Trump, Boris Johnson i Bolsonaro
Son tres persones amb un lideratge recent en els seus països, que han accedit al poder a través de processos electorals democràtics. Tant les persones com aquests processos tenen aspectes molt similars. Vull analitzar aquestes similituds, les circumstàncies del seu èxit, i els dubtes de futur que creen.
- Similituds personals. Amb algunes diferencies, tots tres han arribat a la activitat política de forma relativament recent: un militar retirat, un financer i empresari, i un periodista i polític bastant controvertit. Tots tres tenen un perfil ideològic dretà o ultradretà, un caràcter dur i radical, i unes tesis contundents que volen simplificar la realitat. Aparentment, son persones mancades de les dosis de prudència i de equanimitat que cal demanar a un governant quant ha de prendre decisions per tot un poble. Tenen unes grans facilitats per descobrir i identificar “enemics” o “culpables” (emigrants, comunistes o dirigents de la UE), i una enorme facilitat per prometre emocionalment recuperar la plena “grandesa” del seu país.
- Similituds del procés. Els processos polítics i electorals que els han portat a la posició actual de poder tenen paral·lelismes: una certa sorpresa de la opinió pública per la seva irrupció inesperada, degut al caràcter “antisitema” que se’ls atribuïa; unes previsions equivocades de que no aconseguirien el seu objectiu ja que no passarien de les “primàries” o de la “primera volta”, fet que va portar a una menysvaloració de la seva presència; una utilització intel·ligent i molt intensa de les possibilitats que permeten les xarxes socials, tant en un sentit positiu de participació, com en la facilitat de manipulació i deformació de la realitat amb falses veritats, cercant fins i tot aliats externs i eludint tota responsabilitat sobre aquests fets.
- Estratègia ideològica i votacions. Tractant-se de personatges molt dretans amb posicions neoliberals, i tenint un suport relativament molt feble en amples capes socials, han aconseguit les majories absolutes amb tres estratègies ideològiques i mercès a un mecanisme procedimental. La primera estratègia ha consistit en desprestigiar (moltes vegades amb raó) els sistema establert en el seu conjunt i per tant aconseguir que la voluntat de rebuig passés per sobre de les opcions esquerra-dreta. La segona, en defensar que les misèries suportades per les classes pobres no eren tant culpa de l’elit econòmica del seu país com d’enemics exteriors (no és la City o Wall Street sinó els polonesos, els mexicans, o Brussel·les). I la tercera, assegurant que recuperant la sobirania i posant per davant els propis interessos, “aniríem molt millor”.
- Procediment de votació. He explicat sovint els perills dels sistemes de votació que obliguen a escollir entre només dues alternatives contraposades i enfrontades. En política les coses no son blanc o negre; obligar a fer una tria d’aquest tipus és deixar fora de joc a una part molt important dels possibles votants que acabaran no sentint-se implicats en la decisió, o fent més “un vot en contra” que un “vot a favor” Això val tant per segons quins referèndums, com per segones voltes de segons quines eleccions governamentals. Això és important ja que, a part de donar una lectura equivocada de la realitat política, provoca divisions entre “pros” i “antis” que poden arribar a crear fractures socials perilloses. Els tres casos dels que parlo em confirmen el que penso, i d’una forma menys dramàtica però real, també veig aquest perill a casa nostra.
- Consideracions per el futur. A nivell intern de cada país, aquestes polítiques ultradretanes, que posen la seguretat i la repressió per davant de la justícia social, esdevindran una decepció per aquells que, amb bona fe, han posat en mans d’aquests líders la solució dels seus problemes. El desengany pot tenir repercussions doloroses per a molta gent.
A nivell global, el proteccionisme econòmic i els enfrontaments polítics poden configurar un nou període de tensió internacional. La disminució del comerç internacional és una mala noticia per a gaire bé tots els països; la denuncia de tractats internacionals de cooperació per resoldre problemes globals també; i l’augment d’alguns pressupostos de defensa, encara mes.
Crec que hi ha dues grans lliçons a aprendre:
- L’actuació dels partits progressistes durant el que va de segle no ha estat encertada: han caigut en la trampa neoliberal i han provocat que amples capes socials hagin deixat de sentir-se representats i protegits per ells. Només una recuperació valenta del que va ser la seva actuació en la segona part del segle passat pot permetre fer front al que està passant.
- Hem de conservar la democràcia i la participació ciutadana; però hem de prendre mesures per corregir dos aspectes: la impunitat en la manipulació de la informació a base de mentides, calumnies, relats emocionals, i falses promeses que destrueixen la qualitat del vot. I reduir la tendència a demanar vots amb propostes simplistes que redueixen la varietat d’opcions, buscant la possibilitat de solucions negociades.
Joan Majó, enginyer i ex ministre
Article publicat el 01/11/2018 al Diari Ara