11/03/2019
L’any 1944, a finals de la segona guerra mundial, es va definir un nou sistema monetari internacional, que és basava en el dòlar com a patró, el qual era convertible en or.
En els anys 1960’s, Estats Units, EUA, van tenir elevats dèficits per finançar la guerra del Vietnam, dèficits que cobria emetent dòlars, però no tenia prou or per garantir la seva convertibilitat, el que va obligar a que l’any 1970 Richard Nixon, devalues el dòlar i suspengués la convertibilitat en or. El dòlar va esdevenir una moneda fiduciària.
En les darreres dècades el món ha canviat profundament. D’un sistema polític i econòmic dominat per Estats Units, s’ha entrat en un sistema multilateral en el que hi ha diversos actors importants.
A partir dels anys 1980, el liberalisme econòmic va impulsar un elevat creixement econòmic, però també especulació i crisis. Una política monetària i fiscal molt laxa, i el cost del diner proper a zero, va derivar en la gran crisi econòmica i financera de l’any 2007. Els bancs centrals es van veure obligats a abocar astronòmiques xifres de liquides al mercat i a cobrir els importants dèficits de molts governs, els quals es van quedar molt endeutats.
Des de fa dècades, i tret d’algun any excepcional, EUA té dèficits pressupostaris que han augmentat el deute públic fins a situar-lo a 21,9 bilions de dòlars, (desembre 2018); el 105,4% del PIB. En els dos anys del mandat de Donald Trump ha augmentat 2 bilions de dòlars. Les previsions indiquen que tan el dèficit com el deute seguiran augmentant.
EUA al tenir una economia molt potent i el dòlar com a moneda de reserva internacional , no ha tingut cap problema per finançar els dèficits. Però, fins on pot Estats Units augmentar el seu deute, sense perdre la confiança del mercat? No hi ha cap doctrina que fixi quin és el topall de deute públic d’un país. Cada país és diferent, i les circumstancies també. Tot depèn del grau de confiança que es tingui en la seva moneda. A la UE els seus països membres, teòricament l’endeutament no pot superar el 60% del PIB.
Els experts anuncien una nova recessió econòmica. De produir-se, com afectaria als Estats Units i al dòlar? Degut a l’elevat endeutament actual, fora possible que tingués dificultat en finançar-se? Podria arribar a fer fallida? Tècnicament no pot fer fallida. Políticament és impensable. Sempre pot emetre més dòlars per pagar els deutes, però això no evitaria la pèrdua de confiança dels creditors i entrar en una situació d’espiral de dèficit, emissió de dòlars, més deute. Suposaria un xoc psicològic immens tan per la població americana com a escala mundial, i la fuita d’inversors.
Els bancs centrals estan lluny d’haver recuperat la situació de normalitat prèvia a la crisi de 2007. En una nova crisi, no podran repetir crear liquides i la baixada del tipus d’interès en la dimensió que ho van fer.
En un món que ha esdevingut multipolar l’escenari més probable és que el dòlar progressivament deixarà de tenir l’hegemonia com a moneda de reserva i de transaccions comercials. D’altra banda seguirà perdent valor. Per tenir el mateix poder de compra de 100 dòlars de l’any 1913, avui és necessitarien 2.000 dòlars. La causa principal que ha erosionat el seu valor és la inflació i la continuada emissió de dòlars.
Els EUA es troba en una situació complexa al no poder continuar indefinidament amb un elevat dèficit pressupostari i alt endeutament. La inflació sempre ha sigut una fórmula útil per reduir el deute real, però no és pot aplicar a gran escala si no és vol que la moneda es devaluï. Esperar un elevat creixement continuat del PIB en el futur, és una quimera. Aquesta situació crea un dilema al govern i al Congrés americà: optar per seguir emetent dòlars per cobrir el dèficit, la qual cosa a mig termini és una solució insostenible, o fer una revisió a fons de les polítiques i del pressupost per reduir-l’ho.
La decisió de disminuir el dèficit no la prendrà el Congrés americà voluntàriament. Políticament no és possible. Si es produeix una nova crisi econòmica seriosa, serà aquesta la que obligarà a prendre decisions que poden ser dràstiques.
En un marc d’ajustos pressupostaris i diner escàs i car es pot entrar en una situació de deflació i de baix creixement econòmic que es traslladaria a tot el món. S’entraria en un període d’estagflació.
EUA segueix essent el país més important del món, però ha de ser conscient que aquest s’està transformant a un ritme accelerat, que tan el país com el dòlar han perdut l’hegemonia mundial, i que tot i essent dolorós, hauran d’adaptar-se a la nova realitat.
En un món global l’economia i les finances són globals. Serà imprescindible la col·laboració i coordinació internacional, especialment si s’entra en un període de crisi. Caldrà un nou Bretton Woods Segle XXI i un FMI més representatiu que assumeixi un major protagonisme.
Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Article publicat a Social Europe – Could the dollar be in default? el 07/03/2019.
![Un adéu al 2018]()
18/12/2018
Se m’ha demanat que fes un balanç de l’any que està acabant. Ho faig amb gust però amb dues precaucions. Sé que ha estat un any intens i convuls tant aquí com arreu, que permet més d’un relat en funció de la perspectiva legítima de cada observador; el que trobareu és el meu. I com que l’escric abans del dia 21 i no veig prudent fer cap balanç del problema català. Com que crec que el que és important és mirar al futur tot analitzant el passat, el que segueix vol aportar algun diagnòstic sobre l’any 18 i unes reflexions sobre lliçons que penso que hauríem d’haver aprés de cara a orientar el 19 i següents…
Per a mi hi ha cinc grans trets que caracteritzen l’any:
- S’ha continuat comprovant que, en contra del que vàrem gaudir la segona meitat del segle XX, el model econòmic actual ha fet que el creixement no hagi millorat la situació social si no que ha continuat augmentant les desigualtats.
- S’ha fet evident que les dificultats de sostenibilitat degudes a la contaminació i l’escalfament global son més preocupants del que semblava fa uns anys i que les mesures, insuficients, pactades per evitar els seus perills, no només no es compleixen si no que s’estan qüestionant en molts llocs.
- Hi ha hagut un augment de preocupació i de indignació en capes molt amples de la societat per la situació present, i de por per les perspectives personals de futur, conseqüència dels dos punts anteriors; sobre tot del primer, però també de la major percepció del segon.
- Aquest malestar ha provocat que s’hagin intensificat corrents perilloses en el camp de la política: L’enyorament d’etapes anteriors i la voluntat de recuperar-les (Brexit); el replegament cap a espais sobirans més petits i el rebuig cap als “altres” (proteccionismes en lo econòmic i nacionalismes en lo polític).
- Una desconfiança generalitzada en les actuacions dels polítics (desafecció transversal), i un aprofitament d’aquestes situacions per part de grups polítics radicals, populistes, i en molts casos antidemocràtiques, que han pogut fer un ús demagògic de la gran llibertat desregulada d’espais per la creació i distribució de la informació.
Tres reflexions que formen part del meu balanç personal.
No podem continuar amb unes dinàmiques econòmiques que milloren les xifres macro però que empitjoren l’equitat social. Això vol dir que hem de construir poders polítics democràtics més socials i que tinguin prou dimensió demogràfica i siguin prou forts per poder imposar-se a l’enorme força del mercat financer mundial. Això no es farà reconstruint o recuperant petites sobiranies, si no creant entitats polítiques que agrupin els estats nació, i que alhora estimulin i respectin la diversitat i la pluralitat interna.
Encara que pugui semblar una expressió truculenta, és cert que estem posant en perill la sostenibilitat del planeta i la seva capacitat d’acollir una població que vagui augmentant contínuament. Cal que revisem la nostra relació amb la natura i molt especialment en els camps energètic i del reciclatge. Aquí també calen solucions globals per uns problemes globals, i no serà possible amb petites polítiques estatals. També hem vist com, tant les conseqüències del canvi climàtic com les mesures per evitar-lo, tenen guanyadors i perdedors, i per tant calen accions complementàries per compensar a aquest darrers.
Cal, finalment, repensar els mecanismes de la política i orientar l’actuació dels gestors públics, per tal de dirigir-la sobre tot a la solució de tres grans problemes: aconseguir que la justícia social avanci simultàniament amb el progrés econòmic, assegurar la sostenibilitat futura del sistema, i reformar els mecanismes de participació democràtica en el nou context digital per evitar les actuacions polítiques curtes de vista, i per poder escoltar millor la voluntat popular, evitant així que la participació es converteixi en una enganyifa.
Joan Majó, enginyer i ex ministre.
Article publicat el 24/12/2018 a Via Empresa.
08/02/2018
Com ens van recordar fa uns dies un grup d’economistes europeus, encapçalats per Tomas Pikkety, s’estan fent a Brussel·les un seguit de negociacions de cara a una important renovació de Consellers del BCE (4 dels 6, incloent el President Draghi). Ja sé que pot semblar que és quelcom que ens queda un xic lluny. És ben cert; però també és molt cert que el que passi allà pot repercutir molt en les nostres vides, tant si som treballadors, com empresaris, com pensionistes. Tots els que estem afectats per l’evolució de l’economia, és a dir tothom, hem de ser conscients de les conseqüències dels canvis dels propers mesos. Això és així perquè, d’una forma o d’una altra, des del 2010, el BCE ha anat agafant una sèrie de funcions molt superiors a les que inicialment es van preveure en la seva creació.
Això ha estat bo en molts casos. Potser no s’ha explicat prou fins a quin punt les conseqüències de la crisi i les perspectives futures podien haver estat molt pitjors si Mario Dragui, amb el recolzament de només una part del seu Consell, no hagués pres una sèrie de mesures de liquiditat i de tipus d’interès, anant més enllà de les seves obligacions. Actuacions, per cert, que varen ser criticades per alguns països. Actualment el BCE s’ha convertit en una part fonamental del sistema de governança de la Eurozona.
Som bastants els que, sent plenament partidaris de la construcció europea, hem pensat i dit des de fa temps, que la UE pateix un dèficit democràtic important en la participació dels ciutadans en la forma de proveir els seus òrgans executius, així com en l’absència de canals de rendició de comptes. Això provoca sentiments d’allunyament i alimenta l’euro escepticisme.
És per aquesta raó que, en aquesta ocasió de renovació al BCE es fa necessari algun moviment cap a un sistema més formal i transparent de nominació dels seus membres, en paral·lel amb l’establiment d’uns mecanismes, no pas de dependència però sí de rendició de comptes, respecte a òrgans elegits democràticament.
Segurament no és el lloc ni el moment per fer propostes concretes, però si que es poden detectar alguns dels símptomes d’aquestes mancances. En cito només quatre: El sistema d’elecció amb llistes exclusivament estatals dels diputats del Parlament Europeu, que condiciona la seva actuació i els inclina cap a actuacions amb visió nacional i no europea. Les migrades competències d’aquest Parlament i la manca d’iniciativa legislativa. La no existència d’un òrgan similar de control de l’Euro grup que és on es prenen les decisions més importants per els països de l’Euro. I el sistema de nomenament dels membres de la Comissió i del seu President.
El que he comentat del BCE és una reproducció a un altre nivell del mateix fenomen. Esperem que es vagi corregint.
Joan Majó, enginyer i ex-ministre.
25/01/2018
Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre la informació i les propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar les causes del contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.
- Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”. Són valors històricament d’origen cristià, tot i que els revolucionaris francesos, en proclamar-los, van haver de lluitar contra la noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social i solidaritat”. Penso que gran part del problema és que la seva transposició a la pràctica econòmica i política, al llarg dels darrers segles, ha tingut unes derives que els han anat desfigurant en bona part. D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de “límits” i es van proclamar de forma molt més compulsiva que els drets derivats de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va tractar molt més com un bon sentiment que com una obligació i uns deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir. Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica. Més recentment, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es van trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes van permetre i ajudar a un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscs en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra ciutadania. Si volem mantenir i reforçar els nostres valors, i sobretot, si volem que no quedin en pures declaracions sense prou eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques polítiques. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastants pistes i criteris per fer-ho.
- Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts. El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per a salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes de regulació d’aquesta dimensió. El fenomen de la globalització en el camp comercial ha estat enormement beneficiós a escala mundial i ha disminuït molt les desigualtats en el món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que s’han produït localment guanyadors i perdedors. Els estats no han estat capaços, o no han volgut, de corregir, amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral, aquestes situacions. No es tracta de parar la globalització, sinó d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica. Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’Estat del Benestar han estat una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa; però sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt de la crisi i s’agreugen les desigualtats socials.
El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica i la facilitat de moviments de persones, productes, diners, i informació, estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat que, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixin a tots deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, el respecte per la natura viva i la garantia de sostenibilitat, ecològica, econòmica i social per a les futures generacions.
Joan Majó, enginyer i exministre
09/01/2018
Tots tenim clar que, en una economia de mercat lliure (encara que regulat) l’èxit d’una empresa està basat en la seva competitivitat. No m’acaba d’agradar la paraula, ja que fa la impressió que estiguem en un joc de vencedors i vençuts, i no és només això. La utilitzo més aviat en el sentit de “ser competent” en la manera de fer les coses: qualitat, preus, costos, servei…
Estem vivint aquest darrers anys un important enfrontament entre els corrents “globalitzadors” (neoliberals), i els “proteccionistes” (populistes), a l’hora de promoure noves mesures polítiques. Per això m’agrada recordar que les polítiques d’afavoriment de la competitivitat no poden ser les mateixes quan es pensa en la competitivitat interior que quan es necessita competitivitat exterior, és a dir quan es tracta de competir en mercats oberts a l’exterior i no en mercats tancats, com ha passat en el cas espanyol durant les darreres dècades. En aquest cas, la productivitat interna de l’empresa, passa a tenir un paper fonamental, ja que altres elements, de proximitat o de protecció, han desaparegut.
D’aquí se’n deriven moltes línies d’actuació, però només em vull referir ara a una: la dimensió i la gestió empresarial. Durant els últims anys hem vist com moltes empreses espanyoles han augmentat molt les seves exportacions; però el dèficit comercial espanyol ha crescut molt ja que les importacions també han augmentat, però encara més. Dit d’una altra manera: moltes empreses han millorat la seva competitivitat, però l’economia espanyola en conjunt, no.
He escoltat moltes vegades dir que la raó està en que la productivitat de les empreses espanyoles és encara inferior a la de les empreses del països del centre d’Europa, i molt especialment de les alemanyes. Aquesta és una veritat a mitges; estic més aviat d’acord amb l’Antón Costas quan explica que les empreses grans i mitjanes d’aquí han assolit nivells de productivitats semblants a les de fora, i en canvi, les empreses petites la tenen més baixa en relació a les petites de fora. El mal resultat global és degut al fet que, proporcionalment, aquí hi moltes menys empreses grans i mitjanes que allà, i en canvi moltes més de petites.
Simplificant, cal concloure que, en el procés d’obertura comercial a Europa i també al món, un els nostres problemes de competitivitat com a país, tant aquí com al conjunt de l’Estat, està en la dimensió empresarial.
Recordo que en els anys 80 hi havia al Ministeri d’Indústria una Direcció General específica per a petites empreses. No sé què se’n ha fet… Cal una atenció especial envers elles, però adaptada els nous temps. Necessitem polítiques de protecció i ajut a les empreses per tal que neixin i es desenvolupin, però també polítiques d’estímul a la posterior continuïtat del creixement per tal d’adquirir, per desenvolupament endogen o per fusions, una dimensió superior que permeti una competitivitat en mercats exteriors, i uns sistemes de gestió professionalitzada d’acord amb les necessitats de la nova dimensió. També s’hauria de veure si cal revisar algunes mesures que poden significar incentius al no creixement, fent-ho evidentment de forma selectiva per no perjudicar aquells sectors que, per la seva naturalesa i el seu àmbit d’actuació, poden seguir estant integrats per empreses petites.
Joan Majó, enginyer i ex ministre