Crec i espero que la renovació generacional anirà accelerant tots aquests canvis , que son molt ràpids.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.