01/10/2020
El Covid 19 serà durant anys una pesada llosa per a la societat. Trigarem a refer-nos de la destrucció de riquesa, tancament d’empreses, atur elevat, pèrdua de poder adquisitiu, traumes socials i por a el futur.
Els bancs centrals i els governs occidentals han evitat un major enfonsament de l’economia i han pal·liat les conseqüències socials. Han inundat de recursos financers a el sector públic i privat amb “paquets de rescat” que fins a l’abril del 2020 han sumat 7,8 bilions de dòlars, equivalents a un 10% de l’PIB mundial. Al seu torn els governs han augmentat enormement la despesa i reduït la recaptació fiscal el que ha generat un impressionant dèficit i nivell de deute públic.
L’Institut of International Finances, IIF, estima que el deute mundial públic i privat ja s’eleva a 255 bilions de dòlars, el 329% de l’PIB mundial. Però, ¿Quins són els límits de el dèficit i del deute públic? Els partidaris de la Moderna Teoria Monetària, MTM, defensen que un país que emet la seva pròpia moneda pot fer front a qualsevol augment de la despesa pública, sense necessitat d’apujar els impostos, simplement emetent més moneda. Tampoc veuen problemes en finançar els grans programes d’inversions estructurals. Afirmen que la limitació de recursos no ve donada pel dèficit i el deute públic sinó per l’augment de l’tipus d’interès o la inflació que, es pot controlar reduint la demanda agregada. Aquesta escola de pensament, que té un elevat nombre de partidaris, es distingeix tant de la perspectiva clàssica keynesiana com de l’ortodòxia econòmica.
De cara a les eleccions presidencials als Estats Units d’el 3 de novembre de 2020, el sector d’esquerres de el partit Demòcrata amb la MTM creia haver trobat la fórmula per finançar les seves ambicioses propostes de govern i entre elles el “Green New Deal”, la millora de el sistema sanitari, l’educació, o les infraestructures. Stephanie Kelton, líder destacada de la MTM, era consellera de Bernie Sanders, el senador excandidat a la presidència i de la jove estrella de l’esquerra, la congressista demòcrata per Nova York, Alexandria Ocasio-Cortez.
Són molts els economistes que estan en desacord amb la MTM, entre ells Paul Krugman, Lawrence Summers, o Kenneth Rogoff. Opinen que no s’han de confondre els límits de crear moneda, amb els límits de crear béns reals. La renda real no consisteix en els diners que es té, sinó el que amb aquests diners es pot comprar. Els monetaristes segueixen defensant que la inflació es produeix per un excés de liquiditat i que un deute excessiu és perillosa. És el motiu pel qual els bancs centrals donen molta importància al fet que la inflació no excedeixi d’un cert límit, que al BCE és el 2% de l’PIB. En fi, hi ha un llarg debat sobre el tema.
Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi.
Quines seran les conseqüències econòmiques i socials de la post pandèmia? Alguns economistes, especialment alemanys, temen que pugui reproduir-se un procés hiperinflacionario com el sofert per la república de Weimar en els anys 1920. Si a uns pressupostos ja deficitaris li afegim una assignació de recursos per contrarestar la pandèmia i per prevenir els reptes globals, com la crisi climàtica, l’endeutament serà monumental i l’enorme massa monetària al mercat, “creada del no-res”, derivarà en inflació i possiblement hiperinflació.
Altres economistes opinen que, davant la pèrdua de riquesa, tancament d’empreses, augment de l’atur, canvis socials i tanta incertesa, es retardarà el consum no essencial i la compra de béns duradors, com ara habitatges, o electrodomèstics. Moltes empreses ja s’han endeutat per sobreviure i no podran fer inversions. El resultat serà una forta recessió i deflació, la qual cosa per a la societat és pitjor que la inflació. L’expresident de l’Institut d’Investigació Econòmica alemany, Ifo, Hans-Werner Sinn, opina que el perill més immediat és la deflació. La deflació “sona bé”, els preus baixen. Però té un efecte devastador. És una espiral infernal difícil de combatre. Més a llarg termini creu que hi haurà inflació, pel fet que interessos a cost zero i superabundància de diners derivessin en especulació i pujada de preus. Però hi ha encara un altre escenari perillós: l’estagflació. És una barreja tòxica d’inflació, producció estancada i alt atur. És la recepta per a una crisi duradora.
També Olivier Blanchard, ex Cap economia de l’FMI, opina que l’impacte immediat serà deflacionista. El nivell d’atur és alt, es redueix la demanda agregada, els preus cauen i el preu de l’petroli està enfonsat. I a llarg termini? A diferència de Sinn, creu que veurem més del mateix: demanda fluixa, inflació i tipus d’interès baixos. Seguirem els passos del Japó. Creu que una alta inflació és poc probable.
Ja es veu la diversitat d’opinions sobre el futur proper de l’economia en els països occidentals. Aquest escrit tracta únicament d’reflectir un dels molts escenaris possibles. Un esquema de síntesi podria ser el següent: El Covid 19 destrueix riquesa, tanca empreses, genera atur, disminueix el poder adquisitiu i crea desassossec social. Davant d’aquesta situació és molt possible que s’iniciï un procés deflacionari que perduraria mentre no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala. (¿2020-2023?). A partir d’aquest moment s’accelerarà de manera progressiva el creixement econòmic. Si l’economia creix a bon ritme, donada l’enorme massa monetària existent en el mercat, el risc de generar un procés inflacionari serà elevat.
En algun moment, les autoritats monetàries i els bancs centrals forçaran que els governs disminueixin el dèficit i el deute públic el que suposarà aplicar polítiques restrictives de despesa i d’inversió, (¿2023-2024?), És a dir, polítiques d’austeritat, retallades en serveis públics i augment d’impostos, el que pot portar a una situació social altament explosiva. A partir d’aquí, ja és molt aventurat pensar. Un dels problemes a resoldre serà com gestionar la muntanya de deute públic.
Ningú sap com evolucionarà l’economia en els propers anys. Viurem una situació molt complexa plena de tensions i molt patiment. Si es vol aprofitar, oferirà l’oportunitat de transformar el sistema productiu i la Societat per a fer-la més justa i humana. També afavorirà avançar cap a la Unió Europea.
Per sortir ordenadament de la situació hauria d’existir una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi. En tot cas, els polítics i autoritats monetàries han d’estar molt atents per impedir qualsevol de les greus situacions apuntades i per a això cal tenir potents paquets de mesures preparats per poder actuar amb urgència. No ho tindran fàcil, però hi ha l’esperança que es pugui fer millor.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat Alternativas Económicas.
04/09/2019
La directora de l’FMI Christine Lagarde, futura presidenta del BCE, ha afirmat, que l’economia dels Estats Units està funcionant bé, però els riscos a la que està sotmesa són tants, que en qualsevol moment pot frenar la seva llarga etapa expansiva.
Entre les incerteses de l’economia americana destaca l’alt dèficit i l’elevat deute públic que ha arribat ja al 107% del PIB, el que evidencia una situació insostenible. També preocupa la política de Donald Trump d’augmentar els aranzels i aplicar mesures proteccionistes que porten a frenar l’economia mundial. Malgrat la moderació que Trump ha mostrat en la recent trobada del G7 a Biarritz, no sembla que hagi renunciat al proteccionisme.
L’informe de l’Oficina Pressupostaria del Congrés dels Estats Units, estima que el dèficit en els pròxims 10 anys serà entre 1 i 1,2 bilions de dòlars anuals. Un 4,4% anual del PIB. El deute públic, que ara és de 22 bilions de dòlars, se situarà l’any 2029 en uns 34 bilions. Suposaria el 130% del PIB.
També el president de la Reserva Federal dels Estats Units Jerome Powell ha afirmat en el Congrés que el dèficit i el deute estan entrant en una via perillosa.
Ateses les incerteses econòmiques existents, i la possible recessió, la Reserva Federal ha decidit disminuir lleugerament el tipus d’interès i el BCE, presidit per Mario Draghi, ha anunciat que rebaixarà el tipus d’interès, tornarà a comprar deute i crearà estímuls per impulsar l’economia.
Quin és el límit del creixement del deute públic d’un país? No hi ha una resposta clara; però bàsicament depèn de la confiança que el país genera. A la Unió Europea s’ha fixat que el deute públic dels seus membres no pot superar el 60% del PIB, encara que molts el superen amb escreix.
Aquesta situació crea un dilema al Govern i al Congrés americà: optar per seguir emetent dòlars per cobrir el dèficit, la qual cosa a mitjà termini és insostenible, o fer una revisió de les polítiques i del pressupost per reduir el dèficit.
La inflació sempre ha sigut una fórmula útil per reduir el deute real, però no es pot aplicar a gran escala, si no es vol generar un procés inflacionista. Reduir el dèficit suposa apujar els impostos o retallar la despesa el que sol portar tensió i conflictes.
El pes de l’economia americana i del dòlar en l’economia mundial és tan elevat, que qualsevol decisió que els Estats Units prengui traslladarà els seus efectes a tot el món. En moments com aquest és quan es pot valorar la vàlua i qualitat dels governs i dels seus líders. Confiem que estaran a l’altura que decisions tan delicades exigeixen.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat i del Consell Directiu d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat a La Vanguardia el 30/08/2019.
![El sistema monetari davant d’una nova recessió]()
18/12/2018
El Fons Monetari Internacional, institucions econòmiques i molts experts, pronostiquen una propera recessió econòmica. Una de les principals causes és l’elevat augment de l’endeutament a nivell mundial. Segons l’Institut Internacional de Finances, el deute global arriba ja 233 bilions d’euros, el 324% del PIB.
Per sortir de l’abisme originat per la crisi econòmica de 2007 els bancs centrals es van veure obligats a una forta expansió monetària. Amb abundant liquiditat financera en el mercat i un cost irrisori dels diners, l’economia ha recuperat el creixement, però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès tornin a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI, i en les principals monedes, es manté, però si es perdés la confiança en elles la situació seria molt delicada.
Un cop aconseguida la recuperació econòmica, la Reserva Federal nord-americana està augmentant el tipus d’interès i el Banc Central Europeu ha anunciat que deixarà de comprar deute i pujarà el cost dels diners.
Són molts els factors de risc que poden contribuir també a una nova recessió: la inestabilitat geopolítica, els desequilibris econòmics, l’augment del proteccionisme, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units i la constant emissió de dòlars per cobrir el seu dèficit, o les debilitats del sistema monetari internacional. La complexa situació actual genera desconcert i un elevat risc de perdre el control del funcionament del sistema monetari, el que aconsella reformar per evitar a temps mals majors.
Amb tantes incerteses i un deute global tan elevada és difícil avaluar les conseqüències del despalanquejament. Es desestabilitzarà l’economia? Resistirà l’actual sistema monetari? Com sortiran d’una nova crisi els governs que estan altament endeutats? Hi ha risc d’un efecte dòmino?
El risc d’una nova recessió i possible desestabilització del sistema monetari afecta tots els països i per tant exigeix la coordinació internacional al més alt nivell. Durant 70 anys, el dòlar ha estat la superpotència del sistema financer i monetari mundial, però la seva dependència de la política interior americana, l’elevat import de dòlars que hi ha al mercat per cobrir el seu permanent dèficit i el fort pes que ja té l’economia xinesa i altres països emergents comença a qüestionar la seva primacia.
La proposta de reforma més racional consistiria que l’FMI assumeixi un major protagonisme impulsant l’emissió i ús dels DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva, i actuar com a banc dels bancs centrals i com prestador de darrera instància. Atès l’extraordinari poder que l’FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu, avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i retre comptes. Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por a perdre els privilegis que li aporta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva.
La reforma del sistema monetari és imprescindible. En la recent crisi els bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat en el sistema. Ara donat l’elevat endeutament existent una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no es vol perdre la confiança dels ciutadans i del mercat financer en un sistema monetari fiduciari en què les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.
D’entrada tots els països amb elevant endeutament haurien de fer un pla per reduir-lo. Pel que fa a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però ha estat a costa d’augmentar l’endeutament, excedint amb molt, la objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. En l’Eurozona s’ha iniciat ja un procés de reducció gradual que ha permès passar del 86,5% del PIB el 2014 al 81,6% el 2017, però en tot cas caldria reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir en la integració financera.
En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Alternativas Económicas, núm. 64 – Desembre
![El sistema monetari davant d’una nova recessió]()
23/10/2018
El Fons Monetari Internacional – FMI, institucions econòmiques, experts, i un bon nombre d’indicadors, pronostiquen una propera recessió econòmica. Les causes seran diverses, però una de significativa és que l’endeutament a nivell mundial ha crescut a un ritme exagerat. Segons l’informe de l’Institut Internacional de Finances, IIF, el deute global mundial és de 233 bilions d’euros, 324% del PIB.
En els anys 2000 hi va haver una política fiscal i monetària expansiva amb baixos tipus d’interès, que va generar importants dèficits públics, un fort augment de l’endeutament i va crear una bombolla borsària i immobiliària que va esclatar l’any 2007, el que obligà als bancs centrals a impulsar una forta expansió monetària – Quantitative Easing – per sortir de la crisi.
Amb un alt nivell de liquides en el mercat i un cost del diner irrisori, l’economia ha recuperat el creixement, i de moment, la inflació no s’ha disparat. Però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès torni a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI, i en les principals monedes es mante, però si un dia es perdés la confiança en alguna moneda important la situació seria molt delicada.
Un cop aconseguida la recuperació econòmica, ha arribat el moment de situar gradualment el nivell de deute i el tipus d’interès a nivells raonables. (Tapering). La Reserva Federal americana ja ha augmentat el tipus d’interès i ha anunciat que el seguirà augmentant. Les conseqüències no s’han fet esperar, una fugida d’inversions dels països emergents, com ara Argentina, Brasil, Sud-àfrica, India o Turquia, per invertir amb bons americans. També el Banc Central Europeu ha anunciat que a final del 2018 deixarà de comprar deute i que el tipus d’interès s’anirà apujant a mida que l’economia millori.
Quines seran les conseqüències del Tapering? Es desestabilitzarà l’economia? Quins són els riscos d’entrar en una nova recessió? Resistirà l’actual el sistema monetari? Com encararan la recessió els governs que estan altament endeutats?
A més de l’endeutament, són molts els factors de risc existents que poden contribuir a una nova recessió. La inestabilitat política, els desequilibris econòmics, les debilitats del sistema monetari internacional, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units, l’augment del proteccionismes, un populisme cada cop més present, o l’existència de serioses incerteses polítiques i econòmiques. Es una situació que genera desconcert i desconfiança que aconsella, entre altres decisions, fer una reforma del sistema monetari internacional per intentar que en cap cas la situació estigui fora de control.
Durant 70 anys, el dòlar ha estat, i és, la superpotència del sistema financer i monetari mundial. Tot i el fort augment de l’economia xinesa, i l’ús l us del renminbi, la primacia del dòlar no es qüestiona. Però s’ha d’impulsar una transició cap a un sistema multipolar més segur i estable, en el que monedes com l’euro, i el renmimbi, i el propi FMI hi tinguin un major protagonisme.
La proposta més racional fora que el FMI impulsés les emissions i us dels Drets Especials de Gir, DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva. Donaria estabilitat i confiança al sistema en un moment en que degut a la globalització, als canvis geopolítics, la digitalització i la necessitat de protegir el medi ambient, s’està en un procés de profundes transformacions. Una reforma basada en que els DEG agafes un rol més central és factible i probablement és la única alternativa al sistema monetari actual.
Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por de perdre els molts privilegis que li porta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva. Tampoc el FMI, en el qual els Estats Units hi tenen molta influència, sembla no està molt interessat en impulsar els DEG.
Què passarà quan vingui la propera crisi? En la crisi de 2008, els principals bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat al sistema. Ara la preocupació és que ates l’elevat endeutament existent una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no és vol perdre la confiança en un sistema monetari basat en el que les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.
El risc d’una nova recessió afecte a tots a tots els països i per tant al ser un problema global, exigeix la coordinació internacional al més alt nivell i segurament el G-20 fora el fòrum més adequat.
El FMI hauria de convertir gradualment els DEG en la moneda bàsica del sistema mundial i vertader actiu internacional, actuar com a banc dels bancs centrals i com a prestamista en última instància. Ates l’extraordinari poder que el FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu, avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i rendir comptes.
Tots els països amb elevant endeutament han de fer un Pla per reduir-lo. En quant a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però a costa d’augmentar l’endeutament, excedint de molt, l’objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. A l’Eurozona s’hauria de congelar el percentatge de l’endeutament sobre el PIB, iniciar un procés gradual de la seva disminució, reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir la integració financera.
En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar a les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat. Haurem d’esperar que esclati la recessió per començar a prendre mesures?
Francesc Raventós
Ex decano del Colegio de Economistas de Cataluña
Article publicat a Is The Monetary System Facing The Risk Of Recession?, el 11/10/2018.
