Un nou capítol en la història

Un nou capítol en la història

Lliçons: De la crisi en sortirem més pobres i endeutats, però amb la convicció que necessitem un model social diferent.

Més enllà dels problemes sanitaris, la SARS-CoV-2 ha estat el catalitzador d’una crisi econòmica llargament anunciada que ens agafa desarmats a causa de l’elevat endeutament de governs, empreses i famílies i que evidencia la fragilitat d’una societat que es creia poderosa i imbatible gràcies a la globalització i a la tecnologia.

Si davant d’una crisi tan sobtada i sensible com l’actual els països membres de la Unió Europea són incapaços de mostrar-se solidaris amb els més afectats, el projecte europeu farà aigües. A la UE, les conseqüències del coronavirus seran profundes: en matèria de salut i economia, però també pel que fa a el model social i cultural, als hàbits de consum i a el sistema polític. El model actual és insostenible.

Governs sensibles i capaços de reaccionar

Necessitem un món transformat, i el repte és redefinir-lo. Redescobrim la necessitat de governs socialment sensibles, amb capacitat de reacció davant els nous reptes, i també la importància de disposar d’un potent sistema de serveis públics. Governar els nous temps no serà fàcil. Amb penúria de recursos, els governs han de trobar l’equilibri entre una vida digna i una economia sostenible. També hauran de gestionar un dèficit i un deute públic més gran. I evitar que s’intensifiqui el conflicte intergeneracional, a l’haver-se hipotecat el futur dels joves per l’augment exagerat del deute públic.

Si els membres de la UE no són solidaris, el projecte europeu farà aigües

Hem de definir un nou model econòmic de progrés, democràtic i que estigui realment a l’servei de la societat. Molta gent s’enlluerna davant l’agilitat de la Xina per prendre decisions. Obliden que aquest país no respecta la llibertat ni els drets civils.

També caldrà posar límits a la globalització. La globalització financera sense control ha facilitat la concentració de riquesa, el frau fiscal i els paradisos fiscals, així com un important augment de la desigualtat. La globalització industrial ha creat dúmping social i fiscal que provoca sous baixos, atur i, en ocasions, la interrupció de la cadena de subministraments.
La pandèmia ha demostrat que en un món complex el concepte de nació i sobirania derivats del Tractat de Westfàlia de 1648 han entrat en crisi. La independència no existeix. Tots som interdependents i haurem d’avançar cap a la governança mundial per fer front a reptes globals com protegir el medi ambient i aturar l’explotació depredadora.

La crisi sanitària ens ajudarà a trobar-nos a nosaltres mateixos, a redescobrir el sentit de comunitat, solidaritat, cohesió social i necessitat de col·laboració. Reconeixerem que un Estat de benestar potent i de qualitat obliga a un sistema progressiu d’impostos i una major pressió fiscal sobre els qui més tenen. Ens caldrà impulsar la innovació, la ciència i la tecnologia, i orientar-les a resoldre les necessitats ciutadanes i els nous reptes.

De la pandèmia sortirem més pobres i endeutats, però humanament més rics i enfortits. Haurem de reconèixer humilment els nostres límits, i la necessitat d’un nou model de societat local i global, democràtic, just i solidari, en el qual els pobles col·laboren entre si i estimen a l’planeta.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur

Article publicat al maig de 2020 a Alternativas Económicas, 80

Demografia i polítics

De mantenir-se les tendències actuals pel que fa a la fecunditat, mortalitat i migracions, de la població espanyola, en els pròxims 15 anys, s’estima s’arribarà a  49 milions d’habitants, 2,4 milions més que ara.  Com que el nombre de naixements serà inferior al nombre de defuncions, aquest augment de població només serà possible gràcies a una immigració neta de 3,4 milions de persones.

Una bona notícia és que en aquest període l’esperança de vida augmentarà dos anys,  situant-se a 82,9 anys pels homes i a 87,7 per les dones. La ja no tan bona notícia és que seguirem tenint una taxa de fecunditat molt baixa, avui és d’1,31 fills per dona, i que malgrat que es preveu augmentarà lleugerament, quedarà molt per sota dels 2,1 de fills necessaris per evitar que la població disminueixi. És evident, que caldrà  incentivar la natalitat i,  entre d’altres, crear més escoles bressol, facilitar la conciliació familiar i donar més ajuts a les famílies.

També es calcula que l’any 2033, a Espanya hi haurà 12,3 milions de persones majors de 64 anys; 3,4 milions més que ara. Actualment el percentatge de gent gran és del 19,2% de la població, i  passaria a ser del 25,2%. Si no augmenta la natalitat, la població envelleix, es redueix la força laboral, baixa la producció i l’economia i per tant el PIB disminueix. Una població envellida genera una major demanda de serveis sanitaris i assistencials, i no cal dir, que augmenta el ja elevat cost de les pensions.

Amb aquestes dades, ja es veu clar que la immigració és una necessitat vital pel país, però a més, a la vista de com està el món, hi ha l’obligació moral d’acollir-ne dins uns límits assumibles. Un cop són aquí, se’ls ha d’integrar a la societat i tractar-los com als altres habitants.

L’objectiu de la política ha de ser la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, el que exigeix disposar d’un estat de benestar digne. Una societat que haurà d’incentivar la natalitat, atendre a una població que envelleix, i que necessita immigrants als que haurà d’acollir, haurà de disposar de més recursos. La despesa social prevista en el pressupost de 2019 era del 57% del PIB. El problema és que, malgrat la importància d’aquesta xifra,  els serveis públics requereixen recursos a un ritme superior al del creixement del PIB.

En una societat moderna les demandes socials augmenten dia a dia. Que s’haurà de fer per atendre-les? Es podran finançar? Com disposar de més recursos? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals els polítics hauran de donar resposta. Demorar prendre decisions només agreujarà la situació.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 28/04/2019.[:es]De mantenerse las tendencias actuales en cuanto a la fecundidad, mortalidad y migraciones, de la población española, en los próximos 15 años, se estima llegará a 49 millones de habitantes, 2,4 millones más que ahora. Como el número de nacimientos será inferior al número de defunciones, este aumento de población sólo será posible gracias a una inmigración neta de 3,4 millones de personas.

Una buena noticia es que en este periodo la esperanza de vida aumentará dos años, situándose en 82,9 años para los hombres y en 87,7 para las mujeres. La ya no tan buena noticia es que seguiremos teniendo una tasa de fecundidad muy baja, hoy es de 1,31 hijos por mujer, y que a pesar de que se prevé aumentará ligeramente, quedará muy por debajo de los 2,1 de hijos necesarios para evitar que la población disminuya. Es evidente, que habrá que incentivar la natalidad y, entre otros, crear más guarderías, facilitar la conciliación familiar y dar más ayudas a las familias.

También se calcula que el año 2033, en España habrá 12,3 millones de personas mayores de 64 años; 3,4 millones más que ahora. Actualmente el porcentaje de personas mayores es del 19,2% de la población, y pasaría a ser del 25,2%. Si no aumenta la natalidad, la población envejece, se reduce la fuerza laboral, baja la producción y la economía y por lo tanto el PIB disminuye. Una población envejecida genera una mayor demanda de servicios sanitarios y asistenciales, y ni que decir, que aumenta el ya elevado coste de las pensiones.

Con estos datos, ya se ve claro que la inmigración es una necesidad vital para el país, pero, además, a la vista de cómo está el mundo, existe la obligación moral de acoger dentro de unos límites asumibles. Una vez están aquí, se les debe integrar a la sociedad y tratarlos como a los demás habitantes.

El objetivo de la política debe ser la mejora de la calidad de vida de los ciudadanos, lo que exige disponer de un estado de bienestar digno. Una sociedad que deberá incentivar la natalidad, atender a una población que envejece, y que necesita inmigrantes a los que deberá acoger, deberá disponer de más recursos. El gasto social prevista en el presupuesto de 2019 era del 57% del PIB. El problema es que, a pesar de la importancia de esta cifra, los servicios públicos requieren recursos a un ritmo superior al del crecimiento del PIB.

En una sociedad moderna las demandas sociales aumentan día a día. ¿Que tendrá que hacer para atenderlas? ¿Se podrán financiar? ¿Cómo disponer de más recursos? Estas son algunas de las preguntas a las que los políticos deberán dar respuesta. Demorar tomar decisiones sólo agravará la situación.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Artículo publicado en La Vanguardia el 28/04/2019.[:]

Sostenibilitat del sistema sanitari

La gran majoria dels ciutadans reconeixen que la sanitat pública té un elevat nivell de qualitat, malgrat les retallades degudes a la crisi. Això només és possible gràcies a la motivació i esforç del personal sanitari.

Un dels molts indicadors que permeten mesurar la bondat d’un sistema sanitari  és l’expectativa de vida. Espanya en té un dels més alts del món, 81 anys pels homes i 87 per les dones.

Disposem d’una sanitat pública excel·lent amb un cost baix, però el sistema ja ha començat a grinyolar per la manca de recursos. Espanya destina a la sanitat un  9% del PIB, del qual la sanitat pública suposa el 6,3%.  El cost és un dels més baixos dels països europeus avançats que estan per sobre l’11% del PIB.

Un dels problemes és que la despesa sanitària evoluciona més ràpidament que  el creixement del PIB. Com a causes destaquen l’envelliment de la població, l‘encariment dels nous equipaments mèdics i fàrmacs, l’aparició de malalties complexes,  la remuneració digne del personal sanitari i la modernització dels centres sanitaris.

Preocupa saber com es podrà sostenir un sistema sanitari públic universal de qualitat. Aquesta preocupació és extensible a la sostenibilitat de tot el sistema de benestar: educació, salut, pensions i habitatge, què són els pilars bàsics i que suposen el 57% del pressupost.  En el cas de les pensions, el no haver anticipat  buscar solucions fa que l’any 2018 hi ha hagut un dèficit de 18.000 milions d’euros. L’Estat de Benestar té per objectiu aconseguir que tots els ciutadans tinguin un nivell de vida digne. És la millor eina per corregir les desigualtats, cosa que facilita l’estabilitat política i la cohesió social.

Atesa la limitació de recursos econòmics, correspon a la societat decidir sobre el model d’Estat de Benestar que vol, els límits que s’han d’establir i com s’ha de finançar. Aquesta decisió va estretament lligada al debat sobre quin és el nivell de pressió fiscal necessari per garantir uns serveis públics universals de qualitat. Actualment la pressió fiscal a Espanya està en un 7%  per sota de la mitjana europea, el que suposa uns 80.000 milions d’euros menys d’ingressos.  Són decisions de gran transcendència que exigeix un profund debat i considerar els aspectes mèdics, però també  els ètics, socials i econòmics.

La pregunta és: Com garantir un modern estat de benestar, en un món global, en el que hi ha una creixent desigualtat econòmica i social, i en el que el benestar  dels ciutadans està supeditat al benefici econòmic? És un dels reptes al que la societat ha de donar resposta.

Francesc Raventós
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

Article publicat a La Vanguardia el 17/03/2019.