Digitalització | Acció Solidària Contra l'Atur

Cal repensar els currículums

12/11/2020

La transició cap a la que s’ha anomenat “la societat post-Covid” ens obligarà a fer alguns canvis importants en molts aspectes de la nostra vida. Tal com indica el títol, vull parlar d’un concret i puntual, però abans vull fer una precisió: no és bo que adjudiquem a la pandèmia el protagonisme del canvi d’època; segurament el virus n’haurà estat un accelerador casual i involuntari, però el que marca el sentit dels canvis son tres transformacions profundes de gran transcendència que continuaran vives després d’ell. Es tracta de la globalització, la digitalització i la sostenibilitat. No ho oblidem, perquè totes tres ens obliguen a repensar les nostres responsabilitats amb els altres humans i amb el planeta, i ens faran actuar d’una altra manera.

“No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics.”

Currículums. Ja fa un temps que jo, i suposo que molts com jo, quan hem d’analitzar el currículum d’algú ens fixem molt més en el que ha fet i com ho ha fet, que no pas en els seus títols acadèmics. Si tenim necessitat de conèixer millor alguna persona per tal de demanar-li un consell, d’oferir-li una feina, de fer-li confiança per a una actuació conjunta, o de votar-la, utilitzem el currículum valorant la seva trajectòria més que no pas els seus estudis. Això respon a una realitat que vull comentar i que es relaciona amb els coneixements, les capacitats, les actituds, les experiències, l’educació escolar i extraescolar, o la preparació professional.
Coneixements i capacitats. És clar que els coneixements son molt importants per anar millorant les capacitats personals, però aquestes no s’adquireixen de forma segura fins que no es consoliden a través de les experiències i dels aprenentatges pràctics. El contacte amb la realitat, l’aprenentatge a partir dels exemples d’altres, la consciència del encert de la feina feta, l’anàlisi dels errors comesos quan s’ha fracassat, son el millor mestratge que es pot tenir, a l’hora d’enfrontar-se amb els problemes de la vida. És per això que caldria que les avaluacions que es fan a l’hora d’atorgar títols escolars o universitaris, no es centressin tant en la comprovació de la retenció de coneixements teòrics, i molt més en la verificació de que s’han adquirit capacitats útils. Per tal que això fos així, les actuacions escolars i universitàries haurien de reduir la transmissió de coneixements (que cada vegada la persona pot adquirir fàcilment per sí mateix a través d’altres mitjans) i multiplicar les pràctiques, sobre tot les externes realitzades en àmbits de la vida real. La qualificació acadèmica no pot ser només la certificació de coneixements.
Actituds i experiència pràctica. Crec que les actituds amb les que una persona enfronta un feina o uns problemes, influeixen extraordinàriament en el resultat de la seva actuació. És per això que la predisposició a escoltar, al diàleg, al treball en equip, a la comprensió d’interessos diversos, o a l’anàlisi de les conseqüències de les decisions, son una gran part de la valoració personal. Aquestes actituds haurien de formar part més intensament dels processos educatius ja que és allà on s’inicien però es reforcen molt en l’experiència personal. Crec que sovint tenim una valoració insuficient de la importància que té una llarga i diversa trajectòria personal. A vegades penso que el que vaig aprendre en uns mesos de treballar en una empresa de París, en una de New York, i en una de Eindhoven, va ser tant o mes important que el que havia aprés a la carrera… També penso que un dels valors més importants de la carrera va ser que gaire bé tots els exàmens consistissin en resoldre problemes, podent consultar si calia els llibres o els apunts..
Societat educadora. El sistema d’educació formal (ensenyament escolar i universitari) té molta importància, però probablement no més que la del conjunt d’altres àmbits en els que la persona es mou. La família en primer lloc, però també les activitats formatives o esportives extraescolars, las estades de pràctiques en empreses, la participació en activitats de voluntariat, la implicació en grups socials, son complements d’un valor extraordinari en la tasca formativa. Per això caldria que totes aquestes organitzacions tinguessin clarament una dimensió educativa i que hi hagués una relació formal entre elles i l’escoles o les universitats. És urgent desenvolupar molt més la formació professional dual, i prendre aquest exemple com a mirall per a impulsar un moviment conjunt de cooperació d’organitzacions públiques o privades amb les entitats del món educatiu.

Acabo amb dues recomanacions: a) A l’hora de fer un currículum, no s’han pas d’ometre els títols i els càrrecs que hom té o ha tingut, ja que son importants; però amb això no n’hi ha prou. S’han de reflectir millor els fets que posen de manifest característiques humanes, i experiències acumulades que puguin ajudar a completar el retrat personal. I B) No oblidem que tenim nous reptes, que ara els coneixements canvien molt més ràpidament, i que tots necessitem noves competències per no quedar despenjats i poder aprofitar els avenços tecnològics. Recordem que la formació s’ha de buscar en totes les activitats que hom desenvolupa i s’ha d’estendre a totes les etapes de la vida.

Joan Majó, enginyer i ex ministre

La nova etapa de la connectivitat

12/04/2018

Son molts els adjectius que es fan servir per identificar la societat actual (“digital”, “tecnològica”, “de la informació”…) El problema és triar-ne un, i com que no és fàcil es fa servir sovint l’expressió de la societat “post industrial”, que no diu res…

Des d’un punt de vista tecnològic, jo penso que els elements fonamentals que estant provocant els canvis, son dos: la digitalització i la connectivitat. A ells s’hi afegiran els propers anys els relacionats amb tot el que anomenem “intel·ligència artificial”. Ara, només vull parlar una mica de la connectivitat, perquè crec que és tant important com la digitalització, cosa que a vegades no es té prou en compta, i també perquè està entrant en una fase d’expansió accelerada que les empreses no poden oblidar.

La digitalització és la possibilitat de codificar tot tipus de informació en forma de bits; això ja fa temps que s’ha aconseguit. La connectivitat significa que tot “element” capaç de generar informació estigui connectat a una xarxa global de gran velocitat i gran capacitat, i per tant pugui distribuir-la a tot altre “element” preparat per rebre-la. Fins fa poc, el que anomeno “elements” eren tots els aparells electrònics o informàtics, fixes o mòbils, i a través d’ells, les persones que els utilitzaven (uns quants milers de milions). Ara, s’hi estan afegint desenes de milers de milions de sensors i d’aparells que no necessiten cap persona que intervingui, ni per generar la informació, ni per actuar a partir de la que reben… Això genera noves xarxes limitades o locals, i també xarxes globals. És el que anomenem la Internet de les coses, amb les xarxes 5G.

Entre les moltes conseqüències que això té per a les empreses industrials vull, de forma molt simple, destacar-ne dues: una gran oportunitat, i un nou perill.

Fins ara les empreses tenien una xarxa a la que estaven connectats tots els elements informàtics utilitzats, sobre tot, per els departaments de gestió, administratius, i de sistemes d’informació, amb connexió a la xarxa global (Internet). Per altra banda, les empreses es dotaven de sistemes de control dels processos industrials que normalment tenia un caràcter fonamentalment intern, ja que les dades generades es feien servir majoritàriament per fer actuar automatismes, per dirigir robots, per detectar anomalies o per evitar accidents. Podríem batejar-les com a una xarxa “informàtica” i una xarxa de “control industrial”.

Les empreses hauran d’aprendre urgentment a establir una interoperabilitat entre les dues xarxes, connectant també les màquines, integrant-les i utilitzant d’una manera més permanent tot el flux d’informació dels sensors interns i externs. Al combinar totes aquestes informacions, i al processar-les conjuntament, podran millorar molt el funcionament de tots els seus processos i tindran molts més elements per prendre decisions d’expansió i millora de les seves activitats, o si voleu, per millorar el seu negoci.

El perill està en assegurar que hom és prou conscients que la xarxa integrada farà que l’empresa en el seu conjunt quedi molt més oberta al mon exterior, ja que hi haurà un nombre important de sensors o d’aparells interns que també estaran connectats a les xarxes exteriors o globals. Per tant son necessàries noves mesures de Ciberseguretat, que han de tenir característiques diferents de les que s’apliquen als actuals sistemes informàtics.

Val la pena prendre les mesures adequades, i així poder aprofitar moltes de les oportunitats que representarà aquesta segona etapa de la connectivitat, evitant els possibles perills.

Joan Majó, enginyer i ex ministre.