15/06/2020
Encara que d’una manera un xic més confosa del que esperàvem, sembla que estem avançant cap a una etapa que s’ha batejat, no sé si encertadament o no, de “nova normalitat“. No vull pas ni donar recolzaments ni fer crítiques a uns o altres, sinó mirar endavant. L’extraordinària exigència dels problemes sanitaris davant de la gravetat de la pandèmia, i la manca de recursos per fer-hi front, ha centrat durant tres mesos la política en actuacions en aquesta àrea i ha obligat a provocar voluntàriament una forta parada en l’economia. A més de les moltes mesures que caldrà prendre en els nostres sistemes de salut de cara al futur, ara calen urgents i fortes polítiques de caràcter econòmic i social. Unes tenen caràcter d’urgència immediata per assegurar una vida digna a totes les persones i una capacitat de resistència a les empreses; altres miren més enllà. D’aquestes m’agradaria parlar.
1. Objectius i transformacions. Les polítiques sòcio-econòmiques dels governs europeus han de tenir els propers anys, àmbit sanitari a part, un conjunt d’objectius: impulsar l’activitat econòmica, recuperar i crear llocs de treball, augmentar la productivitat i l’eficiència de les empreses, afavorir les activitats que generen més valor real, repartir adequadament la riquesa creada i redistribuir-la a través de la fiscalitat i dels serveis de l’estat del benestar. Tot això demanarà voluntat i recursos, però el que vull destacar és que no ens cal inventar res sinó prendre seriosament, i portar a la pràctica, moltes propostes que ja s’han fet, i objectius que ja s’han fixat, al llarg de les dues darreres dècades però que no s’han materialitzat. No es tracta de propostes acadèmiques o intel·lectuals, sinó que moltes han sortit d’organismes internacionals com la ONU, la UE, o altres similars. (Agenda Europa 2020, Agenda ONU 2030, Green New Deal, Creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu...). Gairebé totes elles proposen transformar el sistema, o part del sistema, per adaptar-lo a les actuals circumstàncies i per fer front als reptes que tenim o que preveiem tenir. A mi m’agrada anomenar aquestes actuacions amb una paraula que em resulta molt familiar: reconversió.
2. Reconversions. En el cas català i espanyol, és polítiques que crec imprescindibles han de buscar reprendre l’activitat econòmica però amb una declarada i ferma voluntat de reorientar-la en la direcció d’algunes d’aquelles propostes. I des d’un punt de vista social, han de garantir que no torni a passar, com fa cinc anys, que la represa del creixement vagi lligat a un augment de les desigualtats, sinó al contrari. Cito algunes de les reconversions que crec més importants: La transició energètica, la transició digital, la reindustrialització, la reconversió turística, l’adaptació del parc immobiliari, la millora del sector de l’educació, i per descomptat la reforma dels serveis sociosanitaris.
3. Recursos i efectes. Són fonamentals dues consideracions. Per tal de poder materialitzar aquestes polítiques cal disposar d’una quantitat important de recursos, tant públics com privats. Siguem conscients que dels primers ara en podem tenir molts, ja que la Unió Europea ha après dels errors de fa uns anys i, tant per convenciment com per evitar una desintegració, posa a disposició dels estats volums importants de diners, tant en forma d’ajuts com de crèdits; també ha modificat les normes tant amb relació als dèficits com als límits d’endeutament. A més, nosaltres tenim capacitat d’incrementar ingressos fiscals, fins i tot reduint càrregues a les rendes més baixes, amb la implantació de nous impostos relacionats amb les emissions carbòniques, amb operacions financeres de caràcter especulatiu, o amb l’activitat de les plataformes digitals en el nostre territori. Podem també revisar algunes mesures que aquests darrers anys han reduït les càrregues sobre les rendes altes i els grans patrimonis.
Aquest tipus de decisions tenen un doble efecte: augmentar la capacitat de diner públic i orientar el sentit de les actuacions privades. Cal també que part del diner públic s’utilitzi per estimular la inversió privada a través de mesures de col·laboració, de cofinançament o de garantia.
És important veure que l’impuls de gairebé totes aquestes reconversions demanaran, a més de recursos financers, una forta aportació de treball humà, i per tant poden ajudar a crear molts llocs de treball que haurien de ser de més qualitat que el que segurament desapareixeran.
4. Voluntat. Si els objectius i les idees estan a l’abast i els recursos es poden obtenir, podria ser que no hi hagués prou voluntat? Jo penso que no; però em fa por que des dels partits no es doni prou prioritat a tot això que fa temps que havíem de fer i que ara hem de fer urgentment. Aquesta prioritat es demostra deixant en un segon terme, per un temps, objectius lícits però menys urgents i buscant acords, consensos i pactes tant entre forces polítiques com entre governs i representants de la societat civil. Quan un segueix l’actualitat del que passa en el món polític, sobretot a Madrid però també aquí, un no es queda pas tranquil…
Joan Majó, enginyer i ex ministre
Publicat al diari Ara el 11/06/2020.
20/07/2017
[:CA]Tant a través de la lectura d’informes recents, com en ocasió de la participació en algunes reunions empresarials, he tingut oportunitat de constatar una situació similar que m’ha resultat preocupant, i que vull comentar. Resumeixo, simplificant, el contingut del que he llegit o escoltat:
“L’evolució dels índexs macroeconòmics ens indica que l’economia espanyola està retornant a un bon camí i que estem en una clara situació de recuperació. Durant el darrer semestre el PIB està creixent a un ritme anyal dels més alts de la UE; l’atur s’està reduint, encara que sigui amb una ocupació de més baixa qualitat; les exportacions estan augmentat de forma important i augmenta poc l’endeutament exterior; el consum interior també creix, així com l’Índex de Preus de Consum; els marges de les empreses tornen a ser positius i els costos salarials disminueixen lleugerament; els tipus d’interès tornen a créixer una mica i els rendiments de les inversions borsàries també. També creixen el valor i els rendiments de les propietats immobiliàries, degut als increments dels lloguers. Com a conseqüència d’això augmenten les inversions exteriors. Hem d’aconseguir mantenir aquesta dinàmica cap al futur…”
Crec que aquesta és una descripció bastant encertada del que està passant, i que reflecteix una sortida de la recessió. Però crec que és un error descriure aquest escenari amb satisfacció i predicar la seva continuïtat. En primer lloc per no analitzar prou be es seves causes, i sobre tot per no entendre allà on ens porta.
No oblido els importants esforços que molts han fet els darrers anys a tots nivells; però cal veure que una part important de les causes d’aquesta dinàmica positiva no depèn de nosaltres: el favorable canvi euro/dolar que ha contribuït a millorar la capacitat exportadora, el descens del preu dels combustibles que ha reduït el cost de les importacions, o les polítiques de liquiditat del BCE que han baixat el cost de l’endeutament. Totes elles poden canviar sobtadament en funció de situacions inesperades. Si això passés només ens queda la reducció dels costos salarials, que és bona si és deguda a millores de productivitat, però tot ens diu que en molt bona part és fruït de reduccions de sous, i per tant dolenta.
Analitzant en conjunt l’escenari de sortida de la crisi, em fa molta por que ens porti a una societat en la que continuïn creixent fortes desigualtats entre rendes (millors rendiments del capital, però pitjors salaris), s’incrementi molt la precarietat (més treball temporal, parcial, i mal pagat), es dificulti per a més gent l’accés a un habitatge (lloguers més alts amb sous més baixos) i s’obligui a moltes persones a reduir el seu consum (creixement dels salaris i de les pensions per sota del creixement de l’IPC, és a dir disminució del poder adquisitiu).
Sense una forta inversió pública en polítiques de formació de capital humà (salut, educació i recerca), en polítiques actives per els joves en el tema ocupacional, i sense una política fiscal que asseguri una redistribució de rendes i castigui el frau fiscal i l’especulació, haurem sortit de la crisi però ens trobarem que hem fet molts passos enrere respecte de la nostra situació econòmica i social de fa vint anys. És un escenari molt poc desitjable, però previsible en aquests moments…
Joan Majó, Enginyer i ex ministre[:es]Tanto a través de la lectura de informes recientes, como en ocasión de la participación en algunas reuniones empresariales, he tenido oportunidad de constatar una situación similar que me ha resultado preocupante, y que quiero comentar. Resumo, simplificando, el contenido del que he leído o escuchado:
“La evolución de los índices macroeconómicos nos indica que la economía española está devolviendo a un buen camino y que estamos en una clara situación de recuperación. Durante el último semestre el PIB está creciendo a un ritmo anua de los más altos de la UE; el paro se está reduciendo, aunque sea con una ocupación de más baja calidad; las exportaciones están aumentado de forma importante y aumenta poco el endeudamiento exterior; el consumo interior también crece, así como el Índice de Precios de Consumo; los márgenes de las empresas vuelven a ser positivos y los costes salariales disminuyen ligeramente; los tipos de interés vuelven a crecer un poco y los rendimientos de las inversiones bursátiles también. También crecen el valor y los rendimientos de las propiedades inmobiliarias, debido de a los incrementos de los alquileres. Como consecuencia de esto aumentan las inversiones exteriores. Tenemos que conseguir mantener esta dinámica hacia el futuro…”
Creo que esta es una descripción bastante acertada de lo que está pasando, y que refleja una salida de la recesión. Pero creo que es un error describir este escenario con satisfacción y predicar su continuidad. En primer lugar para no analizar suficiente be se suyas causas, y sobre todo para no entender allá donde nos trae.
No olvido los importantes esfuerzos que muchos han hecho los últimos años a todos niveles; pero hay que ver que una parte importante de las causas de esta dinámica positiva no depende de nosotros: el favorable cambio euro/dólar que ha contribuido a mejorar la capacidad exportadora, el descenso del precio de los combustibles que ha reducido el coste de las importaciones, o las políticas de liquidez del BCE que han bajado el coste del endeudamiento. Todas ellas pueden cambiar repentinamente en función de situaciones inesperadas. Si esto pasara sólo nos queda la reducción de los costes salariales, que es buena si es debida a mejoras de productividad, pero todo nos dice que en muy buena parte es fruto de reducciones de sueldos, y por lo tanto mala.
Analizando en conjunto el escenario de salida de la crisis, me da mucho miedo que nos traiga a una sociedad en la que continúen creciendo fuertes desigualdades entre rentas (mejores rendimientos del capital, pero peores salarios), se incremente mucho la precariedad (más trabajo temporal, parcial, y mal pagado), se dificulte para más gente el acceso a una vivienda (alquileres más altos con sueldos más bajos) y se obligue a muchas personas a reducir su consumo (crecimiento de los salarios y de las pensiones por debajo del crecimiento del IPC, es decir disminución del poder adquisitivo).
Sin una fuerte inversión pública en políticas de formación de capital humano (salud, educación e investigación), en políticas activas para los jóvenes en el tema ocupacional, y sin una política fiscal que asegure una redistribución de rentas y castigue el fraude fiscal y la especulación, habremos salido de la crisis pero nos encontraremos que hemos hecho muchos pasos atrás respecto de nuestra situación económica y social de hace veinte años. Es un escenario muy poco deseable, pero previsible en estos momentos…
Joan Majó, Ingeniero y ex ministro[:]