29/04/2019
La celebració del dia del treball ha perdut el sentit radical reivindicatiu de quan es va crear a Paris l’any 1889. En aquests 130 anys, la societat i el concepte del treball, han tingut una enorme transformació.
La digitalització, la robotització, la intel·ligència artificial, o la globalització, entre d’altres, ho estan transformant tot, aportant beneficis a la societat, però també dolorosos costos socials i morals. Per un cantó, gràcies a l’augment de la productivitat, han permès crear riquesa i abaratir els costos de productes i serveis que estan més a l’abast dels ciutadans, per altra ha suposat destrucció d’ocupació, l’obsolescència de moltes feines i professions i l’augment de la precarietat laboral.
Segons el Banc Mundial, 2 de cada 3 llocs de treball en el món desenvolupat ja es poden fer amb sistemes automatitzats. La Federació Internacional de Robòtica, diu que l’any 2019 s’instal·laran al món uns 2,6 milions més de robots industrials. L’avantatge de l’automatització és que fa els treballs més pesats i rutinaris, crea nous llocs de treball en altres sectors, augmenta la productivitat i crea riquesa. El que no queda prou clar és saber si l’augment dels nous llocs de treball serà major o menor que els que destrueix.
El cost econòmic del treball es pot descompondre en tres parts, la que percep el treballador com a remuneració, el que recapta l’estat amb impostos i la part que es destina a finançar un sistema de protecció social, la qual garanteix prestacions en situacions de malaltia, accident, incapacitat, atur, o jubilació.
Si amb les noves tecnologies moltes professions i feines desapareixen i les noves no ho compensen, com es finançaran les prestacions socials? Caldrà que els robots tributin per compensar la falta d’ingressos tributaris i cotitzacions a la Seguretat Social? Com es distribuirà el benefici de l’augment de la productivitat?
Nous temps, noves realitats, nous reptes. I la necessitat de noves respostes. Però el treball seguirà sent serà un element clau pel bon funcionament de la societat.
Francesc Raventós
Economista
25/01/2018
Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre la informació i les propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar les causes del contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.
- Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”. Són valors històricament d’origen cristià, tot i que els revolucionaris francesos, en proclamar-los, van haver de lluitar contra la noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social i solidaritat”. Penso que gran part del problema és que la seva transposició a la pràctica econòmica i política, al llarg dels darrers segles, ha tingut unes derives que els han anat desfigurant en bona part. D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de “límits” i es van proclamar de forma molt més compulsiva que els drets derivats de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va tractar molt més com un bon sentiment que com una obligació i uns deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir. Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica. Més recentment, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es van trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes van permetre i ajudar a un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscs en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra ciutadania. Si volem mantenir i reforçar els nostres valors, i sobretot, si volem que no quedin en pures declaracions sense prou eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques polítiques. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastants pistes i criteris per fer-ho.
- Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts. El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per a salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes de regulació d’aquesta dimensió. El fenomen de la globalització en el camp comercial ha estat enormement beneficiós a escala mundial i ha disminuït molt les desigualtats en el món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que s’han produït localment guanyadors i perdedors. Els estats no han estat capaços, o no han volgut, de corregir, amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral, aquestes situacions. No es tracta de parar la globalització, sinó d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica. Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’Estat del Benestar han estat una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa; però sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt de la crisi i s’agreugen les desigualtats socials.
El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica i la facilitat de moviments de persones, productes, diners, i informació, estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat que, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixin a tots deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, el respecte per la natura viva i la garantia de sostenibilitat, ecològica, econòmica i social per a les futures generacions.
Joan Majó, enginyer i exministre
16/01/2018
Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals permetrà a Europa tenir un paper més actiu en l’economia i en la societat. Les polítiques liberals seguides per sortir de la crisi de 2007 han suposat un fort augment de l‘antieuropeisme. La pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat laboral, l’augment de la desigualtat social, la corrupció, la por al futur i la dissolució de la pròpia identitat han creat un entorn propici per a exaltar emocions.
Una globalització descontrolada, la crisi econòmica mal resolta i canvis tecnològics amenaçadores per a molts estan tenint greus conseqüències per a les classes mitjanes i populars. Els partits tradicionals no han sabut donar resposta a les noves inquietuds. Mentre els ciutadans senten que ningú els representa, floreixen partits que prometen solucions fàcils i recuperar un “passat gloriós”.
Són partits d’extrema dreta amb notables diferències entre ells, encara que solen compartir el rebuig a la globalització, a la integració europea i la immigració. L’extrema dreta, com una metàstasi, està penetrant amb força a Europa. Els resultats de les últimes eleccions a Holanda, França, Àustria, Alemanya i la República Txeca ho confirmen.
Abans de la crisi, la classe obrera tenia la sensació que la seva situació havia millorat, però era un sentiment enganyós, ja que l’aparent augment de la capacitat adquisitiva era resultat dels crèdits barats i del fàcil accés a productes de països emergents molt més assequibles. Amb la crisi de 2007 va desaparèixer el miratge. L’atur i la precarietat laboral s’han imposat; els desnonaments han florit; gent que es considerava de classe mitjana s’ha convertit en classe obrera; molts temen quedar-se sense feina pel canvi tecnològic; la immigració es veu com una amenaça; la marginació social creix. Tots ells se senten humiliats, veuen que ningú els representa i que ningú es preocupa per ells.
Avui la classe obrera ja no creu tenir un paper capdavanter com el va tenir en el passat, ni creu en la revolució anticapitalista. La cultura de resistència al capitalisme ha canviat cap a una cultura de resistència a la globalització, a la immigració i als drets humans, el que explica l’augment de l’extrema dreta.
Com es pot reorientar aquest procés que està destruint la democràcia i pot arribar a desintegrar la UE? En primer lloc, acceptant que les polítiques seguides per sortir de la crisi han suposat un fracàs social, i després, donant respostes tangibles a les necessitats reals dels ciutadans.
El president francès, Emmanuel Macron, ha presentat un pla per “tornar Europa als seus ciutadans.” El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, també ha proposat, un cop més, rescatar el pilar europeu de drets socials. En definitiva, declaracions, conferències, trobades, propostes i més propostes, però realitats ben poques.
Només un gir copernicà que allunyi les polítiques neoliberals, podrà redreçar la situació. En paral·lel, s’hauria d’avançar cap a la unitat política, econòmica i social, per poder fer front als reptes de la globalització, el que exigirà que els Estats membres cedeixin sobirania i mostrin major solidaritat.
Si reconeixem que molts dels problemes que es denuncien són reals, no hem de limitar a condemnar la demagògia de l’extrema dreta. La UE ha de tenir un paper més actiu en impulsar l’economia, en distribuir els seus beneficis, corregir les desigualtats, crear llocs de treball, controlar els serveis públics essencials, millorar les condicions laborals i de l’Estat de benestar, defensar els drets civils, la igualtat l’home i la dona, l’ecologisme i la solidaritat.
Les polítiques per sortir de la crisi han suposat un fracàs socialLos Estats han de cedir sobirania i ser més solidaris. L’extrema dreta té un relat molt proper als sentiments i necessitats immediates dels ciutadans, com defensar els llocs de treball, impedir la immigració o assegurar les pensions, i per a això promet recuperar el control de la política i de l’economia, el que aixeca entusiasme i passió.
Un nou progressisme hauria també aixecar passions, no contra el pobre immigrant, sinó contra les elits polítiques i econòmiques que s’apropien del creixement econòmic i destrueixen la cohesió de la societat.
Si es vol sortir de la crisi social i moral actual, caldrà comptar amb l’adhesió dels ciutadans, i per a això presentar un projecte que suposi millores immediates en el marc d’un ambiciós projecte de crear una moderna societat de benestar per a tothom.
Francesc Raventós – gener 2018
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Alternatives econòmiques, 54
25/05/2017
[:CA]Seguint la tradició de ja fa uns anys, la Fundació Ernest Lluch, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, va organitzar a l’Ateneu Barcelonès, la “Jornada sobre Municipis 2017”. Enguany estava dedicada a comparar la gestió pública o privada dels serveis municipals. M’agradaria reproduir algunes idees expressades per els ponents que hi van intervenir, confirmant algunes que jo defenso recordant la meva època municipal, i fent que en descobrís altres de noves. Em centro en quatre, sense gaires justificacions, per raó d’espai…
- La societat de serveis. El tema és important, ja que els reptes del futur immediat (globalització, canvi climàtic, societat de la informació…) ens estan portant cada cop més a deixar de resoldre les nostres necessitats habituals mitjançant el consum de productes, i a fer-ho accedint a serveis. (No tenim un cotxe, però utilitzem un servei de transport; no tenim un llibre, però naveguem per Internet…). Les administracions públiques no han estat mai preparades per fabricar productes, però sí per gestionar serveis; per tant, cada cop hi haurà més casos en que la frontera entre el públic i el privat serà menys clara o més discutible. L’Ajuntament no fabricarà mai bicicletes, però el “biccing” pot ser públic o privat…
- Municipalització i Privatització. És molt corrent que s’utilitzin aquests dos mots d’una forma tal que genera confusió, ja que es contraposen l’un a l’altre, cosa que no és certa. Un servei públic municipal pot ser prestat per el propi municipi, o pot ser subcontractat a una empresa privada. Però sempre segueix sent un servei públic, en tant en quant és considerat un servei bàsic d’accés universal. El que es privatitza és solament la gestió; però la titularitat del servei, la responsabilitat de la seva prestació, la tutela, i el control de la seva qualitat, segueixen sent de l’Ajuntament. “Privatitzar la gestió” d’un servei de recollida d’escombreries, no és privatitzar el servei, que segueix sent municipal. Una cosa molt diferent seria “liberalitzar” un servei públic, com es va fer fa uns anys amb les telecomunicacions o la televisió, que van canviar de ser monopolis públics o semipúblics, a permetre que empreses privades poguessin prestar-lo en règim de mercat i de competència. En el cas dels serveis públics, l’Administració corresponent té la obligació de garantir l’accés universal i la qualitat del servei, tant si el presta directament com si el contracta a l’exterior. En el cas d’una liberalització, la responsabilitat pública és només la de regular el mercat per assegurar que la competència sigui real i funcioni, evitant monopolis, oligopolis, o altres abusos. “Remunicipalitzar” un servei d’aigua, o de recollida de escombraries, és utilitzar un mot enganyós, ja que la gestió privada no havia significat que el servei deixés de ser municipal. Seria millor parlar de servei municipal amb “gestió directa” o amb “gestió indirecta”.
- Qualitat, eficiència, i tarifa. Al triar la gestió, cal no aferrar-se massa a concepcions ideològiques (pública contra privada) i buscar sempre el millor sistema d’eficiència i de control, que no te perquè ser sempre el mateix. L’objectiu d’un municipi ha de ser assegurar a tots els seus ciutadans l’accés a uns serveis amb una qualitat suficient i amb una tarifa assequible. L’eficiència és la relació entre la qualitat i el cost de producció. La decisió de la forma de gestió ha d’estar sobre tot basada en millorar aquesta relació, reduint cost i augmentant qualitat. S’ha de triar tenint en compte que hi poden haver moltes variants (gestió municipal, empresa pública, empresa mixta, consorci de municipis, concessió a una empresa privada, o a varies…). Com que “accés universal” no significa necessàriament “accés gratuït”, el finançament pot combinar una aportació municipal i una tarifa per part del usuari, de manera que quedi assegurat l’accés a la qualitat mínima garantida a un preu assequible (potser, fins i tot nul), i una tarifa progressiva en funció de més qualitat o més volum de consum.
- La transparència en el sector municipal. També cal també tenir en compta altres aspectes menys racionals. S’ha d’intentar reduir les possibilitats d’un mal ús del poder polític a través de la contractació. Hem vist una gran quantitat d’operacions sospitoses de corrupció o d’amiguisme tant en la contractació d’obra pública, com en la de serveis. No seria raonable que, per evitar-ho, els municipis muntin la seva pròpia empresa constructora. Però en el cas de la prestació de serveis públics, l’alternativa de gestió directa és possible, i cal tenir-la en compta. És evident que aquesta gestió tampoc elimina el perill de corrupció. La transparència i la rendició de comptes han de ser el millor remei.
Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Siguiendo la tradición de hace unos años, la Fundación Ernest Lluch, con la colaboración de la Diputación de Barcelona, organizó en el Ateneu Barcelonès, la “Jornada sobre Municipios 2017“. Este año estaba dedicada a comparar la gestión pública o privada de los servicios municipales. Me gustaría reproducir algunas ideas expresadas por los ponentes que intervinieron, confirmando algunas que yo defiendo recordando mi época municipal, y haciendo que en descubriera otras nuevas. Me centro en cuatro, sin muchas justificaciones, por razón de espacio …
- La sociedad de servicios. El tema es importante, ya que los retos del futuro inmediato (globalización, cambio climático, sociedad de la información …) nos están llevando cada vez más a dejar de resolver nuestras necesidades habituales mediante el consumo de productos, y a hacerlo accediendo a servicios. (No tenemos un coche, pero utilizamos un servicio de transporte; no tenemos un libro, pero navegamos por Internet …). Las administraciones públicas no han sido nunca preparadas para fabricar productos, pero sí para gestionar servicios; por tanto, cada vez habrá más casos en que la frontera entre lo público y lo privado será menos clara o más discutible. El Ayuntamiento no fabricará más bicicletas, pero el “biccing” puede ser público o privado …
- Municipalización y Privatización. Es muy corriente que se utilicen estas dos palabras de una forma tal que genera confusión, ya que se contraponen la una a la otra, lo que no es cierta. Un servicio público municipal puede ser prestado por el propio municipio, o puede ser subcontratado a una empresa privada. Pero siempre sigue siendo un servicio público, en tanto en cuanto es considerado un servicio básico de acceso universal. Lo que se privatiza es solamente la gestión; pero la titularidad del servicio, la responsabilidad de su prestación, la tutela, y el control de su calidad, siguen siendo del Ayuntamiento. “Privatizar la gestión” de un servicio de recogida de basura, no es privatizar el servicio, que sigue siendo municipal. Algo muy diferente sería “liberalizar” un servicio público, como se hizo hace unos años con las telecomunicaciones o la televisión, que cambiaron de ser monopolios públicos o semipúblicos, permitir que empresas privadas pudieran prestarlo en régimen de mercado y de competencia. En el caso de los servicios públicos, la Administración correspondiente tiene la obligación de garantizar el acceso universal y la calidad del servicio, tanto si lo presta directamente como si lo contrata en el exterior. En el caso de una liberalización, la responsabilidad pública es sólo la de regular el mercado para asegurar que la competencia sea real y funcione, evitando monopolios, oligopolios, u otros abusos. “Remunicipalizar” un servicio de agua, o de recogida de basura, es utilizar una palabra engañoso, ya que la gestión privada no había significado que el servicio dejara de ser municipal. Sería mejor hablar de servicio municipal con “gestión directa” o con “gestión indirecta”.
- Calidad, eficiencia, y tarifa. Al elegir la gestión, no hay que aferrarse demasiado a concepciones ideológicas (pública contra privada) y buscar siempre el mejor sistema de eficiencia y de control, que no tiene porque ser siempre el mismo. El objetivo de un municipio debe ser asegurar a todos sus ciudadanos el acceso a unos servicios con una calidad suficiente y con una tarifa asequible. La eficiencia es la relación entre la calidad y el coste de producción. La decisión de la forma de gestión debe estar sobre todo basada en mejorar esta relación, reduciendo coste y aumentando calidad. Se debe elegir teniendo en cuenta que puede haber muchas variantes (gestión municipal, empresa pública, empresa mixta, consorcio de municipios, concesión a una empresa privada, o en varias …). Como “acceso universal” no significa necesariamente “acceso gratuito”, la financiación puede combinar una aportación municipal y una tarifa por parte del usuario, de modo que quede asegurado el acceso a la calidad mínima garantizada a un precio asequible (tal vez, hasta y todo nulo), y una tarifa progresiva en función de más calidad o más volumen de consumo.
- La transparencia en el sector municipal. También hay que tener en cuenta otros aspectos menos racionales. Hay que intentar reducir las posibilidades de un mal uso del poder político a través de la contratación. Hemos visto una gran cantidad de operaciones sospechosas de corrupción o de amiguismo tanto en la contratación de obra pública, como en la de servicios. No sería razonable que, para evitarlo, los municipios monten su propia empresa constructora. Pero en el caso de la prestación de servicios públicos, la alternativa de gestión directa es posible, y hay que tenerla en cuenta. Es evidente que esta gestión tampoco elimina el peligro de corrupción. La transparencia y la rendición de cuentas deben ser el mejor remedio.
Joan Majó, ingeniero y ex ministro[:]
18/04/2017
[:CA]Les perspectives de manca de treball son el tema d’una gran quantitat d’articles, de debats, d’informes, o de llibres. No és d’estranyar; és quelcom de gran importància i que genera una preocupació justificada, ja que son perspectives molt incertes. No m’afegeixo a la llista. M’agradaria fer unes consideracions de tipus més general, i a mig termini, que potser ajudin a un millor enfocament del debat. Crec que seria aclaridor fer una distinció entre el que podem d’anomenar “activitat” de la persona humana, i el que avui dia entenem per “treball”, o encara més concretament per “treball productiu retribuït”. Entre aquest i l’ ”oci” i ha moltes gradacions.
La confusió neix del model de funcionament de la nostra societat, basat en dues característiques que jo identifico com: “societat industrial” i “societat de mercat”. En ella, el benestar de les persones depèn en gran part de la capacitat de consumir alguns “productes”, de poder disposar d’alguns “aparells”, o d’utilitzar alguns “serveis”. Totes tres coses es poden “comprar” en el mercat, amb els diners que hom guanya per la seva participació en la “producció” dels dos primers o en la “prestació” dels darrers. Aquest mecanisme que s’ha anat construint durant més de 25 segles, i que s’ha consolidat durant els tres darrers, s’ha de revisar com a conseqüència de dos grans fenòmens recents: la globalització, i el progrés tecnològic.
La globalització ha fet que hagin assolit cert nivell de benestar més de dos mil milions de persones, que n’estaven excloses; i això ha sotraguejat un equilibri que havia funcionat força bé durant el segle passat, quan érem només uns 800 milions (europeus, americans del nord, i pocs altres).
El creixent progrés tecnològic ha suposat que, a l’hora de produir, la necessitat de treball humà de tipus mecànic, la poden cobrir cada cop més les eines, les màquines, els motors, o els robots. I la del treball intel·lectual, la poden aportar els ordinadors i tots els elements (materials o immaterials) que permeten la gestió, emmagatzemament, transmissió, i utilització de la informació i els coneixements.
La confluència d’aquestes dues tendències, plantegen quatre reptes:
- Es van difuminant les fronteres entre societats desenvolupades (riques) i subdesenvolupades (pobres), i poc a poc el planeta es va convertint en una casa comuna. Encara estem lluny; però sens cap dubte és una molt bona notícia per a milions de persones. Ara bé, exigeix una adaptació important per part de les societats riques.
- Els augments de productivitat son grans, i les necessitats de treball humà, tant de tipus mecànic com intel·lectual “programable”, poden anar disminuint, tot i augmentant el consum global i el benestar. És també una gran notícia, ja que allibera la persona humana de tasques que es poden fer altrament, i augmenta la disponibilitat per activitats que busquin cobrir objectius personals, o col·lectius.
- L’actual equació “rendes del treball + transferències – impostos” = “renda disponible + serveis públics” queda desequilibrada. Caldrà segurament augmentar la part de transferències no lligades al treball (“renda garantida”?) i també la part d’activitats personals no retribuïdes en benefici de la col·lectivitat (“serveis socials”, “treball col.laboratiu”?).
- Segurament una part de l’economia no passarà per el mercat ni per al diner, sinó per la col·laboració i la cooperació. També suposarà que l’augment dels nivells de benestar personal i social, no aniran tant lligats, com fins ara, al creixement del PIB. Una altra bona notícia.
Si saben entendre tot això, haurem aprofitat en el nostre benefici les tres bones notícies que he exposat. En cas contrari, la globalització i la tecnologia ens poden crear problemes.
Joan Majó, enginyer i ex ministre[:es]Las perspectivas de falta de trabajo son el tema de una gran cantidad de artículos, de debates, de informes, o de libros. No es de extrañar; es algo de gran importancia y que genera una preocupación justificada, ya que son perspectivas muy inciertas. No me sumo a la lista. Me gustaría hacer unas consideraciones de tipo más general, y a medio plazo, que quizás ayuden a un mejor enfoque del debate. Creo que sería esclarecedor hacer una distinción entre lo que podemos llamar “actividad” de la persona humana, y lo que hoy en día entendemos por “trabajo”, o aún más concretamente por “trabajo productivo retribuido“. Entre éste y el “ocio” y muchas gradaciones.
La confusión nace del modelo de funcionamiento de nuestra sociedad, basado en dos características que yo identifico como: “sociedad industrial” y “sociedad de mercado“. En ella, el bienestar de las personas depende en gran parte de la capacidad de consumir algunos “productos”, de poder disponer de algunos “aparatos”, o de utilizar algunos “servicios”. Las tres cosas se pueden “comprar” en el mercado, con el dinero que se gana por su participación en la “producción” de los dos primeros o en la “prestación” de los últimos. Este mecanismo que se ha ido construyendo durante más de 25 siglos, y que se ha consolidado durante los tres últimos, se revisará como consecuencia de dos grandes fenómenos recientes: la globalización, y el progreso tecnológico.
La globalización ha hecho que hayan alcanzado cierto nivel de bienestar más de dos mil millones de personas, que estaban excluidas; y esto ha sacudido un equilibrio que había funcionado bastante bien durante el siglo pasado, cuando éramos sólo unos 800 millones (europeos, americanos del norte, y pocos otros).
El creciente progreso tecnológico ha supuesto que, a la hora de producir, la necesidad de trabajo humano de tipo mecánico, la pueden cubrir cada vez más las herramientas, las máquinas, los motores, o los robots. Y la del trabajo intelectual, la pueden aportar los ordenadores y todos los elementos (materiales o inmateriales) que permiten la gestión, almacenamiento, transmisión, y utilización de la información y los conocimientos.
La confluencia de estas dos tendencias, plantean cuatro retos:
- Se difuminando las fronteras entre sociedades desarrolladas (ricas) y subdesarrolladas (pobres), y poco a poco el planeta se va convirtiendo en una casa común. Todavía estamos lejos; pero sin duda es una muy buena noticia para millones de personas. Ahora bien, exige una adaptación importante por parte de las sociedades ricas.
- Los aumentos de productividad son grandes, y las necesidades de trabajo humano, tanto de tipo mecánico como intelectual “programable”, pueden ir disminuyendo, aunque aumentando el consumo global y el bienestar. Es también una gran noticia, ya que libera a la persona humana de tareas que se pueden hacer de otro modo, y aumenta la disponibilidad para actividades que busquen cubrir objetivos personales, o colectivos.
- El actual ecuación “rentas del trabajo + transferencias – impuestos” = “renta disponible + servicios públicos” queda desequilibrada. Habrá seguramente que aumentar la parte de transferencias no ligadas al trabajo ( “renta garantizada”?) Y también la parte de actividades personales no retribuidas en beneficio de la colectividad ( “servicios sociales”, “trabajo colaborativo”?).
- Seguramente una parte de la economía no pasará por el mercado ni por el dinero, si no por la colaboración y la cooperación. También supondrá que el aumento de los niveles de bienestar personal y social, no irán tanto relacionados, como hasta ahora, el crecimiento del PIB. Otra buena noticia.
Si saben entender todo esto, habremos aprovechado en nuestro beneficio las tres buenas noticias que he expuesto. En caso contrario, la globalización y la tecnología nos pueden crear problemas.
Joan Majó, ingeniero y ex ministro[:]