El sistema monetari davant d’una nova recessió
El Fons Monetari Internacional, institucions econòmiques i molts experts, pronostiquen una propera recessió econòmica. Una de les principals causes és l’elevat augment de l’endeutament a nivell mundial. Segons l’Institut Internacional de Finances, el deute global arriba ja 233 bilions d’euros, el 324% del PIB.
Per sortir de l’abisme originat per la crisi econòmica de 2007 els bancs centrals es van veure obligats a una forta expansió monetària. Amb abundant liquiditat financera en el mercat i un cost irrisori dels diners, l’economia ha recuperat el creixement, però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès tornin a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI, i en les principals monedes, es manté, però si es perdés la confiança en elles la situació seria molt delicada.
Un cop aconseguida la recuperació econòmica, la Reserva Federal nord-americana està augmentant el tipus d’interès i el Banc Central Europeu ha anunciat que deixarà de comprar deute i pujarà el cost dels diners.
Són molts els factors de risc que poden contribuir també a una nova recessió: la inestabilitat geopolítica, els desequilibris econòmics, l’augment del proteccionisme, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units i la constant emissió de dòlars per cobrir el seu dèficit, o les debilitats del sistema monetari internacional. La complexa situació actual genera desconcert i un elevat risc de perdre el control del funcionament del sistema monetari, el que aconsella reformar per evitar a temps mals majors.
Amb tantes incerteses i un deute global tan elevada és difícil avaluar les conseqüències del despalanquejament. Es desestabilitzarà l’economia? Resistirà l’actual sistema monetari? Com sortiran d’una nova crisi els governs que estan altament endeutats? Hi ha risc d’un efecte dòmino?
El risc d’una nova recessió i possible desestabilització del sistema monetari afecta tots els països i per tant exigeix la coordinació internacional al més alt nivell. Durant 70 anys, el dòlar ha estat la superpotència del sistema financer i monetari mundial, però la seva dependència de la política interior americana, l’elevat import de dòlars que hi ha al mercat per cobrir el seu permanent dèficit i el fort pes que ja té l’economia xinesa i altres països emergents comença a qüestionar la seva primacia.
La proposta de reforma més racional consistiria que l’FMI assumeixi un major protagonisme impulsant l’emissió i ús dels DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva, i actuar com a banc dels bancs centrals i com prestador de darrera instància. Atès l’extraordinari poder que l’FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu, avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i retre comptes. Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por a perdre els privilegis que li aporta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva.
La reforma del sistema monetari és imprescindible. En la recent crisi els bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat en el sistema. Ara donat l’elevat endeutament existent una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no es vol perdre la confiança dels ciutadans i del mercat financer en un sistema monetari fiduciari en què les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.
D’entrada tots els països amb elevant endeutament haurien de fer un pla per reduir-lo. Pel que fa a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però ha estat a costa d’augmentar l’endeutament, excedint amb molt, la objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. En l’Eurozona s’ha iniciat ja un procés de reducció gradual que ha permès passar del 86,5% del PIB el 2014 al 81,6% el 2017, però en tot cas caldria reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir en la integració financera.
En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Alternativas Económicas, núm. 64 – Desembre