25/02/2021
Tots aquells que considerem molt important el paper de les empreses en la societat, i sé que tant els redactors com els lectors d’aquesta publicació formem part d’aquest grup, necessitem fer urgentment una reflexió sobre les circumstàncies actuals que obliguen a fer canvis seriosos d’aquest paper en els propers anys.
L’evolució de la humanitat, des de ja fa molts segles, ha estat produïda per diferents motors, entre els que jo penso que els més importants han estat cinc: per una banda, els canvis en les necessitats de les persones, i l’aparició de nous reptes col·lectius; i per l’altre, l’increment dels coneixements humans, la disponibilitat de noves eines proporcionades per la tecnologia, i la major capacitat d’agrupar-se i de col·laborar per resoldre conjuntament els problemes. Els dos primers han demanat, i els tres últims han fet possible, que es creessin nous models d’organització de la vida col·lectiva. Entre elles podem destacar els Estats en el camp polític, i les Empreses en el camp econòmic. No es poden entendre sense aquestes dues figures organitzatives els darrers tres segles.
Hem de ser conscients que ara ens trobem en uns moments de crisis, entesa com a canvi, per l’aparició de tres reptes que posen en qüestió el nostre sistema de convivència: la crisi ecològica, la crisi sanitària i la crisi produïda per la desigualtat econòmica i social, entre persones i entre països. Cada una d’elles posa en qüestió el futur, i per raons de sostenibilitat, hem de fer front simultàniament a les tres, entre altres raons perquè estan molt més relacionades del que pugui semblar.
Sortosament estem també augmentant molt els nostres coneixements i tenim a la nostra disposició moltes noves tecnologies que ens hi ajudaran. Però per fer-ho, hem de començar acceptant que d’aquí a pocs anys l’estructura de l’organització política serà una altra i que el paper dels Estats canviarà molt, com ja veiem que està passant amb la Globalització. I, encara que potser no sigui tan evident, jo crec que també ha de canviar bastant el paper, la raó de ser, i la forma d’organització de les Empreses. Deixeu-me avançar unes poques idees molt simples i molt generals al respecte.
Molts consideren que la finalitat d’una empresa és la creació d’un producte (material o intel·lectual), o la prestació d’un servei. I molts pensen que és la generació d’un valor material que es reparteixen els que intervenen en ella, en forma de salari o de benefici. Això és real, és acceptat en general, i ha estat útil per el creixement de l’economia. Però vull posar de manifest algunes tendències que crec que hauran d’impulsar canvis, per fer front als reptes que he indicat i que poden modificar aspectes de la política i de l’economia.
- Producte i/o servei. En l’època industrial ens hem acostumat a resoldre les nostres necessitats a través de la possessió de productes materials (cotxes per viatjar, rentadores per netejar, llibres per llegir, aparells per escoltar música…). Encara que ja ho fem, cada cop més haurem de canviar més la “possessió” d’un producte per la possibilitat de “accedir” a un servei; i cada cop hi hauran menys fabricants de màquines i més empreses distribuïdores de serveis. Això reduirà molt el consum de productes minerals i d’energia per fabricar-los, i també canviarà les relacions capital-treball ja que no és la mateixa en una “fàbrica” que en una “oficina” o una “prestadora de serveis”.
- Interès personal i col·lectiu. Una gran quantitat d’empreses treballen per satisfer necessitats personals, però cada vegada hem de ser més conscients dels reptes que son col·lectius (equitat social, sostenibilitat ecològica, seguretat sanitària…). No n’hi ha prou amb intentar, com ara, evitar el seu agreujament establint un salari mínim, o un impost sobre emissions de CO2, o un tractament de residus. Cal que s’ampliï molt el concepte de Responsabilitat Social Corporativa de manera que passi a ser un finalitat empresarial paral·lela a les actuals, que deixi de ser una estratègia de millora d’imatge, i que s’incorpori a la raó de ser. No hem de permetre que una empresa que estigui fent un gran servei a la col·lectivitat, desapareixi per que no tingui un compta de resultats positiu. Guanyar diners ha de deixar de ser la única finalitat d’una empresa!
- L’origen dels ingressos. Poc a poc no tots els ingressos personals hauran de sortir del treball retribuït, ni aquest ocuparà tanta proporció del temps de les persones. Això suposarà la necessitat d’anar pensant uns altres tipus de rendes, com la que ara ha nascut amb l’ingrés mínim vital, o alternativament, augmentant l’accés a serveis públics gratuïts. S’ha de consolidar i mantenir el que s’ha fet el segle XX.
- Capital privat o públic. La llibertat d’actuació de les empreses ha de ser gran, però ha d’estar sempre subjecte a la regulació, i aquesta no hauria de permetre situacions com la que s’ha viscut recentment en el món de l’energia. Crec que fins i tot s’hauria d’acceptar que hi ha d’haver un tipus d’empreses que, per la naturalesa de l’activitat, han de ser sempre de capital públic, i en alguns cassos de capital mixta, aprofitant alhora les avantatges de la gestió professional qualificada, tenint cura dels objectius socials col·lectius.
En resum, les empreses cal que segueixin sent un element fonamental de les nostres societats però, sense caure en els errors d’alguns règims dictatorials, caldrà repensar-les per fer front millor a les noves exigències socials. N’haurem de parlar molt!
Joan Majó, enginyer i ex ministre
12/11/2020
La transició cap a la que s’ha anomenat “la societat post-Covid” ens obligarà a fer alguns canvis importants en molts aspectes de la nostra vida. Tal com indica el títol, vull parlar d’un concret i puntual, però abans vull fer una precisió: no és bo que adjudiquem a la pandèmia el protagonisme del canvi d’època; segurament el virus n’haurà estat un accelerador casual i involuntari, però el que marca el sentit dels canvis son tres transformacions profundes de gran transcendència que continuaran vives després d’ell. Es tracta de la globalització, la digitalització i la sostenibilitat. No ho oblidem, perquè totes tres ens obliguen a repensar les nostres responsabilitats amb els altres humans i amb el planeta, i ens faran actuar d’una altra manera.
“No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics.”
- Currículums. Ja fa un temps que jo, i suposo que molts com jo, quan hem d’analitzar el currículum d’algú ens fixem molt més en el que ha fet i com ho ha fet, que no pas en els seus títols acadèmics. Si tenim necessitat de conèixer millor alguna persona per tal de demanar-li un consell, d’oferir-li una feina, de fer-li confiança per a una actuació conjunta, o de votar-la, utilitzem el currículum valorant la seva trajectòria més que no pas els seus estudis. Això respon a una realitat que vull comentar i que es relaciona amb els coneixements, les capacitats, les actituds, les experiències, l’educació escolar i extraescolar, o la preparació professional.
- Coneixements i capacitats. És clar que els coneixements son molt importants per anar millorant les capacitats personals, però aquestes no s’adquireixen de forma segura fins que no es consoliden a través de les experiències i dels aprenentatges pràctics. El contacte amb la realitat, l’aprenentatge a partir dels exemples d’altres, la consciència del encert de la feina feta, l’anàlisi dels errors comesos quan s’ha fracassat, son el millor mestratge que es pot tenir, a l’hora d’enfrontar-se amb els problemes de la vida. És per això que caldria que les avaluacions que es fan a l’hora d’atorgar títols escolars o universitaris, no es centressin tant en la comprovació de la retenció de coneixements teòrics, i molt més en la verificació de que s’han adquirit capacitats útils. Per tal que això fos així, les actuacions escolars i universitàries haurien de reduir la transmissió de coneixements (que cada vegada la persona pot adquirir fàcilment per sí mateix a través d’altres mitjans) i multiplicar les pràctiques, sobre tot les externes realitzades en àmbits de la vida real. La qualificació acadèmica no pot ser només la certificació de coneixements.
- Actituds i experiència pràctica. Crec que les actituds amb les que una persona enfronta un feina o uns problemes, influeixen extraordinàriament en el resultat de la seva actuació. És per això que la predisposició a escoltar, al diàleg, al treball en equip, a la comprensió d’interessos diversos, o a l’anàlisi de les conseqüències de les decisions, son una gran part de la valoració personal. Aquestes actituds haurien de formar part més intensament dels processos educatius ja que és allà on s’inicien però es reforcen molt en l’experiència personal. Crec que sovint tenim una valoració insuficient de la importància que té una llarga i diversa trajectòria personal. A vegades penso que el que vaig aprendre en uns mesos de treballar en una empresa de París, en una de New York, i en una de Eindhoven, va ser tant o mes important que el que havia aprés a la carrera… També penso que un dels valors més importants de la carrera va ser que gaire bé tots els exàmens consistissin en resoldre problemes, podent consultar si calia els llibres o els apunts..
- Societat educadora. El sistema d’educació formal (ensenyament escolar i universitari) té molta importància, però probablement no més que la del conjunt d’altres àmbits en els que la persona es mou. La família en primer lloc, però també les activitats formatives o esportives extraescolars, las estades de pràctiques en empreses, la participació en activitats de voluntariat, la implicació en grups socials, son complements d’un valor extraordinari en la tasca formativa. Per això caldria que totes aquestes organitzacions tinguessin clarament una dimensió educativa i que hi hagués una relació formal entre elles i l’escoles o les universitats. És urgent desenvolupar molt més la formació professional dual, i prendre aquest exemple com a mirall per a impulsar un moviment conjunt de cooperació d’organitzacions públiques o privades amb les entitats del món educatiu.
Acabo amb dues recomanacions: a) A l’hora de fer un currículum, no s’han pas d’ometre els títols i els càrrecs que hom té o ha tingut, ja que son importants; però amb això no n’hi ha prou. S’han de reflectir millor els fets que posen de manifest característiques humanes, i experiències acumulades que puguin ajudar a completar el retrat personal. I B) No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics. Recordem que la formació s’ha de buscar en totes les activitats que hom desenvolupa i s’ha d’estendre a totes les etapes de la vida.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
19/10/2020
Penso que el benestar és una sensació de present que s’experimenta quan hom se sent bé, però que la tranquil·litat i la por tenen sovint a veure més amb el futur. La tranquil·litat ve de la confiança quan les perspectives son bones, i la por la produeixen les perspectives dolentes, però potser encara més les perspectives incertes. Acceptant que aquestes sensacions tenen una dimensió individual, és evident que la seva extensió produeix un efecte col·lectiu o social. Es sent parlar sovint de “benestar social”, però molt menys de “por social”, i crec que això és precisament el que caracteritza les nostres actuals societats europees i és un element clau del que ens està passant; per això voldria analitzar-ho una mica més.
- Un segle de contrastos. Després de uns cinquanta anys de relativa tranquil·litat, no tenim d’avergonyir-nos al reconèixer que ara els europeus estem carregats de pors, ja que al voltant del canvi de segle s’ha iniciat una nova situació. La primera meitat del segle XX, encara que amb uns anys tranquils, va estar plena d’enfrontaments, de dictadures, de camps d’extermini, d’emigrants, de guerres i de morts. Tant per els que les van viure, com per els que varen néixer després, la segona meitat del segle va ser molt diferent, i vàrem poder mirar el futur amb unes perspectives acceptables que s’anaven confirmant o millorant dècada rere dècada. En l’àmbit polític, els acords de pau, la restauració de règims democràtics, el naixement de moltes organitzacions de caràcter internacional (ONU, UNESCO, OIT, OMS…), i la progressiva construcció d’una entitat política europea, eren alguns elements molt positius. Però sobre tot la recuperació d’un procés de creixement econòmic que generava riquesa real i que creava molts llocs de treball i una paral·lela disminució de les desigualtats socials, permetien a una part molt important de la població mirar el futur amb optimisme. Evidentment, la situació era millorable, fins i tot molt millorable, però anava millorant per a moltíssima gent. Hi havia tranquil·litat i confiança en el futur. Molts expressaven el convenciment de que els seus fills viurien millor que els seus pares…
- Les darreres dècades. A molts els costa acceptar-ho, però la coincidència de la globalització amb els corrents neoliberals de finals de segle van trencar aquesta dinàmica. La globalització va ser la conseqüència, inevitable però bona, d’un conjunt de circumstàncies i de possibilitats derivades la majoria del progrés tecnològic. Però un canvi de situació com aquest demanava una adaptació o un canvi de regulació, i el que es va fer no va ser això sinó simplement es va des-regular i es van tirar enrere moltes de les polítiques que havien permès el tipus de progrés dels anys anteriors. Poc a poc, a partir d’aquest fet, la gent es va anar mirant el futur amb més preocupació, ja que les tres darreres dècades no conviden a pensar que “cada vegada anem millor”. El terrorisme i les guerres relacionades amb lluites radicals, el progressiu pas d’una economia industrial regulada dins de cada estat a una economia financera de caràcter mundial, l’evident increment del poder dels grups financers per sobre del teòric poder polític dels governs de molts països, o més recentment, l’experiència del poder dels grups que controlen les dades, la connectivitat o la creació i la distribució de la informació, ha anat fent créixer la por a l’esdevenidor, tant en el camp del treball, com en el dels recursos. Por al futur del treball, por al retorn de la pobresa i l’escassetat, por a la sostenibilitat del model de consum, por a la decreixent qualitat dels serveis públics (ensenyament, sanitat, pensions, oportunitats de treball, protecció de la vida privada…) i també por a les possibles conseqüències d’una aparent impotència o incapacitat dels governs per donar solucions a totes aquestes necessitats o preocupacions.
- Europa en la pandèmia. Sabem que allò que les persones fan quan prenen decisions empeses per la por és difícil que semblin racionals i que siguin enteses. Si son els qui governen els que les prenen, en base a informacions dubtoses i a perspectives incertes, és fàcil que creïn en els ciutadans desorientació i sospites de incompetència, i això contribueix encara més a fer créixer la desconfiança i la por en el futur. Caldria que hi hagués un major grau de transparència en les manifestacions de molts governs europeus, entre ells, els nostres, per evitar la aparença de tenir la veritat i de conèixer el que cal fer, i així poder desqualificar les altres opinions. Això reforça els populismes d’una i altra banda, polaritza les societats, converteix el joc polític en enfrontaments permanents, fa molt difícils les actuacions consensuades, i en definitiva també fa que molts comencem a tenir por de que es posi en qüestió el sistema democràtic. Un poble atemorit i decebut és molt fàcil de ser enganyat per uns líders irresponsables amb uns objectius emocionalment engrescadors.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
15/09/2020
En un món amb tanta incertesa, es torna a valorar la importància de la indústria com a font d’innovació, creació d’ocupació de qualitat, alta demanda de serveis i oportunitat per diversificar cap a sectors de futur.
EI Coronavirus ha posat en evidència fets coneguts però als que no es posava remei. El material sanitari que urgia per poder controlar l’epidèmia: mascaretes, kits de protecció, respiradors o antibiòtics, es produïen només a la Xina. En una situació d’emergència no tenien estocs ni capacitat productiva per atendre demandes vitals per la salut. És una situació que no es pot repetir. La UE haurà d’assegurar que en casos d’emergència generada per qualsevol mena de crisi, disposa dels estocs i capacitat de producció suficients dins la UE. També és conegut que les cadenes logístiques de components que es fabriquen en països llunyans, quan per raons diverses tallen els subministres i obliguen a aturar les línies de producció.
“Cal reindustrialitzar Europa, cosa que permetrà recuperar el lideratge o colideratge d’alguns sectors estratègics.”
La progressiva introducció del model de producció Indústria 4.0, en el que conflueixen la digitalització integral, la intel·ligència artificial i la robotització, redueix els costos i en especial el de mà d’obra, amb l’avantatge que la flexibilitat del procés productiu permet produir series curtes amb un cost marginal baix.
En les darreres dècades la globalització es va traduir en una dura competència entre empreses, competència que ara s’accelerarà a causa de la reducció de vendes pel Coronavirus. Forçats a reduir els costos de producció, moltes indústries, van traslladar els seus centres a països asiàtics i del nord d‘Àfrica. En aquests països els salaris eren baixos, les condicions de treball precàries, sense sindicats que els protegissin i les exigències de mediambientals inexistents. Això els permetia practicar un dúmping laboral, social i mediambiental. Amb el temps la qualitat dels productes, les condicions de treball i sanitàries ha millorat i la diferencia de costos respecte a la UE ha disminuït, el que facilita el retorn d’indústries que en el seu dia es van deslocalitzar.
La UE presidida per Ursula von der Leyen ara vol recuperar la capacitat industrial perduda, però especialment en els sectors de futur. Al mateix temps s’haurà de garantir la disponibilitat de productes vitals en casos d’emergència, sigui sanitària, alimentaria, energètica, digital o qualsevol altra.
És una bona notícia que la UE recuperi iniciatives industrials i que disposi de finançament per encarar reptes com l’escalfament del planeta, impulsar l’economia verda, la transició energètica o la digitalització de l’economia i la societat. Tots són sectors que creen riquesa, ocupació i milloren la qualitat de vida. En definitiva, cal reindustrialitzar Europa, cosa que permetrà recuperar el lideratge o colideratge d’alguns sectors estratègics.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat el 13 de setembre de 2020 a La Vanguardia.
25/05/2020
La pandèmia Covid-19 ens ha agafat per sorpresa. Les conseqüències sanitàries i econòmiques que està provocant han portat un gran desconcert. Hem descobert que els humans, que ens creiem poderosos, som fràgils i tenim límits que no poden traspassar.
El coronavirus ens ha abocat a una crisi econòmica colossal. El Fons Monetari Internacional estima que la producció i el comerç mundial disminuiran sensiblement, el PIB de la UE i el d’Espanya caurà a nivells que poden superar el desastre econòmic i social de l’any 1929. Per sort, les institucions monetàries internacionals i els governs, per frenar el virus i evitar que l’economia s’ensorri han decidit insuflar enormes xifres de finançament al mercat, empreses i famílies. Els països més industrials, el G7, hi destinaran de moment set bilions de dòlars.
La pandèmia afectarà profundament la societat, les seves costums i model de consum. Hem descobert la necessitat de tenir governs socialment sensibles, i un major protagonisme del sector públic que és l’únic que en situacions d’emergència pot destinar elevats recursos per donar suport a persones i empreses. A Espanya el sistema públic de salut ha donat un gran exemple.
Caldrà repensar la globalització, especialment la financera i el dumping social als quals s’haurà de posar límits. La Unió Europea ha de fugir de polítiques proteccionistes, però ha de protegir sectors i empreses estratègics bàsicament privades, que garanteixin disposar dels productes bàsics en cas d’emergències. Entre ells destacaríem els sectors: alimentari, sanitari, energia, digital i comunicacions. També per evitar eventualment que es trenqui la cadena de subministrament d’indústries essencials, s’haurà de facilitar la tornada d’empreses manufactureres auxiliars que es van deslocalitzar.
Ara el problema immediat és evitar que les crisis sanitària i econòmica s’agreugin. S’ha de donar tot el suport que calgui a les empreses, autònoms i famílies per reactivar l’activitat econòmica. Aquestes mesures ens portaran un enorme dèficit i endeutament, dels quals un cop la situació s’assereni haurem de veure com reduïm sense frenar l’economia, ni degradar la cohesió social.
També estarem més sensibilitzats davant dels problemes globals, com ara, l’escalfament del planeta, la transició energètica, les migracions, o la creixent desigualtat, als quals només se’ls pot fer front tenint una visió planetària i actuant globalment.
De les crisis en sortirem, però en sortirem més pobres i més endeutats, però humanament més rics i enfortits, Tindrem l’oportunitat de repensar la manera de viure i el model de societat que volem: una societat de progrés més justa que se sent forta per encarar els reptes de futur.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat el 24/05/2020 a La Vanguardia
