Cal repensar els currículums

Cal repensar els currículums

La transició cap a la que s’ha anomenat “la societat post-Covid”  ens obligarà  a fer alguns canvis importants en molts aspectes  de la nostra vida. Tal com indica el títol, vull parlar d’un concret i puntual, però abans vull fer una precisió: no és bo que adjudiquem a la pandèmia el protagonisme del canvi d’època; segurament el virus n’haurà estat un accelerador casual i involuntari, però el que marca el sentit dels canvis son tres transformacions profundes de gran transcendència que continuaran vives després d’ell. Es tracta de la globalització, la digitalització i la sostenibilitat. No ho oblidem, perquè totes tres ens obliguen a repensar les nostres responsabilitats amb els altres humans i amb el planeta, i ens faran actuar d’una altra manera.

“No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics.”

  1. Currículums. Ja fa un temps que jo, i suposo que molts com jo, quan hem d’analitzar el currículum d’algú ens fixem molt més en el que ha fet i com ho ha fet, que no pas en els seus títols acadèmics. Si tenim necessitat de conèixer millor alguna persona per tal de demanar-li un consell, d’oferir-li una feina, de fer-li confiança per a una actuació conjunta, o de votar-la, utilitzem el currículum valorant la seva trajectòria més que no pas els seus estudis. Això respon a una realitat que vull comentar i que es relaciona amb els coneixements, les capacitats, les actituds, les experiències, l’educació escolar i extraescolar, o la preparació professional.
  2. Coneixements i capacitats. És clar que els coneixements son molt importants per anar millorant les capacitats personals, però aquestes no s’adquireixen de forma segura fins que no es consoliden a través de les experiències i dels aprenentatges pràctics. El contacte amb la realitat, l’aprenentatge a partir dels exemples  d’altres, la consciència del encert de la feina feta, l’anàlisi dels errors comesos quan s’ha fracassat, son el millor mestratge que es pot tenir, a l’hora d’enfrontar-se amb els problemes de la vida. És per això que caldria que les avaluacions que es fan a l’hora d’atorgar títols escolars o universitaris, no es centressin tant en la comprovació de la retenció de coneixements teòrics, i molt més en la verificació de que s’han adquirit capacitats útils. Per tal que això fos així, les actuacions escolars i universitàries haurien de reduir la transmissió de coneixements (que cada vegada la persona pot adquirir fàcilment per sí mateix a través d’altres mitjans) i multiplicar les pràctiques, sobre tot les externes realitzades en àmbits de la vida real. La qualificació  acadèmica no pot ser només la certificació de coneixements.
  3. Actituds i experiència pràctica. Crec que les actituds amb les que una persona enfronta un feina o uns problemes, influeixen extraordinàriament en el resultat de la seva actuació. És per això que la predisposició a escoltar, al diàleg, al treball en equip, a la comprensió d’interessos diversos, o a l’anàlisi de les conseqüències de les decisions, son una gran part de la valoració personal. Aquestes actituds haurien de formar part més intensament dels processos educatius ja que és allà on s’inicien però es reforcen molt en l’experiència personal. Crec que sovint tenim una valoració insuficient de la importància que té una llarga i diversa trajectòria personal. A vegades penso que el que vaig aprendre en uns mesos de treballar en una empresa de París, en una de New York, i en una de Eindhoven, va ser tant o mes important que el que havia aprés a la carrera… També penso que un dels valors més importants de la carrera va ser que gaire bé tots els exàmens consistissin en resoldre problemes, podent consultar si calia els llibres o els apunts..
  4.  Societat educadora. El sistema d’educació formal (ensenyament escolar i universitari) té molta importància, però probablement no més que la del conjunt d’altres àmbits en els que la persona es mou. La família en primer lloc, però també les activitats formatives o esportives extraescolars, las estades de pràctiques en empreses, la participació en activitats de voluntariat, la implicació en grups socials, son complements d’un valor extraordinari en la tasca formativa. Per això caldria que totes aquestes organitzacions tinguessin clarament una dimensió educativa i que hi hagués una relació formal entre elles i l’escoles o les universitats. És urgent desenvolupar molt més la formació professional dual, i prendre aquest exemple com a mirall per a impulsar un moviment conjunt de cooperació d’organitzacions públiques o privades amb les entitats del món educatiu.

Acabo amb dues recomanacions: a) A l’hora de fer un currículum, no s’han pas d’ometre els títols i els càrrecs que hom té o ha tingut, ja que son importants; però amb això no n’hi ha prou. S’han de reflectir millor els fets que posen de manifest característiques humanes, i experiències acumulades que puguin ajudar a completar el retrat personal. I B) No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics. Recordem que la formació s’ha de buscar en totes les activitats que hom desenvolupa i s’ha d’estendre a totes les etapes de la vida.

Joan Majó, enginyer i ex ministre

 

Teletreball i teleactivitat

Teletreball i teleactivitat

Aquest darrers mesos hem experimentat, de forma personal més o menys  intensa o veient el que passava al voltant, uns canvis molt importants en la forma de treballar. Tots hem vist també canvis en la manera de fer moltes altres coses. Ens equivocaríem si  no analitzem simultàniament el que està passant en quatre àrees de la nostra vida: el treball retribuït, el treball voluntari, les relacions socials, i les relacions familiars. Sabem que les grans oportunitats que han obert tant el progrés en la digitalització com l’increment de la mobilitat de persones, de coses, i de bits, poden canviar molt els nostres costums en totes aquestes àrees, i ens hi hem de saber adaptar per aconseguir que suposin un augment del benestar personal i col·lectiu.

No és d’estranyar que unes circumstàncies inesperades que obliguen a reduir de forma important els contactes personals, hagin produït una acceleració en l’aprofitament d’aquestes oportunitats. Això obliga a repensar normes, tant socials com econòmiques, amb canvis que segurament es mantindran parcialment una vegada hagin desaparegut aquestes circumstàncies. Vull parlar sobre tot del treball, però no només ja que haurem de fer adaptacions en molts altres aspectes de la vida. Faig quatre senzills apunts.

  1. Límits del teletreball. Augmentarà molt, però no oblidem que seguirà havent-hi una part molt important de l’economia productiva i de serveis que necessitarà una certa presencia personal per a la fabricació d’aparells, la construcció d’infraestructures, la manipulació d’objectes, el moviment de mercaderies, la obtenció de recursos físics, l’eliminació de residus, l’atenció a les persones… Algunes tasques es poden realitzar i controlar a distància, però no sempre és possible ni sempre és el millor. Quan el treball faci referencia a la producció de dades, la creació i transmissió d’informació, la recol·lecció de coneixements o d’opinions, i d’altres elements immaterials “digitalitzables”, el teletreball assumirà, com ja està fent, una part molt important de l’activitat i demanarà uns nous espais, unes noves mesures, unes noves eines, i unes noves competències. Hem de preveure la coexistència de al menys dos tipus de treball, fet que augmentarà la dificultat de la seva organització ja que no es tracta d’un canvi sinó d’una diversificació i un augment de la complexitat.
  2. Espais. Per a la gran majoria de la població sempre hi ha hagut un espai “familiar” o “privat”, i un altre espai de “feina”. La circumstancial situació actual les ha unificat. Cal aconseguir que no es confongui el concepte de “teletreball” amb “treball des de casa”, ja que això comporta inconvenients que poden afectar tant a la qualitat del treball com al funcionament familiar. Seguiran havent-hi “llocs de treball” (la fàbrica, l’oficina, l’escola, l’hospital…) però molts dels que hi treballin podran fer-ho de forma “no presencial”, al menys en una part important del seu temps. Això vol dir que caldrà organitzar urgentment una quantitat gran d’espais (privats o públics; individuals o col·lectius) que estalviïn el desplaçament però que evitin haver de donar una doble funció al menjador o a la cambra, cosa que representa un greu problema, sobre tot per a moltes persones de famílies amb recursos limitats. Parlant d’altres espais, crec que, sent molt útil, l’espai telemàtic no pot monopolitzar els contactes personals. En tota la relació humana, tant de feina com social o familiar, el contacte físic és un element que no pot desaparèixer ja que la persona es relaciona a través de cinc sentits i la connexió telemàtica queda reduïda a la oïda i la vista. Això val també per a les relacions entre persones que treballen en una mateixa empresa o organització i que necessiten elements fora dels purament laborals que els creïn sensació de pertinença i col·laboració.
  3. Mesures. L’activitat laboral té un seguit de paràmetres que permeten valorar el treball de les persones i que estan molt lligades a la presencia (horaris, disponibilitat, vacances…). La connectivitat i el teletreball faran que perdin molta part de la importància aquests paràmetres i que el valor personal es centri en els resultats, cosa que és molt bona per a tots. Però al mateix temps cal que s’estableixin nous criteris i normes per evitar que aquest canvi redueixi la protecció i els drets de les persones quan treballin per a organitzacions que puguin abusar d’ells aplicant el seu propi criteri.
  4. Eines i competències. S’han d’adquirir noves competències, no cal dir-ho, relacionades amb la utilització de les noves eines. A més de per a que serveixen i de com treure’n el millor profit, la competència vol dir també saber quins son els seus límits i els seus perills. Calen normes sobre la utilització que estableixin recomanacions i imposicions, sense que això pugui semblar una limitació arbitraria de la llibertat personal. En l’espai de la mobilitat de vehicles ha calgut establir carrils, direccions prohibides, semàfors, límits de velocitat… Igualment en l’espai telemàtic hem d’acceptar limitacions relacionades amb la privacitat, la fiabilitat, la manipulació, i el rigor, tant per la protecció pròpia com la de tercers.

Joan Majó, enginyer i ex ministre