03/06/2020
Lliçons: De la crisi en sortirem més pobres i endeutats, però amb la convicció que necessitem un model social diferent.
Més enllà dels problemes sanitaris, la SARS-CoV-2 ha estat el catalitzador d’una crisi econòmica llargament anunciada que ens agafa desarmats a causa de l’elevat endeutament de governs, empreses i famílies i que evidencia la fragilitat d’una societat que es creia poderosa i imbatible gràcies a la globalització i a la tecnologia.
Si davant d’una crisi tan sobtada i sensible com l’actual els països membres de la Unió Europea són incapaços de mostrar-se solidaris amb els més afectats, el projecte europeu farà aigües. A la UE, les conseqüències del coronavirus seran profundes: en matèria de salut i economia, però també pel que fa a el model social i cultural, als hàbits de consum i a el sistema polític. El model actual és insostenible.
Governs sensibles i capaços de reaccionar
Necessitem un món transformat, i el repte és redefinir-lo. Redescobrim la necessitat de governs socialment sensibles, amb capacitat de reacció davant els nous reptes, i també la importància de disposar d’un potent sistema de serveis públics. Governar els nous temps no serà fàcil. Amb penúria de recursos, els governs han de trobar l’equilibri entre una vida digna i una economia sostenible. També hauran de gestionar un dèficit i un deute públic més gran. I evitar que s’intensifiqui el conflicte intergeneracional, a l’haver-se hipotecat el futur dels joves per l’augment exagerat del deute públic.
Si els membres de la UE no són solidaris, el projecte europeu farà aigües
Hem de definir un nou model econòmic de progrés, democràtic i que estigui realment a l’servei de la societat. Molta gent s’enlluerna davant l’agilitat de la Xina per prendre decisions. Obliden que aquest país no respecta la llibertat ni els drets civils.
També caldrà posar límits a la globalització. La globalització financera sense control ha facilitat la concentració de riquesa, el frau fiscal i els paradisos fiscals, així com un important augment de la desigualtat. La globalització industrial ha creat dúmping social i fiscal que provoca sous baixos, atur i, en ocasions, la interrupció de la cadena de subministraments.
La pandèmia ha demostrat que en un món complex el concepte de nació i sobirania derivats del Tractat de Westfàlia de 1648 han entrat en crisi. La independència no existeix. Tots som interdependents i haurem d’avançar cap a la governança mundial per fer front a reptes globals com protegir el medi ambient i aturar l’explotació depredadora.
La crisi sanitària ens ajudarà a trobar-nos a nosaltres mateixos, a redescobrir el sentit de comunitat, solidaritat, cohesió social i necessitat de col·laboració. Reconeixerem que un Estat de benestar potent i de qualitat obliga a un sistema progressiu d’impostos i una major pressió fiscal sobre els qui més tenen. Ens caldrà impulsar la innovació, la ciència i la tecnologia, i orientar-les a resoldre les necessitats ciutadanes i els nous reptes.
De la pandèmia sortirem més pobres i endeutats, però humanament més rics i enfortits. Haurem de reconèixer humilment els nostres límits, i la necessitat d’un nou model de societat local i global, democràtic, just i solidari, en el qual els pobles col·laboren entre si i estimen a l’planeta.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur
Article publicat al maig de 2020 a Alternativas Económicas, 80
06/05/2019
De mantenir-se les tendències actuals pel que fa a la fecunditat, mortalitat i migracions, de la població espanyola, en els pròxims 15 anys, s’estima s’arribarà a 49 milions d’habitants, 2,4 milions més que ara. Com que el nombre de naixements serà inferior al nombre de defuncions, aquest augment de població només serà possible gràcies a una immigració neta de 3,4 milions de persones.
Una bona notícia és que en aquest període l’esperança de vida augmentarà dos anys, situant-se a 82,9 anys pels homes i a 87,7 per les dones. La ja no tan bona notícia és que seguirem tenint una taxa de fecunditat molt baixa, avui és d’1,31 fills per dona, i que malgrat que es preveu augmentarà lleugerament, quedarà molt per sota dels 2,1 de fills necessaris per evitar que la població disminueixi. És evident, que caldrà incentivar la natalitat i, entre d’altres, crear més escoles bressol, facilitar la conciliació familiar i donar més ajuts a les famílies.
També es calcula que l’any 2033, a Espanya hi haurà 12,3 milions de persones majors de 64 anys; 3,4 milions més que ara. Actualment el percentatge de gent gran és del 19,2% de la població, i passaria a ser del 25,2%. Si no augmenta la natalitat, la població envelleix, es redueix la força laboral, baixa la producció i l’economia i per tant el PIB disminueix. Una població envellida genera una major demanda de serveis sanitaris i assistencials, i no cal dir, que augmenta el ja elevat cost de les pensions.
Amb aquestes dades, ja es veu clar que la immigració és una necessitat vital pel país, però a més, a la vista de com està el món, hi ha l’obligació moral d’acollir-ne dins uns límits assumibles. Un cop són aquí, se’ls ha d’integrar a la societat i tractar-los com als altres habitants.
L’objectiu de la política ha de ser la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, el que exigeix disposar d’un estat de benestar digne. Una societat que haurà d’incentivar la natalitat, atendre a una població que envelleix, i que necessita immigrants als que haurà d’acollir, haurà de disposar de més recursos. La despesa social prevista en el pressupost de 2019 era del 57% del PIB. El problema és que, malgrat la importància d’aquesta xifra, els serveis públics requereixen recursos a un ritme superior al del creixement del PIB.
En una societat moderna les demandes socials augmenten dia a dia. Que s’haurà de fer per atendre-les? Es podran finançar? Com disposar de més recursos? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals els polítics hauran de donar resposta. Demorar prendre decisions només agreujarà la situació.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a La Vanguardia el 28/04/2019.
21/03/2019
La gran majoria dels ciutadans reconeixen que la sanitat pública té un elevat nivell de qualitat, malgrat les retallades degudes a la crisi. Això només és possible gràcies a la motivació i esforç del personal sanitari.
Un dels molts indicadors que permeten mesurar la bondat d’un sistema sanitari és l’expectativa de vida. Espanya en té un dels més alts del món, 81 anys pels homes i 87 per les dones.
Disposem d’una sanitat pública excel·lent amb un cost baix, però el sistema ja ha començat a grinyolar per la manca de recursos. Espanya destina a la sanitat un 9% del PIB, del qual la sanitat pública suposa el 6,3%. El cost és un dels més baixos dels països europeus avançats que estan per sobre l’11% del PIB.
Un dels problemes és que la despesa sanitària evoluciona més ràpidament que el creixement del PIB. Com a causes destaquen l’envelliment de la població, l‘encariment dels nous equipaments mèdics i fàrmacs, l’aparició de malalties complexes, la remuneració digne del personal sanitari i la modernització dels centres sanitaris.
Preocupa saber com es podrà sostenir un sistema sanitari públic universal de qualitat. Aquesta preocupació és extensible a la sostenibilitat de tot el sistema de benestar: educació, salut, pensions i habitatge, què són els pilars bàsics i que suposen el 57% del pressupost. En el cas de les pensions, el no haver anticipat buscar solucions fa que l’any 2018 hi ha hagut un dèficit de 18.000 milions d’euros. L’Estat de Benestar té per objectiu aconseguir que tots els ciutadans tinguin un nivell de vida digne. És la millor eina per corregir les desigualtats, cosa que facilita l’estabilitat política i la cohesió social.
Atesa la limitació de recursos econòmics, correspon a la societat decidir sobre el model d’Estat de Benestar que vol, els límits que s’han d’establir i com s’ha de finançar. Aquesta decisió va estretament lligada al debat sobre quin és el nivell de pressió fiscal necessari per garantir uns serveis públics universals de qualitat. Actualment la pressió fiscal a Espanya està en un 7% per sota de la mitjana europea, el que suposa uns 80.000 milions d’euros menys d’ingressos. Són decisions de gran transcendència que exigeix un profund debat i considerar els aspectes mèdics, però també els ètics, socials i econòmics.
La pregunta és: Com garantir un modern estat de benestar, en un món global, en el que hi ha una creixent desigualtat econòmica i social, i en el que el benestar dels ciutadans està supeditat al benefici econòmic? És un dels reptes al que la societat ha de donar resposta.
Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.
Article publicat a La Vanguardia el 17/03/2019.